Porto un temps donant voltes a l’aplicació de l’efecte xarxa en sociolingüística. Este seria l’efecte pel qual una llengua, en perdre densitat de parlants, pateix una pressió en què fins i tot els propis parlants deixen d’usar-la entre ells. I l’estudi sobre l’aragonès a la Jacetania em va permetre evidenciar una idea amb la que ja lluitava amb el català del Baix Cinca i la Llitera. De fet, una frase dels treball de camp qualitatiu a Echo va ser clau per a observar que els propis parlants en tenen la mateixa sensació: «De 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen cheso, y agora no».
Però el mateix efecte xarxa té lectura en sentit oposat. És a dir, igual que la pèrdua d’interaccions en la llengua minoritzada serveix per a explicar els processos de substitució, també serveix per a explicar els processos d’atracció o de recuperació sociolingüística. I és el cas de la cita de Ramón y Cajal, premi Nobel aragonès de medicina, quan explica com va aprendre l’aragonès a Ayerbe. La pressió social d’una llengua minoritzada, però localment hegemònica, pot incentivar l’aprenentatge per part de la minoria parlant de la llengua expansiva:
Contribuyó también algo a la citada antipatía la extrañeza causada por mi lenguaje. Por entonces se hablaba en Ayerbe un dialecto extraño, desconcertante revoltijo de palabras y giros franceses, castellanos, catalanes y aragoneses antiguos. Allí se decía: forato por agujero, no pas por no, tiengo y en tiengo por tengo o tengo de eso, aivan por adelante, muller por mujer, fierro y ferrero por hierro y herrero, chiqué y mocete por chico y mocito, abríos por caballerías, dámene por dame de eso, en ta allá por hacia allá, m’en voy por me voy de aquí, y otras muchas voces y locuciones de este jaez, borradas hoy de mi memoria. 1
En boca de los ayerbenses hasta los artículos habían sufrido inverosímiles elipsis, toda vez que el, la, lo se habían convertido en o, a y o, respectivamente. Diríase que estábamos en Portugal. A los rapaces de Ayerbe parecioles, en cambio, el castellano relativamente castizo que yo usaba, es decir, el hablado en Valpalmas y Cinco Villas, insufrible algarabía, y hacían burla de mí llamándome el forano (forastero).
Poco a poco fuimos, sin embargo, entendiéndonos. Y como no era cosa de que ellos, que eran muchos, aprendieran la lengua de uno, sino al reves, acabé por acomodarme a su estrafalaria jerigonza, atiborrando mi memoria de vocablos bárbaros y de solecismos atroces.
* La negreta és nostra
La narració és excel·lent per a explicar l’adopció d’una llengua minoritzada per l’efecte xarxa. I a més, també, dona molta base a les visions materialistes de la sociolingüística: a pesar de les ideologies del parlant (idees), la pressió social (material) fa que l’individu adopte la llengua minoritzada. Sobre el supremacisme lingüístic de Ramón y Cajal, i la seua alegria per la substitució lingüística de l’aragonès (vegeu la nota 1) ja en parlarem un altre dia ;)