Lo gat malraçat | Contalles de Fórnols

(Versión en espanyol al final del relato)

SIMBIOSIS

Lo concepte actual de “mascota” ere desconegut a l’ambient rural de Fórnols al que jo me vaig criar. Ni persones ni animals vivíem de vades, formàvem part d’un “ecosistema” integral de treball adaptat a les necessidats de la vida que portàvem.

Los xiquets, a part de jugar, a les hores lliures que mos dixave l’escola, faem faenes complementaries que aforraven temps a les persones grans: faem recados, anavem a omplir la cantrella i collíem herva per als conills; a la sega risclarvem lo rostoll i replegavem espigues perdudes i a la era muntavem al trill ; al estiu anàvem a guardar l’aigua i, quan ja podíem, regàvem l’hort sense ajuda dels grans; anàvem al forn a traure número i, quan podíem, ajudàvem a les dones a portar les canastes al forn; al temps de les olives replegàvem les que caíen fora de la borrassa; anàvem a abeurar les burres i moltes coses que me venen a la memòria, que no vull apurar. Los pares i els agüelos, faen les faenes importants según los coneixements, les habilidats i les forces de cada un.

Los animals domèstics vivien en “simbiosis” en les persones. Los burros i els matxos mos prestaven la seua força física per a estirar del aladre, del trill i lo roll de la era, del carro, de nories i molins, rastraven pedra i rossegaven llumeres. Albardats portaven cuallquere càrrega que mos fore util, aigua en argadells i cànters, llenya per al foc en los carrejadors, olives i ameldes en sacs, pataques i remolatxes del hort a la saria o en banastes. Garbes al temps del batre, sacs i taleques de blat i civada, borrasses de palla i portadores plenes de raïms a la vrema. I tamé a natros mateixos, quan los muntàvem a caball.

Les les cabres mos donaven lleit poc abundanta i cabridets. Les ovelles mos donaven corders i llana per a fer coltxons, peücs i algun jersey. Les gallines ous per a minjar, fer truites , pastes i taméalguns pollastres per a matar. Los conills carn i pells, que les dones venien als “pieleros” barat a agulles didals i estirores per a cosir. En lo gorrino teníem magre i cansalada, xoriços, llenguanisses i borrifaldes i manteca per a untar i fer les mantecades.

Los gossos mos vigilaven cases i propiedats, ajudaven als pastors a guardar el bestiar i als caçadors a aixecar les peces i a portar-les -hi al amo quan les havie matat. Tots estos animalets vivien a costa nostra i, per a mantindrels, cultivavem per a en ells civada, avena, panís, remolatxes, cols i alfals, dedicant-los temps i cuidados com los pastors que els dedicaven la jornada completa.

LOS GATS

Los gats eren un mon a part i complien una funció que els permetie una vida privilegiada. Sense horaris establits, ells mantenien la casa lliure de rates i atres animals molestos, com les sargantanes o les serps, que haurien entrat, com entren als masets, sense la presencia del gat. Hi havie gateres a totes les portes que els permetien circular lliurement per tota la casa i entrar i eixir al seu gust. Ere l’unic animal que podíe entrar i passejar-se per la Iglesia, a on tamé hi havie gatera. Quan fae fred s’acotxonaven al racó del foc o damunt de la planxa i quan fae bon temps corrien lliurement de casa en casa o pel carrer a buscar emocions o aventures amoroses en los de cases veïnes. Eren animals molt pillos i, com no s’els donave minjar per a que tingueren afany per les rates, les dones havien de controlar que no s’els emportaren alguna tallada quan fregien carn o peix a la bora del foc.

Eren animals bastat llimpios, però a voltes faen les seues necessidats a puestos inoportuns. I ací escomence la contalla que tos volia fer avui.

LA MALIFETA

Jo vaig ser un xiquet molt afortunat, per que ma mare tenie lleit abundanta i de mol bona calidat, ademés vaig ser lo rader de quatre germans i no hi havie coa detrás de mí per a cedir la mamella. Lo meu temps de lactància va durar casi vint mesos i no hauria tengut cap límit de temps si no fore per la malifeta que me van fer.

Jo vaig naixer lo primer día de giner de l’any 1945 i v aig mamar a gust des de el primer dia. Va arribar l’estiu de 1946 i jo encara mamava. Però va resultar que aquell any, per al 15 d’agost, tocave celebrar a Morella les festes de sexenari. Mon pare i ma mare van fer intenció d’assistir a en aquelles famoses festes, però tenien lo problema del xiquet que encara mamave i el van resoldre d’una manera una mica peculiar.

Van pensar que ere una bona ocasió per a desmamar-me i no s’els va acudir millor idea que enganyar-me. Van agarrar un tros de metja cremada del cresol, ma mare se va untar la mamella en oli brut de follí i hi va enganxar la metja cremada. Quan vaig anar a mamar me va amostrar lo seu pit tot brut i me va dir que s’hi havie cagat lo gat malraçat. Jo vaig tindre un gran sofoco i vaig avorrir la mamella per a sempre. Des d’aquella malifeta…¡Sempre hai odiat als gats malraçats!