Una sentència innecessària
(Article pendent de publicar en castellà a “El Heraldo” de Saragossa)
“Tres llargs anys esperant que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre la constitucionalitat de l’Estatut de Catalunya. Tres anys de pressions i filtracions interessades, s’hi miri com s’hi miri.
Un tribunal en estat precari: dels seus 12 membres, a quatre se’ls ha caducat el mandat, a un el va recusar el Partit Popular, més per interès propi que per motius reals, un altre membre va morir, i com està passant amb els quatre que cal substituir, no hi ha forma de posar-se d’acord els dos grans partits. Una vergonyosa irresponsabilitat, potser més d’una part que de l’altra. Una circumstància prevista per la llei que la raó i el sentit comú es neguen a acceptar. És més, hi ha hagut manifestacions públiques afirmant que no hi haurà renovació fins que no hi hagi sentència sobre l’Estatut català. Si això no és manipulació del TC, ja em direun quina cosa és. Allò que es pogué qualificar d’interessats recursos d’inconstitucionalitat, ara, el temps i les circumstàncies els està convertint potser en recursos impropis. ¿Com pot entendre el ciutadà que, en un tema de tanta importància, puguin mantenir els magistrats dues posicions tan diferents i gairebé al cinquanta per cent, tal com han explicat els mitjans de comunicació en multitud d’ocasions? D’aquesta circumstància es pot inferir que, en el cas d’haver-se produït les substitucions al seu temps, i si no s’hi hagués recusat a un dels membres, les posicions podrien haver-se desequilibrat, no importa a favor de qui. Mentrestant a Catalunya creix la desafecció.
Dit tot això, la meua conclusió és que si el TC dicta sentència confirmant la constitucionalitat de l’Estatut, quant de soroll per a no res! Si la sentència declara inconstitucionals alguns dels seus articles, es produirà un fet insòlit en un país democràtic: un tribunal intervindrà i rectificarà la decisió de la sobirania popular, manifestada a través d’un referèndum legal. Suposo que si així succeeix, el procés no s’acabaria acceptant la sentència sense res més. Vull pensar que com a mínim s’hauria de tornar a convocar els ciutadans catalans perquè ratifiquessin l’Estatut rectificat, en un nou referèndum. Que menys! Qualsevol altre camí conduiria a l’impredictible.
La pregunta clau és: Pot un tribunal, fins i tot el TC, rectificar o anul·lar la voluntat popular democràticament manifestada? Si les lleis ho permeten, aquestes són inconstitucionals. Si és un precepte constitucional el que ho tutela, és una contradicció que s’ hauria de corregir urgentment. (Art. 1.2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat). És que el poble català no és poble espanyol?
Amb tota modèstia, crec que la millor decisió del TC, no hauria de ser altra que la declaració de no competència sobre l’assumpte, d’acord amb l’article 1er de la Constitució Espanyola. Tot seguit, hauria de demanar als partits polítics el necessari i urgent acord per a la renovació immediata dels membres, dels quals, el seu mandat va caducar fa massa temps. La Institució sortiria reforçada.
José Miguel Gràcia”