La meua feina és molt sedentària. Sedentària i solitària. Em llevo ben de matinet i surto a trotar una mica per les pistes de prop de casa. Encara és fosc, i rarament (per no dir mai) em trobo ningú. Després d’estiraments i dutxa, em faig un bon esmorzar. I cap a la feina, de la qual me’n separen unes poques passes.
M’assec davant l’ordinador i reviso les tasques prioritàries del dia. I ja no hi ha res més en tota la jornada, només feina, trucades de feina, missatges de feina. Però vet aquí que hi ha els pardals, que acudeixen a l’ampit de la meua finestra per veure què hi troben. Sempre miro de deixar-los unes molles de pa o un grapat de llavors per caderneres. Ells no se’n refien gaire, de mi. A cada espicassada, es drecen ben drets per vigilar-me, no fos cas. Em fan companyia. Me’ls miro i penso en la vida difícil i alhora senzilla que menen. Difícil perquè llur jornada consisteix a no morir-se de fam, alimentar els pollets —quan n’és el temps— i mirar de no ser menjats. Senzilla perquè no els cal res més. No tenen cap altra ambició ni cap altre pensament que sobreviure i perpetuar llurs gens. I malgrat tot són feliços —feliços a la manera dels moixons, és clar. Si m’atreveixo a fer aital afirmació és perquè, quan els sento refilar amb aquella alegria o quan s’estarrufen al solet de la tardor, trobo que és la definició que millor els escau.
Continuar llegint… Moixons