(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de març del 2010)
Vaig desenvolupar la idea de fer un espectacle teatral a partir de Cartes Impertinents de la Maria Aurèlia Capmany l’any 2004. La Mª Aurèlia veié publicat el seu llibre en la seva primera edició –introbable– sota el títol: Cartes Impertinents de dona a dona per primera vegada l’any 1971. L’obra conté un total de vint-i-vuit cartes escrites per dones a altres dones. Totes les dones que hi apareixen gaudeixen d’un magistral dibuix a cavall entre la indivídua i l’arquetip. De la concreció d’aquesta dicotomia que la Mª Aurèlia ens llega a través d’un bon traç, refinat i contundent, ens arriba la cara i la creu del desvetllament del feminisme i en acabat, en sura l’anàlisi social, cultural i psicològic d’homes i dones en la seva vessant més humana al llarg de tots els temps.
Aquest epistolari tan ben escrit, àgil, poètic, senzill, profund i molt divertit, amb molt, molt d’humor, em va fiblar. Em va provocar la necessitat de contestar-lo, de parlar-ne. Vaig pensar que tenia dret a sortir a l’aire i que corregués, que l’epístola pugés a l’escenari, prengués vida tangible i efímera i fos esbandida al públic. He cregut que ens sanejaria a tots plegats fer una reflexió sobre el significat del feminisme des dels temps de la Mª Aurèlia i les seves lluites, fins al desembocant dels nostres dies. Així que finalment al 2008 vaig escriure el text teatral Resposta a Cartes Impertinents on heEe combinat les seves paraules amb les meves pròpies, les seves dones amb les meves, compendi de tot de dones d’avui, algunes, encara no existien aleshores, amb els problemes de la nostra realitat: dones-professionlas-mares-empressaries-dones-de-sa-casa-subordinades-intel•lectuals-treballadores-alliberades-divorciades-reajuntades-soles-acompanyades-deprimides-frustrades-triunfadores-maltrectades, i he fet el traç d’un pont històric que va des de la posició de la dona en la que va intentar deixar-nos ella, pugnant pels drets d’igualtat moral, social i laboral, fins a la realitat d’anar a peu en que vivim les dones avui.
Perquè, quaranta anys després, com ha quedat “realment” la situació per la dona treballadora, de la posició que se’ns reclamava i se’ns pretenia, a la que veritablement ens ha quedat i se’ns ha convertit…?
Marta Momblant