El català de la Franja quaranta anys després de Mequinensa – El Temps

Source: El català de la Franja quaranta anys després de Mequinensa – El Temps

Aquest 1 de febrer es compleixen quaranta anys de la coneguda com a Declaració de Mequinensa. Es tracta del primer pas per a la normalització del català a la Franja de Ponent durant el període democràtic actual. Quatre dècades després, quin és l’estat de salut de la llengua en aquestes comarques? La despoblació, la manca d’ambició dels governs anteriors i l’actual executiu aragonès, integrat per PP i Vox, són obstacles a superar.

L’1 de febrer de 1984, els alcaldes de disset localitats de la Franja de Ponent es reunien al castell de Mequinensa (Baix Cinca) per a reivindicar la normalització del català en aquestes comarques inserides dins l’Administració autonòmica aragonesa. Han passat quaranta anys des d’aleshores i el català continua ben viu en aquestes localitats, tot i que també travessa dificultats. A banda dels obstacles demogràfics, com ara el de la despoblació, hi ha també la deixadesa de les administracions que hi ha hagut a l’Aragó durant el període autonòmic actual. Passivitat que ara es transforma en hostilitat amb el govern liderat per Jorge Azcón (PP) i que compta, també, amb la presència de Vox.

Malgrat aquesta situació política, i d’altres també ben adverses —sobretot la que es va viure durant la presidència de Luisa Fernanda Rudi, també del PP, que va governar amb el Partit Aragonès Regionalista (PAR) entre 2011 i 2015—, el català sobreviu i mostra vitalitat. Tanmateix, les dades indiquen retrocessos preocupants.

Entre altres coses perquè la Franja, que actualment supera els 50.000 habitants, en comptava amb 85.000 a inicis del segle XX. Aquest canvi té conseqüències evidents en l’ús de la llengua. Segons estudis publicats per la Universitat de Saragossa, l’any 2004 el 73,6% dels habitants d’aquests territoris tenien el català com a llengua habitual. Deu anys més tard, el 2014, el percentatge era del 50,1%. Pel que fa al castellà, l’evolució és inversa: si el 2004 el 22,4% dels habitants de la Franja utilitzaven habitualment el castellà, el 2014 la proporció superava el 40%.

Natxo Sorolla es dedica a la recerca sociolingüística a la Universitat de Saragossa. Tot i que confirma que a la Franja la major part dels seus habitants són catalanoparlants —independentment de la seua llengua d’ús preferencial—, admet les dificultats que travessa la llengua en aquest territori. Les vincula, sobretot, als moviments migratoris, en tant que molta població jove “marxa fora de la Franja i hi venen persones que no tenen cap competència en català”. Això fa que la transmissió del català a l’escola siga més necessària que mai. Més fins i tot que fa quaranta anys, en l’època de la Declaració de Mequinensa, quan, segons Sorolla, l’escola era “un complement a la transmissió familiar”. “Ara l’escola és encara més determinant”, diu.

El català a l’escola

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

La Declaració de Mequinensa va servir per a implantar l’ensenyament del català a escoles i instituts de la Franja, tot i que de manera optativa per als alumnes. Aquesta voluntarietat no ha canviat en quaranta anys, però tampoc no ha impedit que la gran majoria de les famílies aposten perquè els seus fills l’aprenguen. Hèctor Moret, professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona i natural de Mequinensa, situa el percentatge d’alumnes que estudien el català en més del 90% a primària i una mica més baix —no massa— a secundària.

El percentatge d’alumnes que l’estudien i de centres educatius de la Franja que l’imparteixen s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. “És una qüestió de perspectives”, indica Moret, que explica que l’ensenyament del català a l’Aragó està “molt lligat als estudis superiors o al futur laboral dels alumnes, atès que molts tenen la perspectiva de marxar a Lleida o a Barcelona”. Natxo Sorolla explica que el factor emocional també influeix en el moment que els pares i les mares vulguen que els seus fills aprenguen català. “És la nostra llengua i es normal aprendre-la”.

Aquestes xifres són encara més valuoses si es té en compte que aprendre català a les escoles no sempre és fàcil. D’una banda, els governs aragonesos sempre han subratllat intencionadament la voluntarietat de l’aprenentatge del català i mai no han tendit a promoure’n el coneixement. Alhora, Sorolla posa l’exemple singular de Vall-de-roures, capital del Matarranya, on l’ensenyament del català es fa fora de l’horari escolar i les famílies que volen que els seus fills l’aprenguen s’han d’organitzar per a recollir-los dels centres educatius, atès que els horaris dels autobusos no quadren amb els de les classes impartides fora de l’horari lectiu. Cal recordar, de fet, que bona part d’aquests centres són d’àmbit comarcal i acullen alumnes d’altres pobles, i que, per tant, el transport escolar els és fonamental.

Alhora, Moret també explica que la condició comarcal de molts d’aquests centres fa que alumnes de la Franja hagen d’anar a estudiar a localitats pròximes castellanoparlants que han demanat l’ensenyament del català a escoles i instituts. La petició ha sigut denegada per l’Administració autonòmica aragonesa.

Castell de Mequinensa

L’efecte PP-Vox

La importància de l’escola a l’hora de garantir l’ensenyament del català fa sospitar que el Govern actual de l’Aragó actuarà contra aquest àmbit en algun moment de la legislatura. L’esmentada Luisa Fernanda Rudi ja ho va fer contra la llengua, promovent la denominació anticientífica de LAPAO —llengua aragonesa pròpia de l’aragonès oriental— per a negar-ne la catalanitat, si bé l’ensenyament als centres educatius no es va veure afectat. Alhora, la reacció de la societat civil contra aquella decisió política va servir com a dic de contenció.

Però a ningú se li escapa que, a l’Aragó, l’anticatalanisme és un fenomen latent. Moret explica que a les àrees més poblades del territori, fonamentalment Saragossa, però també Osca, Terol o Calatayud, el castellà és la llengua consolidada i l’hostilitat es projecta, també, contra la llengua aragonesa. D’altra banda, les plataformes sorgides en contra de l’ensenyament del català o que fins i tot neguen l’existència d’aquesta llengua a l’Aragó han tingut influència mediàtica, però el seu missatge no ha funcionat a la Franja. I pel que fa al Govern autonòmic actual, aquest encara no ha actuat contra l’escola en català, però ja ha pres decisions contra les llengües no castellanes. En concret, l’executiu ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística, i amb això ha desaparegut la partida adreçada a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua o a la Càtedra Johan Fernández d’Heredia, adreçada a l’estudi de les llengües pròpies de l’Aragó.

Un cartell que reflecteix el topònim de la comarca de la Ribagorça és traduït al català.

De fet, en el context dels primers pressupostos aprovats per PP i Vox, en una esmena promoguda pel partit ultra —i acceptada pel PP— s’afirma que tant l’Acadèmia com la Càtedra citades “practican una tábula rasa en aras del adoctrinamiento identitario nacionalista aragonés”. I per això, indiquen, les quantitats adreçades aquests anys a sengles entitats acadèmiques aniran a parar al projecte “Aragón, Reino de la Luz”, que servirà “per a impulsar la restauració i la posada en valor de gran part del nombrós patrimoni artístic de la nostra comunitat autònoma (…) i consolidarà el coneixement històric de l’Aragó com a peça fonamental en el desenvolupament d’Espanya i d’Europa”.

Una descripció vaga d’un projecte indefinit que, tot fa pensar, serveix únicament com a excusa per a buidar de competències les entitats que treballen per la promoció del català i de l’aragonès. Entre altres coses perquè és més explícit el discurs anticatalà per part de PP i Vox a l’hora de justificar la retirada de partides pressupostàries a les entitats acadèmiques citades que a l’hora d’explicar el projecte “Aragón, Reino de la Luz””. De fet, a l’acord de govern entre ambdós partits es pot llegir que “vetllarem per la història i la cultura aragoneses, parts indissolubles de la història i de la cultura espanyola, davant les mentides i les manipulacions interessades del nacionalisme català excloent i expansionista”.

Malgrat aquesta hostilitat, Sorolla recorda que l’ensenyament de català a la Franja no es va veure afectat per les polítiques de Luisa Fernanda Rudi entre 2011 i 2015. Ara, en canvi, l’estabilitat del català a les aules és una incògnita. La setmana passada es va fer pública la intenció de PP i Vox d’eliminar el reconeixement del català i de l’aragonès com a llengües pròpies de l’Aragó per a reconèixer, a canvi, “les particularitats lingüístiques” d’aquest territori, entre les quals hi hauria el “fragatí”, un dels eufemismes emprats per a evitar dir “català” a la llengua catalana. Aquesta mesura ja la va prendre el govern de Rudi l’any 2013, amb la denominació esmentada de LAPAO, sense que l’escola quedara afectada. Ara, el desenllaç està per veure.

Abans, el vicepresident aragonès, Alejandro Nolasco, també conseller de Desenvolupament Territorial, Despoblament i Justícia i càrrec més destacat de Vox dins l’executiu, va negar que el català existira a l’Aragó. “Com a mínim ja no diuen que parlem LAPAO”, diu amb ironia José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí.

Panoràmica de Fraga

Nous reptes

Francesc Ricart és una de les persones que van fundar el Casal Jaume I a Fraga, que va tancar el 2010. En canvi, segons comenta, els socis que en formaven part continuen estant organitzats. Aquest activista expressa que el problema del català a l’Aragó és que ,“tot i haver-se respectat la Declaració de Mequinensa, aquesta no ha anat gaire lluny i en quaranta anys no hi ha gaire més”. Ricart critica que el català no haja deixat de ser optatiu a la Franja i que depenga de la decisió del claustre. Un altre activista per la llengua, el psicòleg Quim Gibert, critica que en aquestes quatre dècades la tasca de l’Administració “ha estat testimonial”.

Segons denuncia, les entitats locals de municipis com el de Fraga —l’únic que supera els 10.000 habitants a la Franja— imposen el castellà a l’hora de fer tràmits, així com ocorre en les entitats comarcals com la del Baix Cinca, en les provincials d’Osca o en les d’àmbit autonòmic, “institucions a les quals ens hem d’adreçar els fragatins per fer gestions”. Aquesta dinàmica, explica Gibert, es repeteix en altres municipis i comarques, malgrat que la Constitució espanyola —puntualitza el psicòleg— deixa clar que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I malgrat que l’Estatut aragonès del 2007 s’expressa en termes similars i que el Butlletí Oficial de l’Aragó garanteix, al capítol I de la Llei 3/2013, “el dret dels parlants a l’ús” de les llengües de l’Aragó i “l’afavoriment de l’ús d’aquestes en les relacions amb les administracions públiques”. Gibert conclou que “en el decurs dels darrers lustres, és fàcilment verificable que es tracta de textos amb valor jurídic, però sense cap intenció d’aplicar-los”.

Hi coincideix, també, José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí, que recorda que des de la Declaració de Mequinensa hi ha aspectes previstos en aquell document en els quals encara no s’ha avançat. Es refereix, per exemple, al de la retolació dels topònims en català o al del rebuig del terme despectiu chapurreau per a referir-se al català, que encara es continua utilitzant i que aquell 1984 ja es demanava excloure. Alhora, Noguero lamenta que el català encara no siga oficial a l’Aragó, tot i les successives reformes de l’Estatut.

Malgrat tot, aquest testimoni no és pessimista. “Durant la legislatura de Luisa Fernanda Rudi van intentar traure el català dels col·legis i dels instituts, però no se’n van sortir perquè les famílies no ho van permetre”, recorda. I apunta que si la tònica del Govern aragonès amb el català és d’hostilitat i de persecució, “ells aniran fent i nosaltres els respondrem en conseqüència. Ens tindran davant seu, com fins ara, i amb nosaltres enfront no han pogut fer el que volien”.

Deixa un comentari

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja