Quaranta anys de la Declaració de Mequinensa: avenços minsos del català i noves amenaces

Source: Quaranta anys de la Declaració de Mequinensa: avenços minsos del català i noves amenaces

  • La declaració va ser un revulsiu en el reconeixement de la llengua catalana a la Franja, però la falta de continuïtat i els atacs a la llengua l’han feta retrocedir
VilaWeb

El primer de febrer de 1984, ara fa quaranta anys, disset batlles de la Franja de Ponent es reuniren al castell de Mequinensa, sota presidència del conseller de Cultura aragonès, José Bada, amb la voluntat de normalitzar-hi el català. Una llengua parlada extensament, però exclosa de qualsevol mena de reconeixement.

Els batlles demanaven al conseller de Cultura mesures per a la normalització del català, el reconeixement d’aquesta realitat lingüística a l’estatut de l’Aragó i l’autorització per a ensenyar-lo a les escoles. En aquesta línia, declaraven que la llengua que es parlava a la Franja era el català, rebutjaven denominacions despectives com chapurreau i es comprometien a fomentar-ne l’ús públic, amb accions com ara retolacions bilingües al carrer i l’ús als mitjans de comunicació. Aquest text, ja històric, fou anomenat Declaració de Mequinensa.

En referència a això, Francesc Ricart, que fou coordinador del Casal Jaume I de Fraga, en destaca la importància, perquè era “la primera vegada que es posava sobre la taula la llengua”, en un territori amb realitats i fets històrics molt diferents. “La Franja no té cap nexe d’unió si no és la llengua. La llengua justament havia estat amagada i es provava de fer una empenta en aquest aspecte”, explica.

Després d’haver-se aprovat a l’Aragó un estatut l’any 1982, va aparèixer una oportunitat gràcies a la majoria absoluta del PSOE, que havia nomenat conseller de Cultura José Bada, de Favara de Matarranya. Era un polític que entenia la realitat lingüística i que va promoure llibres de text en català. Sobre això, José Ramón Noguero, un dels fundadors del Moviment Franjolí, recorda que la situació era molt diferent de la d’alguns altres territoris. N’és un indicador el fet que aquesta primera iniciativa no aparegué fins una dècada després de la mort de Franco: “Això et pot donar la perspectiva que no hi havia gens d’interès per la part institucional aragonesa. Passa que a la Franja, en aquells anys, la gent volia ensenyament de la seva llengua pròpia, que donava també més possibilitats d’anar a la banda catalana, perquè en segons quins llocs es demana un mínim de català.”

Una política lingüística minsa i insuficient

Una de les principals demanades dels batlles, l’any 1984, era que el català fos reconegut en l’àmbit educatiu i que es pogués ensenyar com a assignatura optativa dins el sistema educatiu. De fet, el curs 1985-1986, ja hi havia 2.500 alumnes que l’estudiaven.

Tanmateix, quaranta anys més tard, el català continua fortament desprotegit i depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. En referència a aquesta qüestió, el sociòleg franjolí Natxo Sorolla explica que ni de bon tros s’ha normalitzat l’ensenyament del català avui dia. Per exemple, a Vall-de-roures, al Matarranya, el català se situa en la setena hora, és a dir, fora de l’horari lectiu, i això significa una càrrega extra per als alumnes i obliga les famílies a encarregar-se del transport. Sorolla considera que, malgrat que no era una declaració de màxims, no s’han aconseguit els objectius mínims: “Els objectius eren bastant limitats, és a dir, la declaració no demanava grans canvis ni demanava màxims, però tot i això no s’han aconseguit.”

Noguera diu que tampoc no s’ha complert en qüestions com ara la retolació dels carrers i places o les comunicacions de les administracions: “Va ser molt més ambiciosa que allò que es va fer al final. Semblava que seria el principi d’un reconeixement més ampli de la nostra llengua, però ja podem veure com ha acabat.” Tot i que reconeix que no s’han complert bona part dels punts de la declaració, Noguero sí que troba que en aquests anys s’ha anat endavant en l’àmbit social. “Fa quaranta anys la gent ni sabia què era allò que parlava, perquè no hi havia tanta interacció. Molts testimonis d’aquella època no sabien si allò que es parlava a la seva zona es parlava en altres llocs. Això passava a la Franja, i descobrien que a Barcelona parlaven el mateix; això avui dia ja no és un xoc, és una realitat.”

Un altre aspecte positiu és que, com més va, més població sap escriure català, principalment els que han pogut fer l’assignatura optativa. Però aquesta manca de normalització ha tingut, sens dubte, efectes negatius per a la llengua, que avui dia es troba en ple retrocés, sobretot entre els infants. Les dades revelen un trencament de la transmissió de pares i fills i una baixada dels parlants habituals. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només l’hi té un 34%. A més, entre 2004 i el 2014 els que sabien parlar el català van passar d’un 88% a un 80%.

Noguero reconeix que hi ha una qüestió de diglòssia: “Els nens petits perden la llengua. El problema és que s’acaba arraconant, arraconant, arraconant, i podrien arribar a la mateixa situació que a Catalunya del Nord o l’Alguer.” No obstant això, diu que una de les coses de què poden presumir és que la llengua catalana a la Franja és viva, és a dir, que encara es pot reaccionar i normalitzar-la.” Ricart recorda que fa uns quants anys la Franja era reconeguda com el territori dels Països Catalans amb un percentatge d’ús més alt, però ja no és així. “Per exemple, a la població més gran de la Franja, que és Fraga, si tu hi passeges pels carrers o pels espais públics ja no hi sents parlar gaire català. Tot i que l’ús hi és viu, d’alguna manera s’amaga.”

Un avenç lent i fortes reculades

D’ençà de la Declaració de Mequinensa, hi ha hagut avenços, sobretot en l’àmbit legislatiu, però també hi ha hagut reculades importants, especialment aquests darrers anys. En la reforma de l’estatut del 1996 s’establia que “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” tindrien protecció i se’n garantiria l’ensenyament. I, tot seguit, la llei del patrimoni cultural aragonès especificava que es tractava del català i l’aragonès.

La llei de llengües, ja l’any 2009, tot i que no les feia oficials, reconeixia que eren llengües pròpies de l’Aragó i atorgava als habitants de la Franja el dret de rebre educació i d’adreçar-se a les diverses administracions en qualsevol llengua pròpia de la seva zona.

No obstant això, la llei no es va poder desplegar totalment i amb l’arribada al govern del PP i el Partit Aragonès (PAR) es va impulsar una nova llei de llengües, aprovada el 2013, que feia canviar el nom del català de la Franja i de l’aragonès per LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca). Aquest canvi, que negava la unitat de la llengua, era especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va fer perillar la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

Aquesta legislació va motivar mobilitzacions a la Franja i una nova declaració a Mequinensa de vint-i-vuit ajuntaments, la majoria socialistes, però també del PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF) i fins i tot un el PP, a més de regidors de la Chunta Aragonesista, per mostrar l’oposició a la nova llei.

En tornar al poder els socialistes, l’any 2015, es recuperaren les denominacions “català” i “aragonès” i es va impulsar l’Institut Aragonès del Català, dins l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, per a la promoció i protecció de la llengua, que no s’arribà a constituir fins l’any 2022. Noguero lamenta que, mentre es va trigar dues legislatures a aconseguir aquestes fites, el nou govern de PP i Vox ha trigat menys de sis mesos “a liquidar-ho gairebé tot”.

L’actual govern de l’Aragó s’ha proposat d’invisibilitzar el català i l’aragonès. Vol modificar novament l’article que diu que “l’aragonès i el català de l’Aragó, en el qual hi ha incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies”. Ahir mateix, el president aragonès, Jorge Azcón, va dir que a l’Aragó no s’hi parlava català i va defensar d’eliminar-ne el reconeixement. Va dir, per exemple, dient que “la gent que viu a Fraga parla fragatí”, que el català “és una llengua que es parla en una comunitat autònoma veïna” i que la volen imposar.

Azcón ja ha suprimit la política lingüística i ha deixat sense finançament l’Institut Aragonès del Català. En canvi, ha decidit d’activar el projecte “Aragón, Reino de la Luz” amb l’objectiu de reivindicar la història d’Aragó a partir de “la participació decisiva i central en la construcció d’Espanya”.

Un territori que no existeix institucionalment

A la Franja no hi ha partits polítics d’àmbit territorial, sinó que les iniciatives són de dirigents amb més sensibilitat de partits d’àmbit espanyol o autonòmic, com ara el socialista Josep Anton Chauvell, batlle del Campell, i María Ángeles Roca, batllessa d’Albelda, que s’ha presentat pel PAR. En l’anterior atac lingüístic, l’any 2013, el PP de la Llitera es va oposar a la llei de llengües impulsada pel seu partit i va donar suport a mocions en contra.

Una de les mancances evidents és que, més enllà de les iniciatives de caràcter municipal, no hi ha cap institució supramunicipal ni cap formació que reivindiqui explícitament un organisme a la Franja. Noguero troba que això és complicat: “A part de la llengua i la cultura catalanes, les relacions són horitzontals. Són cap a Lleida o cap a Tortosa, o cap als pobles del costat de Catalunya, o de València.”

En referència a la situació actual, Francesc Ricart diu: “Potser esperaria una actuació decidida a l’actuació del Principat i del País Valencià.” Però creu que a Catalunya sempre hi ha “temor de no fer-se notar perquè sempre hi ha un rebuig al concepte de catalanitat”. Sobre això, explica que l’any 2001, quan es va obrir el Casal Jaume I de Fraga –mitjançant Acció Cultural del País Valencià– “entre altres raons es va fer per evitar la presència del concepte ‘Catalunya’. És a dir, que sembla que el País Valencià tenia més possibilitats de no fer-se notar”, encara que el Principat sigui a deu quilòmetres de la localitat. Sobre això, diu: “Una de les coses que no ajuden a salvar la llengua és aquesta contradicció de dir que no se’ns noti gaire.”

I afegeix que és com si per promocionar el català calgués justificar-se contínuament: “La paraula ‘Aragó’ és absolutament necessària si vols fer qualsevol cosa”, diu. I recorda que quan, l’any 2000, es va impulsar Temps de Franja, l’única revista periòdica de la Franja escrita íntegrament en català, ràpidament es va afegir “el títol de revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”. I acaba amb aquesta reflexió: “És una capsa molt difícil d’obrir, que seria no la catalanitat de la llengua, sinó la catalanitat del territori. I ja s’encarreguen políticament des d’Aragó de no deixar obrir aquesta capsa de cap manera.” Ara, ell declara: “Jo sóc un ciutadà català de la Franja.”

I ara què?

Una de les grans qüestions és: si després de quaranta anys la situació no millora, sinó que hi ha un retrocés, què cal fer? Un primer fet inajornable és l’oposició a les polítiques lingüístiques del govern de PP i Vox. Sobre això, el batlle de Mequinensa, el socialista Antoni Sanjuan, va dir: “Si veiem que les modalitats lingüístiques de l’Aragó poden perillar, naturalment tornarem a fer una tercera declaració, perquè tenim clar que és un patrimoni i una llengua materna que hem après dels nostres pares i que no podem deixar que es perdi tal com passa, a poc a poc, per no protegir-la prou.”

Noguero troba que ara s’ha de fer, “si més no, el que van fer el 2013”, que institucions i escoles es neguin a aplicar els canvis que vol imposar PP i Vox, perquè la gent ja està acostumada que es facin classes de català, i ara el govern “vol liquidar la llei de llengües i que en cada poble hi hagi un llibre de text, és a dir, en cada poble s’ensenyarà la llengua del poble”. Això, com que és inviable, portaria a fer-ho tot en castellà a excepció de les llengües estrangeres. Per Noguero, cal “alguna mobilització i sobretot començar a fer campanya perquè això no es produeixi o que no tingui efecte”. Si cal, diu, que hi hagi una nova declaració de Mequinensa.

En aquesta línia, la Plataforma per la Llengua ha demanat que el govern aragonès canviï d’actitud, que aturi tots els canvis que ha impulsat, i que complexi la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, és a dir, que inclogui la denominació “català” a l’estatut. Una demanda que difícilment es complirà.

 

 

Natxo Sorolla diu: “Qüestions que són bàsiques d’aquella declaració que vam fer fa quaranta anys continuen en una situació bastant pareguda o fins i tot més conflictivitzades políticament.” Creu que el pes caurà sobretot en els parlants i el món associatiu. Considera que associacions, ajuntaments i personalitats haurien de fer, sobretot, una feina poc conflictiva, sense parlar, normalment, de la qüestió del nom de la llengua ni de la classe de reconeixement que ha de tenir. Fa referència a polítiques molt més de baix nivell, com ara promoure que l’assignatura de català es pugui ensenyar amb normalitat tota la població, o promoure l’assignatura portant personalitats reconegudes dins l’assignatura i que facilitin l’adquisició de la llengua: “És a dir, treballar molt més amb polítiques de baix perfil que tinguin efectivitat i continuïtat.” Així i tot, creu que els mesos vinents hi haurà més conflicte sobre les llengües, “per la qüestió de l’amnistia, del procés, etcètera. Els parlants tot això habitualment ho associen amb conflicte i ells volen és viure tranquils”.

Sobre l’associacionisme a la Franja, Francesc Ricart és força pessimista. “La presència pública de les associacions que treballen per la llengua és mínima –diu–. Hi són, però no es veuen gaire. I té molt mèrit que hi siguin. Però després d’un temps jo diria que la presència s’hauria de notar molt més.” I afegeix: “Canviar les actituds ja es veu que no és fàcil si després de tot aquest temps s’han fet pocs passos. Aparentment, no es veu gaire, no s’ha avançat gaire i les dificultats continuen essent grans. No hi ha presència ‘militant’, per exemple. N’hi ha molt poca.”

Sorolla diu que, si bé és cert que es troba “relativament envellit” i normalment associat a centres d’estudi, centres literaris, que han promogut sobretot la literatura, ara també hi ha una renovació. I posa d’exemple l’associació Clarió del Matarranya, formada per gent nova i que promou, sobretot, la defensa del català en l’àmbit educatiu. “Per tant, aquí tenim exemples de com evolucionen les coses i com podem, d’alguna forma, canviar cap a nous contextos.” L’objectiu, ara com fa quaranta anys, és salvar i normalitzar el català.

Deixa un comentari

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja