Armaris futbolísitcs « L’esmolet

(Temps de Franja núm.87, columna «L’Esmolet», juny de 2009)
Em va fer gràcia l’article d’en Ramon Sistac del darrer TdF. La veritat és que, mirant-ho fredament, és difícil sentir-se còmode en una societat tan mediatitzada pel futbol. I suposo que a Catalunya el Barça deu ser omnipresent.
Jo em confesso culer, malgrat ser conscient de tota la irracionalitat que això suposa. De fet, ara fa dos anys, vaig escriure un Viles i Gents sobre el tema tot intentant esbrinar el perquè d’un sentiment tan inexplicable.
Les raons d’en Sistac per a no combregar amb la secta barcelonista són molt semblants a les que tinc jo per just el contrari. Quan tenia 15 anys el Madrid era totpoderós. Al meu barri els madridistes eren els més pinxos i prepotents. Recordo que a l’hora del pati fèiem disputadíssimes partides de futbolí on els del Barça sí que guanyàvem els “merengues”. Fou aleshores que l’afició se’m va ficar ben endins, quan més mal dades anaven. Per això dic que, en certa manera, la meua conversió a la religió barcelonista té un origen similar a l’ateisme culer d’en Sistac: va ser una reacció a la dolorosa dictadura blanca. Podríem discutir sobre què significa el Madrid i què el Barça, però no acabaríem mai perquè cadascú té les seues íntimes raons.
Ara tot són barcelonistes, fins i tot aquí a Alcanyís –on hi he patit les desfilades “rojigualdas” de la “sétima” la “otava” i la “novena”– les samarretes blaugranes proliferen pertot. Qui m’ho havia de dir!

Armaris futbolísitcs « L’esmolet.