L’altre dia, ma germana em va enviar uns fragments d’El temps de les Cireres, de Montserrat Roig; uns paràgrafs amb un vocabulari riquíssim usat amb naturalitat i precisió. Estava encantada amb els nous mots que hi descobria. Conec la sensació, ja que soc dels que experimentem plaer quan trobem una paraula que ens és desconeguda, una expressió que descriu amb exactitud un objecte, un estat, una acció, un sentiment o qualsevol altre aspecte de la vida i del món que ens envolta. Quan d’adolescent vaig decidir que havia d’escriure en el meu idioma —precisament per això, perquè era el meu—, em va tocar d’aprendre tot el vocabulari que no m’ensenyaven a estudi. Les paraules que emprava eren les domèstiques, les més íntimes, i em mancaven tots els registres literaris, tècnics o formals. Llegir sempre havia estat un plaer, però va fer-se més gran quan em servia per eixamplar els límits de la llengua de la meua família. Continuar llegint… Les belles paraules