La Franja

Això va passar fa una bona pila d’anys; i sé que fa tant de temps perquè ja fa molts d’anys que no tinc jaia i quan va passar això que vull explicar, la dona, encara tot just era mare.

Resulta que vivien a una finca de lloguer, agon cuidaven les seues vaques. Com que eixa forma de viure estava una mica en l’aire, van decidir vendre els animals i traslladar-se; de tal manera que el propietari, en ser sabedor del canvi, va entrar en pànic per un possible impagament, així que va anar a fer una visita. Ma jaia el va rebre a la porta de la casa i en sentir la reclamació de l’amo, li va dir que parlaria en l’home (mon jaio) per a aclarir la situació.

Quan mon jaio va arribar a casa i la dona li va plantejar la qüestió es va incomodar una mica, ja que assegurava que ja havia parlat en lo propietari per a explicar-li que a final de mes liquidarien l’import del lloguer.

Un parell de dies després es va tornar a repetir la visita amb un convidat més: lo propietari, la llogatera i la mala hòstia que se li havia ficat a n’eixa. La conversa va anar de forma similar: «vinc a cobrar el lloguer». «Ja te va explicar el meu home que te pagarem a final de mes. No sé a que collons vens si ja t’ho havia dixat clar» L’home va marxar remugant.

Al dia següent, es veu que el propietari havia passat mala nit, tenia una raboseta a la boca de l’estómac, o ves a saber què; el cas és que va tornar a casa de ma jaia i va començar a reclamar els seus diners de manera persistent: «que m’has de pagar perquè això é meu i esteu ací i marxareu sense pagar i no ho puc permetre». Ma jaia el va mirar de dalt a baix i amb gran parsimònia li va dir: «però home, no has de patir. Mira ara mateix cobraràs, que m’ho ha dixat ací el meu home». Va entrar a la casa i va eixir en una mangala d’avellaner i li va fotre totxades pel dret i pel revés, totes les que va poder, mentre el desgraciat corria pel prat tant com les cames i les garrotades li ho permetien. No va tornar a aparèixer per la casa. Això sí, va aconseguir cobrar dos camins.

Ara sento gent que exclama que no hem aprés res, que estem tornant a la mateixa situació de bambolla (sembla que xoque molt lo Pep Bou) prèvia a la crisi del 2008. Com si la gent normal tinguéssim alguna culpa de la quantitat de sonats que es dediquen a fer negocis a compte dels nostres diners, fent allò que en diuen «inversions».

Sí que é veritat que han aconseguit que determinats sectors, oprimits per culpa dels negociets, empatitzen en los seus botxins i es dediquen a cridar en contra dels anomenats «okupes» que, per lo vist, no son més que persones que tenen dificultats per a pagar lloguers, hipoteques o per a trobar un habitatge. Així, aquells que són los generadors dels nostres problemes, poden viure tranquil·lament mentre augmenten les seues rendes fins que tot peti i ens en anem a prendre pel sac, economia i persones, un camí més, mentre els mal anomenats inversors arropleguen beneficis.

É veritat que en lo cas de ma jaia no tenien dificultat per a pagar el lloguer, però també é veritat que va actuar de forma expeditiva i ara això té una mica de mala premsa, però també é veritat que mai no va patir insomni ni ansietat, diguem que l’ansietat que ella podia tenir la treia a través d’un camp energètic en forma de mangala, que no mandala.

En qualsevol cas, ja va sent hora de que siguem capaços de focalitzar el veritable origen de la situació en la que mos trobem, respecte de l’habitatge, i que anem solsint mesures col·lectives en consonància als temps que vivim i a la magnitud de la tragèdia.