9 opinions El conflicte pels béns de la Franja va llastrar fins i tot un dels moments de més apropament entre les dues regions. En una època dolça, Catalunya i l’Aragó van lluitar juntes en contra del Pla Hidrològic Nacional, ideat per l’expresident espanyol José María Aznar. Alhora, Pasqual Maragall, volia impulsar l’Euroregió Mediterrània, un projecte que es va truncar per les diferències sobre l’ubicació dels béns.
El president del centre d’estudis polítics i econòmics Rolde de Estudios Aragoneses, Vicente Pinilla, dóna força importància als conflicte dels béns. Creu que el litigi “ha estat molt negatiu perquè ha reforçat els arguments dels anticatalanistes, els més espanyolistes, i els que eren filocatalanistes, dels ambients socials progressistes, s’han sentit decebuts i menyspreats”.
El periodista i analista José Luis Trasobares defensa en ferm que les obres d’art haurien de tornar a la Franja, ja que van sortir d’aquest territori. “De la mateixa manera que Catalunya ha reivindicat els documents que eren a l’Arxiu de Salamanca, hauria de ser més generosa i més oberta, menys egoista i mesquina”, afirma.
Des de la Franja –la terra d’enmig– la situació es veu d’una altra manera. Pel president de l’Associació Cultural del Matarranya, José Miguel Gràcia, els béns eclesiàstics s’estan utilitzant electoralment. “A partir del sorgiment de les autonomies, cada vegada les relacions estan més malmeses perquè el Partit Popular (PP) i el Partit Aragonès (PAR) aprofiten qualsevol qüestió per aconseguir vots. El PSOE es manté en una situació d’equilibri, però tampoc mou fitxa”, explica.
Segons Gràcia, “les relacions no són equilibrades”. Ell mai s’ha sentit fora de lloc a Catalunya i el fet de venir de l’Aragó li ha suposat un plus. En canvi quan “es toca el tema de Catalunya o dels catalans a l’Aragó, aquests solen sortir molt mal parats. Es posen de manifest tots els tòpics possibles, alimentats pels polítics, els mitjans de comunicació que busquen augmentar les seves vendes amb aquest tipus d’idees, els tertulians i columnistes que s’apunten al carro”.
El columnista Trasobares apunta que a l’Aragó hi ha un recel permanent cap a Catalunya “que reneix de tant en tant per causes concretes i objectives o bé per interessos polítics locals”, ja que els partits aprofiten per fer soroll i enervar els votants, com ha passat amb la ja aprovada llei de llengües. I és que la Plataforma No Hablamos Catalán, amb el suport polític del PP i el PAR, encara es manifesta pel fet d’anomenar català a la llengua de la Franja. L’explicació, segons Trasobares, ve de les vivències de la Guerra Civil. “Les relacions del Consejo de Aragón amb la Generalitat de Catalunya van fer néixer un discurs anticatalanista que ha arrelat”, diu. Per Trasobares, els sectors conservadors s’encarreguen d’alimentar la por a l’expansionisme de Catalunya, el pancatalanisme. Un exemple d’aquest temor és que només a la Franja es produeixen governs del PP amb el PAR, quan a la resta d’Aragó l’associació és PSOE-PAR.
Crear l’enemic
Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja i membre de l’IEC, segueix pensant que la unió de les dues regions és possible. “M’agradaria que no hi hagués baralles, tot i que soni a utopia”, diu. Quintana –mig aragonès, mig català– sosté que sembla que els manyos tenen la necessitat de crear-se un enemic: “No són capaços d’enfrontar-se a l’enemic real, que és l’Estat centralista i ho fan contra el fictici, que som nosaltres”. “No trobo que hagin tingut mai por de l’expansionisme espanyol, no en queda gairebé res de l’aragonès”, assenyala.
Segons Quintana, “els aragonesos primer deien sobre els catalans que ‘nos roban el agua‘. Ara diuen ‘nos roban el arte’, i quan s’acabi la qüestió dels béns en vindran d’altres, com ara la candidatura dels Jocs Olímpics de Jordi Hereu”. L’enèsima presentació de la candidatura d’Aragó era, fa poc, un tema indiferent i fins i tot rebutjat socialment perquè és considerava malbaratar diners, i va ser l’anunci de Barcelona el que va retornar la “vitalitat” a l’aspiració, segons Trasobares.
Els problemes de l’Arxiu de la Corona d’Aragó
L’arxiu històric de la Corona d’Aragó també ha estat font de problemes i, per aquesta raó, l’Aragó va ser una de les cinc comunitats autònomes que va interposar un recurs d’inconstitucionalitat en contra de l’Estatut de Catalunya, cada una pels seus motius. El govern aragonès considerava que l’Arxiu de la Corona, situat físicament a Barcelona, era un ens indivisible que havia de ser gestionat per les quatre comunitats implicades: Aragó, Balears, Catalunya i València, a més del govern estatal. Pels aragonesos, l’Estatut català modifica les competències del seu govern en aquesta matèria perquè Catalunya es vol apropiar de l’arxiu. En aquest sentit, Quintana creu que els aragonesos s’apropien amb “més afany” de tot el que sona a Corona d’Aragó i la persona del rei Pere el Gran.
Més enllà, del distanciament polític i social pel conflicte de l’art sacre, Pinilla insisteix que entre els aragonesos es comparteix una mena d’admiració per com els catalans saben defensar allò que és seu, “una opinió que no està esbiaixada per la política”. A més, és indiscutible que des del segle XVI hi ha una gran vinculació econòmica i, alhora, una unió humana causada per l’onada migratòria del segle XX.