Autors:
Xavier Sebastià
Secció: Legislació, jurisprudència i documentació
Català 
mitjançantCrònica legislativa: Aragó — Revista de LLengua i Dret.
Comentari
Després de frustrades iniciatives prelegislatives anteriors, com la de
l’Avantprojecte de llei de llengües d’Aragó de 2001, les Corts d’Aragó han
aprovat la Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, que
proporciona definitivament l’esperat estatut jurídic a l’aragonès i al català. La
iniciativa va sorgir com una proposició de llei patrocinada pel grup parlamentari
socialista, sense el suport explícit del seu soci governamental, el Partido
Aragonés, amb la complicitat de la Chunta Aragonesista i amb l’oposició
frontal del Partido Popular. La tramitació de la proposició ha revelat que la
qüestió lingüística a l’Aragó continua sent un debat obert i, sobretot, polèmic
i objecte de durs enfrontaments d’identitat.
Els principals problemes en el procediment d’elaboració i aprovació de la norma
poden centrar-se en dos aspectes: el primer, la qüestió de la cooficialitat de
l’aragonès i del català, al costat del castellà, en l’àmbit territorial aragonès; el
segon, la denominació de català per a les modalitats lingüístiques de
l’anomenada franja oriental d’Aragó (Franja de Ponent). Així, la Llei, finalment,
no ha previst el necessari règim d’oficialitat per a les llengües pròpies
aragoneses, sinó un tractament híbrid que representa pocs canvis respecte de
la situació que, de facto, s’havia produït fins aquest moment. El castellà és
l’única llengua oficial d’Aragó, però no és cap llengua pròpia. El reconeixement
legal i exprés del català ha estat, sens dubte, la pedra angular del procés.
Es van remenar, via esmenes, diversos noms com ara aragonès oriental i, fins i
tot, l’alternativa de denominar les diferents modalitats lingüístiques pel nom
de la comarca o localitat en la qual són d’ús històric i tradicional (ribagorçà,
lliterà, fragatí, maellà), rebutjant, en qualsevol cas, les expressions pejoratives
(patuès, xapurreat). La denominació català d’Aragó, que en el passat va gaudir
de major acceptació i ús en les normes aragoneses, no ha estat objecte de debat,
encara que era una fórmula integradora: complia amb l’objectiu de reconeixement
del català, al mateix temps que presumia una certa especialitat per raó
del territori. Tampoc va ser objecte de debat la proposta consistent a addicionar
al nom genèric de la llengua (aragonès o català) el corresponent a la comarca
o localitat (aragonès “cheso”, aragonès “chistabín”, aragonés “belsetán”).
Conseqüència d’aquesta confrontació ha estat també el rebuig a reconèixer
com autoritat lingüística Institut d’Estudis Catalans, encara que es preveu la
possibilitat de concertar els corresponents convenis de col·laboració amb altres
institucions acadèmiques. Com a alternativa, s’han creat dues acadèmies,
una per a la llengua aragonesa i una altra per a la llengua catalana, així com el
Crònica legislativa. Aragó
Revista de Llengua i Dret, núm. 53, 2010, p. 331-345 343
Consell Superior de Llengües d’Aragó, cosa que multiplica desproporcionadament
l’existència d’òrgans acadèmics amb reconeguda competència lingüística.
La creació d’un consell de llengües pròpies i dues acadèmies, en ser per
descomptat una opció de política legislativa, sembla en principi una solució
extremadament centralitzadora. D’una banda, perquè en ser el seu objecte el
tractament de dues llengües, l’aragonès —o les parles d’aquest— i el català,
s’hauria d’estructurar en dues seccions o comissions. I, d’una altra, perquè les
seus principals s’haurien de trobar domiciliades a localitats emblemàtiques
dels territoris on predomina, o es conserva, una o altra llengua. I encara més,
per al cas del català, el futur desplegament reglamentari no pot oblidar que
l’Institut d’Estudis Catalans té atribuïda, fins i tot per la normativa estatal, el
rang i la qualitat d’autoritat lingüística sobre tots els territoris de llengua
catalana. En aquest sentit, es fa necessari un reconeixement d’aquesta situació,
així com una clàusula de col·laboració entre el consell aragonès de llengües i
aquella o una altra entitat que en matèria lingüística tingui encomanades
funcions similars en les comunitats on el català, o alguna de les seves variants
històriques, és oficial.
Això és especialment rellevant pel que fa a les facultats de l’Acadèmia Aragonesa
del Català, com és la d’elaborar les regles de normalització —o més pròpiament,
de normativització— de les llengües pròpies i de les modalitats lingüístiques
vernacles. A part de la incorrecció inherent a l’ús i abús d’aquesta
distinció, considerem que el legislador aragonès pot confiar —i ho ha de fer—
en la bona tasca de l’Institut en relació amb la normativa lingüística que, amb
caràcter general, s’aplica al català estàndard perquè, com és sabut, aquesta
normativització és especialment respectuosa amb les varietats locals i regionals,
amb les quals guarda un grau d’adequació elevat. I caldria esperar, en
conseqüència, que del marc de col·laboració establert entre l’Acadèmia Aragonesa
del Català i l’Institut sorgís com a fruit una llengua catalana general,
culta i comprensiva, però atenta especialment a les solucions lingüístiques
—trets de pronunciació, lèxic específic, cultura verbal, especialitats gramaticals—
del català d’Aragó, de les seves comarques, localitats i parlants.
Una de les claus de la Llei, que condiciona l’aplicació i efectivitat del règim
jurídic que conté, és la delimitació i declaració de les “zones d’utilització històrica
predominant” de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó
(aragonès en la zona nord i català en la zona oriental), “zona mixta” d’utilització
històrica d’ambdues llengües pròpies d’Aragó (aragonès-català o català-aragonès,
en la zona nord-oriental) i “zones de transició-recepció” (localitats
Xavier Sebastià
344
Revista de Llengua i Dret, núm. 53, 2010, p. 331-345
pròximes a les zones anteriors que, per la seva capitalitat o vinculació històrica
o geogràfica, siguin receptores de ciutadans aragonesos amb llengua pròpia).
En funció d’aquesta zonificació, la Llei gradua en diversos nivells
d’intensitat les mesures aplicables quant al procediment administratiu,
d’ensenyament i toponímia. La Llei, no obstant això, no estableix els municipis
que corresponen a cadascuna d’aquestes zones, sinó que autoritza el Govern
d’Aragó, amb l’informe previ del Consell Superior de Llengües d’Aragó,
perquè les declari, la qual cosa, en la pràctica, deixa al criteri subjectiu i polític
de cada govern la decisió d’incloure o no determinades localitats en les
zones d’ús.
Quant a la tramitació de procediments administratius, la Llei reconeix el dret
dels ciutadans a adreçar-se als òrgans de les administracions aragoneses (entenent
per tals, l’autonòmica, la comarcal i la local, no així l’estatal) en les seves
respectives llengües pròpies, i l’Administració competent ha de comunicar-se
amb l’administrat tant en castellà com en la llengua pròpia triada per aquest,
sempre en les esmentades zones d’utilització predominant. I, pel que fa a
l’ensenyament de les llengües pròpies en les zones d’utilització històrica predominant
i en les de transició-recepció, res de nou aporta la Llei a la situació
actual, ja que el seu aprenentatge segueix tenint caràcter voluntari, en tots els
nivells i etapes educatives, com a part integrant del currículum. D’aquesta
manera, l’educació reglada en aquestes zones no aspira al bilingüisme, que, no
obstant això, és una realitat en la vida habitual dels habitants de l’àrea geogràfica
afectada. Potser el major abast, pel seu efecte publicitari, quant a novetats
introduïdes per la Llei, sigui el mandat perquè la denominació oficial
dels topònims sigui única en la llengua o modalitat lingüística tradicionalment
usada al territori en qüestió.
En definitiva, caldrà esperar a l’aplicació gradual i efectiva de la Llei, així com
al seu necessari desplegament reglamentari, per analitzar en profunditat el
compliment dels objectius de la nova normativa, però tot sembla indicar que
s’ha legislat per proporcionar un fonament legal al que, de fet, ja s’estava aplicant
i reconeixent, i s’ha provocat, per contra, un cruent debat parlamentari
—però també social i territorial— sobre la identitat dels aragonesos que tenen
com materna una llengua distinta al castellà, que s’ha tancat en fals i que
tornarà a reobrir-se quan es produeixin canvis de signe electoral. Amb tot, la
Llei compleix, almenys, l’objectiu de formalitzar uns drets lingüístics que han
observat durant massa temps com els compromisos polítics i les promeses
electorals eludien una situació discriminatòria per als parlants de les modali-
Crònica legislativa. Aragó
Revista de Llengua i Dret, núm. 53, 2010, p. 331-345 345
tats lingüístiques de l’aragonès i del català, davant de la posició preeminent
del castellà. Aquesta Llei de llengües pròpies i històriques, amb els seus aspectes
positius i les seues mancances, que ara, tant el Govern d’Aragó com les
institucions públiques haurien d’esforçar-se a desenvolupar i aplicar amb tota
la fermesa.
Aquesta Llei té una finalitat molt concreta i força senzilla: el reconeixement
legal que al territori del vell Regne d’Aragó es parla, a més de la llengua castellana
oficial, una llengua històrica, pròpia i compartida amb altres països,
com és el català, i una altra llengua exclusiva com és l’aragonès. I, en particular,
el tractament jurídic obligat per compensar la situació de desigualtat i
inferioritat en la qual es troben actualment ambdues llengües en les seves
zones de domini i influència lingüística dins la comunitat aragonesa.
El dret no pot reflectir el món que envolta la vivència i el sentiment del fet
lingüístic, però sí que està legitimat per regular el seu present i, especialment,
garantir el seu futur. Amb aquest convenciment, la Llei és un instrument en
el qual s’exposen els fonaments polítics i jurídics que informen el debat sobre
el català a l’Aragó i que han manifestat, amb massa freqüència, un fals
enfrontament identitari entre l’aragonès i el català (aragonesitat versus catalanitat),
i inicia un procés de reintegració de l’Aragó a la comunitat lingüística
de països de cultura i llengua catalanes, amb la seguretat que compartir una
cultura i la llengua que li serveix de vehicle no suposa renunciar a la pròpia
identitat, sinó engrandir-la i magnificar-la.