(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de juliol del 2010)

Encara que fos amb la intenció de servir una causa justa, els amics de l’emperador més expansiu de la Roma històrica, van haver de recórrer a l’homicidi, a traïció, en la conjura contra el magnànim Cèsar.
Tot és a la llum del dia a The Tragedy of Julius Caesar, escrita per Shakespeare, probablement al 1599 -infòlio de 1623- perquè és en aquesta peça en particular que l’autor ens deixa el testimoni més eloqüent de la seva visió dinàmica en tot allò que feia referència a la política. I és que les peces històriques d’aquest gran dramaturg del Renaixement es caracteritzen per la dicotomia que presenta entre l’imperialisme, amb la seva conseqüència, la tirania interna, i l’aspiració legítima a la llibertat que emanava de la multitud. Shakespeare en realitat no ens explica la tragèdia d’un assassinat, ans el contrari, es tracta de la tragèdia que s’esdevé en l’oposició profunda entre el concepte de nació, molt més anàrquic i, el sistema feudal, sistema enquistat encara a l’Anglaterra d’aquells temps, i bàsicament oligàrquic. Així, l’autor més significatiu a l’hora de fer vius a l’escenari els retrats humans més universals, fa encertada exposició dels moviments dels caràcters, de la influència dominant de les personalitats i no oblida mostrar quins són els rostres de l’ambició: l’econòmica i la de l’afany de poder. Una força històrica com la de Roma tendeix al creixement i a l’expansió segons les lleis de la conquesta i malgrat les lluites internes, prossegueix el seu camí d’apropiació colonial i d’unificació econòmica del món que té al voltant. I aquells súbdits abans abnegats, esdevenen homes ara decebuts del seu Cèsar.
Perquè aquesta crònica és trista, per frustrant, per la vana rebel•lió de Brutus i Cassius contra la fatalitat històrica. L’estat romà accentuava la seva evolució vers l’imperialisme i, per arribar-hi calien, evidentment, unes estructures autoritàries.
I amb tot, aquesta escena esdevé veritablement colpidora quan a aquests mateixos homes, tot defensant la renaixença de les formes democràtiques de la república, i malgrat el seu cruent acte, el seu somni els continua essent va.
Que poc llunyanes es senten encara aquestes, de les escenes dels nostres dies…

Marta Momblant