Un marge sota un garrofer
Avui he acabat d’aixecar una paret de pedra seca d’un bancalet que envolta un vell i mal esporgat garrofer, al terreny costerut de casa meua. La paret no es ben bé de pedra seca, perquè a l’hora de col·locar, encastar i falcar les pedres, he utilitzat paletades de morter de ciment i sorra, però no gaires. Ja sé que no és cap obra d’art, i que a molts de vosaltres poc os hauria d’interessar aquesta obra, fruit d’haver-ne vistes moltes a la 
Codonyera, o tal vegada, resultat de l’instint natural d’un descendent de tantes generacions que aixecaren marges per aterrassar els estrets barranquets on plantarien oliveres, vinya, o quatre grans de blat, ordi o sègol, els anys que no restaven en “guareit”.
No feia massa temps que la paret s’havia esbaldregat, per la pressió de les arrels del garrofer, o pot ser pel seu propi pes o per la força de la gravetat, com diria l’“il·lustrat” de torn. El cas és que un dia decidí “llevantar lo portell”.
El matí que vaig començar l’obra, de ben segur que el garrofer va pensar que estava boig. A la meua edat, amb unes lumbars força delicades i amb tan poca experiència, allò no tenia sentit. El garrofer pensaria: aviat s’hi cansarà, no podrà acabar la paret perquè el dolor que sentirà a la zona del ronyons no el deixarà alçar-se dempeus. Molt savi el garrofer, no sabia, però, que una protecció lumbar amagada sota la camisa m’anava estrenyent i a la vegada protegint les darreres vèrtebres, tan malparades en tots el hòmens d’una certa edat. El “savi” garrofer tampoc sabia que l’objectiu d’aixecar o refer el portell era a llarg termini, gairebé sine die. El gavadal de pedres esteses al peu de la paret anava minvant molt lentament, però inexorablement dia rere dia. Varen passar uns mesos i el verd de les garrofes del saberut garrofer es transformà en negre. I és ara quan en trencar-les per la meitat, la flaire profunda d’aquets fruits s’hi pot sentir de prop.
Vet aquí que un dia de la tercera setmana de novembre del 2010 vaig col·locar en rastellada les últimes pedres de la darrera filada. El marge no és pas atalussat ni esgraonat, només un xic desplomat.
El mallorquí Joan Llabrés, glossant als paredadors, escriu al final del seu llibre Mestres de paret seca:
“Hi ha mestre paredador
sense martell ni ginyola
que sa paret fa tan bona
com un altre o millor.”
Jo no sóc mestre paredador, ni tinc l’habitud de margenar, ni he fet servir ginyola —dita també llinyola o nyinyola a Mallorca. És un cordill tibant per a fer la paret recta—, entre altes motius perquè el marge era circular, convex per la part de fora, segons podeu veure a les fotografies. No m’ha quedat pas 
malament, oi? De bell antuvi, sempre el margenador ha tingut la seua pròpia cal·ligrafia.
De cara al futur hi tinc una temença: potser el garrofer, ferit en el seu amor propi i sense jo fer-li la gara gara, comenci a fer créixer extraordinàriament les seues arrels per empènyer perversament la meua paret i esbaldregar-la novament. Atesa la seua concavitat interior, no li caldria gaire empenta… Quan em mira el malastruc garrofer, ho fa perversament. Si succeís aquesta malaventura us ho faria saber.
Si voleu aixecar un marge, jo sóc vell, no treballo de franc i el termini seria immesurable.
Això de les parets de pedra seca dóna per a molt; no sé on vaig llegir que si s’arrengleraren totes les parets de pedra seca de Menorca, donarien dos voltes a la Terra.
José Miguel Gràcia (16/09/2010)
mitjançantUn marge sota un garrofer « Lo finestró del Gràcia.