“Chapurrear o chapurrar”
(Article que publicarà aviat en castellà “La Comarca” d’Alcanyís)
“Estimat lector, si algú et digués que parles amb dificultat, pronuncies malament i que utilitzes vocables o girs exòtics, t’agradaria? No li preguntaries el per què d’aquests qualificatius? Si t’ho repetissin una vegada i una altra, no acabaries fins als nassos? Ja sé, aquest fet no és probable que succeeixi, ara bé, si et diuen que chapurreas o que parles chapurriado, t’estan dient el mateix. (Veure el diccionari de la RAE). Et pot semblar un xic més suau aquest verb, però significa el mateix.
Si disposes d’una mica de temps i et dediques a buscar sinònims del verb chapurrear, en trobaràs una llarga llista: champurrear, farfullar, mascullar, balbucir, musitar, balbucear, parlotear, mezclar, ganguear, barbullar, barbotear i fins i tot tartajear. També trobaràs altres definicions com: parlar incorrectament una llengua (to speak badly o to speak broken, diuen els anglesos), utilitzar-la amb poc domini, trastabillar-se al pronunciar… En alguns països de Sudamèrica es diu machucar una llengua a xapurrar-la. En francès, baragoiner i jargonner, en portuguès, estropiar i arranyar, en català estàndard, xampurrar i xampurrejar, etc.
María Moliner recull en el seu diccionari el verb chapurrear com a parlar imperfectament un idioma estranger. I posa un expressiu exemple: “Habla bien el francés y chapurrea el inglés”.
No hagués estat gens estrany suposar que el substantiu derivat de la palaurota i tot el bagatge de sinònims, poc ennoblidors, n’haurien d’haver fet fracassar la seua aplicació per a designar la parla d’una gran part de la Franja: els propis parlants l’haurien d’haver rebutjat. No va ser així. Hi va quallar plenament entre la gent, per temor, per humilitat o per desconeixement del seu significat? Els qui van imposar la palaurota eren, o es consideraven, els il·lustrats, i la seua llengua, el castellà, era el valor de la cultura, l’únic baluard enfront de les altres llengües estrangeres, l’única expressió del poble espanyol. Allò que parlava la gent vulgar era pura expressió d’ells mateixos: una vulgaritat o una varietat dialectal sense importància, o el que és pitjor encara, un xapurrejat, tot i que, hi cal preguntar-se, de quina llengua?
No va acabar aquí la ignomínia. La desinència castellana “ado” era massa bonica per al que aquesta paraula volia definir, i per això la canviaren per “au”, quedant així per a l’eternitat “chapurriau” que rima amb riau riau. O tal vegada no va ser així? No. No va ser així: no els va agradar la terminació “ado” per la seua escassa sonoritat. En aquelles dates havia circulat per pobles i ciutats el famós i inspirat poema, musicat posteriorment, tan líric com popular, que diu: “Las vacas del pueblo / ya se han escapua /riau riau / Y ha dicho el alcaide / que no salga naide / que no anden con bromas / que es muy mal ganau”. Davant l’esplèndida sonoritat de la terminació “au”, per consens general es va anomenar “chapurriau” al chapurriado. I això és tot. No busqueu altres explicacions, ni penseu en les desinències de l’aragonès, doncs, no les haguessin acceptat.
Arribats al nostre temps, nuclis de la societat civil mantenen aferrissadament la dita denominació popular, sense opció a accepcions científiques. Solen dir: Que sabran els filòlegs o lingüistes del “meu chapurriau”! Sabran de les seues llengües, no de la meua. Sempre s’ha dit i sempre es dirà així. Hi ha “sempres” curts i llargs. El tema es complica quan algú, pertanyent al col·lectiu de parlants, se li ocorre dir que vol dignificar la seua llengua pròpia, i la defensa escrivint-la i denominant-la com una varietat de català occidental. És un venut, la seua opinió no serveix. I si és un filòleg o escriptor?: no ha d’ésser-hi tot, si aquesta llengua no es pot escriure…!
Els més sentimentals exhibeixen en pancartes i balconades el “seu chapurriau” amb emoció i reivindicació. Suporten amb passió el pes de la responsabilitat. En hi ha més sentimentals encara que la porten escrita al costat del cor.
Un moviment popular de tres o quatre persones, havent-hi llegit el diccionari de la RAE, se suposa, i no havent-hi trobat el significat que pretenien, es sentiren en l’obligació moral de traslladar als reals membres, la petició d’una nova accepció. Un altre grup, o el mateix grup de … —no vaig a qualificar-los, ja que correria el risc de suportar alguna querella criminal—, han ordit un recurs d’inconstitucionalitat per les imposicions d’una llei que no obliga a res a la ciutadania.
Tot respira congruència, il·lustració, bona fe, responsabilitat i llibertat d’expressió.
I, al pas que anem, al final tindran la raó, serà un xapurrexat, però del castellà.
José Miguel Gràcia”