Matarranya, La Franja i l’anticatalanisme « Francesc Viadel Bloc

El Matarranya ha estat per mi tota una descoberta. Ocres, verds intensos d’olivera antiga, turons, pinades, viles antigues de pedra i voltes, carrers com la gola d’un drac, merlets, el tànyer de les campanes a la mitja vesprada… La comarca, vista des dels meus ulls del sud, se’m desvetlla com una poderosa cruïlla, el punt d’encontre misteriós i remot d’uns territoris i d’una cultura que malgrat els embats de la globalització, dels  assimilismes ferotges, es resisteix a parts iguals d’entusiasme i naturalitat a desaparéixer. El català, lluny de ser una reminiscència molesta d’un passat llunyà, és ben viu als carrers de les viles, la llengua dels grans i també la dels joves i els xiquets.

A Vall de Roures, em trobe amb Xulio Ricardo Trigo, escriptor d’origen gallec i llengua catalana, saludat ahir a la València que encara no respirava blau i que somiava una normalitat  entre manifestació i proclama contra l’extrema dreta i premonicions sinistres. Llavors ell treballava a El Temps i jo temptejava els primers versos i les primeres tertúlies i recitals al Carme. M’explica que és a la vila per a presentar a la llibreria Serret la seua darrera novel·la.

Aquesta normalitat, però, és odiada obsessivament pels mateixos individus capaços de rebentar en una qualsevol població de l’Horta unes trobades de les escoles en valencià o de proferir una greu amenaça en una ciutat de l’interior de Mallorca.  L’anticatalanisme, sempre a l’aguait, inspirat en la retòrica de l’Espanya eterna i uniforme, mai no dubtara en sembrar la confusió i l’odi allà on intuesca ni que siga unes minses possibilitats de refeta cultural i lingüística. També a la Franja, és clar. Des dels anys noranta l’anticatalanisme baturro ha anat fent camí de la mà dels seus correligionaris violents del Grup d’Acció Valencianista (GAV) o dels no menys expeditius grupuscles del secessionisme lingüístic balear.  La qüestió és, com sempre, entorpir qualsevol intent de normalitat -normalització- lingüística  afavorint l’entrada del català en un estat comatós, de patuesització que mantinga inalterable l’hegemonia del castellà.

Conec poc el cas concret de l’anticatalanisme aragonés. El poc que sé ho he deixat escrit al meu darrer assaig No mos fareu catalans, història inacabada del blaverisme (Universitat de València, 2009). Heus-ne ací un pinzellada:

ANTICATALANISME ARAGONÉS

La Franja d’Aragó tampoc no s’ha lliurat del fenomen polític de l’anticatalanisme. Com a les Illes o al País Valencià, també a Aragó el PP ha plantejat des des de sempre problemes a la promoció del català.

L’octubre del 1996 i en resposta a la petició de la Comisión Especial de Lenguas Minoritaries de Aragón de les Corts Aragoneses de recollir informació a fi d’elaborar un informe sociolingüístic, s’agruparen fins a catorze associacions culturals secessionistes de la Franja. Un any després, aquestes fundaven la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) la qual es marca com a objectiu, “la defensa y conservación de su Lengua autóctona, como parte del Aragonés Oriental, y también de la parte oriental desde los Pirineos hasta el Matarraña y Bergantes, y además cuanto con la Lengua e Historia puede relacionarse”. Sens dubte, el primer referent organitzat que sabem d’un blaverisme baturro.

Cal dir que els contactes entre el món anticatalanista aragonès i el valencià han estat fluids durant els darrers anys. Hem de tenir en compte que el blaverisme ha elaborat bona part del seu discurs historicista i lingüístic a partir de les tesis aragonesistes de l’historiador, Antonio Ubieto. Justament proves i indicis d’aquesta complicitat i sintonia ideològica els donava el president de FACAO, Ángel Hernández, durant la seua exposició en el II Congrés de Llengua Valenciana celebrat el novembre del 2003  recollida íntegrament al web de l’entitat. “(…) L’escritó y estudiós balencià”, relatà Hernández, “Don Francisco Llisó Genovés ba doná una conferencia a Fraga al Juñ de 1.992, en la que mos ba euri los ulls als fragatins y als aragonesos de la importancia de la nostra llengua, y’l perill de que fos engollida per una altra llengua beina en ganes de expansió, cosa que mos explicae també li estae passán al balenciá. (…) Pa n’aquella epoca de la conferencia, al 1992, la associació dels Amics de Fraga ya teniam clá que l’enemic pa la nostra llengua propia y cultura no ere lo castellá, al que ya llebaem 5 siglos soportán sense que mo se menchés. L’enemic ere lo pancatalanisme que pals seus obchectius de expansio y poder, al amparo del seu poderio presén, polític, economic y cultural, mol bolie imposá la llengua catalana com a llengua nostra de tota la bida (…)”. Naturalment, també Hernández culpa la democràcia de la catalanització de la Franja i no s’està d’afegir que la pressió catalanista fins i tot ha acabat guanyant-se el recolzament de socialistes, Izquierda Unida i Chunta Aragonesista, fet amb el qual retrata i marca com a traïdors l’esquerra i el nacionalisme del seu país. Les posicions de FACAO no són noves. El regionalisme aragonès conservador, representat en el Partit Aragonesista (PAR), ja havia palesat el seu anticatalanisme amb anterioritat amb clar contrast amb les actituts de l’esquerra. En 1985, durant el primer govern de la Diputació General d’Aragó presidit pel socialista Santiago Marraco Solana, s’introduí per primer vegada l’ensenyament voluntari del català en aquells municipis de la Franja que així ho sol·licitaren. El conseller de Cultura, el valencià José Bada, es feia així ressó de la Declaració de Mequinensa, signada un any abans pels alcaldes de la Franja en demanda d’un reconeixement oficial del català.

No obstant això, l’entrada al govern aragonés l’estiu del 1987 del regionalista i exfranquista Hipólito Gómez de las Roces frenà aquestes aspiracions. El nou president ja advertí en el seu discurs d’investidura que “no se importarían gramáticas”, tota una declaració de principis que s’afegia a la seua actitud hostil envers Catalunya per qüestions de política hídrica. Tot plegat, des dels sectors més immobilistes d’Aragó s’ha frenat tant com s’ha pogut qualsevol progrés en el reconeixement social del català.

Els darrers temps els secessionistes aragonesos han revifat al caliu d’un projecte de llei del Govern aragonés que pretén la protecció jurídica del català a la Franja.

El 11 de juny de 2008 es fundava a Fraga la Plataforma No Hablamos Catalán amb l’intenció d’aturar la inclusió de denominació de llengua catalana dins del projecte de llei i pressionar a l’executiu aragonés per tal que convocara una consulta popular sobre la qüestió. La intenció de l’entitat és la de defensar la cultura, patrimoni i llengües de cada comunitat autonòma dels antics territoris de la Corona d’Aragó així com la llengua que vincula aquestes comunitats, és a dir, el castellà o espanyol, de “l’imperialismo catalán”. Un imperialisme nascut segons PNHC “a través del concepto  de Països Catalans” i que defensen “partidos de inspiración soviética y otros de inspiración derechista” o “pancatalanista”. L’entitat formada entre d’altres pel Rolde Choben- Jóvenes del PAR, Unidad Aragonesa, Federación de Independientes de Aragón, Partido de Ciudadanos Unidos o Unio d’es Poble Baleà, compta també amb el suport de les organitzacions blaveres de més renom.