Fa un matí rúfol, de núvols i vent. És el primer de novembre i fem la visita al fossar de Torredarques. Hi ha les tombes recents, amb els familiars que pateixen encara el dolor viu de la pèrdua. Hi ha també les tombes antigues, epitafis esborrats, retrats color sèpia de rostres remots i greus. Al cementiri també s’hi aprèn. Les filles són alliçonades amb els noms de la família materna: Adrian, Joaquina, Francisco (els dos), Trini… I, si ens remuntem un parell o tres de generacions, hi trobem un Josep i un Roc. Vet aquí com abans el normal era normal: que els noms propis fossin en la llengua de la vila.
Penso en els meus, de morts. I em sap greu no poder allargar-me avui a Queretes, a fer-los-hi una visita al Ramon i la Rosario. L’altre avi Ramon, el Terès, no el podré visitar mai. Les seues restes, per obra i gràcia del “Generalísimo”, fa anys que s’han convertit en terra en un indret incògnit de la Cerdanya. L’àvia Encarna, filla de Llert, reposa dignament al fossar d’Estopanyà. I el més important, mon pare, el tinc a Barcelona.
Hi ha també d’altres morts que ens han colpit recentment. Joan Solà o José Antonio Labordeta, insubornables exemples d’integritat i saviesa. És un tòpic dir-ho, però sense ells el món s’ha fet més petit i hostil.
L’any enfila el seu darrer tram; l’aire fred així ho subratlla. Els amics compartim taula i tertúlia, i és quan ens emmirallem els uns en els altres que veiem les traces que la vida ens ha dibuixat a la pell. D’altra banda hi ha els fills, que progressen cap a l’adultesa. Ells esborren qualsevol vel·leïtat jovenívola que ens pugui entelar l’ànim. És inevitable recordar els magnífics versos de Joan Vergés, musicats per Toti Soler:

Transparent de records
veles guarda el novembre
missatger de l’enyor
de l’absència i de l’ombra.

No em val haver viscut