L’últim monarca del Regne d’Aragó
Després d’aquestes línies meues podeu llegir un article, encertat i punyent, d’Artur Quintana sobre el rei català de la Corona d’Aragó, Martí I l’Humà, i l’oblit per part de les institucions aragoneses actuals del sisè centenari de la mort d’aquest rei. Al marge de l’esplèndid editorial del número 101 de la revista Temps de Franja —darrera del qual es veu la mà del professor jubilat de la Universitat de Barcelona i col·laborador de Temps de Franja— i del artícle de Ramón Mur, “Humà, però oblidat”—sempre a l’aguait de l’actualitat i de la Història— , tal com diuen el mateix Ramón Mur i Artur Quintana, ningú se n’ha recordat de l’efemèride en totes les terres aragoneses. En aquest cas no podran protestar els polítics i el poble aragonès en general sobre l’aprofitament per part de Catalunya dels monarques del Regne d’Aragó com tantes voltes s’ha dit de Pere III el Gran i II de Catalunya com a Comte de Barcelona, perquè a Catalunya només s’ha celebrat un congrés rememoratiu per part de l’Institut d’Estudis Catalans, ben poca cosa. Un rei aragonès, nascut i mort a Catalunya, l’últim rei de veritat del Regne d’Aragó: Martí I, l’Humà i ara l’Oblidat. Gràcies catalans per no fer gaire cosa en honor d’aquest rei, heu evitat empipaments de l’Aragó envers Catalunya. Aixó sí, com diu Ramón Mur, el govern d’Aragó prepara la commemoració, el 2012, del sis-cents aniversari del Compromís de Casp, i jo afegeixo, clara i ben escenificada farsa i punt de partida de la pèrdua de la llengua i tantes i tantes coses dels territoris actuals d’Aragó i Catalunya. Voilà l’histoire. Viva Castilla!
“Martí l’Humà
Enguany —l’any passat per al lector— fa sis-cents de la mort del darrer rei dels casals d’Aragó i Barcelona —Martí era parent directe tant dels Asnars, Galins i Ramirs aragonesos, com dels Guifrés, Borrells i Ramon Berenguers barcelonins. Tenia, doncs, tanta sang aragonesa com catalana. I amb la seva mort començà la davallada de la Corona, perquè en morir sense hereu directe i després del dit Compromís de Casp —que més aviat s’hauria de titllar de farsa o nyap descomunal, com és ben sabut—, s’instaurà la dinastia castellana dels Trastàmares que va fer tot el que va poder, i amb èxit, perquè els seus regnes s’anessen ajustant a las leyes de Castilla. Per a la llengua aragonesa significà el declivi quasi definitiu. L’esplèndida llengua d’en Fernández d’Heredia va desaparèixer en quatre dies, i només fa uns anys que la llengua aragonesa comença a aixecar cap tímidament. La llengua catalana aguantà una mica més en el temps, per acabar malvivint com a xapurriau, en tot cas a l’Aragó, i no gaire millor a la resta del domini lingüístic. Una figura com la d’en Martí, l’únic monarca que va merèixer el qualificatiu de l’Humà —i no del Cruel, el Terrible, el Roïn, el Batallador, el Conqueridor. … amb què tants altres monarques s’anomenen—, l’últim representant d’una monarquia que se sabia aragonesa i catalana i com a tal actuava, bé mereix de ser recordada com cal. Però pel que he anat veient poc cas se n’ha fet. A Catalunya l’Institut d’Estudis Catalans n’ha celebrat un congrés i res més. Ací a l’Aragó, llevat del número 101 de Temps de Franja, amb una esplèndida editorial i un punyent article —Humà, pero oblidat— d’en Ramon Mur, tampoc ningú no n’ha fet cabal. I res als altres regnes de la Corona. Passa amb la seva figura com ha passat amb el vuit-cents aniversari del naixement d’en Jaume el Conqueridor l’any 2008, que va passar amb una mica de pena i pont de glòria. En el cas d’en Martí ni això hi ha hagut. És que no eren reis castellans, sinó aragonesos. I així anem desfent.
Artur Quintana”