Un número de juny de 1935 de L’Acció, publicació terrassenca, subratlla els èxits dels Katalan’s Jazz Orkestrina, que defineix com una proposta «cada dia més puixant i acreditada». En el més pur estil dixieland, els Katalan’s Jazz amenitzaven balls populars. El més interessant és que el conjunt estava format per fragatins, les famílies dels quals s’havien establert, per raons econòmiques, a Terrassa els anys 20. Això explica que duguessin la música a les venes. Els ritmes arribats anys abans de Nord-amèrica els van marcar profundament. I es que aleshores la ciutat vallesana ja es perfilava com una futura capital del jazz. No és casualitat que el grup de Fraga es reconegués amb el nom de Katalan’s Jazz. I és que equiparar allò català amb el jazz infonia prestigi.
Ben mirat, les empreses, els clubs, les iniciatives…, amb una certa ambició, no dubten a presentar-se en societat amb una denominació simpàtica, moderna, seductora. No és més que una estratègia per a potenciar la seva imatge i el savoir faire. Això és el que feren aquells músics fragatins en el moment de batejar-se artísticament. A més, dir-se «katalan’s» no se’ls feia estrany atès que la identitat lingüística d’un fragatí i d’un terrassenc és exactament la mateixa (igual que la d’un madrileny i d’un sevillà o la d’un vienès i d’un berlinès). De fet, Manuel Royes, el que va ser alcalde de Terrassa (1979-2002), mai es va haver d’integrar lingüísticament quan els familiars hi van emigrar des de Fraga. Fàcilment es va convertir en un «mala raça», malnom local, perquè com aquell qui diu no s’havia mogut de casa. En paral·lel, tant Royes com els Katalan’s Jazz encarnen la figura del fragatí de la diàspora que triomfa partint de zero
L’origen del jazz, ubicat entre els camps de cotó i el Mississipí, també és el triomf dels sense veu: un esclat de creativitat fruit del dolor que exterioritzaven els esclaus de les plantacions del sud d’Estats Units. Els cants que entonaven els afroamericans mentre treballaven tenien un compàs rítmic que quedava acompanyat amb el so de les eines. Amb l’abolició de l’esclavitud, els lliberts que s’integraren al mercat laboral van poder adquirir instruments de percussió i, sobretot, banjos, amb els quals va començar l’etapa del jazz instrumental
Un poble sense veu també és aquell que no té els mínims lingüístics reconeguts en el propi territori. És el cas de la Franja de Ponent, on la llengua autòctona, el català, no coincideix amb l’oficial. I, per tant, en matèria lingüística els parlants són tractats injustament. Tret d’alguna excepció, tant les institucions de govern locals com les aragoneses continuen instal·lades en el monolingüisme castellà. I malgrat el seu caràcter democràtic, no combaten l’esmentada discriminació lingüística. Ans al contrari, proven de camuflar la desigualtat donant a entendre que hi ha llengües més importants que d’altres. El psicòleg Ferran Suay sosté que l’únic avantatge de tot això: «és que ens pot ajudar a traure’ns la bena dels ulls i acceptar d’una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre» (El Punt, 21-11-10).
A fi i efecte de qüestionar aquest colonialisme lingüístic, presentat com una obvietat, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC) promou el dissabte 12 de març, a Fraga (Palau Montcada, St. Josep de Calassanç 12), la segona edició de la jornada sobre Llengua i emoció, amb la participació de l’historiador Jordi Bilbeny, la lingüista Rosa Calafat i el filòsof Josep Maria Terricabras.
El millor jazz és aquell que flueix d’una bona improvisació. Allò que enrampa, tant dels músics com de la lluita per una causa, és aquest talent desbordant fruit de l’experimentació, la recerca, el deler.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió.