Aniversari d’uns fets ben tristos « Lo finestró del Gràcia

Aniversari d’uns fets ben tristos


(Aquest article es publica en castellà avui al diari La Comarca d’Alcanyís)

“José Miguel Gràcia *

El proper dia 20 d’aquest mes es compleix el primer aniversari dels tristos “fets de la Codonyera”, els quals van ser àmpliament airejats pels mitjans de comunicació, atribuint-ne als actors dels fets, en alguns d’ells, una “encomiable” actitud de fortalesa. En canvi, van merèixer una forta crítica en cercles culturals. Passat un any, em proposo fer una anàlisi serena de tot allò que va succeir.

En primer lloc vull deixar clar que mitjançant el meu bloc vaig oferir les meues opinions que, o no es van entendre, o no van voler entendre-les, o havent-les entès, les van tergiversar. I el que és pitjor, en haver estat adreçades a molt poques persones, es van intentar generalitzar injustament. La segona manipulació, per part d’alguns, no va ser altra que la de ventilar a quatre vents que la Llei de Llengües establia unes obligacions a la ciutadania, que ni responien a la veritat, ni a la lògica de l’aplicació de la Llei. I amb aquests vímets i algun més es va elaborar el cistell d’una manipulada i elaborada protesta.

Hi va haver d’altres persones, de molt més prestigi, que van patir també idèntiques desqualificacions a les meues, i també sense merèixer-ho, és clar.

El resultat d’aquella mobilització de vint o trenta persones —utilitzant nens sense cap pudor— es va resumir en què una xerrada sobre la Llei de Llengües, aprovada per les Corts d’Aragó uns mesos abans, no va poder realitzar-se per la violència verbal d’un grup de persones uniformades amb samarretes i pancartes de continguts que fregaven la extravagància en uns casos i aspiraven a l’insult en altres. Per evitar mals majors, els organitzadors de l’acte van optar per no celebrar la xerrada. He d’aclarir que els contraris a l’acte van poder parlar lliurement. Dels procel·losos antecedents per obtenir el vistiplau de l’Ajuntament en relació amb el local, obviaré el relat. Es podrien omplir unes quantes pàgines, però ja vaig escriure prou en el seu moment.

Si em deixés portar per la ironia o infravalorés els fets, diria que va ser una victòria pírrica dels “insurrectes”. No va ser així, estimat lector, ja que va guanyar, sense cap mena de dubte, la rusticitat, la manipulació i la intolerància, i per tant, va perdre la il·lustració i la llibertat d’expressió, i com a conseqüència els valors democràtics. Aquell dia a la Codonyera, el vent garbí s’emportà un esquinçall de democràcia.

Seria instructiu saber qui va pagar les samarretes, on i quan les van comprar, on van comprar el material de les pancartes, qui ho va pagar, on les van confeccionar, qui les va escriure, etc., etc.

He de confessar al lector que potser el que més em va doldre va ser el silenci com a resposta que van donar tots els partits polítics, amb l’evident excepció de qui havia organitzat l’acte informatiu. Dels meus contactes privats amb alguns representants de partits, sembla que l’actitud oficial va ser la de: laissez faire et laissez passer. Ja amainarà i arribaran temps de calma absoluta, em van dir. Per a alguns, pot ser que la calma absoluta arribi amb menys vots dels esperats.

El colofó dels fets el va posar el senyor Biel, president del PAR, amb un passeig triomfal pels carrers de la Codonyera, recolzant l’actuació de la senyora Alcaldessa. Què va voler celebrar el senyor Biel? El triomf de la intolerància? La derrota de la llibertat d’expressió? Què? Què faria el senyor Biel, si en la campanya electoral que s’acosta, un grup de persones de la Codonyera, o de qualsevol altre lloc, li rebentés un míting electoral? Es sentiria confortable si després els rebentadors es passegessin ufanejant-se davant dels seus nassos? Com reaccionarien els altres partits? Doncs, mireu tots, apliqueu-vos l’exemple!

Aquell 20 de febrer, atesa la curosa preparació i la “reivindicació lingüística” dels que van frustrar l’acte, així com el seu esforç i coordinació, hauria d’haver marcat una fita a la Codonyera. A partir d’aquell moment, els actes culturals i pedagògics en general, així com els dirigits a la defensa, promoció i ensenyament de la llengua pròpia haurien d’haver abundat. Ha estat així?

Com no podia ser d’altra manera, el desenvolupament i l’aplicació de la Llei de Llengües camina, camina lentament, però camina. Mentrestant, onze ajuntaments de la Franja fan el ridícul amb un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües.

Traslladant temps i sentiments, bé podríem inferir que, com els fets van ésser tan sonats, la magnífica campana gran de la Codonyera ha callat per sempre. I això si que és irremeiable.

Vila de la Codonyera,
tens la campana trencà:
quebrais s’escolten les hores
i ja no es pot bandejar.

*Escriptor”

Si voleu llegir la versió en castellà entreu aquí

Aniversari d’uns fets ben tristos « Lo finestró del Gràcia.