Viles i Gents :: Escena Humana… a La Nova Europa :: April :: 2011

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 d’abril del 2011)

A la Col•lecció que dirigeix Rodolf Sirera a Teatre Tres i Quatre Edicions València, podem trobar al numero 52 La Nova Europa de John London, traduïda al Català per ell mateix i amb revisió de Josep Lluís i Rodolf Sirera.
The New Europe: Escenes from a Unified Continent va ser escrita i estrenada a l’any 2000 al teatre White Bear Theatre de Londres, i llegir-la avui és una molt bona invitació a fer exercici de reflexió.
John London, nascut a Londres al 1965, i a qui essent professor a la Universitat Goldsmith College de Londres on imparteix Història del Teatre i anàlisi performàtica, tot just acaben de fer-li públic durant aquest hivern passat el llibre: Contextos de Joan Brossa per la editorial Publicacions de la Universitat de Barcelona, fa més de quinze anys que està interessat pel teatre català trobant entre els seus treballs les traduccions a l’anglès dels dramaturgs Sergi Belbel, Rodolf Sirera i Lluisa Cunillé entre d’altres dramaturgs consolidats amb què compte en aquests moments la llengua de la nostra escena. I és a banda de tot això que la ferma trajectòria de John London traduint textos teatrals alemanys, italians, portuguesos, hebreus, romanesos, espanyols i catalans permet que trasllueixi a La Nova Europa el seu coneixement global de les ferides, les llagues i les cicatrius d’un continent vell de darrer terç del segle XX, que racionalment pretenen fer-se dir germans, però que encara suren entre mig de l’odi, la ignorància, la incomprensió i la intolerància que els han provocat les grans guerres.
Es tracta d’un text teatral valent on es succeeixen escenes de les situacions quotidianes que ens va suposar pels ciutadans europeus aquells primers pactes d’unificació, obrir-nos les portes entre nosaltres i descobrint-nos com a possibles iguals. I aleshores, és quan trobem a burgesos catalans amb irlandesos travant amistat amb uns espanyols que el primer que apunten és que no entenen els catalans; a uns anglesos amb por de viatjar a Portugal, a uns francesos rient-se per la manca de bon vi britànic, a turistes americanes menjant-se una hamburguesa després de fer-se retratar durant un passeig per la ruta Shlindler; a una guia alemanya disculpant-se públicament, un cop més, per l’holocaust que li han ensenyat a l’escola que van fer els seus avantpassats; a un romanès demanant asil polític a Espanya després que li ho hagin denegat als països baixos; a unes criatures de qualsevol barri de Roma demanant-ne entre elles si els feixistes son els bons o els dolents perquè pel que senten dir a casa seva, molt clar no els hi està quedant; i finalment, la revelació d’unes paraules que es feien plausibles com el Somni d’Orwell per una Europa unida, expressades per ell a París als anys vint, que acaben sent en realitat extractes dels primers capítols de l’autobiografia d’Adolf Hitler, Mein Kampf quan residia a Viena, abans de la primera guerra mundial.
Per un o per uns altres, per part dels culpables i per part dels altres culpables també, del que es pretenia en dissenyar la nova Europa, al que en aquesta nova escena humana avui vivim… Sí, crec que l’exercici retrospectiu que provoca, enalteix aquesta peça.
Marta Momblant