Temps de Franja núm. 106, columna «L’Esmolet» maig 2011
Estic acabant de llegir (gentilesa de l’Artur) el Dietari de l’excursió filològica 1906, d’Antoni Maria Alcover. La lectura, al marge de la filologia, està plena d’atractius, i no em puc estar de subratllar-ne paràgrafs sencers que encara avui, més de cent anys després, tenen tota la vigència. Us transcric un parell d’episodis de mostra.
A la Catalunya francesa, el bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade, renya mossèn Alcover pel pessimisme del filòleg sobre el futur del català. «Monsenyor està en que no corre cap perill de desaparéixer perquè és encara el llenguatge que usen en família casi tots els catalans francesos […] i amb tot i que dins l’escola fan parlar en francès els nois i les noies, en sortir de l’escola no en parlen pus […] llur llengua usual és el català». Mossèn Alcover es mostra satisfet per l’optimisme del bisbe, i esmena la seua opinió. Tanmateix la realitat d’avui dia és que el català en aquelles comarques és ja només residual.
Davallant la Noguera Ribagorçana, escriu sobre els aragonesos de llengua catalana: «Aquests catalans d’Aragó tenen una gran desgràcia: s’ho tenen a manco parlar català, desprecien fondament la llengua pròpia, i se figuren, parlant castellà, tenir… la Seu plena d’ous, […]. ¡Pobra gent! És la manera infal·lible de romandre anul·lats i morts com a poble.»
Potser ara, cent cinc anys després, aquí a la Franja sentiria una mica d’optimisme. O potser no.
mitjançantL’esmolet.