Estudis i llengües
M’arriba la notícia d’una convocatòria oberta per impulsar un centre d’estudis comarcals del Segrià. La trobada va tenir lloc el divendres 9 de març, però escric aquestes lletres abans d’aquesta data, així que no sé com ha quedat la cosa. De totes maneres, és una bona nova per a persones que, com jo, estem vinculades a centres d’estudis comarcals. La mirada local, que en determinats àmbits ideològics es considera encara provinciana, permet recuperar la memòria de la proximitat, i contribueix en bona part a enriquir la història amb detalls que, d’altra forma, no haurien sortit a la llum, ni hagueesin donat llum a perspectives diferents de determinats moments històrics. També la preocupació pel paisatge de la vora, per les singularitats d’indrets que apareixen, de cop i volta, com un valor amb potencialitat econòmica segons com es tractin, és el fruit de moltes hores de treball voluntari de persones que estimen el territori on van nàixer, ells o els avantpassats, o la comarca d’acollida. Els centres d’estudis comarcals són també una experiència de trobada entre persones que es vinculen per interessos culturals similars, per inquietuds que tenen a veure amb els habitants i amb la vida de la comarca. Espero que tingui èxit la iniciativa, i que, qui s’hi apunti, sàpiga viure amb el goig de la manca de reconeixement, els pressupostos tendents a zero i les hores esgarrapades a d’altres activitats. La tasca paga la pena. I m’arriba també la polèmica a l’entorn d’un article signat per Eduard Voltes, que proposa un relat de futur per a Catalunya on el bilingüisme català – castellà sigui un valor d’identitat. Estic convençuda que la proposta de Voltes no pretén dinamitar el valor de la llengua pròpia, sinó repensar la inclusió de moltes persones que mantenen el castellà com a llengua d’ús. Tanmateix, si volem dibuixar el nostre país també haurem de tenir en compte que la inclusió, la integració, la mescla, no ha de ser sinònim de disolució lingüística. Sempre que surten aquestes reflexions, em venen al cap les paraules, escrites amb l’autoritat de qui hi ha pensat molt i amb honestedat, del Ramon Sistac: quan jo parlo en català amb algú li estic dient que és dels meus. La llengua és tribu, sí, i canviar d’idioma quan ens adrecem a algú altre es tradueix en una separació, en una mostra de diferència tribal, no d’inclusió. Aquest cap de setmana, se celebren a Fraga les Jornades per la dignificació lingüística “Llengua i emoció”, amb diferents ponències i xerrades, i també amb passejades per la Fraga històrica i per la Fraga naturalista. Hi participen persones vinculades a la cultura, la natura, la història, la tradició i la llengua que s’apleguen, voluntàriament i voluntarista, per difondre un patrimoni local que, d’altra manera, no tindria consideració.