Racó Català – Ramon Sistac – ‘Aragó: com els crancs’.
Si divendres publicàvem l’article d’opinió de Gabriel Bibiloni sobre la decisió del PP d’anomenar ‘aragonès oriental’ el català de la Franja, aquest dilluns és el torn del de Ramon Sistac, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i originari de la Franja de Ponent (Camporrells, la Llitera). Ha realitzat diversos estudis de dialectologia i sociolingüística, ha desenvolupat tasques d’informador de la Comissió Parlamentària de Política Lingüística de les Corts d’Aragó i és assessor de la Coordinadora de les Llengües Minoritàries d’Aragó i de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. És també director de l’àrea de Llengua i Lingüística del Centre d’Estudis Ribagorçans
Quan un es troba contra la paret, pensa que no es pot fer més enrere: és físicament impossible. El mateix passa quan un pensa que ha tocat fons: ja no pot caure més avall. Doncs bé; aquests dies hem vist com les lleis de la física han estat violentades, i encara es pot anar més enrere o més avall. Les lleis de la física i, evidentment, les de la lingüística, la lògica, l’ètica i àdhuc la moral. Ens ho van fer prou palès les mans de la consellera de Cultura del govern d’Aragó, Dolores Serrat. Unes mans torçades pels nervis, unes mans inquietes, les mans de qui està mentint conscientment (si voleu, una redundància: la mentida sempre és conscient). Mentint, potser, contra la seua voluntat, però això no ho sabrem mai. I a mi, personalment, poc que m’importa: qui assumeix una mentida n’ha d’assumir les seues conseqüències i, si així hagués estat el cas, no l’eximeix, doncs, de responsabilitats.
Hi va haver un temps que alguns vam pensar que un altre Aragó era possible. Al marge del més que legítim debat identitari –tothom és, o se sent, o es pensa que és allò que més l’emociona, li plau o senzillament li interessa–, el territori històric que avui coneixem com Aragó i que coincideix bàsicament amb el regne del mateix nom tal com era a finals de l’edat Mitjana, havia fet els primers passos per tal de superar els complexos que havien tenallat la seua evolució política i cultural de finals del franquisme ençà. Assumir la seua diversitat lingüística i cultural, encara que fos de la manera tímida que permetia la “llei de llengües“ de 2009, representava, malgrat tot, un canvi d’horitzó. Aragó era el darrer territori de l’estat que adoptava uns mínims de protecció cap a les seues llengües territorials altres que la castellana: l’aragonès i el català. Encara que fos sense reconèixer-ne l’oficialitat (i incomplint, doncs, l’article tercer de la Constitució espanyola: “Las otras lenguas españolas serán también oficiales en sus respectivas Comunidades Autónomas y de acuerdo con sus Estatutos“, ja que el seu estatut d’autonomia no ho preveu) la llei protegia lingüísticament les aproximadament 65.000 persones (50.000 catalanoparlants i 25.000 aragonesoparlants) que, a partir d’aquell moment, deixaven de ser una raresa molesta per als seus conciutadans de llengua espanyola, que sovint els demostraven (no tots, naturalment) el seu menyspreu. Aqueixa llei, que a la caiguda del govern socialista-regionalista encara no s’havia acabat d’aplicar, tenia la virtut de ser com a mínim didàctica: aclaria als exògens i als endògens que el català parlat a l’Aragó i l’aragonès no són una mena d’errors genètics, i que els parlants respectius “parlen“ com fan les persones; és a dir, raonen, es comuniquen, transmeten idees i coneixement i s’identifiquen com a membres d’una comunitat; característiques inherents a la nostra espècie però que fins al moment els havien estat negades.
Ara tot això se’n va en orris. Caldrà veure on va a parar tot plegat; el procés tot just s’inicia, però la consellera de les mans tremoloses i torçades ho ha deixat prou clar: les llengües d’Aragó altres que el castellà han de perdre el nom (i tots sabem que una llengua sense nom no és una llengua: serà un pidgin o un argot…) i ningú de fora dictarà normes sobre qualsevol parla aragonesa (altra que la castellana). Al marge del secular menyspreu cap a l’aragonès, que l’està menant a una quasi irreversible situació d’extinció, tothom té clar que en el fons el problema és el català. El català té una acadèmia que, malgrat tenir la seu principal a Barcelona (caldrà recordar ací que la consellera és de Ripoll?), està constituïda per membres procedents de tots els territoris de la llengua (Aragó inclòs), i té les atribucions legals atorgades per l’estat Espanyol. Però cal crear-ne una de nova, només d’aragonesos (La Academia Aragonesa de la Lengua estará compuesta por personas de reconocido prestigio en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores, y preferentemente nativos hablantes, que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores lingüísticos y literarios propios de la comunidad aragonesa, y en la que estén representadas las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, diu l’esborrany de l’avantprojecte). Pregunta inquietant: la llengua espanyola no és una llengua o modalitat lingüística pròpia d’Aragó? Constatació igualment inquietant: hi haurà una sola acadèmia per a llengües diferents? Serà la primera vegada en la història!
Durant l’edat Mitjana les llengües romàniques no tenien nom. Eren el “romanç“, el “pla“, el “vulgar“… I és que ningú no tenia la idea de parlar pròpiament un “idioma“ en el sentit modern de la paraula. En el moment que van accedir a l’escriptura i van definir un model i els seus parlants en van ser conscients, van adaptar un gentilici per a anomenar-les (català, castellà, francès…). Aragó ha iniciat el seu camí de retorn a l’edat Mitjana o, si molt m’apureu, al franquisme.
Ramon Sistac
Universitat de Lleida
Institut d’Estudis Catalans
Centre d’Estudis Ribagorçans