Viles i Gents :: Nacionalismes lingüístics :: July :: 2012

Viles i Gents :: Nacionalismes lingüístics :: July :: 2012.

 

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 7 de juliol del 2012)

Anàvem a pagar els llibres que havíem comprat. Era la “Librería Central” a Saragossa. Quan fèiem la transacció, la senyora botiguera va voler ser original:
-“Usted no es de aquí”- li va engegar a ma mare, i continuà: “usted es catalana”.
Quan ma mare li va dir el que feia el cas, bé, ja sabeu, que erem català-parlants, però aragonesos…, la resposta va ser clara i contundent:
-“Imposible”
Després de vint minuts d’un bon diàleg de sords (volíem fer pedagogia) vam veure que havíem ensopegat en un escull: si hom era aragonès, era impossible parlar català. En conseqüència vam inferir que si parlàvem català (i així ho diu la autoritat lingüística internacional) només podíem ser catalans.
Aquesta conseqüència ja la coneixíem: era la mateixa del nacionalisme pancatalanista: qui parla català, doncs, és català. Així de senzill.
Ara ja tenim Avantprojecte de la Nova Llei de Llengües d’Aragó, en la qu´ eixa teoria serà oficial: a l’Aragó és impossible parlar català. Doncs hem de suposar que els que parlem català som catalans.
En definitiva tant els nacionalistes espanyols (o panespanyolistes) com els pancatalanistes pensen el mateix: que els que parlen català són i només poden ser catalans. El nacionalisme no es complica gaire: una llengua, un país. En el que no es posen d’acord és en els territoris que pertanyen a cadascuna de les llengües.
Segons els nacionalismes el més normal seria pensar que els territoris de la Franja (oriental o de ponent segons es miri), com parlen català, pertanyen a Catalunya. Doncs no. Els nacionalistes espanyols d’Aragó prefereixen intemptar demostrar que l´autoritat lingüística internacional no té ni idea, i que aquests pàries de la Franja no parlen cap llengua reconeguda, i que més o menys balbotejen o es malcomuniquen en una mena de bocins d’una cosa que en diuen aragonès oriental (que tampoc té caràcter de llengua). Total: que els franjolins no parlem res; però, això sí, allò que xampurrejem és d’allò més aragonès, no com l’única llengua oficial: l’espanyol o castellà que, segons la teoria nacionalista, seria propi d’Espanya o de Castella.
Tot això sona a pandereta i castanyoles i és més absurd que el teatre de Ionesco.

Antoni Bengochea