(Publicat al Diario de Teruel, el disssabte 24 d’0ctubre del 2009)

Mentre en ciutats com Terol, i amb gran esforç, s’aconsegueix mantenir obertes les sales de cinema, en altres ciutats, vegeu el recent cas de Tarragona, la població es queda sense poder assistir a les manifestacions artístiques del setè art.
Quina és la causa del tancament de les sales de cinema? Potser la pirateria? Potser la falta de guions atractius i originals? El tedi pels “remakes”? o, en alguna mesura, aquest desinterès sigui una conseqüència directa dels “missatgers de la mitjania”?
Al cinema el representen els actors i els directors, però massa sovint assistim a lamentables actuacions de pseudoactors sortits de programes de telebrossa o engendrats a manera de prínceps, com si bastés de pertànyer a un llinatge per ser un bon actor; com si fos prou tenir el suport d’un determinat sector de la societat per ser director…
Veiem sovint al cinema espanyol, i molt especialment en les sèries televisives, a actors i actrius professionals de gran talent interpretatiu torejant amb actorets que no fan més que dificultar la seva bona interpretació; convertint un mal guió en una pèssima història i empenyent a milions d’espectadors a desconfiar de successives entregues o, el pitjor de tot, habituant a molts d’ells a donar per bones les gasòfies, les històries banals i les pèssimes interpretacions; a valorar positivament la onada del cinema de la “segona repressió” en la que només val la comèdia picant, això sí, ara amb nus pre y postcoitals, i on els crits i els gestos exagerats són substituts d’una bona interpretació.
Aquí convertim en actors al jove delinqüent juvenil que va fer brodat, com no, un paper similar en una pel•lícula; al fill de papi o de mami que va sortir escollit “netament” en un càsting de 40.000 candidats; a l’hereu d’un cognom que va realitzar un curs de 4 setmanes allà en les amèriques i ens oblidem dels centenars d’actors i actrius que es preparen àrduament a les Escoles de Teatre; de la mateixa manera que arraconem els grans directors del cinema espanyol, o menyspreem als llicenciats en periodisme per substituir-los per tertulianes de grans morros i meninges desbocades, atorguem premis literaris a consorts d’oblidats llinatges, ens engürtelem amb males companyies o convertim en assessors als amics de l’ànima o al fill de la cosina Pascuala, sense importar-nos si la seva vàlua professional està a l’altura de l’amistat o la simpatia que els professem.
Encara sort que, de tant en tant, preval l’ètica i la visió de la realitat i algú decideix fer marxa enrere, decisió que dignifica, per exemple, al fill del president Sarcozy i que, d’estendre’s a altres esferes més artístiques, garantirà que almenys al nostre país veí, es continuï fent bon cinema i no tanquin més sales cinematogràfiques.

Silvestre Hernàndez

Fa una cinquantena d’anys, a l’hostal de mons iaios a Mont-roig hi havie un tràfec continu de comerciants i d’artesans. Però periòdicament també s’hi hospedaven professionals qualificats, entre els quals estave Don Alberto Moliner Belmonte, metge dentista, fill de Valljunquera, que tenie la consulta a Alcanyís i que els caps de setmana anave pels pobles de la Terra Baixa i del Matarranya atenent als pacients. Don Alberto és, per mèrits propis, una de les imatges destacades de la meua infància. La seua ere una forma d’entendre la medicina ben diferent a la d’avui, ja que en aquell temps ere tot molt més familiar. I em ve a la memòria que per aquella època es desplaçave al volant d’un Renault Dauphine, un vehicle molt inestable que ere conegut com “lo cotxe de les viudes”. Fidel a la cita mensual, quan arribave, Don Alberto s’instal·lave en una de les habitacions i ajudant-se d’un reposa-caps que s’ajustave a qualsevol seient anave atenent als pacients. A mi, de menut, m’aterroritzave el sol fet de pensar que algun dia haguera de passar per les seues mans. I és que jo veia que algunes persones entraven a la consulta dolent-se amargament i poc després eixien d’allí tapant-se la boca amb lo mocador i queixant-se encara més amargament. En un altre ordre de coses, em xocave molt que tot un “sinyor doctor” parlare com natres, ja que ere un fet absolutament excepcional. En tinc un bon record, de Don Alberto. I des de l’any 1975 no n’havia sabut res. Fa poc que vaig poder contactar amb ell. I haig de dir que ham parlat diverses vegades i que, tot i l’edat, continue tenint lo cap clar i l’esperit molt jove. Des d’ací li envio una forta abraçada i el meu agraïment per aquell preciós cadellet de setter que em va pujar en un dels seus viatges.

“Teruelinos”. Així anomenen a la comarca de la Llitera a les nombroses famílies que, procedents de l’alt Matarranya, van emigrar en la dècada dels cinquanta del segle XX cap a les terres regades per les aigües revifadores del canal d’Aragó i Catalunya. Els nous regadius es van convertir en una terra prometuda per a molts llauradors del secans de Montroig, Pena-roja, Fondespatla o Vall-de-roures. Van vendre les seues garrotxes plantades d’oliveres o dedicades a la sembradura i les cases familiars per a invertir els diners obtinguts en jornals d’horta. Cambiaven una terra polsosa acobardada per la sequera i amb els cultius sempre exposats al caprici del temps per les collites asegurades amb l’aigua dels nous canals alimentants pel cabalós riu Cinca. Van replegar les seues poques pertenències i se les van emportar cap a Tamarit i els seus voltants amb l’esperança de començar una vida millor. Enrera deixaven, en la major part dels casos, una existència miserable. Comptaven, això si, amb un avantatge per a integrar-se a la terra d’acollida: parlaven la mateixa llengua que els seus nous veins. La seua tan denostada llengua materna va ser llavors un valuós bagatge cultural. Qui els ho havia de dir! Després de haver sentit dir tantes vegades que paralaven un barreja informe de llengües sense cap utilitat més enllà del seu poble.

El company de Viles i Gents Carrègalo contave fa unes setmanes que gràcies a les bones notes que sacave quan ere estudiant no va acabar de pastor al mas de Sorolla. Però ara resulte que és un investigador ja reconegut de la vida als masos, dels oficis i costums del seu poble, Mont-roig, en les èpoques passades quan los pastors i els masovers eren els protagonistes de la vida per tot lo Tastavins i el Matarranya.
El recurs del camp i del poble, el retorn als territoris on vam passar bona part de la joventut, és cura i remei del mals de l’edat i l’atrontollada forma de viure actual per molta gent no necessàriament ni sempre d’oficis intel·lectuals:
Miquel Blanc, químic i escriptor de Calaceit, ha contat moltes voltes com és això de fer els plegadors a les oliveres, abatollar les ametlles i replegar raïms o figues al setembre. I entre una cosa i altra estudie i dibuixe els animalets que viuen pels camps i les herbes del ribàs i del tossal. Quin gust llegir i estudiar els seus llibres!
A Floreal Torguet que és un treballador i sindicalista de la construcció ja jubilat, de família d’exiliats radicats a Toulouse, me’l vaig trobar fa uns dies a l´autobús tot content perquè per la tarde havien de fer la verema al terreny que volte lo seu xalet dels afores de Saragossa.
També podríem parlar de Gregorio Paricio, mestre director del CRA del Mesquí, historiador destacat del Baix Aragó, que és una estraleta de mà recuperant horts erms i collint de tot lo que es pot collir a les vores del Guadalop; i encara li sobre temps per pujar a Bellmunt a llegir poemes a l’escriptori de la Casa Membrado.
Oficis de sempre que ens fan recordar els treballs i penalitats dels nostres pares i avis. I sentir, com ells sentien, lo goig i satisfacció de portar a casa la fruita o les hortalisses que em plantat i collit en les nostres mans.