No és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.
Davant del repte de capgirar una situació sociolingüística tan adversa, fruit de dècades de contraplanificació lingüística, hom podria pensar que la qüestió de la qualitat de la llengua que parlen els franjolins és secundària, subalterna. No ho comparteixo en absolut. En un context de progressiva minorització demolingüística dels catalanoparlants, cal que els franjolins percebin la llengua catalana com una eina útil, necessària, pròpia i prestigiosa. Cal, doncs, no només enterrar el terme chapurriau (com sembla que estan fent sense complexos les noves generacions), sinó també eliminar de l’imaginari col·lectiu tots els prejudicis que aquesta denominació duu associats, a saber: que el que es parla als pobles de la Franja és una barreja de català i de castellà; i que els parlars són locals i, per tant, inútils per comunicar-se amb persones alienes a l’entorn més immediat.
Per això em semblen tan preocupants, d’una banda, els indicis que assenyalen una progressiva degradació dels trets propis de les varietats franjolines en favor de solucions adoptades del castellà; i, de l’altra, la tendència de les varietats nord-occidentals de banda i banda de la frontera administrativa a divergir cada vegada més.
En relació amb el primer d’aquests punts, en estudis recents he pogut constatar que en diversos indrets de la Franja s’estan produint canvis lingüístics que afecten la fonologia de les varietats autòctones (i, per tant, la sonoritat d’aquestes varietats, que no deixa de ser un dels elements que més influeix en la percepció dels parlants i, de retruc, en el prestigi associat a aquestes varietats). Alguns d’aquests canvis són, a tall d’exemple: la tendència a la desfonologització de les vocals obertes /ɛ́/ i /ɔ́/ per anivellament a /é/ i /ó/ en alguns parlants ribagorçans, la qual cosa dóna com a resultat un inventari vocàlic idèntic al de la llengua castellana; la tendència a l’apitxament, que sembla estar avançant de nord a sud des de la Ribagorça (on és un fenomen característic dels parlars locals) cap a la Llitera (on el canvi s’ha acomplert al llarg del segle XX) i el Baix Cinca (on ja és perceptible entre alguns parlants joves); la tendència a la desfonologització de /ʎ/ en favor de /j/, que ja és absolutament hegemònica entre els usuaris joves de la llengua; o la tendència a la despalatalització de /ʃ/, prou freqüent entre els parlants més joves de Fraga. Paral·lelament a l’extensió d’aquests canvis, que com s’observa són unidireccionals i tendeixen a escurçar la distància lingüística entre les varietats franjolines i el castellà, s’està produint una penetració imparable de termes provinents d’aquesta llengua en el lèxic nuclear del català de la Franja. Mots com sacar, enero, cebolla, pimiento, buey, erizo, lobo o jaula, que no formen part del grup de manlleus històrics del castellà en aquestes varietats, són d’ús habitual entre els parlants més joves d’algunes comarques en detriment de les formes autòctones. En alguns casos, fins i tot, aquests mots estan tan consolidats que els parlants els han adaptat a la morfologia catalana: ell pedís (del verb pedir ‘demanar’).
Paradoxalment, doncs, sembla que en el moment en què més parlants tenen clar que el que parlen no és cap barreja de llengües, la pressió de la llengua castellana en un entorn hostil a la normalització del català està contribuint a fer de les varietats franjolines una barreja. O, si es vol dir d’una manera més crua: les varietats de la Franja es podrien acabar convertint de facto en el chapurriau que no han estat mai. No cal dir que aquesta és una amenaça que plana sobre moltes altres varietats de la llengua; que això es produeixi en el català de la Franja, tanmateix, on és tan important treballar per augmentar el prestigi de la llengua en aquests moments incerts, és especialment preocupant.
I vet aquí una segona paradoxa, relacionada amb el segon prejudici que esmentava més amunt: que, en un moment en què la consciència d’unitat lingüística entre els franjolins augmenta, el contínuum dialectal nord-occidental s’afebleix. En efecte, sembla clar que al llarg del segle XX s’ha produït un augment de la distància lingüística entre les varietats situades a banda i banda de la frontera catalanoaragonesa, especialment a causa del procés d’acostament de les varietats nord-occidentals de Catalunya a les varietats catalanes de prestigi: l’oriental central, secularment, i l’estàndard, més recentment. Dit d’una altra manera: les discontinuïtats ideològiques que tradicionalment han afavorit un estat d’opinió contrari a la unitat de la llengua a la Franja s’estan neutralitzant en un moment en què precisament s’incrementen les discontinuïtats lingüístiques transfrontereres. Només dues varietats principatines semblen estar resistint parcialment la tendència a convergir amb l’estàndard: el ribagorçà, al nord, i el tortosí, al sud, avui dia els dos principals garants de la unitat de la llengua amb les varietats aragoneses.
Per tot plegat sembla evident que cal repensar amb coratge les polítiques lingüístiques de Catalunya i l’Aragó. A la Franja, caldrà treballar de valent per dotar la llengua de la projecció pública i el prestigi necessaris per fer augmentar la lleialtat lingüística dels parlants i revertir la pèrdua de transmissió intergeneracional entre els autòctons, com a primer pas perquè els nouvinguts sentin la necessitat de conèixer la llengua d’acollida. I a Catalunya, caldrà creure’s d’una vegada per totes que fer una política lingüística que treballi pel manteniment de la dialectalitat dels diferents parlars no afavoreix la fragmentació de la llengua, sinó que precisament contribueix a enfortir-ne la unitat des de la diversitat. És la vella idea de la dialectalitat al servei de la genuïnitat, avui més necessària que mai.
De tot això en parlarem a bastament el proper 28 d’octubre a la jornada El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó, organitzada per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i la Universitat de Saragossa. Si hi voleu venir, sereu benvinguts!
Esteve Valls
Universitat de Barcelona
