La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentEntrevista de Jordi Llavina a «Núvol» | L’esmolet.
Carles Terès ha publicat la novel·la ‘Licantropia’ (Edicions de 1984), una obra que ha sorprès lectors i crítics i ha donat a conèixer un nou autor del Matarranya, a la Franja. Griselda Oliver ja en va parlar a Núvol i avui us presentem l’entrevista que li ha fet Jordi Llavina al programa de ràdio L’última troballa.
Carles Terès
Jordi Llavina: Tenim en Carles a l’altra banda del fil telefònic. Carles, bona nit. Benvingut.
Carles Terès: Bona nit
—¿Què és, aquesta cançó: Ricky Skaggs?
— Bluegrass, típic de l’Amèrica profunda que, d’una banda té una lletra absolutament conservadora, però de l’altra exalça la vida senzilla, que cal poca cosa per ser feliç. Una mica el que l’Agustí persegueix.
—Fes-nos dentetes (tot i que l’expressió, parlant d’homes llop, no fa gaire gràcia), fes-nos venir salivera… i digue’ns on ets, on t’estàs, on vius…
— Sóc nascut i criat a Barcelona (tot i que mons mares són tos dos de la Franja) i ara m’estic a Torredarques, que és el poble on vaig vindre quan em vaig casar. De fet estic vivint entre Torredarques i Alcanyís, que és on treballem, i on les nenes van a escola —el poble és tan petit que no té ni escola.
—Tu fas com en Perucho, que crees nous topònims: la Pobla de Llobosa, Capçades…
— Sí. La gent de la comarca que estigui una mica al cas pot identificar a quins pobles corresponen els topònims. Me’ls he inventat perquè és la manera de poder modificar el paisatge a la conveniència de la narració. Si no, el primer que farien els meus convilatans seria recriminar-me les inexactituds de les descripcions.
—Em sembla que en algun lloc he llegit sobre la teva afició per la literatura, posem per cas, de Lovecraft. D’on sorgeix Licantropia?
— L’espurna que va desencadenar la història va ser una llegenda que vaig sentir en una presentació d’un llibre de literatura oral de la zona. De seguida vaig tenir clar que descrivia un cas evident de licantropia, tot i que ni l’autor del recull ni les fonts orals en cap cas ho havien vist així. En vaig escriure un petit conte en un dels llargs viatges en tren que ens tocava fer a Barcelona —mon pare era molt malalt. Era una de les coses que fèiem amb ma filla per distreure’ns. Era el típic conte de por. Després em van encomanar fer una novel·la per a «lo Trinquet» la col·lecció en llengua catalana de la Diputació Provincial de Terol, i vaig pensar que podia adaptar-lo, donant-li tot un altre sentit.
—El que expliques al començament sobre els llobaters deu tenir un fonament real…
— Els llobaters existien. De fet, quan vaig començar a escriure la peripècia d’aquest personatge contemporani, en Llorenç, el vaig voler connectar amb la història del pastoret. Buscant documentació, vaig trobar un article d’en Josep Maria Massip (l’expert que més en sap, de la relació entre el llop i l’home a Catalunya) a la revista Mètode. Hi explicava la dissortada història d’un pretès llobater que va ser penjat per bruixeria el 1619 a Sant Feliu de Pallerols. Llegint-ho, vaig veure que ja tenia la connexió. Els llobaters eren gent que, a canvi d’una quota mantenien els llops lluny dels ramats. Era un ofici ben «normal», com el de metge o manescal. Aquestes persones tan íntimament relacionades amb els llops, em donaven molt de joc.
Carles Terès
—Un personatge que, des de bon començament, se’ns mostra intrigant és l’Agustí, el germà gran de la Laura. De fet és el primer pressentiment d’aquesta malaltia que implica un trasbals metamòrfic tan gran que l’home que ho pateix es torna… bé, es torna una altra cosa…
— L’Agustí va començar com un personatge secundari, basat en una persona del poble molt pintoresca i intel·ligent. Però va anar agafant protagonisme fins tenir molt poc a veure amb el seu model. Representa la llibertat extrema, i això, per mi, està molt relacionat amb la licantropia.
—Sobre l’Agustí, encara… bé, no hi ha dubte que aquest paio és, com a mínim, especial. «L’Agustí no confiava en la naturalesa humana per progressar en el coneixement i la saviesa. Estava convençut que la civilització acabaria abocada a l’autodestrucció per culpa de la desídia mental i la ignorància induïda pels grans grups de comunicació»
— És això: una persona que ha voltat pel món, curiosa, que ha anat formant-se de manera autodidacta i ha arribat a les seues pròpies conclusions, bastant encertades. El que passa és que a ell tampoc li agrada de fer-ne difusió. És una persona que va totalment a la seua.
—De fet, les seves aficions són ben diverses: del més gran al més remenut….
— Tot el que li desperta curiositat, ho investiga. Si cal li demana al seu cunyat [en Llorenç] que li busqui a internet. Després en treu les seues pròpies teories, que poden ser equivocades (que no sempre) però que tenen una línia lògica molt coherent.
—Hi ha, en la qüestió formal, una imitació de la llengua de la Franja, del Matarranya, que a mi m’ha semblat molt reeixida, Això devia comportar feina… i, sovint, disparitat de criteris.
— Per mi, la imitació al llibre és l’estàndard del narrador. La llengua dels personatges és la «natural». La qüestió del dialecte… aquí al Matarranya estem molt ficats en el tema lingüístic; per tant, tampoc no ha estat tan difícil. El més laboriós ha estat diferenciar la parla de l’Alt Matarranya (la Pobla de Llobosa) de la de la plana (Capçades). A dalt parlen més morellà i a baix més tortosí. A més, jo tinc el meu propi idiolecte, barreja del català matarranyenc de ma mare, ribagorçà de mon pare i la mica de barceloní que se’m va enganxar quan hi vaig viure. Per això vaig haver de consultar amb gent experta i nadiua que m’aclarissin els matisos. Va ser una feinada però volia que tingués versemblança, igual que els cicles dels llauradors o la resta de detalls de l’escenari.
—En Llorenç està inquiet, però podríem dir que no s’acaba de desesperar mai… Ara, també s’ha de dir que és reconfortant tenir una dona al seu costat com la Marta, vull dir la Laura, que sempre és al peu del canó…
— Ell va descobrint coses que de fet mai no acaba de saber si són reals o no. Sempre és pitjor quan t’ho imagines que quan ho vius (com quan tems una malaltia i, quan te la diagnostiquen, hi fas front i punt). En Llorenç es va adaptant a la situació, a la realitat que va descobrint. Potser si s’ho hagés imaginat quan vivia feliçment a Barcelona, hauria dit «ui, jo no me n’hi vaig a viure, al poble!», però quan hi és… no és tan dolent com pareix. I sobre la Laura, volia que els personatges fossin molt feliços (fins i tot més del normal), i en Llorenç, que és una mica cagadubtes i «bohemi», troba el seu complement perfecte en ella, una científica, arrelada a la realitat i a la terra. És nadiua de la Pobla, cosa que li ha permès integrar-lo a la societat llobosenca. Perquè aquest és un altre tema: la licantropia és també una al·legoria de l’adaptació d’un medi urbà a un entorn totalment rural.
Carles Terès
—Em parlaves de felicitat i no cal que revelem res, però és una novel·la que acaba bé
— Suposo. No ho sé. No acaba malament. Depèn. Queda una mica obert, el final…
—El teu nom ja deu figurar en aquest subgènere de la novel·la de misteri, o fins i tot de terror, que és la història de l’home llop i derivacions… El que passa és que, en la teva, hi ha, encara, com una mena de costumisme atàvic que hauria fet aplaudir els autors i els crítics del Modernisme, ¿no trobes?
— És que de jove vaig llegir-me, tots seguits, Els sots feréstecs, La Punyalada, Vida i mort d’en Jordi Fraginals, Josafat… una literatura que em va sorprendre per la potència, per la modernitat i per l’ús del llenguatge… suposo que això em va influir. I el meu entorn rural. Per mi una novel·la, encara que sigui fantàstica, ha de tenir personatges de carn i ossos, paisatges reals… Si no, perd la consistència… Potser per això es pot dir que té força costumisme, d’atavisme. De fet està basada en una llegenda d’aquí, tradicional.
26/07/2013 Se convoca el Programa “Luzia Dueso” para la difusión del aragonés y sus modalidades lingüísticas en los centros docentes públicos y privados concertados no universitarios de la Comunidad Autónoma de Aragón en el durante el curso 2013-2014.
La Litera Información – Comunicat de la Plataforma Aragó pel Català.
La Plataforma Aragó pel Català és un moviment cívic, desvinculat dels partits polítics, que respon a la Llei de llengües aprovada recentment pel Govern d’Aragó. Defensem la nostra llengua, d’acord amb els criteris acadèmics, ratificats per la Universitat de Saragossa.
Parlar català vivint en una regió que administrativa i políticament pertany a Aragó ha estat des de sempre un fet poc entès tant pels àmbits de govern d’Aragó, com de Catalunya. Com a conseqüència d’això, els habitants de la Franja hem vist com en diverses ocasions hem sigut objecte d’un debat que no ha fet més que perjudicar-nos.
L’últim capítol de la llarga tragicomèdia el tenim en la recent aprovació per part del govern d’Aragó de la nova llei de llengües que suprimeix la denominació de català a la llengua parlada per gran part dels habitants de les comarques aragoneses limítrofes amb Catalunya.
Des d’aquell moment són multitudinàries les notícies que han transcendit en els mitjans de comunicació, així com moltes declaracions polítiques fetes a un costat i l’altre d’una fictícia frontera, sense que als habitants de la Franja se’ns hagi permès dir massa sobre un assumpte que afecta de ple lo nostre ensenyament, la nostra relació amb les institucions, la nostra vida quotidiana i tantes altres coses que històricament ens han portat a una relació de veïnat on la llengua ha sigut sempre un instrument de comunicació i no un obstacle per la relació entre les gents.
Vista l’actitud autoritària del govern d’Aragó amb l’aprovació d’aquesta llei de llengües i la negativa ni tan sols a dialogar respecte a la seua modificació, diverses associacions culturals, així com moltes persones a títol individual hem decidit reunir-nos i formar una plataforma que visualitzi la realitat sociolingüística dels diversos habitants i pobles de la Franja, que reclami que s’escolti al món científic i acadèmic i que se’ns reconegui, com a ciutadans aragonesos que som, el nostre dret a aprendre, expressar-nos i relacionar-nos en la nostra llengua materna, el català, una llengua viva i en constant evolució.
Perquè la llengua no pot ser motiu de disputes interregionals ni motiu de diferenciació amb el veí, sinó un instrument per a comunicar-nos amb tots aquells que tenim a la vora. Cal diferenciar llengua i sentiment. Podem ser d’Aragó i parlar català.
Els pobles de la Franja, que tant bones relacions tenim amb els pobles veïns tant de Catalunya com d’Aragó, ens veiem en la necessitat de no consentir que res ens separi i buscar allò que ens atansa i agermana, sent en aquest cas, la llengua catalana i la castellana.
D. M. B. 30/06/2013
Mercè Ibarz, en una imagen de 2011.Edición en PDF
Mercè Ibarz es una escritora y periodista nacida en Zaidín cuya última obra es Vine com estàs, que es la séptima de sus novelas que han visto la luz. La escritoria recibió el Premio Saputo de las Letras Aragonesas en la modalidad de literatura catalana en el año 2002 por su obra A la ciutat en obres. La oscense tiene muy claro que la nueva ley de lenguas es un despropósito y que no ayuda a normalizar la situación lingüística de la comunidad. A lo largo de la entrevista, la escritora habla sobre la tristeza que le produce la nueva ley de lenguas así como de su obra y de la importancia que ha tenido en ella su localidad natal y los acontecimientos que allí sucedieron como las consecuencias de la cruenta guerra civil o la construcción del canal de Aragón y Cataluña. Ibarz reside desde 1971 en Barcelona.
–Como escritora aragonesa que escribe y vive en catalán, ¿qué le parece la nueva ley de lenguas aprobada recientemente en las Cortes de Aragón?
–Una aberración, la verdad. Una muestra de analfabetismo institucional. Políticamente grave, inadmisible, la democracia no puede consistir en aprobar leyes analfabetas. Mucho menos en aplicarlas, quiero creer que no sucederá. Aragón no es una comunidad analfabeta sino trilingüe.
–¿Cree que es un empeño en negar la realidad lingüística de Aragón?
–Eso parece. No cabe entender de otra manera que, a riesgo de ser declarados analfabetos institucionales, prefieran los dos partidos aprobar semejante aberración: todo sea por la patria, supongo.
–Usted recibió el Premio Saputo de las Letras Aragonesas por A la ciutat en obres en el año 2002. No sé si sabe que, este año, el Gobierno de Aragón ha decidido fusionar los dos premios que concedía a los escritores en aragonés y catalán y le ha quitado la dotación económica. El resultado ha sido que el premio ha quedado desierto por la poca y baja calidad de obras presentadas. Parece que hay una preocupación especial en ensañarse con las lenguas minoritarias aragonesas…
–Así es. Resulta todo demasiado atávico, ancestral en el peor de los sentidos. Estoy desconcerta-da y entristecida, me siento humillada y ridiculizada. Tiendo a pensar que la educación mejora a las personas y a las colectividades, pero me temo que estamos ante una nueva versión de ¡Muera la inteligencia!, el grito que lanzó el jefe de la Legión en la Universidad de Salamanca al inicio de la guerra de 1936. Lo repito: ¿están alfabetizados el PP y el PAR? Aragón no puede hacer el ridículo de esta manera.
–Centrándonos en su obra, Vine com estàs es el título de una canción de Nirvana, ¿cómo surge este último trabajo que ha publicado?
–Es un libro muy narrativo y a la vez fragmentario, como la memoria que quería evocar, de mi familia y de mi educación sentimental por decirlo así: maestros, amistades, herencias políticas… La canción de Nirvana, Come as you are me sirvió porque justamente es un llamado a la memoria, a presentarse sin miedos ni temores, como yo quería: a corazón abierto. Está escrito de manera muy libre. Y en la parte de la guerra, en el catalán de Zaidín.
–¿Le atraen los retratos de la realidad cotidiana? Lo digo porque, además de la memoria familiar, aborda la guerra civil en la localidad de Zaidín y en la zona donde se dieron situaciones muy dramáticas.
–La tradición oral cuenta en mis libros, crecí en una familia memoriosa y habladora y me lo ha pegado. Era hora ya de reunir tantas de las historias oídas de la guerra. Es una suerte de legado que no he escogido, por decirlo así, sino del que soy depositaria. Mi padre y su hermano fueron enrolados en bandos distintos… Por otra parte, escribiendo lo oído he recuperado también lo que nadie cuenta todavía y está a punto de ser olvidado: por ejemplo, el Consejo de Aragón en sus primeros tiempos en Fraga, uno de los primeros, sino el primer gobierno anarquista del mundo. Aunque lo que realmente se desprende del relato es que la guerra no terminó en 1939 sino que siguió y siguió.
–En un relato de Vine com estàs aborda la construcción del canal de Aragón y Cataluña. Un canal que ha estado muy presente a lo largo de toda su obra literaria.
–Ah, sí. Sin el canal, seguramente no estaría ahora yo hablando con usted ni sería escritora y periodista. Fue una obra decisiva y emocionante. El secano de regadío es un logro luminoso de nuestra historia moderna.
–¿Le hemos quitado valor a la memoria entre todos?
–Más bien la estamos utilizando de cualquier manera, sin respeto a los muertos, sobre todo las instituciones.
—Vine com estàs es una obra poco convencional, casi de ruptura con esas convenciones de la escritura, ¿no tenía miedo que no fuera comprendida por el lector cuando se imbuyera en su lectura?
–Al contrario, cada vez son más los lectores, yo misma soy una, que valoramos la escritura concentrada y breve. Mis libros son así: concentrados y breves. En este último libro puede usted leer cada capítulo por separado, si lo desea o le sucede. Si lo lee todo seguido, párese de vez en cuando y siéntalo por dentro, como cuando lee versos o ve una temporada completa de una serie de tele.
–En No parlis de mi quan me’n vagi, su anterior novela, la libertad (o la falta de ella ya que se tenía que ejercer en la clandestinidad doméstica) era una idea fundamental.
–Mis libros hablan también de la dictadura, en efecto. Qué remedio. Viví 21 años bajo el dictador y eso cuenta. Este último libro, Vine com estàs, surge de una pregunta doble: ¿Cuándo termina una guerra, y cuando una dictadura? Aunque hay más ejemplos, solo con respecto a la ley de lenguas aragonesa cabría pensar seriamente la respuesta a esta pregunta doble.
–El paisaje y el entorno tienen un protagonismo especial en casi todos sus trabajos y en estos últimos relatos de una forma casi vital. ¿Es porque ha vivido su influencia a lo largo de su existencia?
–Somos paisaje, sin geopoética no habría literatura, ni periodismo, no habría vida… Somos tiempo y espacio: vivimos ahora y aquí. Y si llueve, nos mojamos.
–¿En qué está trabajando ahora si es que se puede revelar?
–Diversas historias me sobrevuelan, algo surgirá. Me está tentando mucho una historia muy aragonesa, de la que no le digo más.
Avui anuncien a Saragossa un recurs d’inconstitucionalitat que es podria registrar a l’alt tribunal abans del 15 d’agost · També anirà signat per diputats de CiU, ERC i el PNB
Després de l’aprovació de la nova llei de llengües de l’Aragó amb el vot favorable del PP i el PAR, el president de la Chunta Aragonesista (CHA), José Luis Soro, va encomanar al seu diputat al congrés espanyol Chesús Yuste la cerca de suports per a presentar-hi un recurs al Tribunal Constitucional (TC). Com avançava el diari Heraldo de Aragón, avui la CHA, IU i PSOE anunciaran l’acord a què han arribat per a recórrer al tribunal contra la nova llei, abans del 15 d’agost.
Yuste ha aconseguit que el grup del PSOE al congrés espanyol hagi acceptat la proposta del seu partit i d’IU per a avalar el recurs d’inconstitucionalitat de la nova llei, que deixa desprotegits el català i l’aragonès i els canvia el nom per ‘LAPAO’ i ‘LAPAPIP’, respectivament.
Per a presentar el recurs al TC, el suport socialista era necessari perquè el grup de l’Esquerra Plural (on s’inscriuen CHA i IU) té onze diputats i se n’han de menester cinquanta pel cap baix. El recurs també serà avalat, en aquest cas simbòlicament, amb la signatura de parlamentaris de CiU, ERC i el PNB.
Anunci a Saragossa
Representants del PSOE, CHA i IU anunciaran avui el recurs en un acte a Saragossa, on exposaran els arguments jurídics amb què es basen per a mirar d’anul·lar la llei. El text que presentaran abans del 15 d’agost al TC ha estat elaborat per Ángel Garcés, professor de dret administratiu de la Universitat de Saragossa, amb l’acord dels tres partits que impulsen la iniciativa.
Twitter / CHACortes: Bon dia! ¡Buen diya! Hoy, ….
CHA Cortes de Aragón Bon dia! ¡Buen diya! Hoy, presentación del recurso de inconstitucionalidad contra la Ley de Lenguas PP-PAR y el #LAPAO y #LAPAPYP
riberaonline: La Terra Alta i el Matarranya exploren fórmules de col·laboració en l’àmbit cultural.
Tècnics dels consells comarcals del Matarranya i la Terra Alta i artistes d’ambdós comarques han celebrat una primera reunió de treball a la seu del Consell Comarcal de la Terra Alta amb l’objectiu d’explorar fórmules de col·laboració conjunta en l’àmbit artístic i cultural.
S’ha valorat la possibilitat de realitzar diferents mostres de l’obra dels artistes en els diferents espais expositius del territori i també establir taules de debat i jornades d’intercanvi d’experiències entre els artistes d’ambdós territoris. És per això que s’ha acordat començar a treballar en una futura planificació per a l’any 2014, pel que fa a espais on poder exposar les obres i en possibles artistes interessats en exposar.
Tot i això, els dos territoris tenen interès a intercanviar i incentivar experiències culturals tant en el mon de l’art com en el de les lletres, la música i d’altres.
Aquestes accions donen continuïtat a l’acord de col·laboració existent entre els dos territoris i on ja s’han començat a desenvolupar accions especialment en l’àmbit del turisme.
Una ruta senzilla prop de Benasc, passant per tres cascades, l’última d’elles força espectacular. Es pot sortir directament de Cerler, o pujar-hi des de Benasc per un dels camins. Nosaltres vam pujar pel que va per dins del bosc (sortint de davant del centre de ciències). Fins a Cerler són uns 3 quilòmetres i 400 metres de desnivell, ombrejats. A Cerler s’ha de pujar pel Paseo de Ardonés i, quan el carrer fa un revolt pronunciat, deixar-lo i agafar un caminet (està senyalitzat, com a Ermita de San Pedro mártir o com a Ruta de las tres cascadas, però el primer cartell es veu poc). Després seguim les marques de petit recorregut (grogues i blanques), sense pèrdua. Es passa per l’ermita, petitíssima, i després de creuà el riu se segueix fins les cascades. Fins aquí (des de Benasc), uns 6,2 quilòmetres i 650 metres de desnivell. A l’arribar a l’última, es pot tornar enrere o creuar per un petit pont metàl·lic i tornar per l’altra banda, que passa més amunt que el camí d’anada i té unes vistes diferents. La ruta de tornada tampoc té cap pèrdua fins a Cerler. Una vegada allà, es pot tornar a Benasc pel mateix camí, o pel camí vell entre Benac i Cerler, que queda més al descobert. En aquest enllaç podeu veure el mapa de la ruta sencera.
De camí cap a les cascades.
La primera que es veu.
De més a prop, ja se’n veuen dues.
L’última cascada, la més impressionant.
Cal passar un petit pont metàl·lic per tornar per l’altra banda.
Ramon Sistac, serà un dels ponents de la Xerrada… – Aragó Pel Català.
Inauguración Bar Matarraña en el Caracol.
En el Centro comercial de Zaragoza, “El Caracol”, se inauguró hace poco un nuevo bar restaurante llamado Matarraña. Nos dijeron: si quieren vengan y graben lo que puedan porque estará lleno de gente. Daremos comida y bebidas gratis para celebrar nuestra nueva inauguración. Y fuimos.
Un vídeo Demo, rapidito, para captar en su medida el ambiente y el ajetreo de toda inauguración. Los pinchos, el jamón, los langostinos, la cerveza, el vino, todo desaparecía de inmediato. ¿Quién no gusta de participar en una fiesta gratis con todos los ingredientes necesarios?, ¿comer bien y beber bien? Eso es Marketing.
El posible presupuesto empleado en una campaña de Marketing se reconvierte en el “todo gratis” para llamar a más y más gente. Éxito seguro.
Este vídeo forma parte del canal “El Cielo en la Boca” dedicado en exclusiva a la gastronomía y repostería.
– See more at: http://www.negocy.es/inauguracion-bar-matarrana-en-el-caracol/?utm_source=feedburner&utm_medium=twitter&utm_campaign=Feed%3A+NegocyCinemaShot+%28Negocy+Cinema+Shot%29#sthash.YCQn1LYB.dpuf
En el Centro comercial de Zaragoza, “El Caracol”, se inauguró hace poco un nuevo bar restaurante llamado Matarraña. Nos dijeron: si quieren vengan y graben lo que puedan porque estará lleno de gente. Daremos comida y bebidas gratis para celebrar nuestra nueva inauguración. Y fuimos.
Un vídeo Demo, rapidito, para captar en su medida el ambiente y el ajetreo de toda inauguración. Los pinchos, el jamón, los langostinos, la cerveza, el vino, todo desaparecía de inmediato. ¿Quién no gusta de participar en una fiesta gratis con todos los ingredientes necesarios?, ¿comer bien y beber bien? Eso es Marketing.
El posible presupuesto empleado en una campaña de Marketing se reconvierte en el “todo gratis” para llamar a más y más gente. Éxito seguro.
Este vídeo forma parte del canal “El Cielo en la Boca” dedicado en exclusiva a la gastronomía y repostería.
– See more at: http://www.negocy.es/inauguracion-bar-matarrana-en-el-caracol/?utm_source=feedburner&utm_medium=twitter&utm_campaign=Feed%3A+NegocyCinemaShot+%28Negocy+Cinema+Shot%29#sthash.YCQn1LYB.dpuf
En el Centro comercial de Zaragoza, “El Caracol”, se inauguró hace poco un nuevo bar restaurante llamado Matarraña. Nos dijeron: si quieren vengan y graben lo que puedan porque estará lleno de gente. Daremos comida y bebidas gratis para celebrar nuestra nueva inauguración. Y fuimos.
Un vídeo Demo, rapidito, para captar en su medida el ambiente y el ajetreo de toda inauguración. Los pinchos, el jamón, los langostinos, la cerveza, el vino, todo desaparecía de inmediato. ¿Quién no gusta de participar en una fiesta gratis con todos los ingredientes necesarios?, ¿comer bien y beber bien? Eso es Marketing.
El posible presupuesto empleado en una campaña de Marketing se reconvierte en el “todo gratis” para llamar a más y más gente. Éxito seguro.
Este vídeo forma parte del canal “El Cielo en la Boca” dedicado en exclusiva a la gastronomía y repostería.
– See more at: http://www.negocy.es/inauguracion-bar-matarrana-en-el-caracol/?utm_source=feedburner&utm_medium=twitter&utm_campaign=Feed%3A+NegocyCinemaShot+%28Negocy+Cinema+Shot%29#sthash.YCQn1LYB.dpuf
En el Centro comercial de Zaragoza, “El Caracol”, se inauguró hace poco un nuevo bar restaurante llamado Matarraña. Nos dijeron: si quieren vengan y graben lo que puedan porque estará lleno de gente. Daremos comida y bebidas gratis para celebrar nuestra nueva inauguración. Y fuimos.
Un vídeo Demo, rapidito, para captar en su medida el ambiente y el ajetreo de toda inauguración. Los pinchos, el jamón, los langostinos, la cerveza, el vino, todo desaparecía de inmediato. ¿Quién no gusta de participar en una fiesta gratis con todos los ingredientes necesarios?, ¿comer bien y beber bien? Eso es Marketing.
El posible presupuesto empleado en una campaña de Marketing se reconvierte en el “todo gratis” para llamar a más y más gente. Éxito seguro.
Este vídeo forma parte del canal “El Cielo en la Boca” dedicado en exclusiva a la gastronomía y repostería.
– See more at: http://www.negocy.es/inauguracion-bar-matarrana-en-el-caracol/?utm_source=feedburner&utm_medium=twitter&utm_campaign=Feed%3A+NegocyCinemaShot+%28Negocy+Cinema+Shot%29#sthash.YCQn1LYB.dpuf
Alguns membres de la plataforma #AragóPelCatalà fent la presentació a Alcampell. Ara de Tertúlia en lo Javier Giralt i lo Miquel Àngel Pradilla: ‘Quan parlem…parlem com parlem’
CLARIÓ. Fes-te’n soci!
- Trobades lúdico-culturals.
- Xerrades i tallers de formació per a pares i mestres.
- Materials didàctics i de difusió de la llengua.
Nº Compte _ _ _ _/_ _ _ _/_ _/_ _/_ _ _ _ _ _ _ _
Qui som?
Som un bon grup de pares i mares de la comarca del Matarranya preocupats perquè la nostra llengua es continue transmetent de pares a fills.