La notícia es feia pública el dia 2 d’aquest mes. Acompanyat a la foto pel socialista català Miquel Iceta, el president de la comunitat d’Aragó, el també socialista Javier Lambán, anunciava la derogació de la infame llei de llengües del PP, famosa per haver ocultat el nom de les “altres” llengües de la regió (com si no fossin pròpies) rere les sigles lapao i lapapip. Es posava així punt final al penúltim esperpent amb relació al reconeixement de la diversitat lingüística a Espanya per part de la dreta més cavernosa, i molts respiràvem alleujats en contemplar que, per fi, algú havia posat una mica de seny.
Un cop saludada la bona nova, però, rebrota el desencís en constatar que, de fet, som allà on érem, que el que recuperem no és altra cosa que poder dir les coses pel seu nom, i que se’ns planteja un escenari ben lúgubre si interpretem com un èxit la mera correcció dels disbarats, com si tens la casa que et cau al damunt però et felicites de no calar-hi foc. Així, davant la satisfacció que s’han fet les coses bé, de seguida desem al calaix la idea de fer les coses millor, no fos cas que ens fiquéssim en un jardí. El mateix Lambán era prou clar en la compareixença en què certificava la defunció del lapao i alhora aparcava qualsevol iniciativa que anés més enllà: “Es evidente que sólo puede haber una lengua oficial en Aragón, que es el castellano”.
I per què hauria de ser tan evident? Per què fa la sensació que, apel·lant a l’evidència, es desactiva el debat i es deixen els arguments adversos en els dominis de la ignorància? És una afirmació anàloga a la que va proferir un altre representant de l’esquerra, el candidat de Podem Pablo Echenique, que en campanya electoral, a la pregunta de si el català i l’aragonès havien de ser cooficials, va respondre amb un contundent “obviamente, no” que deixava com uns enzes tots aquells que pensessin el contrari. Anem ben malament si, mentre la dreta canvia el nom de les coses, l’esquerra es limita a tancar la discussió amb la suficiència del qui és clarivident.
No hi ha cap impediment ni polític, ni legal, ni intel·lectual perquè l’aragonès i el català siguin oficials allà on es parlen. N’hi ha prou a mirar a una comunitat veïna del mateix Aragó, a Navarra, per comprovar de quina manera es poden formular solucions ben simples a obstacles aparentment insalvables. És l’article 9.2 de l’Estatut d’autonomia vigent: “El vascuence tendrá también carácter de lengua oficial en las zonas vascoparlantes de Navarra”. Ja està, és així de senzill, així de fàcil, no cal res més per fer oficial una llengua pròpia justament allà on es parla, ningú diu que calgui fer-la oficial més enllà del propi domini lingüístic. Però es veu que no: l’ocurrència del lapao ha tingut com a corol·lari catastròfic la imposició d’un sostre de vidre amb forma de pèrdua d’ambició, de conformisme eunuc.
Molts diran que al català no li cal ser oficial a la Franja, que ja ho és a tres comunitats autònomes més, que allà només el parlen 30.000 persones, i que ja té qui el defensi, però estaran obviant que, de tota la catalanofonia, és el territori on es donen els percentatges més alts de coneixement de la llengua, d’ús social i de llengua materna. Gran paradoxa: la zona del domini lingüístic on tens més possibilitats de trobar-te un catalanoparlant és justament la que li atorga menys drets, cosa que hauria de fer enrojolar l’esquerra que abandera les obvietats, ja que la dignificació d’una llengua no és només un exercici de bonisme cultural en favor de la diversitat; és també una extensió dels drets dels ciutadans sota el principi d’igualtat.
I la mateixa reflexió val per l’aragonès, el pretèrit lapapip, mancat de normativa comuna, sense ensenyament obligatori, amb 13.000 parlants que fan el que poden, i el que és més important: ningú que doni la cara per ell. Només Aragó pot defensar l’aragonès, llengua romànica com el francès, l’italià o el mateix català i patrimoni immaterial únic que, com el dàlmata, pot acabar en els llibres d’història com a exemple de llengua neollatina extingida. Si no s’hi posa remei, això sí que serà una bona evidència.
Estant així les coses, convé preguntar-se finalment on són els apòstols del bilingüisme, on són els defensors de dotar les dues llengües d’un mateix territori d’una presència pública equivalent, perquè aquesta defensa només s’explicita quan es prejutja que la llengua que es troba en inferioritat és el castellà. On són els que prediquen el bilingüisme quan aquest bilingüisme comporta dignificar les altres llengües?
