Skip to content

Carles Terès: “És un moment difícil i les sensacions són contradictòries” | Comarques Nord.

Acaba de rebre el premi Guillem Nicolau en català per la seua obra ‘Licantropia’. Quina sensació transmet rebré aquest premi aquí a Saragossa, i en un moment on la polèmica per les llengües d’Aragó està a l’ordre del dia?
És complicat. Per una banda, estic molt content pel premi i perquè s’hagi celebrat aquest acte. Com ja sabeu, no estava massa clar què passaria i espero que tot i la situació tingue continuïtat. I per un altra banda, també em preocupa molt com acabarà tot això perquè natres continuarem escrivint (en la nostra llengua), però les pròximes generacions no sé si podran expressar-se per escrit en la seua llengua. La veritat es que és un moment difícil, i per això les sensacions son contradictòries.

‘Licantropia’ és el seu primer llibre. Suposo que està molt content perquè ha sigut finalitzar-lo i rebre el premi.
Sí. Com ja vaig dir en una altra entrevista a Ràdio Matarranya, el treball va sorgir com un encàrrec per part d’Artur Quintana perquè participés en la col·lecció ‘El Trinquet’ de la Diputació Provincial de Teruel (DPT). He estat un any i mig treballant, i quan vaig tindré el primer esborrany, (crec que hi ha coses que es poden millorar), quedaven únicament cinc dies per presentar les obres. Així que el vaig presentar i he tingut la sort de guanyar el premi, tot i que m’han dit que hi havien treballs molt bons. L’únic, però, que hi veig és que no sé com serà la difusió que li donarà el Govern a una obra en català. Igual, més endavant s’edita en alguna editorial important de Barcelona perquè ja he tingut un parell de trucades.

Ara que ja està atorgat el premi i té el treball editat, on es podrà trobar el llibre?
Al Matarranya no hi haurà problema perquè vaig parlar amb Serret i em va dir que ell el tindria. Fora, a Catalunya o a València, serà més complicat, però algun amic llibreter ja m’ha comentat que farà tot el possible per a tindre’l en el seu establiment.

Tot i ser escriptor habitual en columnes d’opinió, aquest és el seu primer llibre. Cóm va afrontar l’escriptura d’aquesta obra?
La meua passió sempre ha estat escriure. Però venint d’una família molt humil d’emigrant, sempre m’he hagut de buscar la vida treballant i l’escriptura ha quedat sempre en segon pla. En aquest cas tot va començar quan escrivíem historietes de terror amb la meua filla durant els molts viatges que fèiem a Barcelona quan el meu pare estava malat. Però allí es van quedar. I quan l’Artur em va proposar escriure vaig pensar en una d’aquestes històries que tractava el tema de la licantropia. Si bé, jo sóc de Barcelona, i fa 20 anys que vaig tornar al poble i vaig sofrir el xoc d’una persona que ha viscut 30 anys en una ciutat i de cop torna al poble. Molts dels que han donat aquest pas diuen que veus moltes coses que no entens fins que ho vius i això es reflecteix al llibre. D’aquesta forma, escriure va ser apassionant perquè quan ho feia em transfigurava. La novel·la em portava allí on volia, era com si portés una vida triple. Quan la vaig acabar, va ser com si tot tornés a ser pla perquè ja no m’acompanyen els personatges.

Una novel·la fantàstica però en la que el Matarranya hi és present. Què trobaran els lectors matarranyencs en aquest llibre?
Evidentment, el paisatge és del Matarranya. Vaig canviar els topònims perquè t’has de prendre llicències com fer una carretera més roïna de lo que és o que un bosc sigue molt més espès. Encara així, la gent reconeixerà que Capsades és un poble de la zona, la Pobla de Llobosa n’és un altre… Los veïns del Matarranya sabran fàcilment, o al menys aproximament, a què em refereixo. A més, també m’agradaria intentar transmetre a la gent de fora l’aire de misteri que es respira per estes serres nostres.

Per acabar, hi ha prevista alguna presentació de ‘Licantropia’ al Matarranya?
Previst no hi ha res. Vull presentar-lo a Torredarques perquè s’ho mereixen, perquè m’han ajudat molt donant-me informació i tots em preguntàvem molt sobre el treball. I després, suposo que a la trobada cultural d’enguany alguna cosa es farà, tot i que no hi ha res concret.

Set anys sense Jesús Moncada (però la seua obra permaneix) | masdebringue.

Portada Moncada copia

El 13 de juny de 2005 va morir, als 64 anys,  l’escriptor mequinensà resident a Barcelona, Jesús Moncada i Estruga, quan un inoportú càncer de pulmó (quan no ho és?) va acabar amb una impecable i densa trajectòria literària en el seu moment de major maduresa creativa . La malaltia va impedir a Jesús acabar la primera novel·la que l’autor de “Camí de sirga” situava a la seva ciutat d’adopció, Barcelona, després d’haver recreat, com molt pocs escriptors ho han aconseguit en la literatura universal, el paradís perdut de la infància (Mequinensa, en el seu cas) i la ciutat on va anar a estudiar i realitzar el servei militar, la Saragossa grisa, obscurantista i autoritària dels anys 50 a “La galeria de les estàtues”  En la seua pòstuma novel·la inacabada, Moncada evocava, a manera de thriller, els temps en què va treballar, només arribat a la ciutat comtal, com a corrector de proves a l’editorial Montaner i Simon, de la mà d’escriptors arribats de l’exili com Pere Calders o l’ historiador mequinensà Edmon Vallès, que el van animar a escriure.

 

Demà, 13 de juny,  farà set anys de la seva mort. Sembla com, si aprofitant l’avinentesa editors, grups de teatre, amics iseguidors de l’autor de Camí de Sirga, s’haguessen posat d’acord per tirar endavant diversos projectes que continuen divulgant l’obra gràfica i literària d’aquest escriptor, demostrant que està més viva que mai i continua atraient a lectors i espectadors de totes les edats.
D’una banda, l’editorial saragossana PRAMES ha publicat, dins de la prestigiosa i acurada col·lecció “Les Tres Sorors”, un llibre que recull una part representativa de l’obra gràfica d’aquest autor. El llibre es diu: Jesús Moncada. L’univers visual. Llapis. tinta i oli. S’hi reprodueixen dibuixos gravats, olis i aquarel·les que el pintor i escriptor de Mequinensa va fer des de 1960 fins a 1980. El llibre es completa amb introduccions i notes crítiques, publicades en format bilingüe castellà i català a càrrec del crític i especialista en art saragossà Pedro Pablo Azpeitia. Aquest ha estructurat l’obra gràfica de Moncada en tres blocs: “Quaderns negres”, “Quaderns grisos” i “Quaderns eclèctics”.
En l’apartat dels “Quaderns Negres” es pot veure al Montcada pintor més academicista, rememorant temes tòpics de la pintura espanyola contemporània: tauromàquies, pallassos, etc. , On encara roman el pes del figurativisme amb un punt dramàtic. Els “Quaderns grisos”, que Azpeitia qualifica de “Ultrarrealitats”, recullen dibuixos a llapis de joventut, alguns d’ells, tenebrosos i esgarrifosos; pertanyents al món dels bestiaris i els monstres. També apareixen en aquesta etapa els primers fruits de l’observació de Moncada de personatges de l’entorn mequinensà: miners, camperols, tertulians de taverna, etc. La tercera i última part del llibre (“Pintures”) reprodueix les peces de petit format sobre oli o llenç, on predominen els paisatges i les “desfiguracions” de personatges, corals o individuals, on s’aprecien clares influències dalinianes, picassianes o de Francis Bacon, que van acabar conformant l’estil més personal i recognoscible del Montcada pintor.

Moncada va estudiar dibuix i pintura i va començar a dibuixar des de molt jove. Ja en la seva adolescència, quan estudiava el Batxillerat al Col·legi “Santo Tomás” de Saragossa, propietat de la família Labordeta, il·lustrava amb uns enigmàtics dibuixos uns poemes iniciàtics que reflectien una arma turmentada.

Posteriorment, quan va emigrar cap a Barcelona, als anys 60, es va dedicar professionalment a la pintura i treballà per a diverses galeries de la capital catalana.
Fotografies dels Moncada-
Però no es queda aquí el projecte de l’editorial PRAMES i del seu responsable d’edicions literàries, Chusé Aragüés, de rescatar de la memòria aspectes de la vida i l’obra de Moncada. El proper mes de novembre, sortirà un llibre, dins de la col·lecció “Enfocant el passat” amb col·laboració del CEC, de fotografies que va fer el pare de Jesús Moncada de gent del poble, l’escriptor de diverses escenes de la vila abans que el poble vell desaparegués. La selecció i els comentaris de les fotos d’aquest llibre, titulat “Mequinensa, poble i gent” va a càrrec d’Héctor Moret. Finalment, PRAMES prepara també una edició il · lustrada de “estremida Memòria” amb dibuixos dels personatges fets pel mateix Moncada mentre escrivia la novel·la·la.

Mentrestant, el TNC continua representant, a la Sala Petita del carrer de l’Art de Barcelona, amb notable èxit, fins al pròxim 17 de juny, l’obra “Mequinensa”, basada en textos de Moncada i, fa unes setmanes, el grup de teatre aficionat” Garbinada “de Mequinensa va portar a Saragossa, l’adaptació dramàtica de diversos contes de Moncada  sota el títol “D’un temps, d’un poble” en la seva versió original en català.

Anticatalanistes de la FACAO i Baleàrtics a Casp «.

La FACAO ha arreplegat l’anticatalanisme valencià, balear i aragonès en una trobada a Casp. I Carlos Alastuey, President del Baix Aragó – Casp (PAR), ha liderat el discurs anticatalanista:

Los «tesoros» de la comarca: Maella, Fabara, Nonaspe y Fayón, a los que añadió Mequinenza. En estos municipios «no hablan catalán aunque parte de la población quiera hablar catalán, se habla maellà, favarol, nonaspí, fayonés y mequinensà, solo que porque entre ellos se entienden perfectamente a algunos se les ocurre que se habla catalán para unificar».

De Carlos Alustey (PAR) ja en coneixíem algunes perles: «En mi opinión no es catalán sino aragonés. Es la lengua materna y no se escribe, es distinta al catalán puro». Pareix que en la nova lingüística del PAR, a pesar que s’entenen de banda a banda de la frontera, no parlen lo mateix. I també el PSOE va aportar el seu grà de legitimitat a estos grups radicals amb l’assistència de l’Alcalde de Casp.

Per sort, CHA que és soci de govern al Baix Aragó-Casp (PSOE, PAR i CHA), es va desmarcar a temps d’este acte.

A la Jornada hi van aparèixer les grans joies ultradretanes i violentes de la FACAO, encarnades en el seu antic president Ángel Hernández. Màxim activista de l’activitat més radical anticatalanista: va ser retingut a Fraga per enganxar adhesius independentistes que ell mateix denunciava públicament, o fer escrits animant als Grups d’Acció Valencianista a continuar amb la pintada d’amenaces en les parets d’entitats cíviques.

A l’acte també hi va assistir el president dels Grups d’Acció Valencianista (GAV), que tenen un extens currículum de l’ús de la violència. Fins i tot a la Franja, amb pintades amenaçadores a Fraga.

A pesar d’això, el diari La Comarca publica que són grups al màxim de cordials:

Dos días repletos de conferencias históricas, lingüísticas, rutas turísticas y experiencias que de una u otra forma se compartieron siempre desde un profundo respeto al que opinaba diferente.

En realitat, ja fa bé La Comarca de definir algun d’estos grups com a àrtic (sic):

Caspe fue la sede durante un fin de semana de historiadores y lingüistas aragoneses, valencianos y baleárticos que debatieron y expusieron la situación de la lengua aragonesa, de la lengua valenciana y de la lengua mallorquina o balear.

Temps de Franja (de juny) ja està ací…!!! | masdebringue.

Ja està a l’abast del nostre estimat públic en general la versió digital (en pdf) de la  revista Temps de Franja del mes de juny. Amb un reportatge de Natxo Sorolla sobre la tradicional romeria de joves de Vallibona a Pena-Roja, una crònica del concert de l’Andreu Subirats a Sant Just, un informe de la reunió d’alumnes i mestres d’arreu dels Països Catalans a l’IES Baix Cinca de Fraga amb un projecte ARCE del Ministeri d’Educació, el document de dimisió dels caps del Consell de les Llengües d’Aragó, una galeria de personatges dedicada a l’activista cultural valencià Àngel Velasco Crespo… i amb una  entrevista al duo més dinàmic de la Franja, el duo… Recapte, je, je). Que us aprofite (la seua lectura).

http://issuu.com/temps_de_franja/docs/tdf-d4

Temps de Franja digital.4.

Sumari
2 Cartes dels lectors
3 Editorial
4 Matarranya
7 Baix Cinca
10 Entrevista: Duo Recapte
12 Llitera
13 Cultura
14 Tema del mes
16 Aragó
17 Ribagorça
18 Països Catalans
19 Opinió: El front d’Osca al
setmanari La Flèche de Paris

Premios Arnal Cavero y Guillem Nicolau 2011 – YouTube.

Os premios Arnal Cavero y Guillem Nicolau ya tienen nuevos destinatarios. En un acto presidiu por o director cheneral de Cultura, Humberto Vadillo, Óscar Latas y Carles Terés recibioron istos premios por as suyas obras en aragonés y catalán. L’antiga capitania cheneral de Zaragoza, an que se fació l’acto, estió a rebutir de chent, entre las que se reconoixeba a chent d’o mundo de l’aragonés y d’o catalán.

«Licantropia» ja és al carrer « L’esmolet.

«Licantropia» imprès

Primer exemplar de “Licantropia” imprès, entre els molts quaderns que vaig haver d’omplir per a no perdre’m.

Se n’ha fet una edició curtíssima (per a la venda en quedaran uns 100). O sigui que, si el voleu, aquestes són les dades:
Títol: Licantropia
Autor: Carles Terès Bellès
Colección Literaturas de Aragón. Serie en lengua catalana. Gobierno de Aragón. Dep. de Educación, Universidad, Cultura y Deporte. Zaragoza 2012
ISBN: 978-84-8380-307-3

Carles Terès rep el Guillem Nicolau « Lo finestró del Gràcia.

 

El divendres passat van ser lliurats els premis literaris del Govern d’Aragó. Des d’aquest bloc havia informat que assistiria la consellera de Cultura a l’acte de lliurament, cosa que em semblava d’allò més normal. Em vaig equivocar, la consellera no va fer acte de presència. Va ser el director General de Cultura, Humberto Vadillo l’encarregat de fer els corresponents lliuraments. Com tots sabem, entre els guardonats estava en Carles Terès amb l’obra “Licantropia”. De les seues paraules d’agraïment va passar a les de reivindicació de la nostra llengua: “Gràcies primer al Govern d’Aragó per haver convocat aquest premi en català, una de les dues llengües patrimonials que tenim a l’Aragó. Vull agrair també al Jurat per considerar la novel·la Licantropia mereixedora del Guillem Nicolau. Novel·la que ha estat possible gràcies a Artur Quintana, que em va animar a escriure-la, i sobretot a la Cèlia, que m’ha regalat tot el temps que he necessitat i el paisatge de Torredarques, potser el personatge principal de Licantropia…) Seguiu llegint tot el text a “L’esmolet”

“¿En qué habla aragonesa escribía Bernabé Romeo” heraldo.es/noticias/arago… Ya saben que en Aragón cada cual habla un habla diferente #jodopetaca

¿En qué habla aragonesa escribía Bernabé Romeo? | Heraldo.es.

Aquarius Pueblos.

 

foto 0 foto 1 foto 2 foto 3

ValderrobresTeruel
Pueblo medieval, que nació tras la reconquista de Alfonso II. Un lugar ideal para desconectar, admirar sus paisajes y disfrutar con la gentileza de sus gentes.
33
0

ofertas solicitud de adopción

 

Àngel Villalba ens regala un nou disc amb cançons conegudes i altres d’inèdites | Comarques Nord.

M

comarquesnord.cat . Favara . divendres, 8 de juny de 2012 . | Deixa un comentari
Etiquetes: ,

El cantautor de Favara, Àngel Villalba, acaba de publicar el seu nou treball discogràfic, un àlbum on hi trobarem tretze talls musicals i entre els quals hi trobarem algunes de les seues cançons més conegudes i inèdites. Entre elles hi trobarem els anticips que Ràdio Matarranya va mostrar per als seus oients, com ara ‘Carmen’ o ‘Olivera d’Aragó’, cançó amb la que s’obre este últim disc.

També hi trobarem algunes cançons més personals, com ‘Un recerent d’amor’ o altres de contingut social com ‘Amic Desideri’, on Àngel Villalba li explica al seu amic poeta de Pena-roja la delicada situació política i lingüística per la que passa la Franja i el català a l’Aragó, una cançó que precisament ja es va poder escoltar en aquell doble recopilatori que va publicar Ascuma titulat ‘Sons del Matarranya’.

En aquest últim treball hi han participat músics coneguts i propers a la nostra comarca, entre ells el guitarrista afincat a Queretes Lorenzo Latorre, així com també Jean Pièrre Guitard (Queretes) que ha estat als teclats i la producció (Estudis Aleatoria). En aquest disc també trobem a Eugenio Arnao a la percussió, Alberto Navas al violí i Florencio Roca amb el llaüt, la guitarra i la bandúrria. Villalba posa veu, guitarra i timple canari.

Ángel Villalba es va donar a conèixer l’any 1968 com a teloner de Quico Pi de la Serra, però aviat va començar a actuar amb Ovidi Montllor, Quintín Cabrera i Carlitos Molina. Va tocar en les Jornades llibertaries de Barcelona durant set dies. També tocà amb Lluís Llac, Teresa Rebull, Luis Pastor o Marina Rosell. L’any 1976 gairebé va desaparèixer de l’escena, fins que l’any 1984, en motiu de la preparació del ‘II Congrés Internacional de la Llengua Catalana’, inicià gires per gairebé tots els pobles de la Franja d’Aragó.

El pròxim 12 de juny, el Matarranya rebrà la certificació de Marca de Qualitat Territorial Europea | Comarques Nord.

mitjançantEvolució i «disseny intel·ligent» « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 8 de juny de 2012

L’altre dia vaig veure un documental sobre l’avanç, als Estats Units, dels partidaris que s’ensenyi la ideologia del «disseny intel·ligent» —és a dir, que Déu va crear Adam i Eva directament i de manera deliberada— dins l’assignatura de biologia. Aquí a Europa els adeptes d’aquest despropòsit són molt minoritaris, però als EUA hi ha molts llocs on la Bíblia s’interpreta de manera literal. Com que de beneits no en tenen un pèl, els creacionistes han ordit un discurs molt civilitzat per assolir que als instituts s’ensenyi aquesta teoria al mateix nivell que la de Darwin. «Es tracta que els estudiants tinguin tota la informació per a poder triar quina els convenç més» argüeixen. Els professors de biologia entrevistats, científics i cristians fervents alhora (el reportatge estava fet en centres evangèlics), es desesperaven en veure que tot l’esforç per a explicar als seus alumnes la diferència entre ciència i religió era en va. Alguns es plantejaven fins i tot de deixar la docència. En aquesta línia, a l’Aragó també ens toca desesperar-nos explicant que la nostra llengua és català, tal i com ho corroboren totes les autoritats filològiques del món. I que no per això som menys aragonesos que ningú, sinó tot el contrari. L’avantatge que tenim és que els que mantenen la descabellada teoria de l’eclosió miraculosa d’un idioma diferent en cada vila de la Franja, no han pogut elaborar un discurs versemblant, malgrat que alguns polítics no tenen inconvenient en atiar aquesta ignorància. Per sort, la gent de la Franja que empra la llengua familiar per a fer creació literària, no té cap dubte: la llista d’autors franjolins d’expressió catalana és llarga i reeixida. Jesús Moncada, per exemple, va sonar com a candidat al Premi Nobel. I és que encara no ens hem begut (tot) l’enteniment.

Discurset per l’entrega del premi Guillem Nicolau « L’esmolet.

Divendres 8 de juny de 2012, 20.30 hores, pati de «Capitanía», Saragossa

Gracias primero al Gobierno de Aragón por haber convocado este premio en catalán, una de las dos lenguas patrimoniales que tenemos en Aragón.
Quiero agradecer también al Jurado por considerar mi novela Licantropia merecedora del Guillem Nicolau. Esta novela ha sido posible gracias a Artur Quintana, que me animó a escribirla y sobre todo a Celia, que me ha regalado todo el tiempo que he necesitado y el paisaje de Torredarques, quizá el principal personaje de Licantropía.
Por último, un agradecimiento muy especial a mis padres: Ramon, de Estopanyà (en la Ribagorza) y Roser, de Queretes (en el Matarranya), porque ellos me transmitieron este idioma, me enseñaron a quererlo y a respetarlo. Esto mismo es lo que intentamos hacer Celia y yo con nuestras hijas, Adriana y Tuabech. Por eso confiamos que nuestro gobierno hará todo lo posible para que ellas no sufran también de este vergonzante analfabetismo en su lengua materna, como nos ha pasado a las generaciones que nacimos en otros tiempos más hostiles a la cultura y a la diversidad. Porque si dejamos perder este patrimonio tan vivo, tan rico, tan nuestro, que son el catalán y el aragonés, no podremos ir a reclamarlo a ningún museo ni a ninguna autoridad competente.
Muchas gracias a todos y espero que disfrutéis de la lectura (de este libro o de cualquier otro).

Antes de terminar, voy a decir estas palabras también en catalán, porque, además de ser la lengua de algunos de los aquí presentes, es bueno que todos puedan disfrutar de sus colores y matices, aunque no la acaben de entender ni estén acostumbrados a escucharla aquí en Zaragoza:

Gràcies primer al Govern d’Aragó per haver convocat aquest premi en català, una de les dues llengües patrimonials que tenim a l’Aragó.
Vull agrair també al Jurat per considerar la novel·la Licantropia mereixedora del Guillem Nicolau. Novel·la que ha estat possible gràcies a Artur Quintana, que em va animar a escriure-la, i sobretot a la Cèlia, que m’ha regalat tot el temps que he necessitat i el paisatge de Torredarques, potser el personatge principal de Licantropia.
Finalment, un agraïment de tot cor per als meus pares: Ramon, d’Estopanyà (a la Ribagorça) i Roser, de Queretes (al Matarranya), perquè ells em van transmetre aquest idioma, em van ensenyar a estimar-lo i a respectar-lo. Això és el que intentem fer la Cèlia i jo amb les nostres filles Adriana i Tuabech. Per això confiem que el nostre Govern farà tot el possible per a què elles no pateixin també aquest vergonyós analfabetisme en la llengua materna, com ha passat amb les generacions que vam néixer en altres temps, més hostils per a la cultura i la diversitat. Perquè si deixem perdre aquest patrimoni tan viu, tan ric, tan nostre que són el català i l’aragonès, no podrem anar a reclamar-lo a cap museu ni autoritat competent.
Moltes gràcies a tots i espero que us ho passeu bé amb la lectura (d’aquest llibre o de qualsevol).

Reportatge fet per Arredol

Títol: Licantropia
Autor: Carles Terès Bellès
Colección Literaturas de Aragón. Serie en lengua catalana.
Gobierno de Aragón. Dep. de Educación, Universidad, Cultura y Deporte.
Zaragoza 2012
ISBN: 978-84-8380-307-3

La aventura hidroeléctrica en el valle del Ésera (1912-2012)..


La central de Seira (Huesca) durante el montaje de la tubería de presión, 1918

miércoles, 4 de abril de 2012

La aventura hidroeléctrica en el valle del Ésera (1912-2012).

Los atrevidos hombres que atravesaban el valle del Ésera, a comienzos del siglo XX, se encontraban un paisaje virgen. Subidos en sus caballerías, por estrechos caminos de herradura, se aventuraban a seguras peripecias. 
La luz eléctrica ya se había instalado en Benasque, Graus y Campo, pero muchos habitantes de la Ribagorza, ajenos a esos avances, estaban sufriendo la falta de trabajo y debían emigrar en busca de sustento. La llegada de la Catalana al valle supuso un cambio radical en sus  vidas. Miles de personas vinieron, de todos los lugares de España y del extranjero. No todo fue bueno, por supuesto, pero el progreso había llegado para quedarse; era el año 1912.
Aprovechando la ocasión del centenario, la colección  fotográfica de Catalana de Gas y Electricidad nos servirá como hilo conductor para conocer como era, hace cien años, la Ribagorza y acercar la historia de las centrales eléctricas del valle del Ésera a todos aquellos que lo deseen.
La evolución histórica plasmada en un centenar de fotografías se completará con una importante selección de antiguos aparatos industriales, documentos, libros y piezas relacionadas con la hidroelectricidad que permitirán entender mejor aquella época. La exposición abrirá sus puertas al público el día 3 de agosto.

Palacio de los Condes de Ribagorza, Benasque (Huesca)
3 agosto / 16 septiembre 2012

 

  
Turbina Pelton  (Fondo Histórico Fundación Endesa)

Las jornadas sobre el patrimonio industrial. Benasque 8 y 9 de septiembre de 2012.

Como complemento a la exposición se han organizado unas jornadas para profundizar en la historia del rico patrimonio industrial, hasta ahora olvidado, del valle del Ésera.
Los ponentes, reconocidos especialistas, nos llevarán, de la mano de la electricidad, a recorrer las instalaciones que, hace un siglo, permitieron que  la luz eléctrica llegara, con todas sus consecuencias, a nuestros hogares.
Programa de las conferencias:
La Memoria de la luz en el Fondo Histórico de Endesa por D. José Antonio Gutiérrez Pérez, director general de la Fundación Endesa.
El aprovechamiento hidroeléctrico de los ríos del Pirineo Aragonés, un patrimonio industrial y cultural a conservar  por el D. Francisco Galán Soraluce, Ingeniero de Caminos, Canales y Puertos. Ingeniero de obras civiles, Acciona Energía.
Catalana de Gas y Electricidad y la Central de Seira por D. Pedro-A. Fábregas Vidal, director general de la Fundación Gas Natural Fenosa.
Los archivos fotográficos del mNACTEC en el proceso de electrificación del Pirineo: el fondo Catalana de Gas y Electricidad, por D. Jaume Perarnau i Llorens, Jefe de conservación del mNACTEC.
La contribución de los ríos aragoneses a la revolución industrial española por D. José Ramón Marcuello Calvín, periodista y escritor.

El paisaje de la electricidad en Aragón y su valor patrimonial por Dña. Pilar Biel Ibáñez, profesora titular de Historia del Arte, Facultad de Filosofía y Letras. Universidad de Zaragoza.
Todavía no se ha cerrado el horario de dichas jornadas y las actividades que se celebrarán alrededor del mismo. Se publicará en este medio toda la información cuando esté disponible. Para contactar, centenariocge@gmail.com.

Las visitas guiadas a la central hidroeléctrica de Seira, agosto-septiembre 2012.

Postal antigua del interior de la central de Seira.

Las visitas  guiadas a la central hidroeléctrica de Seira, que complementan a la exposición, permiten conocer donde están instalados los elementos que se muestran en la exposición de Benasque y, también, el funcionamiento de una central hidráulica.

La visita es gratuita, pero requiere reserva. El tiempo estimado de la misma es de una hora y media.
El Museo de la Electricidad, en los bajos del Ayuntamiento de Seira, servirá de punto de encuentro y de inicio del recorrido.
Calendario de visitas:
Contacto y reservas:
Oficina de turismo de Benasque. Teléfono 974 55 12 89.

Vista parcial del Museo de la electricidad, Seira.
La Franja