La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentMorella ha estat el lloc triat per a la posada de llarg del projecte “Tres territoris, una mateixa terra”. El proper dilluns, 24 de març, representants institucionals i empresarials de Morella, el Matarranya i la Terra Alta, coneixeran tots els detalls d’aquesta iniciativa, així com les properes accions promocionals que es duran a terme. Cal recordar que aquest projecte conjunt porta ja més d’un any de treball i que pretén promocionar les tres zones pròximes d’una forma conjunta.
El proper dilluns es farà una presentació del projecte, en la què intervindran l’alcalde de Morella, Rhamsés Ripollés, el president de la comarca del Matarranya, Francisco Esteve, i el del Consell Comarcal de la Terra Alta, Carles Luz, a més de diferents representants empresarials. En aquest acte també es mostrarà el treball realitzat fins ara i les properes accions promocionals que es duran a terme.
La regidora de turisme, Maria Rallo, destaca que “després de donar a conèixer el projecte entre els representants dels territoris i de realitzar diferents accions per donar-lo a conèixer a tot el país, el proper dilluns tindrà lloc la presentació oficial del projecte”. Així, la regidora assenyala que “els tres territoris tenim una gran complementarietat i una llarga relació històrica, pel que és molt positiu que unim esforços i sinergies, tant institucions com empresaris, per aconseguir un major impacte promocional i econòmic en els territoris”.
Experiència prèvia de ‘Tres territoris, una mateixa terra’
Morella, Matarranya i la Terra Alta estan dividides administrativament en tres províncies i comunitats diferents, però comparteixen una cultura i una forma de vida molt semblants: en èpoques passades, els antics llaços comercials, amb rutes que començaven a l’interior i arribaven fins al Mediterrani i viceversa, les fires, que suposaven el punt de trobada comercial, els vincles que s’estableixen entre les tradicions de cada comarca, similars en molts aspectes, la gastronomia, amb plats i postres que encara canvien de nom, tenen el mateix sabor… a la actualitat, de caràcter agrícola i ramader, en els territoris es conrea l’olivera, la vinya, l’ametlla. En ramaderia, els productes càrnics derivats del porc i del corder són la base econòmica de les tres àrees. Les manifestacions culturals, la gastronomia, el paisatge, l’arquitectura o la llengua, fan que el visitant no distinga les fronteres administratives, i relacione les tres comarques amb un únic territori.
La primera experiència d’este projecte va ser la realització d’un presstrip (viatge de premsa), en el què periodistes i bloguers del món turístic van conèixer els tres territoris i van publicar nombrosos reportatges. En ell, van participar reconeguts periodistes i bloguers, com Ángel López- Soto, Jordi Jofré, Araceli Infante o Laura Torralba. El coordinador va ser Javier Garcia Blanco, periodista i col·laborador en nombrosos mitjans de comunicació.
El Govern d’Aragó incompleix els terminis de la Llei de llengües | Xarxes socials i llengües
març 17El Govern d’Aragó incompleix els terminis de la Llei de llengües | Xarxes socials i llengües.
La segona Llei de llengües d’Aragó prometia una única Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que havia de normativitzar de manera conjunta la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas i la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas (conegudes popularment com LAPAO i LAPAPYP). Doncs bé, a pesar d’haver fet una llei a gust dels sectors més recalcitrants d’Aragó, el Govern de PP i PAR està incomplint fins i tot els seus propis terminis. Sobre l’únic termini que la Llei imposa a l’Administració, és en referència a la creació d’esta nova acadèmia:
DISPOSICIONES ADICIONALES
Tercera.- Academia.
El Gobierno de Aragón aprobará los estatutos de la Academia Aragonesa de la Lengua en el plazo de ocho meses desde la entrada en vigor de la presente ley y la misma se constituirá en los tres meses siguientes.
La Llei es va aprovar el 9 de maig de 2013, i es va publicar el 24 de maig. Per tant, el 24 de febrer de 2014 s’acabava el termini per a aprovar els estatuts de l’Acadèmia, i el 24 de maig clourà el termini per a crear l’Acadèmia. L’anterior Govern, que havia fet una llei d’acord als principis acadèmics, també va fer tard en presentar el Consell Superior de les Llengües d’Aragó, i no va arribar a complir amb la creació de les Acadèmies del català i de l’aragonè. No imaginem com de complicat serà per al Govern actual trobar, tal com marca la Llei, “personas de reconocido prestigio en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores, y con preferencia de nativos hablantes, que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores lingüísticos y literarios propios de la comunidad aragonesa, y en la que estén representadas las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Persones de prestigi en la lingüística i que avalon, tal com diu la presidenta Rudi, que no és català. Serà difícil quadrar la circumferència.
El govern d’Aragó es desenten de l’Any Desideri Lombarte | Lo Finestró.
A la pregunta de la Chunta Aragonesista: “Té intenció el Govern d’Aragó de commemorar el 25è aniversari de la mort del poeta matarranyenc Desideri Lombarte i, si s’escau, quines accions té previst dur a terme i com? , la consellera de Cultura respon que “En el moment actual el Govern d’Aragó no té previst la realització de cap programa per a la commemoració del 25è aniversari de la mort del poeta Desideri Lombarte, doncs ha estat un fet, promoure 1ers aniversaris de personalitats de les quals la seua rellevància hagi superat l’àmbit no només local o comarcal, sinó el pròpiament aragonès i que hagin arribat a suposar una aportació nacional o internacional, com els primers centenaris de Joaquin Costa, Miguel Servet o Ramón i Cajal”.
Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils | Viles i Gents.
Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2014)
Clàudio ens ha deixat, però la seva obra perdurarà per sempre.
No el vaig veure dirigir mai en directe, però he disfrutat amb ell moltes vegades, amb els seus discos, vídeos, concerts televisats, etc. I sobre tot, he disfrutat amb la seva presència, amb les seves idees, amb la seva persona.
Primer vaig conèixer els seus enregistraments. Amb ell vaig descobrir a Rossini i la meravellosa Carmen de la Berganza. Després van vindre Strawinsky (La Consagració) i Ravel (Bolero i els concerts amb la Argerich), els seus Verdis, les imponents simfonies de Mahler o l’emotiu Wozzeck amb la Wiener Philarmoniker. El meu disc preferit: El Supervivent de Varsòvia de Schönberg y obres orquestrals de l’intensíssim Anton Webern (DG).
Després em vaig assabentar de la seva portentosa carrera amb la Simfònica de Londres, o els seus vint anys a la Scala de Milà i posteriorment també a la Staastsoper de Viena, que el va reconèixer amb dos Concerts d’Any Nou (no memorables, aquell ambient decadent i fatxenda no era per a n’ell, persona tímida i humil). També recordo els seus emotius Requiems de Verdi, sobre tot el de 2002, després de recuperar-se (és un dir) de la seva greu malaltia.
Però sobre tot admiro la persona, que vaig començar a conèixer amb la seva tasca amb la Filharmònica de Berlín, a la que va rejovenir i democratitzar després de la llarga etapa amb el feixista Karajan: “No em diguin “maestro”, el meu nom és Clàudio”.
Amb ells va demostrar el seu compromís amb “l’empestada” música contemporània o va renovar totalment l’interpretació de les simfonies de Beethoven amb criteris historicistes. I la seva tasca amb les orquestres joves (o per al públic Jove), o la seva obra social, com els concerts a les presons o als hospitals, o el recolzament al revolucionari sistema musical veneçolà.
Per a un gran humanista con ell, la cultura era de gran valor, perquè “era com la vida, i la vida és bella”, però sobre tot l’importava “escoltar”: a la música o a les persones, li era igual, sobre tot “ESCOLTAR”.
Gràcies “maestro Abbado”; perdó: Clàudio.
Antoni Bengochea
Iguals o uniformes | Viles i Gents.
Iguals o uniformes
(Publicat a La Comarca el 31 de gener de 2014)*
A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.
Carles Terès
Escena Humana… a el Drac d’Or | Viles i Gents.
Escena Humana… a el Drac d’Or
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de febrer del 2014)
Hi ha una dicotomia que ve d’antic entre els escenaris occidentals: treball de primera figura i comprimaris al voltant, o treball de companyia on la potent energia coral ens dona com a resultat un fet teatral brillant i absolutament quallat; afegim-hi divertiment i transgressió i tindrem el cas de la peça que fins el 16 de febrer es pot veure al Teatre Akadèmia de Barcelona on se’ns està oferint El Drac d’Or. Teatre en estat pur. Àcidament, els actors transvestits en dones i les actrius interpretant homes, violacions i violència, prostitució i esclavització, misèria humana i paròdia cultural, se’ns fa entrar en un món tant absurd com real. Cinc actors interpretant vint-i-dos personatges d’edats o gènere indistints en un espai buit i l’univers asiàtic d’una cuina d’un restaurant de menjar ràpid vietnamita, xinès i tailandès al si de qualsevol ciutat europea del nostre temps se’ns apareix. Olors, esquitxos d’oli, peles de verdures, ànecs caramel·litzats penjats i decapitats, woks espetarregant, greix pel terra, per les parets i pel sostre que regalima, esdevé tangible en l’imaginari dels nostres ulls. Les complicitats descarades i frontals que detonen Òscar Molina, Mingo Ràfols, Bàrbarà Roig, Clara del Ruste i Oriol Casals en la trepidant successió d’escenes ben cohesionades pel seu director Moisès Maicas, es projecten divertides i cruels a la vegada. El gest és net. Els canvis que els intèrprets articulen per ells mateixos en passar d’un conflicte a l’altre son vertiginosos i, sense cap artifici, esdevenen espectaculars. Plaer de joc escènic. Essencial, sense presumpció ni gratuïtat, producció i text queden ben amalgamats. Roland Schimmenlpfennig, autor de Der goldene Drache a qui ha traduït de l’alemany Anna Soler Horta al més ben temperat dels ritmes escènics que ofereix la llengua catalana, planteja agosaradament damunt el paper mateix prestidigitació en la teatralitat i resolució en la denuncia, tal i com, lluny d’amagar-se’n, ens ha deixat ben palès al seminari de dramatúrgia avançada que gràcies a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia ens ha ofert recentment el mateix autor a la Sala Beckett Poblenou. Risc i aposta, doncs, per part de la jove productora Teatre Invisible en residència al Teatre Akadèmia, que en aquesta nostra Escena humana ens fa fer-nos un tip de riure… per no haver de plorar.
Marta Momblant
Any Desideri Lombarte | Viles i Gents.
Any Desideri Lombarte
(Publicat a La Comarca el divendres 7 de febrer del 2014)
La mort prematura de Desideri Lombarte el 1989, en plena activitat creativa, va significar la pèrdua física de l’escriptor però mos va deixar el seu testimoni i la major part de la seua obra a punt de publicar. En estos 25 anys després del seu traspàs, el seu record és ben present, i s’ha aconseguit editar 12 originals inèdits. Una exposició, Ataüllar el món des del Molinar(2002), a càrrec de Pepa Nogués, amb la seua obra ha anat recorrent escoles, instituts, biblioteques, centres culturals i entitats per donar a conèixer l’escriptor matarranyenc. Tant a l’Aragó com a Catalunya. Artur Quintana va publicar el seu Epistolari(2002), que recull la correspondència de la seua etapa creativa i investigadora. Dos CD han recopilat recreacions musicals dels seus poemes: Quedarà la paraula(2002) del grup Túrnez i Sesé i Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte(2002) una gravació col·lectiva de diferents músics. L’ajuntament de Pena-roja, la seua vila, li va dedicar un carrer, el concurs anual de pintura de la població porta el seu nom i cada 7 i 3 anys respectivament es representen dos obres de teatre escrites per Desideri: Pena-roja i Vallibona, pobles germans(1987) i La visita dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja(1992). El Duo Recapte també ha interpretat els seus textos arreu del territori. Inclús han teatralitzat la seua trajectòria poètica a partir del seus propis versos. Molts cantants i grups musicals, aragonesos i catalans, han recreat la poesia del pena-rogí: Los Draps, Àngel Villalba, la Coral del Beseit, Quico el Célio, Jean-Pierre i Mallén, Anton Abad, Mallacan, Temps al temps, el Santi no ve, Ya babé, Miquel Blanc, Montse Castellà, Xeic!… La biblioteca de institut de Vall-de-roures porta el seu nom.
I és que la seua obra sempre ha estat ben present en estos 25 anys sense l’escriptor. Per això, des d’ASCUMA volem commemorar el 2014 com l’ANY DESIDERI LOMBARTE amb un programa activitats culturals ben diverses i on busquem la màxima participació per estendre encara més el coneixement de l’escriptor pena-rogí.
Carles Sancho
La furgoneta dels Acero | Viles i Gents.
La furgoneta dels Acero
(Publicat a La Comarca el 14 de febrer del 2014)
Els fets delictius del robatori de la furgoneta dels Azero, en la que hi van destrossar les portes del restaurant Neres de la Torrocella per endur-se’n la màquina ‘traga-perres’, i també els instruments musicals dels coneguts artistes del rock, ha demostrat altra volta que la seguretat ciutadana pels nostres pobles està ben descuidada.
Però aquesta notícia, que torne a sembrar d’intranquil•litat la comarca, ha desviat una miqueta l’atenció d’un altra que s’ha produït a nivell nacional, segurament més bona pel conjunt dels territoris al voltant d’Alcanyís.
M’estic referint a la cancel•lació del procés de privatització de la sanitat madrilenya i la seguida dimissió del polític que la encarnava, el conseller Fernández-Lasquetti, que han estat a punt de consumar un negoci redó ocupant la Sanitat Pública en nom del liberalisme econòmic, doctrina de la que hi són tant amics els actuals governants.
Dic notícia bona pel Baix Aragó, perquè eixe canvi de política a la capital de l’Estat, forçat per la ciutadania, la Marea Blanca i una majoria dels professionals sanitaris, a casa nostra hi podrie significar (segons es comente entre els metges de l’Avinguda d’Aragó), que es parare del tot el projecte del nou hospital, de construcció privada; i que ens quedarem com ara estem, a esperar temps millors. Perquè, vist lo que ha passat a la Comunitat de Madrid, els polítics com la senyora Rudi, que segueixen a ulls clucs els plans privatitzadors del Govern, ho podrien tindre fotut, en les pròximes eleccions, com no facin aviat marxa enrere i atenguen les demandes de la majoria de la població, tant poc partidària de la privatització de la Sanitat. Esperem que els rebentapisos que han assaltat el restaurant Neres, siguen castigats de manera exemplar per la Justícia. I els que afavoreixen el negoci privat en la sanitat del Baix Aragó, tinguen el correctiu electoral que mereixen.
Tomàs Bosque
La ullaeta
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de febrer del 2014)
Per fer la ullaeta es necessita habilitat. Resulta fàcil tancar breument un dels dos ulls però no tant mantindre ben obert l’altre mentrestant. És sobretot un gest simpàtic de complicitat d’un emissor que, molt sovint, vol transmetre un missatge dissimulat a un receptor concret, mirant d’ocultar-lo a la gent que té al voltant. Això tampoc no és fàcil. Amb menys dissimul i amb certa audàcia, també pot tindre la intenció d’expressar atracció o afecte. Part del món codificat les imatges, podríem dir que com a gest val més que mil paraules.
Tant és així que en esta societat nostra de la comunicació ràpida, instantània, l’expressió facial ha migrat als suports tecnològics: sms, whatsapps, xats…, en forma d’emoticons o de la seua alternativa combinant signes de puntuació. Ací la ullaeta és un signe important i diversificat. Tenim la simple 
i amb nas i amb una mica de sofisticació la que fa la burla amb la llengua ;P o la que està rient al mateix temps ;-D. Són nous codis que mos permtissen abreviar el discurs escrit entre les presses de la vida moderna, frenètica però molt comunicada. J Del gest físic amb significat que ha passat de generació en generació, podria acabar desapareixent substituït per la seua icona? Continua la gent fent la ullaeta a la vida real o és ja, solament, un signe virtual?
La ullaeta té dins seu la virtut de la transformació. I és que abans de viatjar a les tecnologies com a imatge, es va constituir en frase feita i, més que això, en una metàfora d’ús corrent en àmbits cultes: tal pel·lícula que “fa una ullaeta” a un determinat director, a una altra pel·lícula…, expressant no ja complicitat maliciosa sinò reconeixement intel·lectual, homenatge.
Reflexió final: imagino que el codi de la ullaeta, com la resta de gestos, no és universal, així que potser convé evitar-lo fora del nostre entorn, on tots coneixem encara lo seu significat. Perquè tot i el perill de desaparició, qui no ha feit la ullaeta alguna volta? O a qui no li n’han feit alguna?
María Dolores Gimeno
De rigor i tergiversacions | Viles i Gents.
De rigor i tergiversacions
(Publicat a La Comarca el 21 de febrer del 2014)
La presidenta del Govern aragonès, Luisa Fernanda Rudi, presentava el passat mes de desembre un ambiciós projecte cultural per difondre la història i la cultura d’Aragó titulat ‘Corona de Aragón. Historia y arte’. Després de resaltar la riquesa i importància del patrimoni aragonés, entrave en la justificació política de la iniciativa, que, com era de preveure, és donar-li un clatellot al veí català, encara que sense referir-se’n a ell obertament.
Una vegada més -i ja pareix una auntèntica i perillosa paranoia- l’actual classe dirigent aragonesa treballe a la defensiva d’una suposada hostilitat catalana. La presidenta cante les bondats de la campanya cultural que la DGA posarà en marxa l’any 2015 per, a continuació, carregar contra l’enemic català i les seues “deliberades falsificacions històriques” practicades, segons Rudi, desde “fa massa temps”.
Poques setmanes després ere el PAR, soci de la popular Rudi al Govern d’Aragó, qui s’apuntave a la guerra en defensa de la veracitat i fidelitat a l’historia de la Corona d’Aragó. La diputada aragonessista María Herrero posave el crit al cel contra les “tergiversacions interesades” de la història de la Corona d’Aragó. Els aragonesistes reclamen en una iniciativa parlamentària “l’absoluta veracitat” i el “màxim rigor y precisió” en l’ensenyament de la història perquè, segons denuncien, n’hi ha massa libres de text, i fins i tot enciclopèdies, que falten al “rigor i a la veritat”.
Es tracta de la mateixa presidenta d’Aragó, de la mateixa diputada María Herrero, del mateix el PP i del mateix el PAR que van promoure i aprovar una llei de llengües que anomene al català “lengua aragonesa propia del Aragón oriental (lapao)’, la més gran falsificació deliberada de la realitat, la més flagrant manca de rigor i veracitat i la pitjor tergiversació de la cultura aragonesa que s’hagi vist mai.
Arribats a este punt, caldrie preguntar-se quina autoritat moral tenen Luisa Fernanda Rudi, María Herrero, el PP o el PAR per a donar lliçons de rigor, veracitat i precisió.
Lluís Rajadell