La Franja
Actualitat sobre la Franja de Ponent(cat) “Chapurriau” “la llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” així defineix ABC el català a Aragó
En un article publicat per ABC el 5 d’abril. El periodista Roberto Pérez va presentar a l’associació “Amics del chapurriau” amb aquesta definició del català a l’Aragó: la “llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” “chapurriau”. En una ostentació de desconeixement lingüístic, defensant la unitat d’una llengua anomenada “chapurriau” i no del català. I criticant la imposició d’un estàndard català que acabaria amb les varietats aragoneses orientals, però que tot i això el “chapurriau” aglutinaria, sense fer cas a les diferències entre el català ribagorçà, matarrañés o fragatí.
A sobre, el periodista Roberto Pérez, aragonès de Calataiud, introdueix l’adjectiu “manyo” com a sinònim d’aragonès. Moda que està venint des de sectors espanyolistes allunyats d’Aragó, i per tant desconeixedors del significat de l’adjectiu, però que un aragonès com Roberto hauria de saber que només es refereix a la gent de Saragossa. Moda que té com a únic objectiu desarrelar tot el relacionat amb Aragó i fer desaparèixer aquest gentilici de segles d’història.
Source: El Govern d’Aragó aprova els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llèngua | Lo Finestró
(Nota del Govern d’Aragó)
Estarà composta per l’Institut de l’aragonès i l’Institut aragonès del català i tindrà quinze membres.
En la seua sessió del 10 d’abril, el Consell de Govern ha aprovat els Estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.
Aquest òrgan va ser creat per la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó com a institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies.
Les seues competències són: establir les normes referides a l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó i assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies i amb la seua promoció social.
Estarà composta per persones de reconegut prestigi en l’àmbit de la filologia, literatura i lingüística, preferentment doctors, i amb preferència, de nadius parlants, que comptin amb una llarga trajectòria en la pràctica i el foment dels valors lingüístics i literaris propis de la comunitat aragonesa, i en la qual estiguin representades les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.
Com és sabut, segons la Llei 3/1999, de 10 de març, del Patrimoni Cultural Aragonès, l’aragonès i el català d’Aragó, en els quals estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.
Per dur a terme les seues funcions l’Acadèmia comptarà amb dos instituts, un per cadascuna de les llengües pròpies d’Aragó, les competències són:
a) Investigar i proposar al Ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua les normes gramaticals de l’aragonès o català d’Aragó, tenint en compte les seues varietats lingüístiques.
b) Inventariar i actualitzar el seu lèxic.
c) Estimular l’ús, ensenyament i difusió de l’aragonès i el català d’Aragó i de les seues diferents modalitats.
d) Defensar i promoure l’aragonès i el català d’Aragó i les seues modalitats i vetllar pels drets lingüístics dels seus parlants.
e) Col·laborar en la formació del professorat.
f) Proposar el criteri d’autoritat en les qüestions relatives a la normativa, actualització i l’ús correcte de la llengua aragonesa o catalana a l’Aragó.
g) Assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de l’aragonès o català d’Aragó, la seua promoció social, així com sobre la determinació oficial dels topònims i els antropònims.
h) Les que, en l’àmbit de la seua competència, li encomani el Govern d’Aragó a l’Acadèmia.
El càrrec d’acadèmic és honorífic i la seua elecció correspon, a parts iguals, a les Corts d’Aragó, el Govern d’Aragó i la Universitat de Saragossa.
Source: Moretto chanel: Lo xic de la Regina
A vegades tinc crisis de personalitat. No sé si a vatres vos passe, però a mí me passe a suavint.
Mentres visc a Mont Roig, que es la nostra residéncia habitual, los uns me diuen David, los atres Moret, uns atres Moretto, la dona me diu amor y los fills papá. Però quan vaig de tant en tant a la vila de la surullera, sempre me diuen de la mateixa manera, lo xic de la Regina.
Avui m´ha tornat a passar:
I este xic quí es?- l´hi ha preguntat una dona a l´Ascensión. Ah! tu eres lo xic de la Regina, si te la mateixa careta que sa mare.
Si soc lo xic de la Regina- he contestat alegrement i una mica sorprès perque tots me coneixen i jo ja casi no conéc a ningú, alguns los reconec però a molts no sé ni com els diuen.
Me done una mica de vergonya reconeixeu, però casi que no conéc a ningú quan vaig a la vila.
De ben menudet, sempre estava per la vila, casi tots los fins de setmana feiem la visita a la iaia Marina i al iaio Antonio, encara recordo en gran amor lo sofá i la tele, i l´aparador on sempre guardave la iaia alguna dolsaina per al net. Los paseos en bicicleta pel carrer plà, los columpios, la consulta del sinyor dotó, l´escombrera, los bassiols i les eres. Fent memoria encara recordo als meus bisagüelos al Laureano i la Delgadina, i a la iaia Carmen.
Van pasar los anys i poc a poc vaig dixar d´anar a la vila que tant m´estimava i m´estimo. De fet, al meu ADN tinc tres parts de la surullera, per una de Mont roig, Mon iao Antonio, ma iaia Marina i mon iaio Federico eren los tres fills de la surullera, lo primer de casa Pampolí, la segunda del mas de Lluis (més conegut com a mas del sastre) i lo Federico del mas de Roque tots del terme de la Sorollera. Tan sols ma iaia Manuela ere del mas de Moret, del terme de Mont roig.
Mon iaio Federico al casarse ja va vindre a viure al mas de Moret, i al cap dels anys van vindre a viure al poble, desgraciadament, ma iaia Marina va morir massa jove, jo només tenía 13 anys i recordo en gran tristesa lo moment en que la casa va quedar vuida, tinc la darrera imatge de l´ataud a la entrada de la casa i com después d´allò ja no vam tornar més a n aquella casa.
Al morir ella ja se van acabar les dolsaines i la infantesa, ja vaig entrar a l´adolescencia i se van acabar les visites a la Surullera…
Al tornar de Perú, una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a vore a la tía Arsenia. La tía Arsenia ere una de les germanes de ma iaia Marina, la dona més adorable que hi havie davall la capa del cel. Vam tindre la sort de que poguere coneixer a la meua filla Nadine i al meu fill Manuel, desgraciadament, l´any pasat va morir i ara ja es una estél més al cel, com diu la meua filla:
Esa estrella de ahí es la tía Arsenia. Segurament quan la meua filla sigue gran, recordo en lo mateix amor que jo les visites a la Surullera, los ous Kinder i pastelets que sempre teníe guardats pa quan li feem visita, sempre tenie lo bosinet amanitat la bona de l´Arsenia.
Ara només mos quede lo tio Eugenio a qui poder visitar, i d´aquí a Déu sap quan ja ni això, la Surullera ja només serà un record. Ja no hi haurà ningú a qui visitar, ni que mos digue que mos quedem a fer lo bossinet, este fet me produix una tristesa molt gran, perque per a be o per a mal, sempre seré lo xic de la Regina i això no ho dixaré de ser mai.
Source: Morir d’èxit | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 31 de març del 2018)
Hem assistit a una Setmana Santa angoixant a la majoria dels pobles de la comarca del Matarranya. Concretament divendres, dissabte i diumenge. A més de l’atractiu creixent de la zona, està l’efecte crida dels “tambors” del Baix Aragó. Total, una multitud de gent fent turisme per tots los pobles amb les carreteres plenes, qüestionant uns dels seus encants principals: la tranquil·litat i la possibilitat real de desconnexió de l’aclaparament diari de les ciutats. I aquí comencen les contradiccions. Perquè per mantenir los nostres pobles és absolutament necessari que la gent que hi viu tingui fonts d’ingressos econòmics. Los regents de bars, cafeteries, restaurants, hotels, fondes, cases rurals, mecànics, activitats lúdiques, forns, tendes, etc. etc., necessiten, diuen, estes arribades massives de gent de ciutat per poder mantenir los seus establiments la resta de dies de l’any. L’hivern és molt llarg i això és bàsic per evitar el famós i real despoblament. Bé, fins on es pot arribar sense que es mati l’encant tant valorat associat a la tranquil·litat, relax i imatge idíl·lica de pobles encara verges o no massa devorats pel turisme economicista que tot ho destroça. Esta imatge puntual dels períodes turístics claus i concrets, no ens perjudicarà a la resta de l’any o a la llarga? Tindrem, com en tot a la vida, que buscar aquell equilibri vital que asseguri lo futur. No serà fàcil, los interessos individuals són molt extremats, i per això cada cop entenc més als de Barcelona. Algú encara pensa que viure pels voltants de la Sagrada Família és agradable? Viure no, tenir un negoci sí. La gent, los veïns de sempre estan tips d’autobusos, de grups que envaeixen les voreres, de les rodetes de les maletes amb soroll de matraca, de la proliferació de tendes de regals, de l’encariment general de tots los consumibles. Molt complicat i encara més quan és prioritza la creació de llocs de treball i evitar sigui com sigui la despoblació de les zones rurals. Natros encara hi som a temps de canalitzar correctament esta necessària font d’ingressos i com diu la frase que titula l’article, intentar no morir d’èxit.
Juan Luís Camps
Source: Aigua escassa | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)
“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.
María Dolores Gimeno
Source: Desterrat a Alcanyís i Villarluengo | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.
Artur Quintana
Source: Actuació del Duo Recapte a Saragossa | Mas de Bringuè
El duo franjolí Recapte (Antoni Bengochea, veu, i Màrio Sasot, bandúrria) actuarà el proper dijous, 12 d’abril, a les 19,30 hores, al centre cultural Joaquín Roncal, carrer San Braulio 5-7 de Saragossa, amb el seu espectacle “Què diuen els poetes de la Franja d’ara?”, on mostren una antologia recitada amb acompanyament musical, d’un seguit de poemes d’autors catalanoparlants de la Franja d’Aragó, com Desideri Lombatte, Josep Galan, Hèctor Moret, Teresa Jassà, Marià López, Anton Abad, Juli Micolau, etc.
L’acte s’inclou dins de les XXV enes Jornades de les Llengües d’Aragó organitzades per l’associació cultural NOGARÀ, amb el suport de la Fundació CAI i l’Ajuntament de Saragossa.
Source: Lo gat malraçat | Contalles de Fórnols
Lo gat malraçat
(Versión en espanyol al final del relato)
SIMBIOSIS
Lo concepte actual de “mascota” ere desconegut a l’ambient rural de Fórnols al que jo me vaig criar. Ni persones ni animals vivíem de vades, formàvem part d’un “ecosistema” integral de treball adaptat a les necessidats de la vida que portàvem.
Los xiquets, a part de jugar, a les hores lliures que mos dixave l’escola, faem faenes complementaries que aforraven temps a les persones grans: faem recados, anavem a omplir la cantrella i collíem herva per als conills; a la sega risclarvem lo rostoll i replegavem espigues perdudes i a la era muntavem al trill ; al estiu anàvem a guardar l’aigua i, quan ja podíem, regàvem l’hort sense ajuda dels grans; anàvem al forn a traure número i, quan podíem, ajudàvem a les dones a portar les canastes al forn; al temps de les olives replegàvem les que caíen fora de la borrassa; anàvem a abeurar les burres i moltes coses que me venen a la memòria, que no vull apurar. Los pares i els agüelos, faen les faenes importants según los coneixements, les habilidats i les forces de cada un.
Xiquets portant lo trill
Los animals domèstics vivien en “simbiosis” en les persones. Los burros i els matxos mos prestaven la seua força física per a estirar del aladre, del trill i lo roll de la era, del carro, de nories i molins, rastraven pedra i rossegaven llumeres. Albardats portaven cuallquere càrrega que mos fore util, aigua en argadells i cànters, llenya per al foc en los carrejadors, olives i ameldes en sacs, pataques i remolatxes del hort a la saria o en banastes. Garbes al temps del batre, sacs i taleques de blat i civada, borrasses de palla i portadores plenes de raïms a la vrema. I tamé a natros mateixos, quan los muntàvem a caball.
Rollant la era
Les les cabres mos donaven lleit poc abundanta i cabridets. Les ovelles mos donaven corders i llana per a fer coltxons, peücs i algun jersey. Les gallines ous per a minjar, fer truites , pastes i taméalguns pollastres per a matar. Los conills carn i pells, que les dones venien als “pieleros” barat a agulles didals i estirores per a cosir. En lo gorrino teníem magre i cansalada, xoriços, llenguanisses i borrifaldes i manteca per a untar i fer les mantecades.
Ramat de cabres
Los gossos mos vigilaven cases i propiedats, ajudaven als pastors a guardar el bestiar i als caçadors a aixecar les peces i a portar-les -hi al amo quan les havie matat. Tots estos animalets vivien a costa nostra i, per a mantindrels, cultivavem per a en ells civada, avena, panís, remolatxes, cols i alfals, dedicant-los temps i cuidados com los pastors que els dedicaven la jornada completa.
LOS GATS
Los gats eren un mon a part i complien una funció que els permetie una vida privilegiada. Sense horaris establits, ells mantenien la casa lliure de rates i atres animals molestos, com les sargantanes o les serps, que haurien entrat, com entren als masets, sense la presencia del gat. Hi havie gateres a totes les portes que els permetien circular lliurement per tota la casa i entrar i eixir al seu gust. Ere l’unic animal que podíe entrar i passejar-se per la Iglesia, a on tamé hi havie gatera. Quan fae fred s’acotxonaven al racó del foc o damunt de la planxa i quan fae bon temps corrien lliurement de casa en casa o pel carrer a buscar emocions o aventures amoroses en los de cases veïnes. Eren animals molt pillos i, com no s’els donave minjar per a que tingueren afany per les rates, les dones havien de controlar que no s’els emportaren alguna tallada quan fregien carn o peix a la bora del foc.
La gatera
Eren animals bastat llimpios, però a voltes faen les seues necessidats a puestos inoportuns. I ací escomence la contalla que tos volia fer avui.
LA MALIFETA
Jo vaig ser un xiquet molt afortunat, per que ma mare tenie lleit abundanta i de mol bona calidat, ademés vaig ser lo rader de quatre germans i no hi havie coa detrás de mí per a cedir la mamella. Lo meu temps de lactància va durar casi vint mesos i no hauria tengut cap límit de temps si no fore per la malifeta que me van fer.
Jo vaig naixer lo primer día de giner de l’any 1945 i v aig mamar a gust des de el primer dia. Va arribar l’estiu de 1946 i jo encara mamava. Però va resultar que aquell any, per al 15 d’agost, tocave celebrar a Morella les festes de sexenari. Mon pare i ma mare van fer intenció d’assistir a en aquelles famoses festes, però tenien lo problema del xiquet que encara mamave i el van resoldre d’una manera una mica peculiar.
Festes del sexenari de Morella
Van pensar que ere una bona ocasió per a desmamar-me i no s’els va acudir millor idea que enganyar-me. Van agarrar un tros de metja cremada del cresol, ma mare se va untar la mamella en oli brut de follí i hi va enganxar la metja cremada. Quan vaig anar a mamar me va amostrar lo seu pit tot brut i me va dir que s’hi havie cagat lo gat malraçat. Jo vaig tindre un gran sofoco i vaig avorrir la mamella per a sempre. Des d’aquella malifeta…¡Sempre hai odiat als gats malraçats!
Lo gat malraçat
Source: Mercado Bosque Fantasía 2018 Torre de Arcas
Catalán:
El Mercat Bosc Fantasia 2018 és un dels mercats únics a Espanya i Europa per les característiques Ple de Fades, follets, gnoms, elfs, etc .., 13, 14 i 15 de juliol. El mercat cobreix tot el municipi de Torre d’Arques (Terol). Ple de Fantasia, Diversió i Il·lusió, durant tres magnífics dies amb diverses activitats programades, incloent terreny d’acampada lliure, pàrquing gratuït per a més de 2.000 visitants, llocs de venda artesanals i d’alimentació a part d’atraccions de fira, sortejos, exposició d’un mini poblat d’éssers màgics, tallers, pinta cares i molt més on els més petits i els més grans podran gaudir d’un cap de setmana únic.