La Franja

//Ramon Sistac

Totes tres paraules estan relacionades etimològicament: porra, porro i porró, juntament amb alguns derivats com porrassa, porrell, porrina o porradell (en general noms de plantes). Pareix que tot plegat ve del llatí PŎRRUM, ‘all porro’, per bé que Coromines, obsessionat sempre a trobar l’origen llunyà de les paraules, no hi està d’acord en el cas de porra (i realment fa pensar que es pronuncie pertot amb o tancada, i que en castellà siga porra i no pas *puerra). Ara bé; des del punt de vista semàntic, no hi ha color. Malgrat el problema evolutiu de les vocals, se’m fa una obvietat que la porra té forma d’all porro. I que el porró —que a muntanya se’n diu també porro— també hi està relacionat, qui sap si per la forma allargada dels brocs. El porro ‘cigarret d’herbes estupefaents’ és la mateixa història, i possiblement ha passat al castellà des del català, encara que caldria comprovar-ho documentalment. I, parlant de porros (els alls), no em puc resistir de fer esment d’una magnífica sopa basca: la porrusalda, una escudella rural d’aquelles de reviscolar un mort, força més contundent que la seua parenta fina, la vichyssoise snob i amanerada. Continuar llegint… Porra » Temps de Franja

//Esteve Betrià

De tant en tant m’assalta un dubte: m’estic tornant paranoic o ja sóc un paranoic de manual? És a dir, d’acord amb el diccionari general, m’interrogo sobre si pateixo “una psicosi caracteritzada per l’aparició d’idees delirants i obsessives, generalment de grandesa, de persecució, d’anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament”? Per sort, tot sembla indicar que, de patir-la, es tractaria d’una paranoia de tipus lingüístic, o sociolingüístic, o –si es vol– lingüisticonacional; ben bé no sabria definir-ho amb prou exactitud. En tot cas es tractaria d’una de les paranoies més suportables (i recordem ara que la paranoia és la més sana de les bogeries). Una paranoia –una sana bogeria– que se’m manifesta quan tot deambulant per la capital de Catalunya em trobo, per posar alguns casos, amb l’anunci de la inauguració d’un nou hotel al Paseo de Gracia, llig al casell d’una parada d’autobús un anunci sobre una botiga de roba interior femenina ubicada a la Rambla de Cataluña, veig en els laterals d’una furgoneta que una botiga de queviures està domiciliada al carrer Buenavista o que una residència per a la gent gran acaba d’obrir portes al carrer Consejo de Ciento o al carrer Cerdeña o Rosellón (no vull entrar en qüestions purament ortogràfiques que fan que els carrers Provença, Còrsega, València, etc. te’ls trobes sovint escrits Provenza, Corcega, Valencia en anuncis o cartells d’empreses privades). Continuar llegint… Pistes sobre una paranoia lingüisticonacional » Temps de Franja

Espills Trencats, de Mario Sasot, novel·la guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2017

//Felip Berenguer

En el pròleg, l’autor parla de la memòria com “eix mirall que es passeja, lenta, però inexorablement, al llarg de les tortuositats del camí de la vida”, una metàfora que abans van fer servir autors com Stendhal per definir la novel·la realista.

Continuar llegint...La cara irònica de la memòria » Temps de Franja