La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentBetés, A.-Á. S. (2004). Replega de bocabulario de Ballobar. Consello d’a Fabla Aragonesa.
Origen: Vida extraterrestre (entre Lapònia i la Toscana) | L’esmolet
Allueva (©Cares Terès, 2016)
Sembla que un satèl·lit de Saturn, Enceladus (Encèlad en català), reuneix les condicions per a albergar alguna forma de vida. Cada volta que llegeixo una notícia com aquesta, s’apodera de mi un engrescament insòlit. Reminiscències, suposo, dels anys verds de l’adolescència, quan devorava ciència ficció i escrutava la celístia, convençut que hi havia algú “allà fora”. O, perquè no, “allà dins” els nostres cossos, on les partícules subatòmiques podrien contenir universos infinitesimals, amb incomptables estels i planetes de tota condició. Amb aquestes cavil·lacions m’evadia de les vesprades tristes de diumenge, mentre Timewind girava al tocadiscos.
Amb l’edat, les cabòries han agafat un caire més terrenal, més prosaic, però no per això s’han fet més fàcils de respondre. Ara em qüestiono si és possible la vida “aquí a la vora”, és a dir, als pobles. Quan dic ‘pobles’ no em refereixo als municipis ben comunicats o propers a les capitals, sinó a les viles de més enllà (he dubtat si escriure ‘del més enllà’), les que són a una distància no inferior a mig dipòsit de gasoil, un bon desgast dels pneumàtics i algun peatge de propina —el transport públic no cal ni esmentar-lo: és pura ficció—. Poblacions escampades pel que alguns en diuen “Serranía celtibérica” o Lapònia espanyola. El que em crida l’atenció és que, encavalcat amb aquest territori inhòspit hi tenim la “Toscana espanyola”, una mena de jardí de l’edèn lluminós i bucòlic*. (Com veieu, a la província de Terol no ens estem de res.) Fora conyes, els paral·lelismes de la nostra terra amb el país dels samis s’estableixen per l’escassa densitat de població i per la gran quantitat de fons europeus que s’han destinat al seu desenvolupament. El resultat d’aquestes subvencions no ens deixa en gaire bon lloc: segons escriu David Brunat a El Confidencial, “mentre la Lapònia finlandesa és un referent mundial en desenvolupament social i econòmic en àrees remotes, la Lapònia espanyola s’encamina a la mort biològica d’aquí a 20 anys”. Per algun motiu que se m’escapa, després dels milions d’euros rebuts per Espanya al llarg d’aquest segle, molts pobles d’aquesta “Serranía celtibérica” encara no tenen ni una cobertura de mòbil digna. A Lapònia, la xarxa mòbil dóna servei en perfectes condicions al 95% del territori, molt del qual és més amunt del Cercle Polar Àrtic. Poca broma.
Arribats en aquest punt, repeteixo la pregunta: és possible la vida als nostres pobles? La vida diària, de gener a desembre, amb ocupacions productives i per a un nombre de persones rellevant, pluridisciplinari i intergeneracional. I vaig més enllà: és possible que les nostres filles tinguin l’oportunitat de viure-hi plenament?
Entretant seguiré amb fruïció les notícies sobre la vida en altres planetes. Potser al final resultarà més fàcil trobar-ne als oceans glaçats de les llunes de Saturn que als altiplans de les comarques terolenques.
*El nostre poble, Torredarques, pertany a ambdues zones.
Publicat a El Salto Aragón, n.2, juny de 2017
Origen: Alemanys, curds i polonesos | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)
Els curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava. Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional, tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.
Artur Quintana
Origen: Felicitats | L’esmolet
És curiós com sovint se’ns escapen els moments feliços. Bé, no se’ns escapen, senzillament no som conscients que allò que estem vivint ho recordarem més endavant amb nostàlgia. La nostàlgia és mentidera, ja ho sé, un recurs per suportar els moments difícils o també, en el meu cas, fer quatre ratlles embriagades. La vida, com a tothom, m’ha pegat algunes garrotades. Coses que si les hagués vistes per un forat, m’haurien semblat impossibles de viure. Però vet aquí que passen els dies i, com el protagonista de la Balada de les estrelles d’en Sagarra (i ara que ho penso, com el títol de les enyorades columnes del company Sistac), he mirat d’ensenyar les dents i pensar que, amb cada sotrac “em sento que tinc el cor / més a prop de les estrelles”. Ser a prop de les estrelles deu ser una metàfora poètica de la mort. O de la llibertat, tant se val.
En tot cas, ja fa temps que vaig decidir de ser conscient de l’ara i aquí. De temps per a la remembrança sempre en tindré. Tinc la sort que les filles van fent la seua via i que, malgrat les fuetades d’adolescència, la llavor que hi vam plantar ha germinat i s’expandeix en llurs persones. Ser-ne conscient és una sensació difícil de descriure. Ara ho veig: és la felicitat.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja 134, juliol-agost 2017
El col·lectiu “O CORRINCHE” configurat l’any 2010 en la ciutat de Barcelona i vinculat al Centre Aragonés, que té entre les seues finalitats l’organització d’activitats relacionades amb la llengua aragonesa i la seua ensenyança en la capital catalana i a Catalunya, manifesta el seu total suport als criteris gràfics de l’aragonés que la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó ha fet públics en el BOA del 28/06/17.
O CORRINCHE considera un fet molt positiu que després de molts anys de conflicte ortogràfic la llengua aragonesa compte amb una proposta institucional, i felicita sincerament a la comissió dels tres especialistes que l’han redactada, a les tres associacions que li van donar suport (Consello d’a Fabla Aragonesa, Estudio de Filología Aragonesa i Sociedat Lingüística Aragonesa) i a la Direcció General de Política Lingüística por haver assumit este important repte que des de fa bona cosa d’anys ha dividit i perjudicat al procés de normalització de l’idioma.
Des de la nostra associació desitgem encaridament que les diferents associacions i entitats compromeses amb la llengua aragonesa estiguen a l’altura de les circumstàncies, superant definitivament diferències del passat, i els anima juntament a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó a que continuen desenvolupant les seues accions i iniciatives en benefici de la salvaguarda i difusió d’un idioma exclusiu d’Aragó i patrimoni de tota la societat aragonesa.
INFORMA: Colla de Charradors “O Corrinche”
Enganxo una reflexió ràpida, però que necessito posar per escrit. Va de trames, forces vives i tal. Però no li acabo de trobar la lògica. Fa una setmana apareixien tres articles favorables a l’aragonès en premsa Estatal:
- El Mundo: El pastor aragonés que sueña con salvar el dialecto ‘belsetán’
- El País: Xordica o la resistencia aragonesa
- Eldiario.es: L’aragonés de Zaragoza ye bien vivo
I només una setmana més tard, hi ha una persecució de l’única publicació en català a Aragó, però també de l’aragonès. En un mateix nivell estatal (i evidentment, en l’autonòmic).
- Aragón promueve el secesionismo en los colegios
- El PP velará por acabar legislatura sin la “fabla” y la “nazión con z” de CHA
Hi ha relació? Quina és? O hi ha forces confrontades treballant al mateix camp, i el producte d’estes lluites resulta poc “lògic” per als que no hi estem prop?
Per si caben los dubtes, la contextualització que fa la pròpia Temps de Franja:
La Comarca del Baix Cinca convoca el IV Concurs Literari: http://www.bajocinca.es/pub/documentos/documentos_Concurso_literario2017_64ce2832.pdf
Origen: Nota de Temps de Franja | Lo Finestró
El Consell de Redacció de Temps de Franja ha emès la següent nota:
