Quan al teu voltant castellanoparlant detecten que parles català, de seguida et ve al damunt una onada d’arguments antiseparatistes, anticatalanistes i anticatalans. No en quede altra que posar cara de pòquer i aguantar amb un somriure beatífic i la resposta verbal mínima per a que l’interlocutor embalat no penso que passes d’ell i de les seues suades veritats definitives.
“Com sou els catalans! Tot ho voleu per a vatres, ara fins i tot dieu que Colon ere català”. “El català, el idioma del que tant presumiu, resulte que pervé del llemosí”. “L’abadia de Montserrat, l’essència espiritual de Catalunya, la van fundar frares castellans, per a que veigues”. “El pa amb tomata no se va inventar a Catalunya sinó que es originari del Baix Aragó”. “Les famoses barres de la bandera catalana són en realitat copiades de l’escut d’Aragó”. I l’arma definitiva contra el catalanisme: “Catalunya –o Barcelona si es mire prim– només ere un comtat mentre que Aragó ere regne”. Segurament, tots ells són arguments de pes per a desactivar el procés secessionista, però per què s’entesten en engargallar-me’ls a mi. Com no siga per a que reconega el meu pecat original i demane perdó per parlar català?
Segurament, si este mateix argumentari li ho fan arribar al Mas i al Jonqueras, recularan. I, si no reculen, és que son uns desentesos.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentEstimados amigos, es un placer presentaros la cuarta jornada de Novel Negra que organizamos en Valderrobres, (Pueblo bonito de España https://www.youtube.com/watch?v=-OCYW_aMha8 con el beneplácito de nuestro Ayuntamiento, que hay que agradecerle el esfuerzo por volcarse en uno de los eventos de más concurrencia del verano, ya que concretamente este año contamos con 45 autores que van a llenar la calle donde se encuentra Librería Serret.
Este año tenemos una cita nueva con todos vosotros para homenajear a nuestro querido Jefe de la Banda, Francisco Gonzalez Ledesma, de la cual queremos que sea la que confirme continuidad de este Espectacular Evento !!!
Gracias a todos por vuestra difusión ;))
Octavio Serret – llibreria Serret continue reading…
Origen: Demanar perdó
- Escrito por Lluís Rajadell
Ser catalanoparlant obliga, en estos dies de pujada sobiranista a Catalunya, a donar moltes explicacions, independentment de si s’és catalanoparlant de Catalunya, del País Valencià, de Mallorca o de la Franja Oriental d’Aragó.
La 3a edició del Festival Matarranya Íntim, organitzat per Francachela Teatre i la Comarca del Matarranya, va aconseguir congregar el cap de setmana passat a més de 2.000 espectadors. Una xifra que supera amb escreix els de la primera edició —900— i els de la segona —1.200—, i que situa al festival com el referent cultural del calendari estival de la comarca.
Després d’un intens cap de setmana en què el teatre i les seues múltiples variants es van instal·lar a l’interior de les cases particulars de Pena-roja de Tastavins i altres espais singulars de la petita localitat. El director del festival, Jacobo Roger, fa un balanç “molt positiu” d’aquesta 3a edició: “Estem molt satisfets amb la programació traçada i la resposta del públic d’aquest any, un públic molt heterogeni en el qual hem vist a joves, grans, nens i famílies senceres que, arribats de diferents llocs, han volgut viure aquesta experiència escènica “.
Durant el divendres, dissabte i diumenge, Pena-roja de Tastavins es va transformar en un teatre íntim en el qual es van desenvolupar 9 espectacles multidisciplinars de petit format i durada a través de més de 50 funcions amb un índex d’ocupació proper al 98%.
Un èxit rotund va ser, dins del seu apartat Íntims a la nit, el concert París al piano de la cantant i compositora Carmen París, al qual van assistir més de 300 persones a l’ermita gòtica del Santuari de la Mare de Déu de la Font. (traducció parcial de la Nota de Premsa dels organitzadors). El concert estava previst al magnífic claustre gòtic, però la pertinaç pluja va obligar a fer el canvi a l’interior de l’ermita.
Per la nostra part no podem més que ratificar tot el que es diu en la nota anterior, l’èxit del Festival ha estat total i l’assistència d’espectadors immillorable. Pensant en l’any vinent, Matarranya Íntim necessita la implicació i suport total del govern d’Aragó si es vol mantenir la qualitat o engrandir-la si calgués. Esdeveniments culturals-teatrals de més de 2000 persones són de debò extraordinaris a les comarques aragoneses o inclús a la mateix ciutat de Saragossa.
Per posar-li posar un “però”, em sento en l’obligació de demanar per a l’any vinent, algun espectacle més en català-valencià —la llengua pròpia del Matarranya és el català, oi?. Aquesta petició la dirigeixo més a les autoritats comarcals i aragoneses en general que al propi director del festival, Jacobo Roger, el qual, n’estic segur, estaria encantat en fer-ho. Enhorabona a tots els actors i directors! La 4a edició del Matarranya Íntim ja està apropant-se.
(Sobre les poques fotos que penjo he de dir que han estat fetes molt discretament i gairebé totes al final dels espectacles que vaig assistir, donada la prohibició de fer-ne. Demano disculpes per haver-les fet. L’any vinent oblidaré la càmera a casa)
Origen: En la pròpia pell i en la dels altres | Montserrat Clua i Fainé
Montserrat Clua i Fainé, professora d’antropolgia de la UAB, llegeix ‘La pell de la frontera’ de Francesc Serés, que ha guanyat amb aquest llibre el premi de la Crítica Serra d’Or. Clua equipara l’aportació de Serés a la que en el seu moment va fer Francesc Candel amb ‘Els altres catalans’.
Ara que cau aquest sol de justicia que desfà les pedres, és el millor moment per llegir la darrera obra de Francesc Serés, La Pell de la Frontera (Quaderns Crema, 2014). No pas perquè l’obra de Serés sigui una lectura refrescant per fer vora la piscina, desconnectant de la realitat i dels maldecaps que arrosseguem durant l’any. Tot el contrari. El llibre de Serés és un veritable cop de puny a la boca de l’estómac, un llibre amarg i sec, com la realitat que descriu: l’existència (supervivència) de centenars d’homes perduts en una terra de ningú que s’estén entre Lleida i els Monegres. Homes vinguts de diferents parts del món, d’Argèlia fins a Ucraïna, de Mali, Senegal o Guinea Conakry, de la Xina a Bulgària, perduts en un territori de frontera que sembla la fi del món. Serés no escriu una novel·la de ficció: tot el que relata forma part de la seva experiència de més de 15 anys vivint i recorrent les terres del Segrià i el Baix Cinca. És el paisatge de la seva infantesa, l’espai que coneix i que intenta reconèixer malgrat els canvis que s’hi han produït en els darrers anys. I com un veritable etnògraf fent treball de camp, Serés observa, pregunta, entrevista, comparteix i pren nota de les diferents trajectòries recorregudes per individus gairebé invisibles per a la resta del món que estem tant lluny, físicament i vivencialment, d’aquesta realitat corprenedora. No és pas que no ho sabéssim que a Lleida hi ha molta immigració arribada per la demanda de braços en la recollida de fruita. Aquest estiu mateix tornen a sortir algunes notícies a la premsa sobre la situació dels temporers de Lleida. També aquest agost està essent excepcional per l’èxode de refugiats que intenten arribar a les costes de l’Europa salvadora. Cada dia ens arriben les terribles imatges del drama migratori per terra i mar, en canoes o en camions. Però les imatges s’acaben aquí, en el relat del rescat o de la detenció. I ningú ens explica què passa després, en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), en les devolucions en calent, o amb els que aconsegueixen quedar-se. Això és precisament el què ens explica el llibre de Serés i per això és més imprescindible que mai llegir-lo ara: la realitat d’alguns d’aquests immigrants arribats a Saidí, Alfarràs o Fraga en la darrera dècada. Les petites històries dels que no tenen història, en un món en constant canvi i transformació, lenta però implecable; un món que quan es mou, “s’acarona i s’esgarrapa”.
Seguint les passes del Candel que fa 50 anys ens regalava Els altres catalans, Serés es converteix així en el cronista d’una realitat que teníem invisibilitzada aquells que no som de la terra, no pas pels que hi viuen dia a dia. Curiosament (tristament?), Candel i Serés són els dos autors que sense ser antropòlegs han escrit les millors etnografies de dues realitats que cap antropòleg/a ha abordat amb la mateixa proximitat i profunditat. Si en el cas de Candel era la inmigració espanyola dels anys 50-60, Serés ens parla de la immigració no-comunitària dels 90 i 2000. La diferència és que Candel en parlava des de la vivència de ser un d’ells, fill ell mateix de la immigració. Serés en canvi, ens ho relata des de la perspectiva dels “nadius” que es troben el seu món alterat per aquesta presència vinguda de cop no sé sap d’on. Ens explica com es conviu amb la misèria, amb la brutícia, amb la veritable multiculturalitat construïda en la quotidianitat, sense recursos i deixada de la mà de les administracions. Llegint sota aquest sol que cau a plom aquests dies, una sent en pròpia pell la calor asfixiant que desprèn el llibre, pot empatitzar amb aquesta gent que viu la duresa de la terra seca i gairebé pot sentir fins i tot la pudor descrita en alguns fragments.
Però Serés també és capaç de fer-nos arribar les petites històries d’il·lusions i decepcions dels que coneix sense conèixer del tot, dels que han passat per aquí, dels que s’hi han quedat i dels que s’hi han perdut. En aquesta modernitat líquida globalitzada i etèria, Serés no està tant allunyat d’aquests homes en moviment, de les seves experiències de desarrelament, precarietat i incertesa. Sense pretendre parlar en cap moment en nom d’ells, la seva capacitat de descriure els detalls de les seves petites vides (feta des d’una capacitat de distància i empatia envejables per qualsevol antropòleg), ens acaba oferint un relat de com viuen i entenen el seu pas per les nostres terres aquestes persones vingudes d’arreu. I de com les petites accions de compassió, de solidaritat, perquè “fa dol”, entre veïns, han fet que aquesta zona no es convertís en un autèntic Far West.
D’aquesta manera Serés es converteix en un Candel 2.0, un testimoni de la (nova?) inmigració del segle XXI. Com el mestre, descriu les causes estructurals i conjunturals de la situació sense perdre la humanitat dels seus protagonistes. Personatges entranyables com en Juli i la seva solitud; històries terribles com la d’en Majeed, empresonat a Saidí com un Tom Hanks a la terminal però sense un final feliç com els de Hollywood; la frustrant història dels diferents Changs que han passat per les aules d’acollida d’Olot… Personatges i paisatges que passen, que es mouen, en una realitat postmoderna fluïda, malgrat que Serés sigui tant crític (i amb raó) amb els seus teòrics. Però si en el relat de Candel hi havia un punt d’optimisme, d’esperança en la capacitat d’acollida i adaptació dels inmigrants i els seus descendents, en el text de Serés la visió és completament pessimista: no hi ha espai per a l’adaptació per a la gent que està de pas, ja sigui físicament o vivencialment. I malgrat tot, són aquí. Omplint els pobles despoblats. Rejovenint els pobles envellits. Serés descriu, no jutja. Però en el seu relat potser hi manca obrir una mica més el focus per incloure uns protagonistes dels fets que no acaben d’aparèixer: aquells qui contracten els treballadors, motiu pel qual els altres han vingut.
El llibre de Serés és difícil de classificar. No és novel·la de ficció ni un reportage periodístic, malgrat que inclou referències a altres novel·listes i unes fotografies tant o més explícites que el propi text. Escrit en un llenguatge precís i preciós, sec com la terra descrita, adust però profundament poètic, en alguns fragments ens recorda al Conrad més inquietant. En d’altres podries fer un paral·lelisme entre Saidí i la Mequinensa de Moncada. Però sobretot, per les seves formes i per la seva narració impecable i implacable de la pèrdua d’un món conegut a causa de les transformacions de la postmodernitat, el seu llibre es converteix en el Tristos Tròpics del llunyà finis terrae lleidetà.
Només em resta donar-li les gràcies per haver-lo escrit.
El LAPAO, amb els dies comptatsEl pacte PSOE-CHA que ha portat al socialista Javier Lambán a la presidència del govern aragonès inclou la redacció d’una nova llei de llengües i la derogació de l’anteriorLes entitats secessionistes han anunciat mobilitzacions en contra de “la imposició del català”Jordi Palmer | Actualitzat el 11/08/2015 a les 22:06h18 comentarisArxivat a: Política, català, aragó, lapao, llengua catalanaAcció de militants de les JERC davant del Parlament d’Aragó contra el LAPAOLa constitució de la nova Diputació General d’Aragó (DGA) -òrgan d’autogovern aragonès-, sota la presidència del socialista Javier Lambán gràcies al suport de Podem, CHA i IU pot comportar a mitjà termini la derogació de la controvertida llei de llengües aprovada en l’anterior legislatura per PP i PAR, un text que eliminava tota referència al català i el substituïa per la denominació de Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Occidental, és a dir, el polèmic LAPAO.De fet, en els acords signats pel PSOE amb Chunta Aragonesista per desbancar juntament amb altres forces de progrés al PP -partit més votat en les eleccions de maig-, figura el projecte d’aprovar “una nova Llei de Llengües que garanteixi els drets lingüístics de la ciutadania aragonesa, amb un ampli procés participatiu, buscant les fórmules legals per suspendre l’aplicació de l’actual”.Cal recordar que PSOE i CHA van aprovar l’any 2009 una anterior llei de llengües que donava un cert reconeixement -però no l’oficialitat- a les llengües catalana i aragonesa, i que va ser al 2013 quan sota la presidència de Luisa Fernanda Rudi es va intentar fulminar l’existència d’aragonesos catalanoparlants amb la fins ara vigent llei, que només reconeix l’existència de difuses ‘llengües aragoneses’ resumides en els sinistres acrònims LAPAO i LAPAPIP -Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca.Tímids intents de recuperacióAquest acord PSOE-CHA se suma als tímids intents de recuperació del patrimoni lingüístic que les noves administracions aragoneses han engegat les darreres setmanes, com la creació per part de la DGA d’una Direcció de Política Lingüística, a càrrec d’un militant de CHA, i la decisió del govern municipal d’Osca d’editar el programa oficial de la festa major en aragonès.Per bé que la disposició del nou govern a tornar a obrir la carpeta lingüística és de moment una declaració d’intencions que busca la substitució de la llei però no inclou, de moment, la possibilitat d’oficialitzar el català i l’aragonès als seus respectius àmbits lingüístics, les associacions contràries a la unitat de la llengua catalana ja han reaccionat tot anunciant mobilitzacions contra el que consideren “la imposició del català”.Així les coses, les entitats secessionistes No hablamos catalán i Facao (Federació d’Asociacions Culturals de l’Aragó Oriental) han anunciat la intenció de promoure una manifestació en protesta pel projecte de nova llei de llengües. La mobilització, encara sense data ni lloc concretats, va ser decidida en una reunió a la qual hi van assistir, “a títol personal”, representants del PAR, PP i Compromiso con Aragón (CCA) -una escissió del PAR-. Segons han indicat les entitats convocants, a la reunió també hi va hi va assistir un representant de la Federación de Cachirulos de Aragón.
El aragonés es una lengua tan minoritaria como respetable.
Denominarla "residual" no es quizá muy acertado. Pido disculpas— Javier Lambán (@JLambanM) August 11, 2015
Materia lingüística
Preguntado sobre la Ley de Lenguas en vigor, Lambán ha señalado que se ha creado una dirección general de Política Lingüística para que el “fenómeno lingüístico en Aragón se produzca en los términos que debe”. A este respecto, ha calificado de “despropósito” que llevó a Aragón a hacer “el ridículo en toda España” la modificación de la Ley de Lenguas anterior y la denominación mediante siglas de fenómenos lingüísticos acreditados y verificados por lingüistas que se precien.
Por ello, ha incidido en que hay que “llamar a las cosas por su nombre” y en que al fenómeno lingüístico “hay que darle la importancia que tiene, en su justa medida”, y sin llegar a exageraciones ni excesos o planteamientos de cooficialidad que “no tienen ningún sentido”, pero tampoco infravalorar la importancia que tiene el plurilingüismo en Aragón, porque es “un error”.