Resulta lógico que no se quiera poner todo esto en peligro. «La autonomía dentro de Cataluña no nos ha ido nada mal, pero ahora se nos propone volver al aislamiento y la pobreza. ¿Cómo va a interesarnos la independencia? Arán ni siquiera es catalanista», dice Javier Rivas, informático, militante de Ciutadans y uno de los creadores de Societat Civil Aranesa, variante local de Societat Civil Catalana, la organización no partidista que se opone al proceso hacia la independencia de Cataluña. «Si se habla de balanzas fiscales, es muy posible que Arán, por su elevada renta per cápita, pague a Barcelona más de lo que recibe. Creo que si Cataluña se declarara independiente, nosotros deberíamos hacer nuestro propio referéndum para depender de Aragón, como durante muchos siglos, o acomodarnos como sea, pero quedándonos en España». Rivas hace una confidencia: su hijo, odontólogo, simpatiza con la ANC y con la independencia catalana. «Como nos llevamos muy bien, procuramos no hablar de política», comenta. Més informació… Arán quiere ser español… y catalán | España | EL MUNDO.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentFrancesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’ – VilaWeb.
Autor/s: Montserrat Serra
Francesc Serés: ‘La festa de la diversitat és una altra cosa’
Acaba de publicar ‘La pell de la frontera’ sobre l’efecte de la immigració en la identitat de la Franja
Bona notícia. Francesc Serés acaba de publicar un llibre: ‘La pell de la frontera‘. I Quaderns Crema l’ha col·locat en la col·lecció vermella amb franja negra, ‘D’un dia a l’altre’, que fa frontera entre la literatura i el periodisme. Va de fronteres. Aquesta nova obra de Serés, literària com les que més, mostra una realitat enganxada a la seva vida: l’arribada de la immigració africana al seu poble, Saidí, i a més pobles de la Franja, com Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona… Pobles d’immigrants oblidats, lloc de pas o de final de molts marroquins, malians, senegalesos… que han influït en la identitat de la Franja.
Aquest llibre s’emparenta amb ‘La matèria primera‘ (premi Octavi Pellissa, Empúries 2007), relats de no-ficció sobre el món laboral a Catalunya, i amb ‘La força de la gravetat‘ (Quaderns Crema, 2005), que afronta la mateixa temàtica a través de la ficció. La diferència és que ‘La pell de la frontera’ es publica ara, quan la crisi cou, mentre que els altres ja parlaven de la bombolla immobiliària, perquè el 2005 i el 2007 ja hi era, però no havia esclatat i no es volia veure.
Comencem l’entrevista mirant com ‘La pell de la frontera’ escruta el ‘nosaltres’ davant dels ‘altres’. Perquè l’essència d’aquest llarg projecte de Serés, segons que explica, és entendre com els ‘altres’ han incidit i han transformat el ‘nosaltres’.
—Aquest llibre és el darrer que vau fer de dalt a baix amb en Jaume Vallcorba. Vau tenir un dubte fins al final: si passàveu el segon capítol al principi i el convertíeu en una mena de pòrtic. No ho vau tocar. Trobo que començar amb ‘La petita història de les històries sense història’ és un gran encert. Aquesta primera peça conté humanisme i literatura.
—És una història que he guardat des del 2005, quan la vaig escriure. És la primera història que explica l’efecte de l’altre en tu mateix. No explica què li passa a l’altre ni dóna veu a l’altre, sinó que apunta la gran reflexió que considero que ens manca: l’efecte que l’altre provoca en nosaltres. Parlem molt de la immigració, i és clar que ho hem de fer, però a mi des del punt de vista literari m’interessa com la immigració acaba representant un canvi en la pròpia identitat, a través de la identitat dels altres. Fent caricatura, t’ho explicaria d’una altra manera: sí que hi ha una festa de la diversitat, però és tot el contrari del que es pretenia: és un canvi polític, ètic, fins i tot és un canvi d’actitud davant el món.
—Com us ha canviat el llibre?
—El llibre no m’ha canviat, però sí que m’ha canviat l’arribada de tota aquesta gent. Jo no seria el mateix si ells no hi haguessin estat. Ens han mostrat canvis substancials que ningú no ens ensenyava. Perquè conviure amb aquesta gent t’ensenya realitats que fins llavors desconeixies. Bé, això és el discurs, diguem-ne oficial, però això té nom: parlem d’estat del benestar, socialdemocràcia, política més o menys ajustada a dret… Però jo he nascut en un lloc on ha arribat una gent fugint de la misèria, de l’explotació, d’una malvestat increïble… Aquest contrast és el que m’ha interessat.
—El contrast, quines idees establertes us va fer trontollar?
—Aquesta idea del creixement sostingut, del progrés sense fi, quedava desmentida amb l’arribada d’aquesta gent. I jo em preguntava: per què ells sí i tu no? Aquesta pregunta l’he portada a sobre des de petit. Jo faig la mateixa pudor que ells després de treballar al camp, però arribo a casa i em trobo els llençols nets i un plat a taula. En canvi, ells sovint han de dormir al ras. Aquesta realitat et posa en contacte amb la part pitjor del tercer món. És clar, prens consciència de la fragilitat de tot plegat.
—Quan va ser la primera vegada que vau prendre consciència d’aquesta fragilitat?
—De la fragilitat de tot plegat en vaig prendre consciència una vegada que a classe va entrar el director i va fer sortir un noi, perquè el seu pare s’havia matat. És la primera vegada que sóc conscient de l’atzar macabre del món i que tu no n’ets exclòs, tot i que l’estat del benestar et faci pensar que hi ha una xarxa. Amb tot, sóc dels qui creu que el veritable avanç és la màquina del TAC. No vull pas anar enrere. Que aquesta gent hagi vingut aquí fa que tu encara valoris més allò que aquí s’ha aconseguit.
—En aquest context, mirar el ‘nosaltres’ davant els ‘altres’ també és veure tots els prejudicis que hi aboquem.
—Un professor sempre em deia: no t’obsessionis massa. Que no vol dir que no t’obsessionis. Vull dir que el prejudici hi és, però és un fet cultural que és rebatut. El prejudici racial és fàcil de rebatre, però no podem amagar el prejudici social. Una de les coses que em preocupaven mentre escrivia el llibre era que hi hagués algun punt d’indignitat en el relat.
—El prejudici social es troba més enquistat?
—T’ho diré d’una altra manera: quantes sèries de televisió ridiculitzen la gent més humil? I tenen molt d’èxit. Són prejudicis culturals, econòmics i socials tremends i molt més difícils de detectar. En el llibre es mostren un conjunt d’actituds que no tan sols parlen d’ells sinó també de nosaltres mateixos. Per això volia que aquest llibre dialogués amb els llibres anteriors meus, ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’.
—Si alguna cosa caracteritza la vostra literatura és el gust per la incomoditat, per col·locar-vos en llocs de frontera, en territoris que incomoden.
—És clar. És una actitud que se suposa. Perquè, on t’has d’instal·lar, si no? Què hi faràs en un lloc on et trobis bé? Has d’anar allà on no va ningú. En aquest cas va ser una loteria: abans que es parlés de globalització jo ja tenia una gernació d’arreu del món més desfavorit a la plaça del meu poble. I això contrasta també amb la gernació de turistes que han anat arribant a Barcelona. És tan tremendament evident, que et preguntes com és que ningú no n’ha parlat. Jo m’ho he trobat i és tan gros… com un elefant, com vols que no el munti? No ho podia pas esquivar. És clar, és el món vist pel forat de l’escriptor. Jo he treballat i menjat amb ells, els he recollit amb la furgoneta, he vist com es casaven i tenien fills… És una part del meu ecosistema. És el meu territori de naixença, conec perfectament com cruix la terra i com he de lliscar pels pendents. Vull dir que el tema no és un mèrit, perquè no l’he pogut triar.
—És un llibre de llarg recorregut. Recordo que l’any 2005 ja havíeu penjat a internet una pàgina amb fotografies del projecte. Ja transmetien un ambient.
—El llibre ha costat de fer, perquè se’m va desfer: hi havia parts que no eren prou bones. Hi vam coincidir amb el Jaume Vallcorba. Li vaig portar ‘La pell de la frontera’ al mateix temps que els ‘Contes russos’. Parlo del 2009. L’un va anar endavant i l’altre, aquest, el vaig haver de treballar més.
—En aquell moment ja havíeu publicat ‘La força de la gravetat’ i ‘La matèria primera’, que comentàveu abans, sobre com malda la gent per tirar endavant.
—Són llibres que van sortir abans de la crisi, però ja en tocava tots els aspectes, i contrastava molt amb la descripció mediàtica triomfalista que se’n donava el 2007. Però aleshores la bombolla immobiliària ja hi era. Només calia anar als llocs per veure-la. ‘La pell de la frontera’ s’entén encara millor amb la crisi. És evident. És difícil d’entendre la crisi dels altres sense entendre la teva. Perquè aquest és el tema: com podíem créixer indefinidament mentre l’altra meitat del món s’enfonsava indefinidament?
—Una de les dificultats a l’hora d’afrontar projectes com ‘La pell de la frontera’ és trobar el punt de vista. Us va costar?
—T’enfrontes a una realitat molt complexa. Però jo he fet antropologia i en aquesta disciplina el punt de vista és un tema clau. I, de fet, la distància entre els punts de vista de l’etnògraf i el de l’escriptor és mínima o inexistent. D’aquests gèneres confusos també en parla la literatura. Pensa que parlo de mi, de nosaltres i dels altres. No em deixo res. Per això has de tenir clar on et situes en cada moment i on poses els límits.
—Aquest llibre encara el vau fer de cap a cap amb en Jaume Vallcorba. El darrer. Com valoreu la figura de Vallcorba?
—Em quedo amb moltes coses. Tinc la sensació que he perdut una part d’una paret mestra que ell m’ajudava a construir. Hi posava totxanes i era aixopluc. Em feia de paraigua literari, estètic, teòric, crític… És una gran putada des d’un punt de vista personal. L’altra part, on en Jaume Vallcorba em sembla insubstituïble, és el catàleg de Quaderns Crema. Sempre dic a la gent que entri a la web de l’editorial i vagi desplegant col·leccions: la Narrativa blanca, l’Assaig de color blau, la Sèrie Gran groga amb la poesia de Carner i Gabriel Ferrater, l’Obra Catalana d’Eugeni d’Ors, l’Obra Poètica de J.V. Foix…, i la vermella i negra D’un dia a l’altre, on s’ha col·locat aquesta ‘La pell de la frontera’.
—Com va anar aquesta decisió de canviar de col·lecció un dels vostres llibres?
—Em penso que aquesta és la primera decisió de la Sandra [la dona de Jaume Vallcorba] a Quaderns Crema, i em sembla encertadíssima.
—I ara què?
—Doncs això em fa pensar que ara continuem.
Francesc Serés Avui, a @VilaWebLletres La pell de la frontera http://www.vilaweb.cat/noticia/4218033/20141104/francesc-seres-festa-diversitat-altra-cosa.html … @vinyaserra sempre!
Abstract:
Estudio y edición del manuscrito conservado en el Archivo de la Catedral de Lérida en el que se recoge el proceso judicial que entre 1316 y 1319 enfrentó a los canónigos y vecinos de Roda de Isábena con los representantes del rey de Aragón a causa de un impuesto que aquéllos se negaban a pagar. El volumen incluye un estudio histórico elaborado por Guillermo Tomás que contextualiza el pleito desde una perspectiva documental y social y un estudio lingüístico desarrollado por María Teresa Moret que profundiza en el valor del texto para conocer el habla viva de la Ribagorza medieval.
POESÍA DE LA FRANJA DE ARAGÓN: DESIDERI LOMBARTE (1937-1989)
Recital del DÚO RECAPTE
ATAÜLLAR EL MÓN DES DEL MOLINAR (DIVISAR EL MUNDO DESDE EL MOLINAR)
13 de noviembre de 2014 17:30 h. Aula Magna Facultad de Filosofía y Letras
INTRODUCCIÓN
Les belles paraules. Música: “El Cant dels ocells” (popular).
La terra besaria. Música: “Saidí” (Antón Abad).
LA TIERRA Y LA NATURALEZA
La xica tornada serp. Música: “Cantigas d’amigo” (Martín Códax, s. XIII), “Inner Light” (The Beatles), “Encantamiento de la chica” (Mario Sasot).
Tots los colors.
Joc de paraules. Música: “Joc de paraules” (Mario Sasot), “Porque no nos ven hablar” (jota popular).
EXISTENCIA E IRONÍAS DE LA VIDA
Romanço d´aquell home que no va saber trobar el Castell.
Xarraduries. Música: “Saturnino” (Antón Abad).
Sol·licitud. Música: “Tocata y Fuga en re menor” (J.S. Bach).
Llaurem rostolls dorats. Música: “Mes lluny, de Viatge a Ítaca” (Lluís Llach).
Lluny de tu.
RETORNO A LA TIERRA
Timó de flor menuda. Música: “Abril del 74” (Lluís Llach).
Me n´aniré. Música: “Retorn, de Viatge a Itaca” (Lluís Llach).
Deixa´m posar davall.
Epíleg. Música: “El cant dels ocells”.
Quan no quedarà res.
Moviment Franjolí per la Llengua ha afegit una… – Moviment Franjolí per la Llengua.
Moviment Franjolí per la Llengua ha afegit una nova foto.
PODEMOS MARGINA EL CATALÀ A LA FRANJA (a diferència de la CUP)
Catalunya està envaint l’Aragó | Lo Finestró.
Estic fins als nassos de comentar noticies i actuacions del govern d’Aragó envers la llengua i la cultura, totes elles desgavellades, anticatalanes, agressives, irracionals o anticientífiques. Ho faig novament ara, però no crec que ho segueixi fent per molt temps més per esgotament personal i per un sentiment de ineficàcia i de pèrdua de temps.
“Catalunya acaba on comença Aragó”, ha dit la consellera de Cultura d’Aragó. “On acaba la intel·ligència comença l’estupidesa”, dic jo. Fixeu-vos on pot arribar l’estupidesa d’una consellera, d’un govern i, fins i tot, d’una gran part de la població d’Aragó —aquella que els vota o no protesta —seguint el que ha passat últimament.
La directora General de Política Lingüística de Catalunya va enviar el 20 d’octubre passat l’escrit que reprodueixo tot seguit. Es comenta que el primer escrit el va fer en català i davant de la no admissió per part del govern d’Aragó, el va enviar novament, però en castellà.
“Excmo. Sr. Manuel Magdaleno Peña
Director general de Política Educativa y Educación Permanente
Departamento de Educación, Universidad, Cultura y Deporte
Apreciado director general:
El Departamento de Cultura, mediante la Dirección General de Política Lingüística y el Instituto de Estadística de Cataluña (IDESCAT), realiza cada cinco años, la Encuesta de usos lingüísticos de la población, que constituye la mayor muestra estadística oficial para conocer la evolución de los usos lingüísticos en Cataluña.
L’Encuesta de usos lingüísticos de la población 3013 es la tercera edición de este estudio, que anteriormente se realizó en 2003 y durante el año 2004 también se llevaron a cabo encuestas similares en los demás territorios y comunidades.
Ahora, después de diez años, sería interesante volver a disponer de datos completos con respecto a los usos lingüísticos de las siguientes localidades de Aragón: Matarranya/Matarrña y Mesquí (Arenys de Lledó/Arens de Lledó… [segueix una llista d’una gran part de municipis de la Franja].
Os pido que colaboréis en este proyecto con la condición de que el resultado será también de vuestro interés. En este sentido, sería necesario que designarais un representante para formar parte del equipo técnico de seguimiento del proyecto, con la finalidad de que contribuyera al desarrollo de la Encuesta. Si lo consideráis conveniente, podríamos firmar un acuerdo entre ambas instituciones para desarrollar y concretar los términos de esta colaboración.
Confío en que, con vuestra participación, la Encuesta será especialmente beneficiosa para ofrecer datos de conocimiento y uso de lenguas.
Atentamente,
Ester Franquesa i Bonet.”
Comentant la notícia, l’Heraldo, fen un esforç impagable, com sempre, per al perfecte enteniment d’ambdues comunitats, diu: “Cataluña vuelve a la carga en un nuevo intento anexionista y de injerencia”… “es ahora la Generalitat quien intenta apropiarse de medio centenar de municipios del Aragón Oriental”…“municipios que sitúa en Cataluña”.
I la consellera Serrat dona curs a la seua llengua i diu: “Cataluña acaba donde empieza Aragón. Así de claro y así de simple. Es absolutamente inaceptable que una vez más la Generalitat intenta anexionarse el territorio del Aragón Oriental”… “Lo hacen con los mapas del tiempo que emiten en la televisión y en los libros de texto”… “un nuevo intento de tergiversación de la realidad territorial, cultural e histórica”… “respeto para Aragón, donde hay en vigor una ley que pretende defender las distintas modalidades lingüísticas”… “esta nueva ofensa traspasa el ámbito educativo de su departamento y la presidencia de la Comunidad ya es conocedora de la situación”
Si tot això no és una bogeria, què és? És una estupidesa? És producte de la rancúnia? És una manca absoluta d’autoestima? No serà que “el cierzo” se’ls emporta dia rere dia el sentit comú. Prou de comentaris per part meua, que els faci el lector.
La resposta de l’executiu aragonès va arribar el dimarts 28, mitjançant una alta carta, segons informa ara.cat: “Aragó declina la demanda catalana amb l’argument que l’enquesta no és d’interès per a la regió. La resposta aragonesa ha rebut el suport de Ciutadans Aragó, Compromiso con Aragón y la PANHC. Els tres grups han denunciat la “penúltima” ingerència de la Generalitat en assumptes d’Aragó i han lamentat tant el fet que el nacionalisme català estigui obsessionat en annexionar-se part d’Aragó. Segons els grups, a la Franja es parla aragonès i castellà i només parlen català aquells a qui la pròpia Generalitat paga per aquests efectes.”
Quan s’enteraran tots aquest grupuscles i el govern d’Aragó que la veritable qüestió o problema de Catalunya és com “desannexionar-se” de la Franja, d’Aragó i de la resta d’Espanya…
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest comte s’acabat.
En el següent enllaç s’edita un nou nombre de Matarranya Cultural, l’agenda d’activitats programades per al mes de novembre pels ajuntaments, la institució comarcal i les associacions d’esta comarca:
http://www.comarcamatarranya.es/images/banners/cultural/agenda_noviembre14.pdf
En l’agenda, l’activitat del 3 de novembre a Beseit ‘A la *voreta del *foc!!’ s’ajorna per a una altra data.
Així mateix, dins de les jornades culturals l’actuació programada per al dia 30 de novembre a Beseit es trasllada a Mont-roig.
Per a este cap de setmana, Mont-roig celebra la seva fira d’artesania i gastronomia. En esta ocasió amb motiu al 175 aniversari de la crema de Mont-roig per les tropes carlistes, la població ha organitzat diversos actes que tindran lloc al llarg de la fira.
Torredarques, el dissabte, celebra el seu ja tradicional Ball del Poll.
I finalment, el divendres 31 d’octubre la Biblioteca Municipal de Vall de Roures organitza una activitat per celebrar Halloween.
COMARCA DEL MATARRAÑA/MATARRANYA
Departamento de Cultura
Avda. Cortes de Aragón, 7. 44580-VALDERROBRES (Teruel)
Telf. 978 89 08 81 – Fax 978 89 03 01
www.comarcamatarranya.com
Divendres 7 de novembre comencen les classes de Kung Fu UMA a Calaceit en la mateixa escola a les 16’30. Gracies a la colaboració del Club Esportiu Sifu, la Comarca del Matarranya, el Centre UMA i l’Ajuntament de Calaceit.
Ferran Bonet
Club Deportivo Sifu
669376263 978854916
www.uma-univers.com
Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa
Per Hèctor Moret
A mon pare, Mariano Moret Betrià.
La metodologia emprada en la redacció d’aquesta breu aproximació s’ha basat en la comunicació directa -recollida oral- amb mequinensans d’edat avançada i bona memòria que per ofici -pagesos, algutzir i pastors- o per afeccions -caçadors- tenen un bon coneixement del terme de Mequinensa. Continuar llegint….Al-Miknasiyya: Aproximació a la toponímia rural de Mequinensa.