Al-Miknasiyya: Mequinensa i les vies catalanes del segle XVIII.
Per Jacinto Bonales
La modernitat de la nostra societat ha creat una xarxa de camins que ha transformat radicalment les rutes de transport tradicionals. Al segle XVIII, quan tothom havia de moure’s a peu, en cavalleria o en llaüt, les comunicacions eren lentes i obligaven a fer constants aturades per descansar en els llargs trajectes. Viatges, però, que molt poca gent feia, acontentant-se d’anar als pobles dels voltants i, potser, a una de les ciutats més properes. Així doncs, la major part de la població vivia al poble, i en poques ocasions sortien a veure “món”. Però de Mequinensa estant, aquests homes arrelats a la terra veien passar constantment a navegants (molts d’ells nats o veïns de Mequinensa) Ebre amunt i avall, i fins i tot, en comptades ocasions, Segre amunt. És ben conegut el paper central de Mequinensa dins la xarxa de transport fluvial de l’Ebre, tema sobre el qual s’ha escrit força; però menys conegut és el seu caràcter de nucli vertebrador de xarxes de transport per via terrestre. No en debades, aquí es cobrava l’impost senyorial de la lleuda tant al transport fluvial com al terrestre. Fem-ne cinc cèntims.
A la Mequinensa del segle XVIII no n’hi havia cap pont, ni sobre el Segre ni sobre l’Ebre, però n’hi havia dos passos de barca. És sabut que aquests passos s’empraven per tal que els veïns poguessin anar a treballar les seves terres a l’altra banda d’aquests rius, però no és tan sabut que fins a principis del segle XIX formaven part de la xarxa principal de vies de comunicació entre Catalunya i Aragó.
Des de Mequinensa sortia el camí que anava cap a Fraga i Tamarit, tot vorejant el riu Segre i Cinca, per travessar aquest darrer a la mateixa plaça de Fraga. En la mateixa direcció nord, però passant per dalt de Monegre, estava el camí que des del poble arribava a Montsó, baixant de la terra alta a l’alçada de Ballobar, i creuant el Cinca a Alcolea per travessar Alfántega i el Pueyo. A dalt de Monegre, però, estava també el desviament que duia a Candasnos. Finalment, en aquest quarter de terme sortia el camí a Saragossa que anava vorejant l’Ebre per la riba nord. Dellà Segre dos camins enllaçaven Mequinensa amb la Granja d’Escarp i amb Almatret, pujant vora el Segre el primer i riu Ebre avall el segon. I al migdia de l’Ebre tres camins s’obrien com un ventall per anar a Faió (primer vorejant l’Ebre i després pujant la serra), a Fabara i Nonasp, i el tercer a Casp.
Aquesta xarxa, paer sí sola tan sols ens parla de la connexió del nostre poble amb termes veïns, però en realitat eren unes vies transitades per nombrosos traginers que anaven des d’Aragó a Catalunya (i a l’inrevés) portant bestiar i mercaderies. Coneixem algunes d’aquestes vies (pel que fa a la xarxa de camins catalans) que mostren la importància de Mequinensa com a nus de comunicacions terrestres; veiem aquests camins:
– Camí de Cervera a Mequinensa: en realitat enllaçava el nord-est de Catalunya amb les viles de Terol a través de Casp i Alcanyís. Sortia de Cervera per l’actual N-II passant pel Talladell, Tàrrega, Anglesola i Bellpuig, on es desviava cap a Vilanova de Bellpuig i seguia vers Juneda travessant les Garrigues per Aspa fins Alcanó. Des d’aquest poble s’arribava a Torres de Segre, on s’agafava la barca per guanyar el riu Segre, i s’entrava a Aitona, on s’ajuntava al camí que des de Mequinensa anava a Lleida, travessant Seròs fins arribar a Aviganya i al monestir d’Escarp. Aquí s’havia de travessar el riu Cinca a gual, enllaçant amb el camí que de Mequinensa anava a Fraga. Al segle XVIII es considerava com a camí carreter, és a dir, prou ample i en condicions per passar carruatges, i l’únic inconvenient que tenia era la incomoditat de passar el riu Cinca a gual.
– Camí de Lleida a Mequinensa: Enllaçava Lleida, Balaguer i els Pirineus d’aquesta província amb les terres de Terol. Sortia de Lleida cap a Alcarràs per l’actual N-II i allí es separava del camí de Fraga seguint cap a Aitona, enllaçant amb el camí carreter de Cervera a Mequinensa travessant Seròs, els monestirs d’Aviganya i d’Escarp, i creuant el Cinca per gual, arribant a Mequinensa. Aquest camí també era carreter, i com l’anterior, durant determinats mesos en arribar al gual d’Escarp els viatgers havien de “dar la buelta à la Puente de Fraga” perquè baixava molta aigua pel riu Cinca.
– Camí de Montblanc a Mequinensa: Camí carreter que enllaçava Saragossa i Casp amb el camp de Tarragona estalviant-se alguna jornada de viatge respecte al pas per Lleida. Sortia de Montblanc passant pel terme de Blancafort i travessant els pobles de Vimbodí, Tarrés i Albí fins arribar a Arbeca; i des d’aquí es dirigia cap a Castelldans, Granyena i Torrebesses per sortir directe a la Granja d’Escarp, seguint el riu Segre avall fins que es travessava el Segre amb barca o a gual.
– Camí de Prades a Mequinensa: De fet és una variant de l’anterior que uneix les muntanyes de Prades amb l’alt Aragó voltant el riu Ebre. Sortia de Prades baixant a Vilanova de Prades i, des d’aquí, anava al Vilosell i fins a Albí, on s’unia a l’anterior fins a Granyena i “Suchs”, on canviava de direcció cap al terme d’Almatret i cap a Mequinensa. Aquest, però, no era carreter sinó que en la part inicial era “barrancoso, desfilado y cubierto de arboles”.
– Camí de Tortosa a Mequinensa per la ribera: aquesta gran ruta terrestre anava paral·lela a la via fluvial. Sortia de Tortosa, anava dret a Bitern i Tivenys; pujava les costes de Som fins baixar de nou a Benifallet i Ginestar; passava els masos de Mora, Garcia, i després de fer el petit port conegut com “el pas de l’Asa” es sortia a Vinebre, girant cap al nord entrava al terme de Bovera i girava vers Maials. D’aquí recte a la Granja d’Escarp a l’ombra del Montmaneu, creuant el Segre amb barca.
– Camí nou de Tortosa a Mequinensa: A diferència de l’anterior, aquest era més transitat ja que no hi havia els inconvenients de les costes de Som i el pas de l’Asa que impedien el pas amb carros. A Tortosa es travessava el riu Ebre pel pont i es pujava riu amunt afins a Xerta, pujant després al pas de les “Trinxeres” i dret a Pinell. D’aquí es travessava la serra de Pàndols fins a un mesó conegut amb el nom de Camposines i s’arribava a Corbera, per continuar fins a Batea. Continuant cap al nord-oest s’entrava a Aragó per Fabara i seguint pels alts s’arribava a l’Ebre davant Mequinensa, creuant-lo amb barca. Aquest camí era tot ell carreter i nou, ja que es va construir l’any 1708 per ordre del Duc d’Orleans en el transcurs de la guerra de Successió.
Nota. (14/01/14), He localitzat un mapa del corregiment de Lleida on s’aprecien alguns d’aquests camins, concretament el camí de Tortosa a Mequinensa per la Ribera.
Font: ICC, fragment del mapa del comte Darnius, 1716.
Divendres passat revisàvem l’obsessió d’
