La Franja

Al Boletín de Historia y Geografia del Bajo Aragón, dels mesos de març i abril del 1908, hi trobem:

El lobo blanco de los Puertos de Beceite.- Marín y Vidal, hablando de Peñarroya en su libro La Provincia de Teruel, pág. 147, dice: “El año 1835 apareció en los puertos de Beceite una hiena á la que las gentes bautizaron con el nombre de El lobo blanco que fué por espacio de varios años el terror de todos los pueblos próximos á la referida sierra. Esta fiera penetraba en los cementerios y desenterraba los cadáveres, y llegaba á las cercanías de las poblaciones y acometía á los niños. En Peñarroya hizo cuatro víctimas en distintas ocasiones. La última fué un muchacho de 14 años que murió entre las garras de la fiera el día 3 de Mayo de 1839. Alarmóse la población, salieron todos los cazadores en persecución de la feroz bestia y aquel mismo día fué muerta en la canal de En Pavía por D. Juan Antonio de la Torre, que era una de las personas más distinguidas de Peñarroya y el mejor tirador del país.

José de la Torre, fill de Juan Antonio, tenia tretze anys quan el seu pare va matar la fera misteriosa. Més endavant deixaria un escrit on recordava quins eren els pobles afectats entre aquells 1835 i 1839: Paüls, Arnes, Miravet, Horta de Sant Joan, Queretes, Torre del Comte i Pena-roja, i finalitzava el paràgraf amb un etcètera que fa plantejar més interrogants.

Menciona tres víctimes infantils indicant les dates i els llocs dels atacs, amb els noms i dades dels pares. Informa d’una nena i un nen que tenien nou anys d’edat i d’un tercer de catorze. Una xiqueta només va quedar ferida.

Cinc il·lustres caçadors protagonitzarien una batuda per intentar d’abatre l’animal que es va fer des del cap de la Vinyassa fins al riu de la Canal. El pare del cronista va ser qui el va veure primer. En eixir-li a cinquanta-quatre passos, pogué disparar-li la bala que li travessà el cos.

El més curiós de l’escrit és quan afirma que posteriorment va descobrir-se que aquella bèstia era una hiena que s’havia escapat de «unos desbravadores» o domadors de circ.

Abatent la fera exòtica d’un circ hipotètic, podia haver-se acabat el problema, tot i que avui dia es podrien qüestionar molts dels detalls si no fos que no tenim més informa­cions. Però arran d’aquesta troballa documental feta recentment a Paüls, amb sis víctimes, hem de dedicar-hi atenció. Més encara perquè a l’obituari qui llavors n’era el rector, Ramon Valls, atribueix les morts al llop. Alguns capellans ometien les causes de defunció, excepte quan algú no rebia els sagraments. Contràriament, aquí gairebé hi són totes, malgrat que el mossèn sigui lacònic quan ho escriu.

«Sense memòria de quan aquí el llop es considerava habitual, hem perdut infinitat
de pautes sobre com ens havíem de comportar per prevenir-nos-en
i defensar-nos»

«No és estrany que els depredadors se sentissin atrets pels pobles on hi havia
altre tipus de bestiar, deixalles
i olors d’aliments o que es decidissin finalment pels humans»

Els historiadors diuen que l’origen dels registres parroquials ve de l’any 1348 per l’allau de víctimes de la pesta negra. Les cerimònies religioses es multiplicaven i calia controlar els cobraments. Si no hi havia la intenció que les generacions futures poguessin servar memòria d’alguns fets, molts sacerdots devien intuir aquesta conveniència i gràcies a ells trobem detalls valuosos per a la recerca. Vegem, si no, les dades de Paüls esmentades a l’encapçalament.

L’11 de juny de 1838, en el camí que va a Sant Roc, damunt del Freginal de la Retora, es troben «las reliquias ó restos del cadáver que ha degollado y en parte devorado un lobo a las diez de la mañana de hoy…». Pertanyen a la nena de set anys Juliana Cortilla Fandos. El 7 d’agost de 1838, a la Solana d’Emperia [sic] localitzen les restes «que no se comieron los lobos […] y se dijo ser el de Cosme Tarrega Celma», un vailet de tretze anys. Deu dies després, el 17 d’agost de 1838, s’enterra el cadàver de Josep Sanz Lluís. S’havia trobat mort als prats «de más abajo del mas de Agustí». La defunció podria ser pel mateix motiu que les altres, però el capellà no ho anota. O potser és que no veu clara la causa? La víctima sembla que té catorze anys. El 24 d’agost de 1838 diu que Tomasa Laloma Martínez «fue degollada por un lobo en la heredad de sus padres llamada la Coma y cuasi a la vista de los mismos». Tenia cartorze anys. Mossèn Valls aquest cop deu considerar que una mort tan dramàtica requereix que s’anoti amb més precisió. El 13 de setembre de 1838, una nova víctima de deu anys, Francesca Sanmartí Gracià, «fue degollada por un lobo en el barranco de les Ferreres».

En els mesos següents, es pot suposar que per l’èxit de la batuda de Pena-roja no hi haurà d’altres casos. En canvi, a Paüls faltava aquest darrer desenllaç fatal: el 28 de maig de 1839, vuit dies després d’haver matat la suposada hiena del Matarranya, enterren Benet Gabriel Viña, de set anys, per «mordedura de un lobo». No s’indica on passà, si bé es dedueix que devia estar ferit greument d’abans, i és l’únic cas amb «Misa de Cuerpo presente» i que «recibió el Santo Sacramento de la Extremaunción». L’Extremunció llavors era la unció in extremis, administrada quan la mort es veia venir. Als altres els havien dipositat de dret al cementiri. Es tractava només de restes i sovint s’hi llegeix «no recibió Sacramento alguno».

En tots els casos del poble, als escrits no hi ha concessions; no s’anomena «llop blanc» a la fera, ni «hiena», ni «bèstia diabòlica», malgrat que podríem intuir que a aquells territoris hi hagués pànic. En circumstàncies així, únicament s’entendria que si els xiquets conti­nuaven arriscant-se pels voltants, era perquè devien considerar-se imprescindibles en les feines de pagès o fent de pastors. Constatació que ara veuríem com d’irresponsabilitat dels pares, a menys que llavors una desgràcia d’aquestes encara s’assumís com inevitable. Actualment també sabem que circular amb cotxe pot tenir riscos i no ens en privem pas.

«Únicament s’entendria que si els xiquets continuaven arriscant-se pels voltants, era perquè devien considerar-se imprescindibles en les feines de pagès»

Per ocupar espais productius i amenaçats pels depredadors, la lluita dels nostres ancestres, que encara depredaven més, havia estat cruel i dolorosa durant generacions, però els humans no tan sols volíem sobreviure. Vam arrabassar de tot fins provocar que moltes espècies desapareguessin. Una de les afectades fou el llop, i a la península Ibèrica fa només gairebé un segle que s’extingiria dels territoris mediterranis i de força més enllà. Sense memòria de quan aquí aquesta fera es considerava habitual, hem perdut infinitat de pautes sobre com ens havíem de comportar per prevenir-nos-en i defensar-nos, encara que més sovint actuaven moguts per la indignació pels danys o bé només es resignaven a la fatalitat i no feien res. Hi havia tot un món d’estratègies o d’infortunis, així com d’actituds a l’hora d’enfrontar-s’hi per subsistir o d’arriscar-se per disposar de més recursos. Molts cops la gent hi deixava la pell perquè les intencions eren d’enriquir-se i s’hi exposaven més.

Ja al segle xx el rastre de les desgràcies s’oblidaria, enterrat amb els records dels més vells, que s’asilaven o bé quedaven immergits als suburbis industrials de moltes ciutats. El desenvolupament esbojarrat passava per alt la consideració ètica de l’entorn, tot i que el contacte amb la natura i els seus valors començava a enyorar-se. Una altra visió substituiria la realitat dura i viscuda. Faltava poc perquè es propiciés una certa nostàlgia, potser bucòlica. El llop corria un perill imminent d’extinció irreversible a bona part d’Europa i els moviments conservacionistes volien que es donés una nova oportunitat per cohabitar amb la fera més llegendària de l’hemisferi nord. S’implantarien accions de recuperació i la finalitat seria la de salvar Canis lupus. Tot i lestreves humanes, avui encara no és possible treure’l de moltes llistes d’espècies amenaçades, però determinats nuclis de diversos països s’han refet i s’expandeixen.

Per afavorir aquests intents, amb bona fe o desconeixement històric i situant-se a un dels extrems ideològics, apareixien els qui negaven a ultrança qualsevol indici de víctimes humanes atribuïdes al llop. Dades que també es van trobant a Catalunya, tot i que de manera minsa potser perquè s’ha fet poca recerca.

En aquesta reflexió cal preguntar-nos: pot ésser possible que una hiena visqui durant cinc anys als Ports? Seria albí l’animal? Va existir aquest circ de què parla la crònica? Per què la gent, que llavors coneixia bé el llop, en deia «el llop blanc»? O bé era un llop albí singular o de pelatge clar per ésser vell? No seria un mastí creuat amb llop? O un gos ensalvatgit?

La diagnosi no es pot aventurar sense més proves. Hem d’advertir que la impunitat de què es gaudia arreu tot donant la culpa al llop va ser real i documentada, fins que arribaria la criminologia moderna. Ara obtindríem mostres de pèl, saliva o excrements de cada depredador per analitzar-ne l’ADN i dictaminar qui són els autèntics responsables.

L’opinió d’un expert

Sobre aquests casos dels Ports, hem volgut consultar Jean-Marc Moriceau,professor de la Universitat de Caen, a la Baixa Normandia, i expert en la temàtica de víctimes humanes atribuïdes a les feres. Els seus llibres van causar debat en haver fet públics molts registres gals semblants als de Paüls. Segons ell, «es tracta d’un llop molt perillós, de comportament inusual».

El professor Moriceau explica amb detall la seua posició: «La designació de “hiena” és genèrica per qualificar qualsevol animal salvatge que ataca l’home i que es distingeix pel seu comportament, en comptes dels depredadors del territori. A França al segle xviii (i fins i tot el 1814) en quatre casos analitzats, les mentalitats populars han evocat la hiena per subratllar bé l’agressor i aïllar-lo de la conducta dels seus congèneres: el 1756 al Lionès, el 1764-1770 a Gavaldà, el 1788 a l’Esterèu i el 1815-1818 al Nivernès. Per Catalunya, excepte que es trobés l’origen exacte de la suposada hiena i la identitat del seu propietari (que no sembla pas el cas) ens atenem als rumors populars que reflecteixen un xoc psicològic per contrast amb la conducta habitual dels animals depredadors de la regió, a saber, els llops. En resum, llevat de noves proves, crec que aquesta pressuposada hiena és un llop devorador d’homes.»

«Tot i les treves humanes, avui encara no és possible treure el llop de moltes llistes d’espècies amenaçades, però en determinats nuclis de diversos països s’han refet i s’expandeixen»

A Catalunya, hi havia hagut accions oficials, amb continguts significatius perquè donen claus de com alguns llops podien acostumar-se a menjar carn humana. L’octubre del 1816 el capità general ordena batudes advertint que hi ha «personas mordidas por lobos»dels voltants mateix de Barcelona. Deien que, rabiosos, havien devorat una noia, matat dos homes i ferit un altre, quan si els llops haguessin estat avançadament rabiosos no haurien pogut menjar res. També decretaven caceres perquè «aun quando los lobos no sean rabiosos parece que han contraído el hábito de cebarse en carne humana […] tal vez por la proporción que han tenido en esta última guerra».

Pel que fa a episodis igualment documentats, n’hi ha un del Vallès Oriental que donava a conèixer el metge Bonaventura Sendil l’any 1825:

En Vilamajor cuatro muertos entre niños y niñas. Cogidos tres, dos niños y una niña, pero salvados, aunque gravemente heridos. En Monseny un niño muerto y devorado. En Santa Susana uno muerto y devorado. En Santa Susana uno muerto y otro gravemente herido, pero defendido. En San Esteban de Palau Tordera, uno muerto y la mayor parte devorado, y tres gravemente heridos pero defendidos. En Palau Tordera una niña muerta, y devorada la mayor parte. En Campins una niña muerta, y un niño cogido, pero defendido sin ser herido. En Collsabadell una niña muerta, y una cogida y gravemente herida. En Vilalba Saserra una niña cogida y defendida sin ser herida.

Acaba dient que el darrer atac va ser el dia 18 de març a una nena, «devorada enteramente, a excepción de un pedazo de brazo y un poquito de cabeza. Advierto todos estos daños y puedo dar justificación siempre que sea necesario».

Algunes explicacions possibles

Les persones no som preses habituals del llop, que prefereix herbívors. Però tampoc no s’han de descartar les seves capacitats com a depredador oportunista, intel·ligent i carronyaire sanejador del medi. De primavera a estiu pot arriscar-se quan no troba preses per criar els llobatons. No passem per alt que els mesos de més persones afectades coincideixen molt amb els dels estudis estadístics de Moriceau. És quan hi havia més presència humana als camps, els sembrats podien servir d’amagatall i permetre als llops observar les possibles preses vulnerables. Sense els ramats, que durant mig any solien allunyar-se per la transhumància, era difícil la supervivència de les llopades que campaven prop de la gent. Més encara si havien criat i comptant amb el recurs d’arreplegar bestiar, malalt o sa i la carronya que generava.

No ha d’estranyar, per tant, que els depredadors se sentissin atrets pels pobles on hi havia altre tipus de bestiar, deixalles i olors d’aliments o que es decidissin finalment pels humans, atesa la desorganització social i morts a causa de les guerres. Queden arxius de poblacions aquí esmentades on fer-hi recerca i obtenir dades noves. Serien útils per conèixer més detalls d’interès sobre aquests fets que ara ens semblen insòlits.

Bibliografia
Bevanger, K. i L. L. Olden, 2002. La peur du loup. Recueil d’attaques de loups sur des humains. Norsk Institutt for Naturfonskning. Trondheim, Noruega.
Burnier, F., 2001. «Comment peut on vivre avec des loups sauvages?». Bulletin des medecins suisses, 11: 549-554.
Costa i Savoia, E., 2012. Paüls. Arola Editors. Tarragona.
Curto i Homedes, A. i A. Martínez Silvestre, 1999. «La presència del llop a l’antic terme de Tortosa durant la baixa edat mitjana». Acta Historica et Archaeologia Medieaevalia, 20-21: 455-475.
Manent, A., 1995. El llop a Catalunya. Memòria llegenda i història. Pagès. Lleida.
Massip i Gibert, J. M. (ed.), 2011. El llop i els humans. Passat i present a Catalunya. Arola. Tarragona.
Massip, J. M. i J. Maroto (eds.), 2011. Llops i humans a Catalunya. Del passat al present. Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles. Banyoles.
Moriceau, J. M., 2007. Histoire du mechant loup. 3000 attaques sur l’homme en France. xve-xxe. siècle. Fayard. París.
Moriceau, J. M., 2011. Le loup et l’historien: La realité des attaques sur l’homme. Un bilan à l’échelle de la France (xve-xxe siècle). In Massip, J. M. i J. Maroto (eds.), 2011. Llops i humans a Catalunya. Del passat al present. Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles. Banyoles.

Josep Maria Massip i Gibert. Naturalista licòleg, Banyoles (Pla de l’Estany).
© Mètode 78, Estiu 2013.