Entre l’11 i el 15 de desembre de 2001 es va celebrar, a Tortosa, Benicarló i Morella, la primera edició del Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa. La segona edició va tenir lloc entre el 30 de març i el 2 d’abril de 2006 a Amposta i Rossell. Vinaròs i Jesús van acollir la tercera edició entre el 23 i el 26 de novembre de 2011. Deu anys després reprenem l’activitat amb la voluntat futura de recuperar la periodicitat quinquennal de les primeres edicions. En aquesta ocasió retornarem a Tortosa, Capital de la Cultura Catalana 2021.
Les motivacions que van propiciar el primer congrés continuen plenament vigents. Per tant, mantenim la voluntat d’establir un fòrum de debat i reflexió al voltant d’aquest àmbit geogràfic de referència, fragmentat administrativament i abocat a una injusta marginalitat perifèrica. Us proposem, doncs, reprendre plegats un camí que ens reubique en la veritable condició de cruïlla cultural i territorial que ens pertoca. El congrés acollirà aportacions sobre qualsevol temàtica que s’ocupe del territori, en el seu conjunt o parcialment, des dels diversos àmbits de les humanitats i les ciències socials.
Aquesta activitat, tot i el seu format acadèmic, pretén aconseguir la complicitat d’un ampli ventall de participants: des del món dels ensenyants als agents culturals de la societat civil. Tots aquells que, en definitiva, se senten partícips d’un projecte centrat en la vertebració, la potenciació i la projecció d’aquest territori interautonòmic.
Us convidem, doncs, a participar activament en el IV Congrés de Cultura i Territori a les Comarques de la Diòcesi de Tortosa, que tindrà lloc al Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili, a Tortosa, i a la XVIII Trobada de Centres d’Estudis i Entitats Culturals de l’Antiga Diòcesi de Tortosa, que tindrà lloc a Móra d’Ebre.
El presidente de la Diputación de Teruel asiste a la inauguración de la biblioteca municipal después de que el ayuntamiento llevase a cabo una ampliación
La biblioteca acogió la presentación de la obra completa de Desideri Lombarte; El presidente Rando, el concejal Rubén Lombarte, el profesor Artur Quintana y el diseñador Carles Terés dieron los detalles de la publicación. J. L.
La localidad natal del poeta y escritor Desideri Lombarte acogió ayer la presentación del libro “Obra poètica completa de Desideri Lombarte”, que recoge la obra de este escritor e investigador en lengua catalana, nacido en 1937 en Peñarroya de Tastavins. Además de una extensa obra poética, Lombarte también escribió teatro y novela, trabajos de investigación histórica y antropológica y artículos de opinión. El acto tuvo lugar en la recién remodelada biblioteca de la localidad tras las obras que el Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins llevó a cabo, dentro del edificio polivalente.La presentación de la obra poética se produce después de que el Instituto de Estudios Turolenses y la Diputación de Teruel, editores del libro, presentasen esta obra en una céntrica librería de Barcelona. Editada por el propio Instituto de Estudios Turolenses, se trata del primer libro en catalán de la colección Biblioteca Turolense.
El acto de presentación contó con la presencia del presidente de la DPT, Manuel Rando que fue recibido por el alcalde de Peñarroya de Tastavins, Ricardo Blanch. Tras firmar en el libro de honor del ayuntamiento, tuvo lugar el acto de presentación del ejemplar. En este caso la presentación corrió a cargo del propio presidente Rando, del concejal de cultura y teniente-alcalde de Peñarroya de Tastavins, Rubén Lombarte, el filólogo Artur Quintana y el escritor y diseñador Carles Terés, encargado de diseñar la portada. Quintana y Terés fueron los coordinadores del libro junto a Héctor Moret.
El libro, en el que destaca la calidad de la edición, recoge a lo largo de 700 páginas la obra completa del célebre autor matarrañense. Durante el acto destacaron que se trata de uno de los poetas en lengua catalana más universales, que integra el primer volumen de la colección Biblioteca Turolense, dedicada a la obra completa de autores de la provincia.
Durante el acto se dieron a conocer distintos detalles de esta nueva publicación. J.L.
En este sentido, el presidente Rando señaló la importancia de divulgar las figuras turolenses más importantes del mundo de la cultura. «Esta provincia puede presumir de una extensa riqueza cultural, dentro de la que no hay que olvidar la lengua catalana, parte imprescindible de nuestra identidad como provincia», explicó Rando. «Tenemos que poner en valor, tanto en el propio territorio como fuera, los iconos culturales de nuestra provincia. Y Desideri Lombarte ya lo es. Aún más, en este caso apostamos por darle una mayor trayectoria a este trabajo con la presentación en Barcelona el pasado 6 de octubre y acabamos de cerrar 4 presentaciones en Tortosa, Tarragona, Castellón y en Valencia», añadió durante el acto de presentación destacando que es el primer título en catalán de la colección «Biblioteca turolense».
El presidente se ha mostrado muy satisfecho por formar parte de este acto «en un día feliz” que ejemplifica «la forma de trabajar del nuevo IET, mucho más abierto a la ciudadanía, que apuesta por la descentralización más allá de la capital». Los coordinadores del proyecto destacaron el propio ejemplar, de gran factura técnica, y describieron a Desideri Lombarte como un escritor aragonés de lengua catalana «que intenta llevar a cabo una obra de gran ambición literaria, a pesar de no contar con tradición ni en castellano ni en catalán, digna de este nombre en su tierra de origen».
«La obra está centrada, de una forma o de otra, en la evocación emocionada, a través de la historia colectiva y personal, del paisaje y el pasado de los lugares donde había nacido, nutrido y hecho este escritor, y de las personas que lo habitaron y habitan», añadió Artur Quintana. Según Quintana, «el poeta quería dejar testigo de la vida y la historia silenciada de la gente del Matarraña, y, al hacerlo, desplegó también una profusa muestra de poesía amorosa y de meditación cáustica sobre la cruda existencia del hombre moderno, sobre la muerte y la soledad, y con espléndidas metamorfosis». Lombarte es considerado como «una personalidad y persona esencial en el desarrollo del activismo cultural y de la historia de la literatura y cultura catalanas en Aragón». Aparejador de profesión, supo convertir la gente y la tradición oral del Matarraña en general y de Peñarroya de Tastavins en particular en un universo literario con gran aceptación popular. El acto contó además con la presencia del presidente de la comarca del Matarraña, Rafael Martí y la diputada provincial Susana Traver.
Renovada y ampliada biblioteca
Todo ello a tan solo dos días del día Internacional de las Bibliotecas. El acto tuvo lugar tras la remodelación de las instalaciones situadas en el Edificio Polivalente. El consistorio decidió unir dos dependencias para ampliar las antiguas instalaciones y que actualmente son más espaciosas y diáfanas. «Teníamos 2 salas, una dedicada a la biblioteca y otra destinada a celebrar juntas y durante la pandemia decidimos contar con un espacio más amplio y terminar de equipar estas instalaciones, todo ello con medios propios», explicó Ricardo Blanch, alcalde de Peñarroya de Tastavins. El primer edil subrayó que el acto de inauguración se produjese a pocos días del día Internacional de las Bibliotecas y en un acto en el que se puso de manifiesto la importancia del ilustre escritor Desideri Lombarte.
El presidente de la DPT, Manuel Rando firmó en el libro de autoridades y fue recibido por el alcalde Ricardo Blanch. J.L.
La nueva biblioteca del municipio de Peñarroya de Tastavins es una ampliación de la anterior, que había quedado pequeña para el gran volumen de libros con los que cuenta (alrededor de 4.000). Se sitúa en un espacio municipal multidisciplinar de 80 metros cuadrados, renovado y dedicado también a charlas, actividades, estudio, como espacio de lectura o punto de encuentro para la escuela de adultos o el club de lectura. El presidente Rando destacó la importancia de contar con una nueva instalación de este tipo. «Inaugurar una nueva biblioteca en la provincia, o su ampliación, es abrir una ventana a la cultura, el conocimiento y la información. Significa enriquecer a los vecinos y vecinas de todas las edades y dinamizar la vida cultural de la localidad a través de la lectura», explicó el presidente de la DPT, que añadió que «desde la DPT vamos a seguir apoyando lo que es la parte más importante y esencial de la cultura: la lectura».
El presidente provincial recordó que el equipo de gobierno de la DPT está impulsando los programas de fomento de la lectura y las ayudas para la compra de libros y material. El importe de estas últimas ayudas se ha duplicado excepcionalmente, también como forma de ayudar al sector librero, pasando de los 70.000 euros de 2020 a los 140.000. Además, se ha creado una línea específica de subvenciones para las salas de lectura, con 6.000 euros «que permiten llegar también a las localidades más pequeñas, las que no cuentan con biblioteca pública al uso», y se han destinado 10.500 euros al programa ‘Leyendo con…’ con el que la DPT impulsa la organización de encuentros con escritores y otros profesionales en las bibliotecas públicas para lanzar sus opiniones o generar debates en torno a la lectura previa de un libro. El fomento de la lectura por parte de la institución provincial a través de las bibliotecas y salas de lectura municipales coincide con «un aumento de lectores en todos los municipios», según Rando. «Entre las cosas buenas que ha traído la pandemia, está el incremento de lectura en la población», precisó.
El acto completó el aforo máximo permitido. El presidente Rando conoció junto al alcalde y la técnico de la biblioteca la nueva ampliación. J.L.
Por su parte según explicó el teniente-alcalde y concejal de cultura del Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, Rubén Lombarte, el consistorio se ha encargado con fondos propios de la reforma de la biblioteca, y ya contaba con el nuevo mobiliario. Asimismo, se ha reformado una de las calles que da acceso al edificio, la calle del Rosario, donde se localiza además la vivienda natal de Desideri Lombarte. Estas obras se han llevado a cabo gracias a la financiación del Plan de Obras y Servicios de la DPT. Rubén Lombarte ha explicado que el objetivo es que los vecinos y vecinas se relacionen, «y somos conscientes de que la biblioteca es un lugar de encuentro importante», ha dicho. «Tenemos un club de lectura muy dinámico, existen lectores de todas las edades y es necesario tener un espacio acorde a las necesidades de los usuarios». De hecho, la biblioteca de Peñarroya de Tastavins es el lugar de encuentro del club de lectura del municipio, integrado por diez personas, que ha seguido activo a pesar de la pandemia.
Sense el reconeixement de l’oficialitat i arraconat geogràficament a la zona més septentrional d’Aragó, la llengua aragonesa es troba en una situació límit. La transmissió generacional de l’idioma és profundament fràgil, el suport institucional que gaudeix és mínim i arrossega la maledicció de no comptar amb un estàndard consensuat entre les organitzacions implicades en la seua promoció. La recent creació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua hauria de resoldre una problemàtica que dificulta el creixement d’una comunitat lingüística amb poc més de 8.000 parlants. L’emergència a les xarxes socials del fenomen Jorge Pueyo, qui fa activisme digital de l’aragonès, és l’última mostra de resistència espontània del xicotet teixit d’associacions que lluiten a l’Aragó per evitar la mort d’una llengua amb les constants vitals precàries.
Presentada la obra poética completa de Desideri Lombarte, editada por la Diputación provincial.
Participantes en la presentación del libro de Desideri Lombarte, delante de la casa de Peñarroya en la vivió el poeta.
Heraldo.es
La nueva biblioteca pública de Peñarroya de Tastavins ha sido escenario este viernes de la presentación del libro “Obra poètica completa de Desideri Lombarte”, una monumental antología editada por el Instituto de Estudios Turolenses (IET) sobre la obra del escritor natural de esta localidad del Matarraña fallecido en 1989 en Barcelona. Lombarte es el máximo exponente de la literatura en catalán escrita por autores turolenses. El presidente de la Diputación de Teruel (DPT), Manuel Rando, ha celebrado con este acto, que ha incluido la inauguración de la nueva biblioteca de Peñarroya, el Día de las Bibliotecas, que tiene lugar cada año el 24 de octubre,
L’aragonès és una llengua minoritària i minoritzada que pateix greus problemes de transmissió generacional, ensenyament i alfabetització a les escoles, visibilitat pública i dispersió entre els parlants, però és també una llengua que, en els darrers anys, s’ha anat fent un espai a Internet i a les noves tecnologies. De ser la llengua majoritària en tota la regió d’Aragó, actualment té menys de 30.000 parlants. Aquest fet permet que en bona mesura es pugui parlar d’una comunitat d’aragoneso-parlants amb una forta consciència lingüística. Aquest és el cas de Jorge Pueyo, que parlarà sobre la pròpia experiència de ser un divulgador i activista de l’aragonès, sobretot a les xarxes socials.
Jorge Pueyo, divulgador de l’aragonès i activista lingüístic.
Jo tindria uns nou anys i un dia ma mare me va enviar a comprar sardineta a casa del tió Maties i la tià Ramona (la seua dona).
—Pedro, agarra diners i marxa volant a comprar sardineta a casa del tió Maties, que si no s’acabarà. Quan arribos, crida a la tià Ramona des de l’entrada i baixarà a atendre’t —me va dir ma mare, mentres pelave unes pataques per a ficar-les al topí del cocido.
Vaig agarrar un duro i un cabasset d’anar a comprar i me’n vaig anar a escape cap a la plaça. Mentres caminava pel carrer de Baix, anava infundat repetint mentalment lo nom de la tià Ramona per a que no me s’olvidare pel camí. La tià Vicenta de Borràs me va veure passar i me va dir:
—Pedro! Vas a comprar sardineta?
—Sí —li vaig contestar tot estranyat—. Com ho ha endevinat?
—Perquè anaves repetint en veu baixa: “tià Ramona, tià Ramona”. Ja fas com ton pare, que parleu sols quan aneu cavilosos —me va dir enrient-se una mica de que pensara en veu alta sense acatar-me’n.
Acabada el 30.3.2019 per l’Estudio de Filolochía Aragonesa s’ha publicat enguany per Prensas Universitarias de Zaragoza, obra que completa esplèndidament la Gramática d’en Nagore. En ortografia hi ha hagut un gran retorn a l’aragonès medieval i renaixentista, restituint sobretot la grafia “ny” que tant el Govern com el Consello no havien gosat fer de por a reaccions catalanòfobes –els de l’EFA no han estat tan conseqüents com la SLA, però deu-n’hi-doret! A la llista de superació de catalanofòbies s’ha d’afegir l’entrada del perifràstic a tots els paradigmes verbals. S’hi afegeixen molts més encerts: deixen clar que lo soniu [x] no ye propio de l’aragonés (p. 13); donen molts exemples del que de función estrictamente nexual, tipus La muller que en charram ye ixa (p. 207), que el castellà i el català acadèmics es mostren molt reticents en acceptar-lo, malgrat el gran ús que se’n fa; no obliden el que àton com a marca interrogativa: Que te fa mal la pancha? (p. 210), tan condemnat en el castellà d’Aragó … i per més que afirmin que la gramàtica no descriu l’aragonès estàndard –encara en formación (p. XIV)– sí que ofereixen normes i models genuïns de totes les variants perquè cada parlant a partir de la seua puga anar avançant cap a l’estàndard, i quan cal exposen i condemnen els castellanismes –vegeu-ne un bon exemple a p. 411. De crítica poca n’hi ha: a la p. XXIX en citar les llengües cultes que convivien amb l’aragonès obliden l’àrab i l’hebreu. Les paraules esdrúixoles en toponímia podrien ser-ho per arcaisme (p. 5), però no ho seran per castellanisme? –la qüestió és envitricollada i els savis ens l’haurien d’explicar. Condemnen com vulgarisme l’ús de l’article determinat davant noms de persona (104), però no ho faran per mimetisme amb la condemna per part del castellà acadèmic? El LAPAO i el LAPAPYP són només locucions territorials (XXX)? Minúcies, que desapareixen davant dels molts encerts que el llibre té, i encara més per haver-lo escrit en aragonés: de traza que la metallengua empllegada puede estar eixempllo […] de lo que se pedrica (p. XI). Llegiu-lo: en traureu gran profit.
Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot
Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.
I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.
Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.
Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.
L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.
Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.
Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc., apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.
Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).
En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels llocs on aquesta llengua és predominant.
Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.
Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones
A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a reimplantar-los entre les generacions més joves
Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a protegir i difondre la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.
Pirita Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80, pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.
Tanmateix avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.
Inari és també la seu de Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.
Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.
Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.
Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».
Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.
Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.
Centre Cultural Sami “Sajos” a Inari (Lapònia finlandesa) Foto: Terhi Tuovinen
