Iniciativa Cultural de la Franja –entitat integrada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació Cultural del Matarranya– ha decidit atorgar el XII Premi Franja. Cultura i territori corresponent a l’any 2018 al cantautor favarol pels més de cinquanta anys de trajectòria musical i cultural.
ÀNGEL VILLALBA DAMIAN
Àngel Villalba Damian, nasqué a Favara el 1945, on va estudiar a l’escola del seu poble fins el batxillerat, des de menut va formar part de la rondalla de jota local on també hi va participar el seu pare. A continuació seguí la seua formació a les Escoles de l’Exèrcit de l’Aire a Logronyo i a Canàries, on va participar com a músic en el grup pop-folk Los Buchones que intentava recuperar el folklore popular canari. Aquí va aprendre a tocar el timple canari el seu fidel amic en totes les seues actuacions musicals i que alternarà amb la guitarra per acompanyar la seua veu. Després de la seua etapa de formació a les illes residirà a Catalunya definitivament des del 1968, encara que continuarà visitant Favara freqüentment. És l’etapa en què comença a compondre cançons reivindicatives de classe i altres dedicades a la seua terra d’origen: “Lo Matarranya i l’estiu”, “Les sabates del burguès”, “Lo llaurador”… Més tard, militant en el moviment àcrata, i com a cantautor actuarà compartint escenari amb Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, Marina Rossell i Ovidi Montllor, entre altres, durant el final del franquisme i primers anys de la transició, amb concerts compromesos i reivindicatius contra els poders polítics i econòmics. En totes les actuacions en el seu repertori incorporarà cançons de la Franja interpretades en la seua llengua. En el 1983, es donarà de baixa de la CNT desencantat de la política i deixarà d’actuar com a cantautor. Dos anys després participarà en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana 1986, dins de la Comissió Territorial d’Aragó, i amb el cantautor de Saidí, Anton Abad i el rapsode calaceità Antoni Bengochea recorreran tota la Franja amb recitals poètico-musicals per a difondre la literatura i la llengua catalana del país. El 2002 enregistra el seu primer CD “Àngel Villalba. 30 anys de cançons” amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya i l’Ajuntament de Favara entre altres. Amb vint-i-un temes seleccionats pel músic, una antologia de les tres dècades d’activitat artística. Participa, des del 2000, en el Projecte d’Animació Cultural Jesús Moncada que organitza el Departament d’Educació del Govern d’Aragó i visita diferents centres escolars franjolins. “Olivera d’Aragó” és el seu segon treball discogràfic enregistrat el 2012 amb la selecció de 13 cançons que va presentar en el teatre de Favara com a recital de comiat. I recentment “Àngel Villalba. Cançons i poemes”(2018) va ser el volum que va recopilar tot el treball del cantautor favarol i que va publicar la Comarca del Baix Aragó-Casp com a homenatge a la seua activitat artística i de compromís social. Més de cinquanta anys d’activisme cultural i una vuitantena de composicions, entre cançons i poemes.
Àngel Villalba, en una actuació al centre cívic de Can Basté (Barcelona) l'any 2007. / Carles Sancho
Como muchos os habréis enterado a través de la prensa, en estos últimos días se han estado vertiendo un sinfín de calumnias a nuestro centro, a través de algunos medios de comunicación, de adoctrinamiento catalanista, a raíz de unos carteles de animales expuestos en una de las clases del colegio, y por una foto realizada el día de las elecciones. Además difamando como haciendo entender que es un hecho habitual en nuestro centro educativo. Las líneas que siguen abajo es la respuesta del colegio, que se ha enviado a los medios, aunque estos o la han reducido o no la han publicado:
Vivimos en un país democrático, en el que cada persona puede manifestar sus opiniones, aunque a veces estas vayan en contra del sentido común. Pero lanzar gratuitamente la afirmación de que en el colegio de Valderrobres “existe un adoctrinamiento catalanista en las aulas” rebasa la mera opinión; es simplemente una falsedad.
Se acusa al colegio de adoctrinamiento catalanista por la presencia de unos carteles de fauna en una de las aulas cuyo encabezamiento es “Fauna dels Països Catalans”. Estos carteles se encuentran allí exclusivamente por una actividad de aula en el marco del área de ciencias naturales, en la que los alumnos estudiaban los animales de nuestra comarca del Matarraña. En ella cada alumno se preparaba una exposición sobre un animal de nuestra zona para explicarlo a los demás en clase. El final de la actividad consistía en que localizasen el animal que habían explicado en los carteles y que lo compartieran con sus compañeros. Estos carteles fueron cedidos por el padre de uno de los alumnos y se consideró que contenían muy buena información sobre los animales de nuestra zona, ya que se encontraban prácticamente todos allí, con gráficos de calidad y además aparecían sus nombres en castellano, catalán y latín. Esto motivaba a los alumnos que aprendieron que estos animales pueden tener un nombre diferente según la zona y que el nombre en latín servía para identificarlos en todo el mundo. En ningún momento se comentó nada del encabezamiento de los carteles lo cual consideramos totalmente superfluo. Consideramos que cualquier material didáctico es bueno o aprovechable si la información que contiene es de calidad al margen de donde proceda.
Por cierto, estos carteles están editados desde hace ya unos cuantos años y nunca nadie “se había rasgado las vestiduras por ello”. El querer ver adoctrinamiento catalanista por el hecho de que aparezca “països catalans” (término que por cierto se refiere a aquellas zonas donde se habla catalán o variantes dialectales de este y es muy anterior a los actuales movimientos político-independistas), es ya algo que está dentro del crispamiento político de hoy en día, en el cual no vamos a entrar como centro educativo, considerando que estamos muy por encima de todo ello. Es obvio decir también que los alumnos de esa edad desconocen lo que es ese término y más aun toda la polémica que acarrea en el mundo de los adultos, para ellos está vacío de cualquier contenido ideológico y así debe seguir siendo.
El nuestro es un centro abierto a la cultura, a la convivencia y a la pluralidad de ideas. Aquí educamos a personas en el respeto, la tolerancia y la apertura de mente, y de ninguna manera imponemos una u otra ideología. Apostamos por el conocimiento, sin reparar en etiquetas y valorando todas las manifestaciones culturales, incluida la lingüística. A menudo hacemos referencia a la etimología de las palabras, principalmente al latín; pero también al griego, al germánico o al árabe. En ocasiones comparamos los términos parecidos que existen en otras lenguas hermanas del español, como el rumano, el francés o el catalán. Es apasionante la lengua, su variedad y su riqueza. Y eso se transmite en la escuela. Las lenguas acercan, no diferencian ni apartan.
Nuestro centro nunca ha negado una razón o una explicación a quien la ha demandado. Por eso estamos dolidos y afectados por las manifestaciones realizadas en la prensa y redes sociales sobre ese pretendido miedo a las represalias que pueda sufrir el alumnado, como se hace referencia en el escrito. En un colegio con casi 200 familias debe haber disparidad de opiniones sobre la labor que se realiza en él, pero —insistimos— cuando alguien ha tenido dudas, preguntas, sugerencias o quejas, se le ha atendido con absoluto respeto y receptividad. Además siempre hemos animado a participar en los órganos de representación de las familias en el centro, Consejo Escolar y AMPA, con el fin de que todas las ideas y opiniones sean escuchadas.
Por este motivo nos extraña que una acusación particularmente grave como la de adoctrinamiento se airee a los cuatro vientos en la prensa y redes sociales sin haber sido contrastada previamente. No llegamos a vislumbrar las razones que han llevado a esta actuación, pero tenemos la conciencia muy tranquila; nuestras actividades y acciones educativas están amparadas por la legislación actual y por los documentos del centro, aprobados por toda la comunidad educativa. Por otra parte es fácilmente comprobable si nos ceñimos al asunto, que en lo que respecta al idioma, el que se usa en las clases en la dinámica del centro es el castellano, siendo el catalán específicamente usado en el horario de esta asignatura para los alumnos que la cursan, aparte toda nuestra documentación, información a las familias, página web, blog, actividades, proyectos y un largo etc. se encuentran además en castellano, por lo que resulta totalmente absurdo lo del adoctrinamiento catalán. Además, nos negamos rotundamente a ser utilizados como herramienta política de uno u otro signo; no queremos entrar a formar parte de esa maquinaria, así que, por favor, no sigan por ahí.
Un centro educativo es un espacio de respeto, de cordialidad y de convivencia en el que se educan a los adultos del mañana con la esperanza de tener, para todos, un mundo mejor. De manera que mantengamos alejados de él las crispaciones de los adultos del presente.
El colegio público Vicente Ferrer Ramos de Valderrobres lleva desde hace años invitando a los padres de alumnos de 2º de primaria, que voluntariamente quieren, a explicar la actividad que desarrollan en su vida laboral. Iniciativa que me parece muy interesante y recomendable.
Hace poco fui como padre de un alumno de 2º primaria a explicar en qué consistía mi trabajo, relacionado con el Medio Ambiente (Agente Protección de la Naturaleza). Después de contarles los diferentes aspectos del mismo y enseñarles numeroso material didáctico (guías, pósters, material técnico. etc.), deje en el centro, a fin que pudieran seguir trabajando en temas medioambientales, diverso material como una guía de árboles, arbustos y plantas medicinales y diferentes pósters de animales. De ellos había uno editado por el Gobierno de Aragón y otros editados por una entidad bancaria catalana (ambos hace ya casi quince años).
El criterio para dejar dicho material fue simplemente, a mi «modesto entender», la calidad de los dibujos y laminas y su posible función pedagógica visual.
Lamento que este hecho haya generado tanta polémica, ya que, repito, en ningún momento hubo ninguna otra intención que la de aportar un material pedagógicamente interesante. Entiendo que dichos pósters, descontextualizados, hayan podido provocar a algunas personas cierto malestar.
Lamento profundamente los problemas que haya podido causar a profesores y en general al centro escolar, cuya labor como padre considero magnifica.
Espero que el hecho quede lo suficientemente aclarado y se de por zanjada la cuestión.
Muchas gracias.
PD: Lamento que en Aragón, donde el 38% del territorio ( «vaciado») está bajo alguna figura de protección ambiental, no tengamos inversiones a nivel medioambiental a la altura (material educación ambiental de calidad, inversiones en incendios, en desarrollo rural, etc.), lamento que la mayoría de los niños de primaria que viven en pueblos de ese «territorio protegido» para poder cursar extraescolares tan básicas cómo algún deporte o música además de desplazarse tengan que costearse transporte y chofer , lamento que los servicios e infraestructuras en la mayoría de los municipios de ese «territorio» protegido estén como están, lamento…
JOSÉ LUIS RODA CENTELLES Padre de alumno de 2º de primaria
Charrín Charrán ofrecerá reportajes y entrevistas sobre asuntos sociales y culturales todos los domingos a las 9:45 horas desde una perspectiva joven y desenfadada
Aragón TV estrena este domingo Charrín Charrán, su primer programa en lengua aragonesa. Este magazín ofrecerá reportajes y entrevistas sobre diferentes temas sociales y culturales de la comunidad desde una perspectiva joven y desenfadada.
Este programa pionero de Aragón TV estará conducido por Silvia Cebolla, youtuberzaragozana, con amplia experiencia en la generación de contenidos en lengua aragonesa. Junto a ella también participarán Jorge Pueyo, joven licenciado en derecho natural de Fonz, uno de los municipios donde el aragonés se habla con mayor vitalidad, y Juan Pablo Martínez, profesor de la Universidad de Zaragoza y académico de la lengua aragonesa.
El programa contará con como “Pizarra y clarión”, que acercará algunos aspectos del aragonés a la audiencia de Aragón TV, una miniserie de dibujos animados dedicada a la historia de Aragón y un espacio en el que participarán escolares de localidades altoaragonesas.
En la actualidad algo más de 25.000 personas, según datos del Censo de Población y Viviendas de 2011 del INE, hablan aragonés. Se trata de una de las lenguas minoritarias en más serio peligro de extinción de Europa Occidental, como reconocen diversos organismos internacionales.
La actual Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, establece en su artículo 24 la necesidad de que los poderes públicos impulsen la emisión de programación en las lenguas y modalidades propias de la comunidad. Un precepto que se cumple con la emisión de Charrín Charrán, un programa realizado en las diferentes modalidades lingüísticas que componen la lengua aragonesa.
Con la emisión de este programa, Aragón TV se une a las televisiones públicas que apuestan por la realización de contenidos en lenguas minoritarias. Se trata de experiencias que además de las diferentes televisiones públicas españolas también han desarrollado otras cadenas en otros países europeos, como Francia (tal es el caso de TF3, con emisiones en lengua occitana) o Gran Bretaña (a través, por ejemplo, de BBC Alba, una cadena realizada en gaélico escocés).
Charrín Charrán dispondrá además de la opción de seguir en castellano cada programa (por medio de la activación de los subtítulos para personas sordas). De este modo se facilita la comprensión y conocimiento de la lengua aragonesa por parte de la audiencia de Aragón TV.
Los distintos capítulos de ‘Charrín Charrán’ estarán disponibles tras su emisión en la web de Aragón TV ‘A la carta’.
A investigación recient mos aduyó a identificar a o neoparlant como un sucheto crucial en o present y en o futuro d’as lenguas minorizadas. En os zaguers anyos, l’interés por este sucheto propició un puyal de trobadas, congresos y publicacions que mos aduyan a comprender una parte d’a historia. Pero encara n’i hai mas. En o momento actual, ye menister reflexionar sobre os pasos necesarios pa que, dillá de l’impacto academico, podamos lograr una repercusión real y efectiva en a recuperación d’as lenguas minorizadas en as que as personas neoparlants suposan un motivo pa a esperanza.
Asinas, dende o proyecto d’investigación NEOS promovemos a celebración d’o simposio «De neoparlant potencial a parlant activa d’una lengua minorizada» mirando dos obchectivos principals: d’un costau, ubrir espacios pa ixa reflexión; d’atro costau, presentar os resultaus d’as investigacions mas recients.
O simposio se desenrollará en a Universidat de Vigo, os días 17 y 18 d’octubre de 2019.
Contaremos con a participación d’a Dra. Jacqueline Urla (University of Massachusetts Amherst) como conferenciant plenaria.
31 chuliol 2019: zaguer día d’acceptación de resumens.
1 setiembre 2019: encomienzan as inscripcions.
17-18 octubre 2019: simposio.
Pa cualsiquier consulta u propuesta: neos@uvigo.gal
Actividaz d’investigadors d’o Seminario Aragonés de Sociolingüistica en o proyecto d’investigación “El neohablante como sujeto social: el proceso de conversión linguística en Galicia, Euskadi, Aragón y País Valenciano” (FFI2016-76869-P): aquí y aquí.
Estem en una de les etapes de la democràcia espanyola a on les votacions s’han fet (encara) més significatives. Una de les evidències és que s’han multiplicat los partits polítics. Perquè venim d’un sistema dominat pel bipartidisme que ha passat a ser dominat pel multipartidisme. I les polítiques d’aliances s’han multiplicat. També vam tindre dos eleccions successives a l’Estat (2015 i 2016) per a poder conformar una majoria parlamentària suficient que donare un govern. Un govern que al final no va ser prou estable, i lligat en la corrupció, va donar pas a la primera moció de censura exitosa des de la transició. Mentre, també han irromput los referèndums, i un conflicte potentíssim sobre la seua pertinença, qui els pot convocar, violència policial a qui defensa la votació, i el pes de la llei a qui ha promogut la resolució de conflictes per via política. I finalment, l’avançament d’eleccions estatals (congrés i senat), que quasi coincidiran en les municipals, autonòmiques, europees, i també donaran lloc a renovacions de comarques i diputacions provincials. Compadeixeu als que tenen fòbia a les eleccions :) Però em vull centrar en un tema concret, i és lo de la representativitat. Antigament, des de l’esquerra se solie apuntar que el sistema electoral no era representatiu de la diversitat política del país. I es denunciave que els nacionalistes perifèrics n’eixien beneficiats. Pujol ere el seu maldecap.
Les eleccions tenen com a objectiu afavorir la participació política, la representació, la formació d’un govern, i donar legitimitat al sistema. Per tant, lo vot ha de ser universal, lliure, igual, directe i secret. I és que el sistema electoral se compose de cinc conceptes clau: la fórmula electoral, la circumscripció, la candidatura, l’estructura del vot i la barrera electoral. I al debat polític habitualment pren rellevància la fórmula electoral. Hi ha sistemes que primen una fórmula majoritària: a Estats Units, per exemple, cada circumscripció vote un únic representant, i qui més vots trau, se quede tota la representació de la circumscripció. És un sistema que sol privilegiar el bipartidisme i l’estabilitat. També és una fórmula majoritària la de les presidencials de França: en una primera votació se selecciona als dos que tenen majoria de vots, i en segona volta se quede el Govern l’únic que té la majoria absolut. Es un sistema més costós, però que privilegie el multipartidisme, i els partits se veuen en l’obligació d’interaccionar per a obtenir suports. I finalment, hi ha els sistemes proporcionals, com lo nostre. Amb tot, la proporcionalitat completa no és un sistema habitual, perquè en quasi tots los països se sol privilegiar els partits amb més vots, i se sol reduir la representació dels que en tenen menys. Per això s’apliquen fórmules com la D’Hondt (usada a Espanya i molts altres països), que donen una lleugera avantatge als partits majoritaris.En tot cas, esta fórmula promou sistemes multipartidistes, en partits rígids i independents. D’alguna maneraels sistemes majoritaris s’associen en la reducció de la representativitat, i els sistemes proporcionals, amb la inestabilitat. I aquí hi ha un gran debat, sobre si és millor tindre sistemes representatius inestables, o tenir-los estables i poc representatius. Però també és cert que hi ha una gran discussió al respecte, perquè els directament proporcionals solen crear dos blocs de partits, aconseguint estabilitat com els majoritaris, i alguns sistemes majoritaris poden ser també poc estables.
En tot cas, la tria d’un sistema electoral no és innocent, perquè és la regla per la que els vots es converteixen en escons, i acaba primant uns partits per sobre dels altres. És un sistema partidista, que sol ser més o menys consensuat pels sectors que el formen. A més, lo sistema triat té conseqüències psicològiques sobre els electors. Perquè poden acabar votant un partit que no és la seua primera preferència, perquè té més possibilitats de tenir quotes de poder (vot útil). Però també té conseqüències sobre les conformacions d’aliances electorals. Per exemple, les eleccions europees, en circumscripcions estatals i no provincials, tenen com a conseqüència que els partits regionals tendeixen a fer coalicions per a sumar el seu vot a nivell estatal. O les eleccions estatals, a on los escons d’algunes províncies són pocs, i per tant, tendeixen a ocultar els partits minoritaris, fan que partits com lo PAR en ocasions se presenton en coalició en partits estatals com lo PP per a obtindre representació. En tot cas, se parle sovint de canviar la fórmula electoral. Podemos va proposar canviar el repartiment del sistema d’Hondt pel Sainte-Laguë, que s’utilitza en altres països. Evitant tecnicismes, la fórmula proposada és més proporcional que l’actual. Però qui serie el principal perjudicat? Los partits majoritaris. Que en los resultats de les eleccions de 2016 és lo PP (baixe en 15 escons). Qui serie el principal beneficiari? Los partits minoritaris, que en les eleccions de 2016 és, sobretot, Ciutadans, que pujarien 12 escons, i en segon lloc Unidos Podemos, que en pujarie 6. PSOE, PDeCAT i ERC quedarien en resultats similars. Però segurament el canvi que més canviaria el panorama electoral seria suprimir les circumscripcions provincials, i fer-ne una d’única a nivell de l’Estat. Si es fera circumscripció única, i es mantinguera la regla d’Hondt, l’ordre de perjudici es mantindrie, però seria més accentuat: lo PP perdria 18 escons (i el PSOE 3). I els beneficiats serien Ciudadanos (amb 15 més), i en segon lloc, Podemos (que en guanyaria 4). De fet, fixeu-vos que en qualsevol dels canvis, les majories dels blocs se transformarien, i els partits conservadors baixarien algun escó en la suma total. En tot cas, si recuperem l’afirmació que exposàvem al principi, on els nacionalistes perifèrics són los principals beneficiaris del sistema electoral, tenim suficient dades per a confirmar que és completament falsa. Per més que l’afirmació es continue repetint. Lo problema no és que CiU estiguera sobrerepresentada. El problema ereque IU estaveinfrarepresentada en favor del PP. I és evident que la llei electoral no canviarà les circumscripcions, perquè els principals interessats en mantindre el sistema per circumscripció són precisament els que tenen majories al Senat, i poden evitar qualsevol canvi constitucional que ésnecessari. I una altra discussió és que vulguem canviar la Constitució per a suprimir la representació justa dels territoris despoblats. Podem considerar que siga legítim baixar la representació de tota la Província de Terol a només un diputat que li correspon proporcionalment, enlloc delstres que té ara. És evident que si les carreteres generals aquí tarden 40 anys en fer-se, hi haurà dos terços menys de motius per a fer-les «tan ràpidament». Vostès mateixos. I espero que m’entenguen la ironia. De vegades, los sistemes només són justos aparentment.
MAGAZIN 4 de maig de 2019.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix
matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia), el temps atmosfèric / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40-11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer.
11:55- 12:30.- Àgora:”Participació política en el món rural”. Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Luis Valén, Joaquín Meseguer i Elías Satué.
12:30-12:40.- El xef maellà a La Torre del Visco. Rubén Catalán
12:40- 12:55.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª “Lo Gravat”
12:55- 13:10.- Esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver
13:10- 13:25.- Natxo Sorolla, sociòleg.
13:25- 13: 40.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer
13:40 – 14.- Entrevista a Jesús Guallar i els artistes plàstics de la “Asociación de artistas plásticos Goya” de Saragossa; amb motiu de l’exposició a “La Casa de los Hierros” de Favara: “La vida és breu, l’art roman” (La vida es breve, el arte permanece)
Participants: Mari Conchi Balaguer, Luis Valén, Joaquín Meseguer, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Rubén Catalán, Josep Mª Ráfales, Natxo Sorolla, Alberto Balaguer, Marcos Calleja i Elías Satué.
El territori té un comportament singular, malgrat no tenir una institució pròpia ni compartir demarcació
Aquest territori, electoralment dividit en tres demarcacions (Osca, Terol i Saragossa), és poc estructurat, no té cap institució pròpia i representa només un 8% de la superfície aragonesa i un 5% de la població.
Tots aquests factors, a banda el fet que no hi hagi cap força regional que es presenti a les eleccions –i hi pugui obtenir cap escó– dificulta la configuració d’una campanya i un debat específics, però les comarques de llengua catalana encara mantenen la seva personalitat diferenciada i el seu comportament singular.
Un escenari que varia
En les eleccions espanyoles del 2016 va haver-hi una candidatura guanyadora clara a la Franja, que va ser la coalició del PP amb el Partit Aragonès (PAR), amb un suport que a les comarques catalanoparlants va anar del 38% dels vots al 42.
Els socialistes, a més distància, en van aconseguir un quart (24-27%), i la confluència de Podem va obtenir un resultat d’entre el 17 i el 21%, similar a la mitjana de la comunitat. Aquesta vegada s’espera que els resultats variïn considerablement.
Malgrat els resultats uniformes de fa tres anys, amb un gran suport a la coalició PP-PAR, com comenta el sociòleg de la Franja Natxo Sorolla, a grans trets hi ha dues grans zones amb comportaments diferenciats. La part al nord del Cinca, més progressista, on es preveu un reforç més gran dels socialistes, mentre que la part sud, la del Matarranya, és de tarannà més conservador.
Resultat del PP-PAR per municipis el 2016.
Els canvis que es pronostiquen són similars arreu dels Països Catalans: un augment del PSOE i un descens del PP. A més, hi ha un factor fonamental en aquestes eleccions, i és que no es presenta ni la Chunta Aragonesista, partit aragonès nacionalista d’esquerres, ni el PAR, regionalista conservador, que ha renunciat a participar-hi, sigui en solitari o amb la mateixa fórmula de fa tres anys.
En aquestes eleccions sí que s’hi presenta, per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el Puyalón de Cuchas, un partit independentista i d’esquerres, que defensa l’autodeterminació de la Franja i que forma part de la candidatura d’Ara Repúbliques a les europees. S’espera que tregui uns resultats minsos al conjunt de l’Aragó i també a la Franja, encara que en ‘algunes poblacions pot treure alguns vots més’.
L’anticatalanisme entra en acció
En aquestes eleccions, l’oficialitat del català i l’aragonès torna a ser al rerefons. Com afirma Sorolla, és ‘una qüestió de rebot sobre el debat de Catalunya’, principalment atiada per l’anticatalanisme. A més, aquesta vegada també hi té repercussió el conflicte sobre el trasllat de les obres de Sixena.
A començament de mes es va produir un fet que ha combinat tots dos factors. Després d’haver traslladat aquestes obres i les del MNAC, s’ha obert un litigi entre el Bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó per cent onze noves peces reclamades al museu i al bisbat lleidatà.
Responent a la petició de la part aragonesa de traduir la documentació al castellà, la part catalana ha al·legat que el català és una llengua comuna i que, a més, no considera ‘ni encertat ni vàlid en dret’ el terme ‘Lérida’ usat pel bisbat aragonès. Això ja va servir a la premsa per a acusar el bisbe de Lleida de voler imposar el català a tot Osca.
Notícies de diferents mitjans acusant el bisbe de Lleida de voler imposar el català a l’Aragó.
‘L’amenaça catalana’ ha estat utilitzada per gran part de les formacions polítiques. Per exemple, el candidat de Vox a Saragossa ha reafirmat que el català no arribarà mai a ser cooficial a Aragó, ‘com alguns intenten’ (sense especificar qui) i proposa d’eliminar les comarques, les úniques institucions del territori més enllà dels municipis.
Com explica el periodista de la Franja Marcel Pena, en termes generals no existeix un ‘problema d’identitat nacional’ respecte de l’estat espanyol, sinó com a molt un sentiment regionalista. Per tant, exploten conflicte lingüístic i l’amenaça catalana per treure’n rèdit electoral.
Aquests comicis també serviran per a mesurar el suport de Vox a la Franja de Ponent, que podria passar de ser testimonial a superar el 10% dels vots. A l’Aragó té possibilitats de treure un bon resultat, especialment per la demarcació de Saragossa, on es reparteixen set escons i el llindar per a sortir-hi elegit és relativament baix.
El catalanisme desorganitzat políticament al territori
‘El catalanisme políticament no es vehicula cap a les eleccions’, diu Sorolla. No hi ha cap candidatura supramunicipal i només n’hi ha alguna de país a escala municipal.
Cal remarcar que no solament no es presenta cap partit regionalista, sinó que la majoria del catalanisme més militant votarà Unides Podem. Com explica Marcel Pena, aquest catalanisme va vinculat molt sovint a l’esquerra, però no n’espera tampoc un resultat especialment alt.
Les polítiques a favor del català no tenen cap partit com a referència. Sorolla explica que malgrat que a l’Aragó el PAR ha desenvolupat una política essencialment anticatalana, a la Franja hi té batlles i regidors amb sensibilitats diferents, entre els quals de favorables al català.
També hi ha socialistes amb més bona predisposició envers la llengua, com ara el batlle del Campell (Llitera), Josep Anton Chauvell; l’ex-batllessa de Calaceit (Matarranya), Rosa Doménech o l’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias. Tanmateix, com remarca Pena, no hi ha una sensibilitat diferent en el PSOE de la Franja de la que pugui haver-hi a Saragossa i són preferències personals.
En referència a les formacions catalanistes a la Franja, entre el 2007 i 2015 va haver-hi un regidor d’ERC a Calaceit, clau en la configuració de majories. En el de Fraga (Baix Cinca), persones provinents principalment del Casal Jaume I, van formar la candidatura Alternativa Cívica, que va assolir un 3,7% dels vots. Malgrat no haver estat elegits, els impulsors van formar Convergència Democràtica de la Franja, el primer intent d’articular un partit polític d’inspiració catalanista, que el 2011 va assolir la majoria absoluta al Pont de Montanyana (Ribagorça).
La Franja de Ponent és un territori de 400 quilòmetres de llargada i 30 d’amplada, amb realitats i fets històrics diferents que dificulten de crear un projecte únic, malgrat que comparteixen la vinculació socioeconòmica al Principat, una mateixa llengua i cultura, a més d’haver pertangut a Catalunya, del punt de vista civil i eclesiàstic.
La lluita per la llengua
Malgrat les dificultats, d’ençà de fa dècades la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia del territori existeix, amb moviments organitzats arreu. La llengua ha estat molts anys arraconada institucionalment i hi ha hagut una lluita per a dignificar-la i defensar-la.
El català és una assignatura optativa d’ençà del 1984, és fortament desprotegida i en bona part depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. La situació ha fet que s’hagi posat en perill, perquè es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge de parlants habituals. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi té un 34% del jovent (15-29 anys).
La tendència és negativa, perquè entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sabia parlar el català va passar d’un 88% a un 80%. En comptes de provar de revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.
L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua, però encara resta molta feina per a garantir-ne la supervivència, com també de l’aragonesa allà d’on és pròpia.
El dia 8 d’abril del 2019 s’ha presentat a la Llibreria Documenta de Barcelona la novel·la Arbàgel. Un revolt de l’amor de na Marta Momblant Ribas, Premi Guillem Nicolau 2018. Després d’unes breus paraules de benvinguda per part del representant de la llibreria Documenta, va prendre la paraula en Chusé Aragüés, Director de Gara d’Edizions, l’editorial saragossana que ha publicat Arbàgel. Va excusar l’absència del Director General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, n’Ignacio López Susín, i va insistir en les dificultats en fer conèixer a Catalunya els llibres publicats a l’Aragó, tot agraint molt especialment a la llibreria Documenta per poder fer-hi la presentació del darrer Guillem Nicolau.
“La revista va ser lo que va portar al Teatre Còmic als seus anys de més popularitat, es per això que se’l coneixia com El palacio de la revista”
Solíem anar al Teatre Còmic a la funció dels dissabtes o diumenges en les nostres respectives famílies. Pel teatre hi van passar molts artistes com ara Trudy Boris, la ballarina Mercedes Mozart, Carmen de Lirio o Raquel Meller que ja era molt gran. Vaig veure dirigir l’orquestra al “maestro Alonso”, al “maestro Guerrero”, també recordo a Conchita Leonardo i a Alady i Mary Sampere, que improvisaven un vis a vis amb lo públic: divertidíssim! També va actuar Unus del circ Barnum, que anava vestit amb un frac i barret de copa. Elegantíssim!
El dia que creuàvem el Paral·lel per portar a enterrar el meu pare, estaven enderrocant el teatre.
Àngel Villalba, en una actuació al centre cívic de Can Basté (Barcelona) l'any 2007. / Carles Sancho
UN NONASPÍ PROPIETARI. UNA VIDA DE REVISTA.