La Franja

Source: “Real Zaragoza, si us plau”, respuesta ‘zasca’ al FC Barcelona

Twitter FCB/RZA

Source: Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

Artur Quintana

Source: Lo Baix Aragó deprimit | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca l’1 de febrer del 2019)

Fa temps que no hi ha notícies bones, lo que se’n diu bones, pel Baix Aragó Històric. Quan no se cuquen les olives, com ha passat enguany, dels préssecs que als supermercats costen dos i tres euros el quilo, los agricultors reben la misèria de trenta o quaranta cèntims; i els cultius del secà per damunt dels sis-cents metres prompte seran territori exclusiu de les cabres salvatges i els jabalins; qui sap si en possibilitats futures de fer un parc d´animals a un costat i altre de la carretera de Morella, on viu tan poca gent. Perquè s´hauran de fer coses més originals si volem que el turisme sigue un sector que atragui fortes inversions o, com a mínim, un complement segur d´altres activitats econòmiques.

Parlant d´atraure visitants al BAH, vegem el cas de la famosa “nit del foc” de Castellseràs. A veure qui endevine quants autobusos plens de turistes van vindre a vore la Foguera Monumental? Estem parlant de la foguera més gran i coneguda de totes les festes d´hivern de la Comunitat. Una festa, si no ho sabíeu, declarada d’interès turístic, on mai falten al balcó de l´Ajuntament, a l´hora de calar-li foc, el President del Govern d´Aragó o algun conseller. Voleu saber quants autobusos? cap. Lo que vol dir que no s´han de plantejar les coses de qualquer manera, ni acabar la funció en notícies dolentes que espanten a la gent. Canviant de poble però no de tema: algú sap en quin punt està el projecte de la Tirolina més llarga d´Europa, que ficaria Fondespatla en la primera divisió del turisme d´aventura?.

Però encara pitjor que no tenir notícies bones, és tenir-les tant rematadament dolentes, com la parada total i definitiva de la Tèrmica d´ací al juny del 2020. O la terrible mort d´Iranzo i els dos GC que, en més bona voluntat que coneiximent del perill, perseguien al criminal ells solets, sense cap cobertura aèria ni terrestre de les poderoses forces de l´Estat.

Tomàs Bosque

Source: Jóvens rurals: invisibles? | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de febrer del 2019)

Acaba de publicar-se a França Les invisibles de la République (París, Robert Laffont, 2018), un assaig de 224 pàgines escrit per Salomé Berlioux i Erkki Maillard. Ara els  autors, membres de l’associació Chemins d’avenirs —Camins de futurs—, estan fent l’habitual promoció editorial als principals programes televisius francesos. Però el seu contingut va més enllà, perquè l’obra té la intenció de conscienciar d’un problema i apunta a l’acció immediata. I és que tracten dels “invisibles” francesos: 2.3 milions que ara tenen de 15 a 19 anys d’edat, un 60% de la joventut francesa, que viuen a viles o pobles i ciutats xiconines, lluny dels centres de decisió política i econòmica. Estan preparats, i no obstant, la seua ubicació a la “perifèria” suposa una sèrie d’obstacles al seu futur professional en una etapa vital crucial. Falta d’informació en l’orientació escolar, exclusió de les xarxes econòmiques, mitjans de transport difícils, fractura digital, etc., són los temes que es revisen per concloure que estos jóvens queden fora del debat públic. Sense les mateixes possibilitats de poder realitzar lo seu potencial que els que viuen a les grans ciutats, patissen un “determinisme social” injust, contrari a la igualtat d’oportunitats, a la qual tots haurien de tindre el dret. En este sentit, l’associació Chemins d’avenirs (www.cheminsdavenirs.fr), fundada per la jove Berlioux, coautora del llibre, realitza xerrades orientatives i d’acompanyament entre els adolescents rurals que, amb la figura de “padrins” o tutors, miren d’extreure el potencial dels jóvens de la França perifèrica: reprendre l’explotació agrícola dels pares, crear la pròpia empresa o també la simple voluntat d’emergir sense encara ninguna vocació concreta. Després d’un primer any pilot, en què han acompanyat 300 jóvens, enguany ho ampliaran a 500, dins d’un projecte de tres anys per crear un “ecosistema d’èxit”. Sempre a l’avantguarda de les idees, l’actual França de les armilles grogues vol fer visibles i iguals los invisibles. Perquè la pèrdua de les seues oportunitats és també la de bona part del país. Encetarem també nosaltres este debat tan necessari?

María Dolores Gimeno

Source: Un fang enganxós | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 8 de febrer del 2019)

És com si s’haguere aixecat la templadora i del fons de la sèquia eixire una solada marró, espessa, enganxosa i pudenta. Sempre havie estat allí, però fins que no s’ha aixecat la templadora no havie eixit a la llum. Estave amagada sota una aigua clara, tranquil·la i profitosa per a tots.

L’emergència de Vox, la gran sorpresa de les eleccions andaluses -i qui sap a on arribarà a les properes eleccions municipals i autonòmiques-, ha destapat els sentiments de molts ciutadans que fins ara estaven dissimulats davall d’una capa de prudència i racionalitat. La sensació que les opinions més radicals i agressives estan recolzades per una formació política amb cara i ulls i que creix imparable ha animat a persones que creiem raonables, sensates, moderades i progressistes a exterioritzar discursos reaccionaris, extremistes i intolerants. Sempre havien estat allí, al sòl de les seues ànimes, però ara ja els poden airejar sense avergonyir-se’n. Alguns diuen que s’acabe el temps del “políticament correcte”, però caldrie dir que potser s’acabe el temps de la convivència, de la tolerància i de la solidaritat.

Persones que teníem per centrades i tolerants parlen a cara descoberta que les feminazis volen oprimir i humiliar els barons -ve al cap aquella cançó del “lobito bueno al que maltrataban todos los corderos”- o com els immigrants només venen a aprofitar-se’n de les ajudes que tan esforç coste de mantenir als espanyols de profit o de com els catalans, que es creuen superiors, es mereixen un bon “repàs” o que la clau del progrés del país està en suprimir totes les comunitats autònomes -tot al contrari d’aquella vella aspiració d’apropar l’administració als administrats- i en fomentar la caça i els bous.

Tot estave amagat sota el corrent superficial de les aigües tranquil·les de la convivència i la tolerància. I ara el fangutxeral acumulat al fons de la sèquia ix a plena llum. Si alguna cosa té de positiu este aflorament és que ens ajuda a conèixer les verdaderes opinions de la gent que ens envolta. Les verdaderes, no les que imposave la correcció política. I fan por.

Lluís Rajadell

Source: La lenta carrera de Javier Camarena | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Source: La panaderia | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de febrer del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo

Source: Pau | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 22 de febrer del 2019)

He tingut el privilegi de fer la traducció a la nostra llengua del llibre Records per a la pau, d’en José-Ramon Bada, editat per la comarca del Baix Aragó-Casp dins la col·lecció Mangrana. L’autor ha volgut que estes memòries d’un xiquet de la guerra —com ell mateix es defineix— estiguessin a l’abast dels lectors en l’idioma amb què, a Favara, va «aprendre a parlar i a escoltar per primera vegada». Aquell xiquet esdevindria, anys a venir, una de les ments més lúcides del nostre país. Va ser el primer conseller de cultura del govern d’Aragó i a qui hem d’agrair que s’imparteixin classes de català a les nostres viles.

En Pepe Bada, Pepito en aquells temps, va viure en pròpia pell els desastres de la guerra: van assassinar son pare pel sol fet de ser «de missa» i van deixar la mare sola, a càrrec de quatre criatures. No puc imaginar el dolor d’aquella dona, la desesperació, la impotència. Quin mal havia fet en Josep, el seu marit, per merèixer aquella fi? I, malgrat eixa catàstrofe, en Pepito es va convertir en una persona d’esquerres i, sobretot, en un militant radical per la pau i per la reconciliació. Al llibre hi llegim les vicissituds de la seua família, dels veïns, de les persones que passen per la seua vida, i les reflexions que tot plegat li suscita. No hi ha bons ni dolents, sinó una gamma de grisos infinita. Hi ha l’assassinat del pare i de tots els seus germans, però també l’afusellament brutal dels segadors favarols a Saragossa o les humiliacions a les famílies dels vençuts durant la llarga postguerra. Fets que cal recordar per què no tornin a passar. Al capdavall, diu l’autor, la guerra la van perdre tots i no hi ha vencedors ni vençuts, sinó només víctimes. I a totes les víctimes de la guerra els devem la pau. No la pau de l’oblit —la drecera més curta per a repetir les errades— sinó la de la reconciliació.

Potser perquè als líders actuals, tan joves, els queda molt lluny tot això, els seus discursos estan buits de raons i plens d’arengues per carregar contra qui no pensa com ells, si cal a cop de bandera. Els aconsellaria de llegir el llibre, però si els fa mandra, només els caldria una conversa amb en Pepe Bada.

Carles Terès

Source: Viles i gents archivos – La Comarca

Matarranya: de l’anarcosindicalisme militant al conservadorisme popular

La Comarca | Mar 2, 2019 | Independiente, Viles i gents

Natxo Sorolla

---

Venen temps d’eleccions. Lo vot conservador segurament que creixerà. En part, perquè es diversifique l’oferta. Lo Matarranya és un feu conservador. I serà interessant com a camp de proves, a on PP, PAR, Ciutadans i Vox se repartiran lo vot conservador. Serà genial comparar el vot a les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees.

Quan fa un temps se mirave el vot dels territoris que envolten al Matarranya, molt clarament se podie identificar un vot valencià molt accentuat al PP, i el Matarranya no ere res més que una continuació d’eixe espai conservador. Esta continuïtat electoral se trencave més al nord, a l’altura del Baix Cinca, a on regnave un bipartidisme més dominat pels socialistes.

Esta fotografia política té tots los ets i tots los uts que vulgueu. Perquè al Matarranya hi ha divisió del vot entre PP i PAR, i al nord lo PAR és més testimonial. Perquè han aparegut nous partits, perquè el vot socialista dels Ports trenque l’homogeneïtat valenciana….

Però mirant mapes del vot municipal a la Segona República, se pot veure que el Matarranya als anys 30 tenie un moviment d’esquerres molt potent. De fet, lo nostre moviment anarcosindicalista està relacionat en fets cabdals: presa de la caserna de la Guàrdia Civil a Vall-de-roures durant la República, revoltes a Beseit, la presa del poder pels anarquistes durant la Guerra Civil…

Però la Guerra va acabar en excessos, i són especialment recordats los excessos de l’esquerra. I la història la va escriure la dreta que va quedar. Perquè els republicans van perdre la guerra, i es van exiliar. És intuïtiu que eixe exili de les elits progressistes pot explicar el canvi de color polític al Matarranya, i per què ham passat de l’anarcosindicalisme popular a una dreta quasi hegemònica. Este és un camp interessantíssim per a entendre el que mos passarà d’aquí poques setmanes.

Source: Per què te’n vas? @ La Litera información

La projecció del documental ¿Por qué te vas? a la recent Setmana Cultural d’Açanui planteja un debat que mos interpel·la a tots.

A la Llitera sempre mos estem preguntant sobre com podríem revertir les tendències demogràfiques, en particular les de l’acusat despoblament que afecta els municipis de la zona nord de la comarca, però també són freqüents els debats sobre com gestionar amb dignitat una població immigrant cada cop més nombrosa que es va establint a la zona sud.

José Luis Pérez, metge del lloc, presenta l’acte / foto Pep EsplugaQualsevol proposta al respecte hauria de prendre nota d’aquest ¿Por qué te vas?, amb guió de Jesús Cirac i direcció de Miguel Lorén, produït per l’associació Bajoaragonesa de Agitación y Propaganda, de Casp. Una joia a descobrir i que tot habitant de la Llitera hauria de veure en algun moment, ja que es tracta d’un debat fonamental per al futur de la nostra comarca. I, en el fons, per al futur de qualsevol lloc del món.

El documental fa un seguiment a les diferents generacions que, durant les últimes dècades, han emigrat de Casp per diferents motius (polítics, econòmics, culturals, etc.); i també a les persones que al llarg del temps s’han instal·lat a Casp. Ordenat de manera cronològica, sense narrador i a través d’emotives entrevistes personals, el documental repassa la història de la ciutat de Casp des de l’arribada del front franquista l’any 1938 fins a l’actualitat.

L’arribada del front el març de 1938 va provocar una primera desbandada de famílies i persones, que van fugir primer a Barcelona i després, en molts casos, a França. Seguint aquest fil, els autors del documental han entrevistat famílies exiliades en territori francès que encara recorden els seus avantpassats a Casp i les seues peripècies món avant. Curiosament, aquell exili va anar acompanyat d’un moviment invers, ja que a Casp hi van arribar persones amb les forces d’ocupació franquistes que s’hi van quedar a viure perquè s’hi van casar, perquè hi van trobar feina o pel que fos.

Durant la postguerra hi arriba també un important contingent de la gent que a Casp anomenen ‘serranos’, és a dir, les famílies que es van veure expulsades del Maestrat i l’Alt Matarranya per les lleis anti‑maquis i per les gelades dels anys 50. Alguns d’aquests migrants van arribar també a la Llitera, però ací els vam anomenar ‘teruelinos’ i es van instal·lar a les terres de regadiu d’Albelda, Altorricó, Binèfar o Esplucs. D’això en va donar compte Silvia Isábal en una col·laboració anterior a La Litera información. En el cas de Casp, els ‘teruelinos’ (o ‘serranos’) es van dedicar a cultivar les fèrtils terres de la vora de l’Ebre que havien quedat abandonades a causa de la guerra.

Se’ns presenten després nombrosos testimonis de la construcció de l’embassament de Mequinensa, que entre 1955 i 1965 trasbalsà tota la zona amb l’arribada de multitud de persones d’arreu d’Espanya, que hi van treballar durant molts anys en unes condiciones més que deficients. Els testimonis que troben els autors del documental són inapel·lables. En acabar la construcció de l’embassament, deu anys després, moltes d’aquelles persones es van veure expulsades de nou, cosa que els autors del documental ressegueixen fins a localitzar‑ne unes quantes en els llocs més dispars. També en aquesta època la Renfe contracta gent per a treballar en el manteniment del ferrocarril, cosa que contribueix al desplaçament de treballadors en ambdós sentits: uns venen i altres se’n van. Queda palès que els moviments humans sobre el territori són incessants i responen a lògiques molt dispars.

Un tret comú anem veient, però, fins als anys 70: les migracions tenien motivacions predominantment econòmiques (la gent marxava perquè no hi havia feina) i polítiques (per la dura repressió de la guerra i la llarguíssima postguerra), cosa que es reflectia en la duresa de les condicions de vida i de treball que aquelles persones van haver d’afrontar en els seus periples migratoris.

En canvi, a partir dels anys 80 les persones que marxen de Casp tenen característiques molt diferents, ja que tendeixen a ser joves amb estudis que troben feina en les indústries i serveis públics de les capitals. Així, el documental entrevista persones que van anar a treballar com a enginyers a les indústries petroquímiques del Camp de Tarragona, de mestres a les escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona, de metges als hospitals de Saragossa o de professors universitaris a València. Es tracta d’una migració en unes condicions molt més positives que les anteriors.

Però els fluxos creuats continuen. Durant aquesta època també hi ha persones que escapen de les ciutats a la cerca d’un món rural més pausat i més vinculat als ritmes de la natura. Així, a final dels 70 i principis del 80 diverses onades de joves amb estils de vida alternatius (els jipis!) arriben a Casp i s’instal·len en antigues masies del terme reconvertides en comunes hippies o llibertàries. Al documental s’entrevisten vàries d’estes persones, algunes de les quals encara hi viuen.

A partir dels anys 90, com tantes altres ciutats rurals, Casp acull diverses onades de migracions globals que arriben per treballar en feines agrícoles, granges, llocs no qualificats a la indústria, o gestionar petits serveis locals (fruiteries, carnisseries, perruqueries, locutoris, etc.). Per al documental s’entrevisten persones arribades des d’altres països i continents (de Pakistan, Senegal, el Marroc o Colòmbia), que manifesten els seus motius per haver deixat el seu país i expressen les seues expectatives vitals. Encara més eloqüents són els testimonis dels fills i filles d’aquestes persones, ja nascudes a Casp i amb escassos vincles amb els països d’origen dels seus pares i mares.

Aquest és sens dubte un dels encerts del documental, ja que és capaç de visibilitzar uns grups socials que sovent romanen ocults i que rarament formen part de les expressions socials i culturals oficials. Però són col·lectius cada vegada més rellevants i amb una vida interna molt més rica i complexa del que la premsa mos sol mostrar. A Casp gairebé la tercera part de la població té un origen immigrant d’aquesta tipologia, cosa que mostra la notable contribució demogràfica, econòmica i cultural que està fent aquesta població nouvinguda.

Equip de realització de ¿Por qué te vas? / foto Pep EsplugaEl documental mostra també com, durant el que portem de segle XXI, els joves de Casp ixen a estudiar i després el seu àmbit territorial és gairebé el món sencer. En aquest sentit, per exemple, s’entrevisten joves que estan treballant a Anglaterra, Canadà o Indonèsia, i que expressen els seus anhels i expectatives, que no sempre passen per retornar al seu poble. Almenys de moment. Bé, potser per la festa major sí.

De fet, s’observa que bona part dels migrants es mantenen en contacte amb el seu poble d’origen, procuren seguir‑ne les notícies i no es perden ni una festa major de Casp, un esdeveniment anual que s’ha convertit en el punt de trobada, en el moment de rememorar la seua història i de recompondre la seua identitat.

***

La projecció de ¿Por qué te vas? va omplir la sala d’actes d’Açanui, tot produïnt un elevat impacte emocional entre el públic assistent. Malgrat que la gent no coneixia personalment els testimonis entrevistats, tothom es podia sentir molt pròxim a moltes de les situacions reflectides. Tothom té parents, veïns, amics o persones properes que han viscut les situacions explicades; o potser les ha viscut en primera persona. El material sobre el que s’ha fet el documental té una dimensió molt universal.

En definitiva, és un audiovisual que mos ensenya les trajectòries vitals d’una cinquantena de persones, les situa en el mapa i en la història, i mos interpel·la sobre el nostre paper al respecte. En aquest sentit, a part de la seua innegable emotivitat i qualitat tècnica, el documental pot ser una eina molt valuosa per a entendre com s’han modificat els nostres pobles i per aprendre a valorar i respectar les diferents cultures i societats que s’hi van integrant al llarg del temps. D’alguna manera, tots som migrants durant la nostra provisional estada en aquest atrotinat planeta.

Cal dir que era la primera vegada que ¿Por qué te vas? s’exposava fora de Casp, on han hagut de passsar‑lo tres vegades per cobrir la demanda existent. La Setmana Cultural d’Açanui va ser sens dubte el millor dels escenaris possibles per a iniciar una potencial ruta de projeccions. Demaneu‑lo per al vostre poble, si encara hi sou a temps. No us en penedireu.

Source: DGA instala señal informativa, delante del de la Generalitat de Catalunya

Entrevista a Evelyn Celma, CEO de Matarrania en ChiefExecutiveOfficer

Source: “el objetivo real de MATARRANIA ha sido plantearse como un proyecto de vida sostenible” – Chief Executive Officer

El Tranvía Verde – 25/02/2019 – El proyecto Fem memòria

25/02/2019Duración: 00:25:03 seg

Con: Sara Lambán

AÑADIRDESCARGARESCUCHAR

El Tranvía Verde conoce el proyecto ‘Fem Memòria’, una iniciativa de Sonia Ezquerra y Sergio Rivas que recupera la memoria de los mayores de la localidad de Zaidín para conservarla y difundirla, además de recoger el habla local: el saidinés. Entre las historias recopiladas está la de Matilde, peluquera que contemplaba los carteles del cine de la localidad en busca de inspiración para peinados nuevos que después reproducía en las mujeres del pueblo.

Source: El Tranvía Verde – 25/02/2019 – El proyecto Fem memòria – El Tranvia Verde – 4 – Programas – Podcasts y Audios – Aragón Radio – Podcasts y Audios

Source: CNT denuncia ante la Inspección de Trabajo a una productora de Bollywood que rueda en el Matarraña – Aragón Digital

// Patrici Barquín

La meua mare era com la Sherezade. No, no estic dient que ella, la mare, anés per casa coberta de vels de seda i fent una interminable dansa del ventre, cosa que, d’altra banda, hauria donat a la meua infantesa un embolcall de “realisme fantàstic” al més pur estil de Gabriel García Márquez. A part de que lo de la dansa del ventre era més propi de la Matahari que no de la Sherezade, però no ens perdem en imatges que no es corresponen en la de la meua mare i ja miraré d’estirar del fil de la comparació més endavant. Continuar llegint… La Sheremare » Temps de Franja