Gran demanda a les escoles i instituts de la Franja per fer activitats en català. El govern aragonès només finançarà 51 de les 140 propostes, per falta de pressupost. Aquestes activitats de foment del català en escoles i instituts de la Franja s’emmarquen dins del programa que porta el nom de l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada.
Purna, l’organització juvenil independentista aragonesa, va publicar el passat 1 de febrer una entrada a la seua pàgina de Curious Cat on explicava el seu posicionament respecte a la Franja. Ací la resposta completa:
¿Por qué asumís los límites territoriales autonómicos impuestos por el estado español y no los cuestionáis? Lo digo en referencia al hecho que decís defender que Fraga no es Països Catalans.
¿Quién ha dicho que asumamos los límites impuestos por el Estado? Lo que nos negamos a hacer es defender es un modelo de Estado-nación que parta de los postulados del nacionalismo lingüístico más liberal y rancio (¿sólo son aragonesas las personas del ámbito lingüístico aragonés?); una visión que ni se sostiene ni tiene fuerza o presencia alguna en la franja y el resto de Aragón.
Obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural), lo cual no supone ninguna contradicción dentro del proyecto nacional que defendemos, un Aragón trilingüe. Entender que la lengua catalana es propiedad exclusiva de la nación catalana es una idea que deja mucho que desear. Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras).
En todo caso defendemos lo que siempre hemos defendido, que la franja decida qué es lo que quiere ser, y si llega el momento en que decide que quiere ser catalana, lo asumiremos.
En PURNA hay militantes de la franja que, como soberanistas, revolucionarias y anticapitalistas que se sienten aragonesas, han decidido militar en una organización que consideran tan propia de su tierra como lo es de las militantes del Sobrarbe, Moncayo, Somontano o Zaragoza.
Y repetimos, estamos por el derecho a decidir, perp día de hoy, le pese a quien le pese, la gente de la franja, en una muy amplia mayoría, se siente aragonesa.
En el comentari hi he trobat diferents fal·làcies i judicis de valor que cal esmenar.
Tot i que no els agrade admetreu, el projecte nacional aragonès coincideix amb els límits autonòmics imposats per l’Estat. El discurs del trilingüisme aragonès té l’objectiu de justificar la inclusió de la Franja dins d’Aragó, amb qui no té lligams de cap mena. La divisió territorial entre el Torricó i Almacelles té el mateix sentit que separar Alcanar i Vinaròs o Portbou i Cervera de la Marenda.
Per contrarestar la seua manca d’arguments a l’hora d’incloure la Franja en el marc nacional aragonès, l’Esquerra Independentista aragonesa utilitza el recurs d’equiparar els Països Catalans amb un projecte lingüístic. A la resposta, arriben a qualificar com a “postulados del nacionalismo más liberal y rancio” la relació que atribueixen als Països Catalans amb la Franja de Ponent. Com diu a la seua resposta, aquesta visió no es sosté a la Franja perquè no és certa. A més de l’aspecte lingüístic, des de l’Esquerra Independentista catalana es destaquen la cultura comuna, o les relacions socioeconòmiques per construir el marc nacional. No es defensa que, com diu Purna, la llengua catalana sigue un patrimoni exclusiu de la nació catalana. Si no, no s’explicaria el posicionament de l’EI respecte a l’Alguer, considerat part de la nació sarda, o la inclusió de les comarques castellanoparlants del País Valencià.
Com s’ha dit, la cultura és un aspecte molt important a l’hora de construir unes relacions fortes, siguen del tipus que siguen. Sent sabedors d’això, Purna s’afanya en assenyalar que “obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural)”. És a dir, entre Fraga i Lleida, dos ciutat catalanoparlants que comparteixen referents socials i populars, existeix un salt cultural internacional? En canvi, segons ell, Saragossa i Fraga sí que formen part del mateix àmbit cultural. Un disbarat.
Més endavant, Purna considera que “Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras)”. L’afirmació, impossible de demostrar, és vaga i inconclusa. En canvi, sí que podem afirmar que quan l’Estat espanyol va imposar les seues fronteres provincials i autonòmiques, les viles de la Franja van quedar incloses dins d’Aragó per una arbitrarietat mal aplicada. Posteriorment també se van modificar els límits diocesans, amb centenars d’anys d’història, per fer-los coincidir amb el dibuix autonòmic. Com ha passat en altres punts dels Països Catalans, estes fronteres estatals, autonòmiques o provincials han intentat sempre provocar desconcert a partir de la confrontació identitària. La Franja no ha estat una excepció en esto procés de descatalanització.
Tot i així, dir des de l’EI aragonesa que la gent de Fraga se sent aragonesa és fer-se trampes al solitari. A la Franja, el sentiment majoritari és una aragonesitat lligada a ser espanyol. Afirmar que “a día de hoy, le pese a quién le pese, la gente de la Franja, en una muy ámplia mayoria, se siente aragonesa” com a argument legitimador de l’activitat de Purna al territori és llançar-se pedres al seu terrat. En primer punt, perquè reconèixer esta identitat com a pròpia els desautoritza com a organització d’esquerres i independentista. En canvi, si no s’hi identifiquen i consideren el sentiment dels franjolins com a imposat, estan reconeixent la legitimitat de l’EI catalana de reivindicar i treballar per un territori nacionalment assimilat, en referència al sentiment d’espanyolitat.
Pel que fa a l’últim punt, cal assenyalar que tots els ajuntaments de la Franja estan governats pel PSOE, el PP o el PAR, a excepció del d’Aiguaviva on governa Ganar Aiguaviva. El partit que històricament ha recollit el vot aragonesista, la Chunta Aragonesista, té representació a cinc municipis, tots ells al Matarranya: Maella, Nonasp, Queretes, la Torre del Comte i Vall-de-roures. Per altra banda, no existeixen assemblees de Puyalón ni de Purna a les comarques de la Franja.
(Article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís)
Sala Capitular de Sixena després de l’incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol
Josep Miquel Gràcia
Allà per l’any 1748, Montesquieu va publicar l’obra L’Esprit des Lois on establí, com sabem, la divisió de poders de l’Estat en les tres ben conegudes branques: la legislativa, l‘executiva i la judicial. Totes tres són importants i necessàries, però cadascuna en el seu àmbit i actuant sense interferències. Quan algú dels tres poders envaeix els terrenys dels altres per desistiment, imprudència o manca de responsabilitat, els resultats solen ser injustos i antidemocràtics. Però, encara més, si se n’aprofiten d’ algú o d’alguns dels tres poders per resoldre temes que en res tenen a veure amb els poders de l’Estat com són les ciències, l’art o la tecnologia, els resultats solen ser catastròfics.
El tema és ben ampli, tot i que ara només em referiré a la justícia i, mitjançant un parell d’exemples, fer més visibles els seus límits, altrament dit, que la justícia no pot ser el bàlsam de Ferabràs –poció màgica que per tot serveix, la qual n’apareix al Quixot abastament, i prové d’una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia del segle XIII. Per començar, a Sancho Panza no li va anar massa bé.
Anem al cas dels dos exemples, dels quals en vull parlar: de plena actualitat, encara que ve de lluny, hem de qualificar el conflicte explícitament judicial, però tan o més tàcitament polític, com és el de les pintures i obres d’art, provinents del cenobi montnegrí de Sixena (Osca) reclamades insistentment pel govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena a la Generalitat de Catalunya, i més concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (MdLL). En aquest cas, com en tants altres, només un acord amistós entre les partes hauria pogut posar fi al conflicte; doncs no, les peces d’art eren “de retop” a Catalunya i el seure’s al voltant d’una taula a negociar, escoltant les raons de l’altre, ja era perdre, pensarien ambdues parts, dic jo, quan ben al contrari, és guanyar. Les paraules robatori i espoli dirigides a Catalunya no han afavorit gens ni mica l’entesa, oblidant-se’n d’unes altres, com abandó i desídia secular –que han florit conseqüentment– referides a l’Aragó. En realitat el conflicte és doble, d’una banda estan les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, salvades després de l’incendi de 1936 pel català Josep Gudiol, arquitecte i professor d’art, i que ara hi són exposades al MNAC de Barcelona, degudament restaurades i restituïdes. D’altra banda tenim 44 peces o obres d’art al Museu de Lleida, provinents d’una compra de l’any 1983 de la Generalitat a les monges sanjoanistes de Valldoreix, hereves del monestir de Sixena. Aquestes 44 obres estaven dipositades al Museu de Lleida des de l’any 1972. És mes que probable que si aquestes obres no les hagués preservat i comprat la Generalitat, les monges les haguessin venut a qualsevol antiquari per acabar les obres del convent de Valldoreix com ho vam fer amb joies i petits objectes valuosos. Que bé, ara no tindríem el conflicte!
Les dues jutgesses d’Osca que porten les causes separadament han dictat, fins avui, sentències favorables al Govern d’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Cal no oblidar que el Tribunal Constitucional havia dictat una sentència el 2012, després de 24 anys, de tipus menys concret i favorable a la Generalitat. Cap de les raons de la Generalitat, que ha recorregut les sentències de les jutgesses d’Osca, han estat tingudes en compte. Malgrat que les sentències no són fermes, les magistrades han dictat ordres a fi i efecte que els dos museus catalans retornin ja les obres a Sixena –els terminis ja s’han esgotat. I ara entrem en allò que s’escapa de la justícia: quins són els coneixements o autoritat d’una jutgessa per avaluar els danys segurs, segons experts internacionals, d’arrencar i retallar les restes de les pintures murals del MNAC i portar-les a Sixena? Tindrà la Sala Capitular de Sixena, que s’està restaurat novament ara, les condicions, tant ambientals com de suport adequades? Els tècnics diuen que no. Llavors, abans de fer despeses improductives i pledejar a fons, no hagués estat més raonable consultar els tècnics i experts en art i provar d’arribar els polítics a acords amb la part contrària? La catalanofòbia ha jugat i juga el seu paper. El lloable gaudi de l’art és una altra cosa.
L’altre conflicte o plet es centra en la devolució de les 44 obres d’art a Sixena que ara hi són al Museu de Lleida. Recordem que 55 peces d’escàs valor artístic, no catalogades ni exposades ja han estat retornades a Sixena. La jutgessa ha declarat nul·la la compra de la Generalitat, fonamentalment per dos motius, perquè es va fer després de l’any 1923 –any de la declaració de Sixena com a Monument Nacional– i per la manca d’exercici del dret de retracte –no existia encara la DGA–, sense admetre almenys com a atenuant la insistència de les monges en vendre les peces, mitjançant el bisbe Malla, ni la conservació i protecció dels béns per part de la Generalitat durant tan llarg període. No cal dir que obres importants d’art de Sixena n’hi ha als museus d’Aragó, a altres museus espanyols i per tot el món. No és casualitat que tot el focus es centri sobre les de Catalunya. No vull deixar-me al tinter que Vilanova de Sixena va pertànyer al bisbat de Lleida fins l’any 1995, la qual cosa explica en gran part els fets. Ara ha sortit una nova dificultat en declarar-se el Museu de Lleida com a museu d’interès nacional, amb lo qual la sortida de pecs de la col·lecció esdevé força difícil. Per què no s’ha cercat una solució política que fes possible la interrelació del Museu de Lleida amb els museus aragonesos i amb exposicions temporals o temàtiques a Sixena, en una sala preparada a l’efecte, de béns de Sixena o més enllà dels de Sixena? Cercar una solució és el camí casi segur de trobar-la.
Posem-nos en el cas que in extremis i per la força, el Museu de Lleida ha de tornar les 44 obres d’art a Sixena. Per exemple, els tres sarcòfags s’haurien de col·locar a l’església per complir la sentència que diu que han de recuperar “la ubicació original”. I d’altres peces que la ubicació original ja no existeix? Fins on arriba la unitat indivisible del Monument Nacional? S’hi imagina el lector la quantitat d’euros que fan falta per convertir uns espais com els de Sixena –Sala Capitular, dormitoris i església– en un museu com caldria. Pensem també en el seu manteniment. Parlem-ne clar, el problema real que tenim va més enllà dels diners, i no és altre que la manca de visitants als museus, especialment els de les petites poblacions. I a més, no deixaria de ser una victòria pírrica el trasllat de les 44 peces, perquè la mateixa sentència, en fixar l’any 1923 com a punt crític, impedeix la recuperació d’obres emigrades a Saragossa, Osca, Toledo, el Prado i qui sap en quins llocs més, a part de les que hi ha al MNAC, es clar. M’agradaria conèixer l’opinió dels directors dels museus de Saragossa i d’Osca al respecte. Suposo que les competències de les jutgesses en poc poden ajudar en aquests problemes ben reals.
L’altre exemple que volia posar, on la política ha desistit o està utilitzant la justícia gairebé espuriament és el del procés català. Si un 80 per cent dels catalans desitgen decidir sobre el seu futur en el sentit de formar un estat propi o no, volen vostès un exemple més clar d’utilització de la justícia per part de l’executiu? Què s’està aconseguint jutjant càrrecs electes o inhabilitar-los? A quants s’han d’inhabilitar o empresonar? La democràcia no és perfecta, tot i que ofereix les urnes per resoldre els grans problemes. La justícia té unes altres tasques, també importants, però diferents. No incidiré més en aquest tema atenent que ja el vaig exposar en un ampli article en aquesta mateixa revista fa algun temps. Només volia portar-lo a col·lació com a exemple del tot adient al tema.
Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia
Pongamos que estás en España y quieres abandonar el país aún sabiendo que es un país fabuloso y sin problemas que nadie querría dejar jamás, pero haciendo un ejercicio de imaginación y poniéndonos en ese caso ¿cuál es la frontera más cercana al lugar en el que te encuentras? (en línea recta, naturalmente, aunque ya sabemos que las líneas rectas sobre un mapano son tales, y si no, recordemos lo que es navegar en linea recta). Vamos, la clásica pregunta que te haces un día sí, otro día también.
Lineas que demarcan el territorio extranjero más cercano.
Pues bien, tanto si te has hecho la pregunta como si no, el mapa superior muestra qué país está mas cercano a cada punto de España. Dependiendo de donde vivas el mapa muestra cual es el país más próximo a ti. País o territorio británico de ultramar porque, como habrás podido comprobar he incluido Gibraltar porque me parece que tiene cabida, al fin y al cabo también cruzas una frontera. Pero ojo, Gibraltar no es parte integrante de Reino Unido, así que haber puesto UK en su lugar, técnicamente, no sería correcto.
Continuar llegint… ¿Qué país tienes más cerca? – Una breve historia
Demolidor editorial contra jutge cas pintures Sixena. Revista Locus Amoenus (UAB), una de les més prestigioses estat espanyol en hª de l'art pic.twitter.com/lALTMHNUVf
Haig tingut una alegria en veure que a la web Spanien für deutsche fan una revisió sobre l’aragonès (L’Aragonés – Das Aragonesische, traducció automàtica al català) i en l’apartat demolingüístic citen el recompte que vaig fer a partir de l’enquesta que l’equip de l’Euskobarómetro va fer per al Govern d’Aragó, cap a l’any 2001. La xifra a partir d’aquelles dades situa els parlants adults d’aragonès de l’Alt Aragó al voltant dels ~25.000, dels quals 13.000 en són parlants inicials.
Les dades del Cens de 2011 (més informació), q
ue hem treballat amb el Seminari Aragonès de Sociolingüística, apunten a una xifra de 22.556 parlants d’aragonès a tot Aragó, de totes les edats. Els resultats de les preguntes sociolingüístiques als censos sempre donen valors més baixos que els resultats de les enquestes, i em temo que les enquestes són més fiables que no pas els censos. En tot cas, cadascuna analitza universos diferents, i l’aborda amb metodologies distintes.
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrer del 2017)
Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.
MAGAZIN 4 de febrer de 2017.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana.
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “ Públic- privat; on és la diferència, on és el límit?”. Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramon Arbona, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Cunicultura. Michel Campanales
12:40- 12:55.- Espais naturals. Vicente Roc
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Juan Carlos Valén i Ramón Oliver.
13:10- 13:25.- Corresponsal a Nonasp. Mario Rius
13:25- 13: 40.- El cine. Lifo Ros
13:40- 14.- Entrevista a Jesús Aznar Iranzo, Gran Maestro de la Gran Logia de Aragón- Gran Oriente de Aragón. Con él trataremos el tema de la Masonería.
Participants: Mari Conchi Balaguer, Eduardo Satué, Arancha Bielsa, Luis Valén, Ramón Arbona, Joaquín Meseguer, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Juan Carlos Valén, Michel Campanales, Vicente Roc, Mario Rius, Lifo Ros, Marcos Calleja i Elías Satué.
La escasez presupuestaria de la comunidad deja sin financiación más de 150 iniciativas de escuelas e institutos de todo el territorio para enseñar las lenguas propias del país
El Gobierno de Aragón PSOE-Cha ha aumentado la dotación para actividades en fabla y ha recuperado el programa de catalán que suprimió el ejecutivo PP-Par.
ZARAGOZA .- La demanda de actividades en aragonés y catalán en los centros de enseñanza aragoneses ha desbordado las previsiones de la comunidad autónoma, cuyas estrecheces presupuestarias han hecho que casi dos tercios de las solicitudes presentadas por escuelas e institutos -161 de 251- se quedaran sin asignación económica.
Finalmente, el Gobierno de Aragón financiará 51 actividades de las 140 propuestas con cargo al programa Jesús Moncada para la difusión del catalán y 39 de las 116 reclamadas por los centros educativos en el programa Luzía Dueso de promoción del aragonés.
La desestimación de las 161 propuestas en ambos programas tiene, en todos los casos, el mismo motivo: la insuficiencia de recursos para atenderlas con los 7.000 euros de dotación asignados a cada uno de ellos. La partida, que incluía otros 6.000 para cubrir atrasos del año anterior, duplicada los fondos para financiar actividades en aragonés para este curso, en el que el Departamento de Educación recuperó las de catalán, eliminadas la pasada legislatura por el Gobierno PP-Par.
Crece el interés por las dos lenguas
Los elevados niveles de demanda en ambos casos han hecho que formaciones políticas como Puyalón reclamen una mayor dotación para ambos programas.
El alboroto que tradicionalmente acompaña a cualquier debate sobre el catalán en las instituciones aragonesas contrasta con la normalidad de su uso en la calle, donde entre 83.000 y 90.000 personas lo hablan o lo entienden, según la fuente sea el Seminario Aragonés de Sociolingüística o el INE, los cuales, respectivamente, cifran a los usuarios de la fabla en 44.000 y 55.000.
La elevada demanda de actividades en las lenguas propias de Aragón coincide con un incremento del interés de los alumnos por estudiarlas. Según explicaron fuentes de la Consejería de Educación, los 615 escolares que este curso estudian aragonés suponen un aumento del 5% con respecto al anterior. Los de catalán rondan los 3.400.
Ofrecen esta última lengua 33 escuelas e institutos de 20 localidades de la zona oriental de las tres provincias y la ciudad de Zaragoza, mientras que otros 12 que cubren 26 pueblos del Pirineo ofertan clases de aragonés. En ambos casos como lenguas optativas, aunque a partir de este año las dos pueden pasar a ser vehiculares.
Los elevados niveles de demanda en ambos casos han hecho que formaciones políticas como Puyalón reclamen una mayor dotación para ambos programas.
Demanda fuera de las zonas de uso tradicional
Tanto el programa Jesús Moncada como el Luzía Dueso tienen como objetivo fomentar la enseñanza de las lenguas propias de la comunidad en centros públicos y concertados de Primaria, Secundaria y Adultos a través de actividades no regladas que incluyen desde manualidades a actividades literarias pasando por otras relacionadas con la salud emocional.
Los listados de ayudas aprobadas –llegarán a los 63 centros que las solicitaron- y denegadas ponen de manifiesto que el interés por la enseñanza de ambas lenguas no se reduce a sus respectivas zonas de uso común, sino que se amplía fuera de ellas.
Así, la Escuela de Idiomas de Zaragoza desarrollará una actividad en catalán sobre la poesía de la Franja oriental, la de Monzón (Huesca) organizará un taller de jabón en la misma lengua y el IES Goya realizará una convocatoria sobre los brujos y los curanderos del área este de la comunidad, mientras que otras diez propuestas fuera de su zona de uso quedaron aparcadas por falta de fondos.
Ocurre algo similar con el aragonés, que incluye convocatorias en lugares alejados de su área de influencia, entre las que se encuentran cabeceras comarcales como Ejea de los Caballeros, Calamocha, Cariñena, Utebo o Tarazona, además de las ciudades de Zaragoza y Huesca.
Haig tingut una alegria en veure que a la web Spanien für deutsche fan una revisió sobre l’aragonès (L’Aragonés – Das Aragonesische, traducció automàtica al català) i en l’apartat demolingüístic citen el recompte que vaig fer a partir de l’enquesta que l’equip de l’Euskobarómetro va fer per al Govern d’Aragó, cap a l’any 2001. La xifra a partir d’aquelles dades situa els parlants adults d’aragonès de l’Alt Aragó al voltant dels ~25.000, dels quals 13.000 en són parlants inicials.
