Al-Miknasiyya: Drets senyorials i prestacions vassallàtiques a Mequinensa.
Per Jacinto Bonales.
En el transcurs de l’edat moderna els habitants dels pobles estaven obligats a pagar tot un seguit d’imposicions i a satisfer tota una sèrie de prestacions que tenien un origen feudal. Aquests es pagaven o es realitzaven a favor del senyor del terme o, en el seu cas, dels diferents senyors, així com a les autoritats eclesiàstiques locals. Mequinensa, igual que altres pobles d’Aragó i de la pràctica totalitat dels de Catalunya, estava obligada a satisfer als seus senyors drets relatius a la senyoria territorial, a la senyoria jurisdiccional i als pagaments eclesiàstics. Veiem tot seguit les característiques d’aquests drets al nostre terme.
La senyoria territorial
En termes generals, el senyor tenia el domini sobre els homes (cristians i sarraïns, però no jueus, que eren de la Corona) i sobre el conjunt del territori. Aquest domini no s’ha d’entendre, necessàriament, com una «propietat» plena com l’actual, sinó com a una preeminència sobre tot el terme. En tot cas, en la majoria dels casos de Catalunya i de la Franja d’Aragó, la senyoria territorial existia i estava en mans dels senyors, que mantenien el control de les «vagants» (muntanyes, erms, sots dels rius), i deixaven als veïns el domini útil (la capacitat d’utilitzar, treballar, heretar i vendre) de certs béns (terres, edificis) a canvi d’un pagament anual (cens), ja fos anomenat emfiteusi (Catalunya), ja treudo (Aragó), i amb unes limitacions: la fadiga (temps que tenia el senyor per quedar-se el domini útil de la terra pagant la quantitat oferta pel comprador, normalment de 30 dies) i el lluïsme (en la compra-venda s’havia de pagar al senyor un terç del valor de la transacció).
A Mequinensa però, la senyoria territorial era molt laxa, ja que des de la conquesta els senyors estaven interessats en «repoblar» de cristians el territori. Així doncs, la majoria de les terres eren «lliures» dels veïns cristians que les posseïen, encara que alguns béns (cases i terres) estarien subjectes a pagament de cens emfitèutic o treudo. No passava el mateix amb els béns dels musulmans; aquesta comunitat havia de pagar per cap d’any (ninou) la «sofra», consistent en 16 sous per cada casa que tingués bestiar de treball, i 12 sous per cada casa que no en tingués (els bracers). Els drets i prestacions per senyoria territorial a Mequinensa eren els següents:
Censos: com hem dit algunes cases i masos pagaven censos al senyor (els Montcada i, després, per herència, els Medinaceli), i ho feien en gallines, pagant anualment al voltant de cinquanta parells. Amb aquest pagament simbòlic, que feien cristians i musulmans, es reconeixia el domini directe (o superior) del senyor sobre les cases, és a dir, sobre el conjunt de les heretats. A més els musulmans havien de pagar l’onzè dels productes d’horta del Sot de Viols, per concessió senyorial de 1307, reservant-se els Montcada el dret de fadiga només de deu dies sobre aquestes terres en cas que les venguessin.
Les herbes i muntanyes, com a «vagants», eren del senyor, i aquest havia de donar permís per utilitzar-les, ja com a conreu, ja com a pastura, ja com a font de fusta per a ús domèstic. L’any 1355 els Montcada van concedir en emfiteusi el terme i la muntanya a la universitat de cristians i musulmans a canvi d’un cens anual de 300 sous, amb el que seria el poble el que decidiria què fer amb aquestes terres, però l’establiment fou anul·lat pel senyor l’any 1362, veient que la població no prosperava. Així aquell any va donar llibertat i franquesa a tots els habitants de Mequinensa per conrear, pasturar, fer llenya, carbó, caçar i fer foc a tot el terme, sense cap impedient senyorial. Ara bé, si el comú arrendava les herbes (les pastures), el senyor en percebria la meitat del preu.
La lleuda era un impost que pagaven els «estranys», és a dir, els forasters, i que gravava les mercaderies que circulaven per riu i per terra. Sens dubte era el més important dels impostos senyorials ja que el riu, en aquella època, era el principal mitjà de transport de mercaderies. A finals del segle XV es va arribar a cobrar 7000 sous anuals.
El senyor, a més, controlava en monopoli els molins, forns, carnisseria i pesqueries que serien cedits (el forn, la carnisseria i les pesqueries) a alguns vassalls del senyor sota pagament anual en moneda i, posteriorment, al comú.
Finalment trobem un altre conjunt de drets de la senyoria territorial que consisteixen en prestacions personals: la jova i la guarda. La guarda consistia en pujar al castell, en èpoques determinades, a fer això, guarda, essent escollits un número d’homes cada dia i havent de passar per aquesta tasca tot el poble per tanda.
La jova era, en canvi, una prestació vassallàtica en treball. Un cert número de dies a l’any els veïns, cristians i musulmans, havien d’anar a fer jova, és a dir, a treballar a les terres del senyor (quan aquest encara disposava de patrimoni al terme i el posava en conreu), a fer obra al castell (continuada aquesta jova, per ordre de l’ajuntament, després de finalitzat el règim senyorial), i a fer obres de neteja i manteniment a les basses del secà, i a les sèquies del rec.
La senyoria jurisdiccional
El govern del terme i l’administració de justícia, eren prerrogatives del senyor jurisdiccional que, en aquestes comarques, coincidia en la figura del senyor territorial. És veritat que existien les figures dels consellers i jurats, posteriorment alcalde i regidors, però depenien directament del senyor jurisdiccional i del seu procurador o governador. D’altra banda, la justícia, en primera instància, l’executava un veí, el batlle, que era designat pel mateix senyor jurisdiccional. Aquest dret jurisdiccional es traduïa no només en l’exercici de la justícia (i en el cobrament de les corresponents taxes judicials, que percebia en part el batlle i en part el senyor), sinó també en tres impostos: la quístia, el fogatge i els bans.
La Quístia, altrament dita quèstia o qüèstia, és el més comú dels impostos per la «jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi». Es podia pagar en comú, és a dir, que l’ajuntament pagava al senyor un valor determinat per tot el poble, havent fet el comú el repartiment; o bé individualment, pagant una quantitat fixa cada casa «antiga» del poble, restant exemptes les cases noves, però quedant aquestes al marge de la participació en les institucions municipals. En el pagament d’aquest impost senyorial podem entreveure que Mequinensa tenia un règim força especial, essent molt lleu la pressió del senyor sobre el poble. Des de l’edat mitjana només pagaven la quístia els musulmans a raó de 6 lliures jaqueses cada any. Després de l’expulsió, al segle XVII, l’impost va desaparèixer, però el senyor va incrementar les rendes ja que va crear un nou delme sobre aquestes terres que pagarien els nous possessors.
El Fogatge és un impost procedent dels «mals usos» medievals que a Catalunya va ser suprimit amb la sentència de Guadalupe al segle XV, si bé va continuar en molts pobles ja amb aquest nom, ja canviant-se a quístia. Es tracta d’un pagament fix, anual, que havia de satisfer cada casa. A Mequinensa no es va pagar mai.
Els Bans són l’equivalent a les multes, i les imposava el batlle i fins i tot els jurats o regidors, a tot aquell que incomplia alguna norma local. Com arreu, els bans no podien arribar a 3 lliures, és a dir, que les multes podien ser des d’un sou fins a 59 sous. Els diners es repartien de forma diversa entre el senyor, el batlle i el comú.
El delme i la primícia
El delme era un tribut eclesiàstic de caire universal que, en teoria, estava destinat a subvenir les necessitats de l’església; però en la realitat normalment pertanyia als senyors gràcies a una concessió de la Santa Seu. A Mequinensa, el caire de conquesta tardana sobre els musulmans, i la necessitat de repoblar de cristians i d’adoctrinar als musulmans, feu que els conqueridors donessin el delme al rector del poble que, durant uns segles ho seria el de Fraga. Amb la segregació parroquial el delme restà a mans del rector de Mequinensa. Els musulmans no pagaven delme ja que el senyor els va eximir del pagament. A principis del segle XVII, en expulsar als musulmans, el ple domini de les seves terres van retornar a mans del senyor, que les concedí a diferents cristians havent de pagar-li a ell el delme del que produïssin. Així als segles XVII i XVIII a Mequinensa hi havia dos delmes, el delme en general, que cobrava el rector del poble, i el delme «de les terres dels moros» que cobraven els Montcada i per herència els Medinaceli. Es pagava delme de blat, sègol, ordi, civada, cànem, lli, oli, vi i corders, i la quantitat era de cada deu unitats collides, una per al delme i 9 franques per al productor.
La primícia era una espècie de delme «menor» que es creà per a pagar als rectors dels pobles, ja que normalment el delme estava en mans dels senyors. A Mequinensa, com el delme s’havia concedit al rector, els senyors van atorgar aquest dret al Comú, al conjunt del poble, és a dir, a l’ajuntament. Aquest emprava els diners per «l’obra» de l’església: el comú o universitat de veïns i singulars cristians de Mequinensa eren els propietaris de l’edifici, i l’ajuntament esmerçava la primícia en el manteniment de l’edifici i, en ocasions, en la lluminària. Es pagava primícia de tots els fruits que pagaven delme, i la quantitat era de cada trenta parts de collita, una per a primícia, pagament que, com el delme, estaven obligats a efectuar tots els veïns de Mequinensa, així com els terratinents que treballaven terres del terme.
Un conjunt de prestacions que desapareixerien íntegrament al segle XIX amb la revolució liberal.
Nota: Aquesta aportació es basa en documentació consultada per l’autor i amb l’extraordinària obra de recerca de Marta Monjo publicada amb el títol Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d’Aitona al segle XV. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2004.
Ahir la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya va aprovar amb el vot de CiU, PSC, ERC, ICV i CUP una proposta de resolució en què, segons la premsa, defensa la unitat de la llengua i rebutja la Llei de llengües d’Aragó (2013), que va fer famós arreu al Govern d’Aragó pel LAPAO. Com a dada interessant, i sobre el suposat pancatalanisme que regna més enllà del Cinca, amb unes ànsies extremes per invadir la Franja i que té atemorides a totes les criatures d’Aragó, la proposta insta el Govern d’Aragó per a que considero el català com a “patrimoni aragonès i comú” als altres territoris de llengua catalana. Atenció a la dada per a futurs comunicats que ja estan eixint des d’Aragó. Los catalans són tan pancatalanistes que demanen al Govern d’Aragó que considero que el català és llengua pròpia d’Aragó </ironic>. De fet, recordeu les paraules de Ramon Sistac fa pocs dies: ”el català és una de les llengües fundacionals d’Aragó. Abans de néixer Aragó ja s’hi parlava català per l’Aragó”.
