Chelat de mullarero
Finalment comença a fer calor. Una bona notícia per a hostalers i comerciants, sobretot del sector tèxtil. No sé si també gaire per a les economies familiars, però que arran de l’anunci d’un estiu més fresquet esperen estalviar en refrigeració domèstica. La tònica d’aquesta canícula pròxima: menys aire condicionat i més ventalls. Això sí, l’oportunitat de reviure alguns plaers estivals: l’ombra, la migdiada, els sopars al descobert, els banys de mar o piscina i els gelats. Ja els enyorava, els gelats, encara que no deixo de consumir-ne tot l’any, si bé ara vindran més de gust. Confesso la meva debilitat per les taronges tropicals de Glas que compro al Plus i pels vasets de Chelats Sarrate, d’Alcampell. Una gran varietat de sabors, no sé si també de préssec, que a Fraga denominen mullarero.
Que els fragatins diguin mullarero al préssec -de fet, els arbequins en diem préssic– no significa que parlin una llengua diferent. Aquí ens referim a la sorra com arena, a les vambes com a keds o als pits de les dones com a popes, i no per això se’ns acudeix (bé, a alguns sí que se’ls ha passat pel cap algun cop, en temps del leridanismo franquista) de creure que no ens expressem en català, un català tan vàlid com el d’Olot, Tortosa, Benavarri, Pollença o Alcoi. Per cert, m’adhereixo a la campanya de la web popes.cat, en favor de preservar aquest dialectalisme tan eufònic i rotund, i la seva generalització arreu del domini lingüístic.
D’una cosa de llepar a una altra, torno als gelats Sarrate. A propòsit, per què escriuen chelats? En tot cas, txelats. L’anècdota no ve més que a confirmar la sospita que aquest nou idioma de la Franja inventat per les autoritats aragoneses -amb l’aquiescència d’uns quants col·laboracionistes locals, còmplices actius o passius de l’intent de genocidi cultural- no és més que un català amb faltes d’ortografia.
Alcampell, precisament, ha estat el primer municipi a rebel·lar-se contra aquest absurd filològic, obrint la senda a una trentena de consistoris més. Es nota que té un alcalde lletraferit, l’escriptor Josep Antoni Chauvell. Un altre Josep Antoni és fill il·lustre de la vila. I algun, diria que cada vegada més, començant per bastants companys de la seva pròpia federació, a tenor de les últimes enquestes, pensem que faria un gran servei a la causa si -en català, castellà o lapao– s’abstingués de parlar tant.
qüestió històrica. Pensen de per sí que els trauran drets i tenen temor de que es faci el Parc Natural”. L’alcalde de Beseit també va recordar que si es fa el Parc els propietaris “no rebran un duro. Però tampoc els trauran res. I qui digui el contrari està mentint”. Els propietaris “no rebran ni una perra, però es beneficiaran de si fan una pista, de subvencions per a rehabilitar els masos…”
