Skip to content

Sí: Carles Terès. No: Cezar Schirmer

Sí: Carles Terès. No: Cezar Schirmer Sí: Carles Terès. No: Cezar Schirmer

Carles Terès

L’escriptor de la Franja debuta amb una primera novel·la de molta envergadura: Licantropia , una història sobre un inquietant llegat familiar que es remunta al 1759.

No

Cezar Schirmer

L’alcalde de Santa Maria, la ciutat del Brasil on ahir van morir més de 200 persones en l’incendi d’una discoteca, haurà d’explicar per què el local no complia la normativa.

mitjançantSí: Carles Terès. No: Cezar Schirmer.

El Punt Avui: El deliri de la licantropia.

Carles Terés publica aquesta novel·la inquietant, ambientada en el passat i el present del Matarranya

 

 

‘Sóc dissenyador gràfic, encara que m’hagués agradat estudiar filologia’, es presenta Carles Terès (Barcelona, 1962), autor de ‘Licantropia‘, la seva primera novel·la, inquietant, amb trets fantàstics, ambientada a l’alt Matarranya del passat i del present, que acaba de publicar Edicions de 1984. ‘He escrit alguns contes, però sobretot m’he dedicat al columnisme en els diaris de la Franja. No ens ho posen fàcil per escriure en català. Per això aquesta novel·la és una manera de contribuir a mantenir el corpus literari català de la Franja, que és ben viu.’

‘Els meus pares són francolins, però van emigrar cap a Barcelona. Jo amb vint anys vaig decidir tornar, i de la Franja ja no m’he mogut. Visc amb la família a Torre d’arques, l’últim poble de Terol, a prop de Morella. Jo volia ser l’escriptor de la Franja, des de petit. Sortosament, quan vaig descobrir Jesús Moncada em vaig adonar que no calia ser “l’escriptor” de la Franja, que n’hi havia d’altres, i de molta qualitat. Avui vivim un moment de vitalitat. Més enllà de noms com Jesús Moncada, Mercè Ibarz o Francesc Serés, que van deixar el terriori, hi ha altres noms com el poeta Desideri Lombarte (1937-1989), Marta Montblanc (premi Guillem Nicolau 2010), Susana Antolí (premi Guillem Nicolau 2006)… Amb tot, molts de nosaltres ens hem autoformat.’

‘Jo em sento de la meva llengua. A la Franja en aquests moments dir que ets catalanista és un problema. Jo dic que sóc aragonès de literatura catalana.’ Precisament la llengua que empra Carles Terès a ‘Licantropia’ és un aspecte que ha pensat molt, usant el català estàndard per al narrador omniscient, i el dialectalisme pels diàlegs dels personatges. ‘El tema del dialectalisme és complex, perquè són significatives les diferències entre el tortosí i el morellà. Vaig optar per reproduir el dialectalisme segons l’origen de cada personatge. En aquest sentit, hi ha un treball dialectal molt acurat. I sense caure en els castellanismes, que se’n diuen molts avui entre els joves.’

EL primer capítol, inquietant, gairebé de terror, és protagonitzat pel mossèn i pels membres de la casa dels senyors de Torrent de Prats, que pateixen de licantropia (un deliri que els fa creure que són llops i comportar-se com si ho fossin). La primera part del llibre se situa al segle XVIII. En canvi, en la segona ens trobem amb un nou protagonista, Llorenç, un fotògraf d’ara que es passeja per les terres de Llobosa per retratar l’antic casalot dels Torrents de Prats, i que furga en els seus orígens familiars.

‘M’agrada perdre’m per la muntanya, de dia i de nit, i això va produint unes sensacions que queden. Al Matarranya hi ha moltes històries de por, i en l’origen de ‘Licantropia’ hi ha una llegenda local, que reprodueixo sencera, i que vaig identificar com un cas clar de licantropia.’ Entre les influències destaca per sobre de tot Joan Perucho, del qual ho ha llegit tot, i recentment també va quedar impactat pe ‘La pell freda’ d’Albert Sánchez Piñol, que és el llibre que m’hagués agradat escriure.

Jornades Culturals d’ASCUMA a Sabadell | Mas de Bringuè.

Òmnium Sabadell i l’Associació Cultural del Matarrranya (ASCUMA) organitzen, del 12 al 22 de febrer de 2013,  unes jornades a la capital vallesana per a donar a conèixer la realitat cultural, econòmica i social de la comarca més meriodional de la Franja aragonesa de parla catalana. Ací teniu el programa, fer amb gran esforç i il·lusió per part d’ambdues entitats organitzadores i amb la col·laboració de diferents persones, grups i institucions de la zona.

CARTELL MATARRANYA-definitiu JORNADES SABADELL

Dos debuts fantàstics « Lo finestró del Gràcia.

Dos debuts fantàstics

Carles Teres

El Periódico de Catalunya, en la secció de cultura del dissabte, publicava l’article “Dos debuts fantàstics”. Es referia a dos autors i a les novel·les d’ambdós. Un autor és Carles Terès amb la seua obra Licantropia. “Licantropia, amb Perucho i Sànchez Piñol com a guies, descobreixen homes lloc al Matarranya”. Li augurem un èxit notable de vendes en la Diada de Sant Jordi.

Punxeu aquí per llegir l’article.

Carles Terès firmarà “Licantropia” Homes llop al Matarranya!!.

Carles Terès firmarà “Licantropia” Homes llop al Matarranya!!
dissabte, 2 / febrer / 2013 12:30h. L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, duna dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a lAlt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de labric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a lamenaça del llop és gràcies a lestranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació danomalia, dhorror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de lesperit daquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que senfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
  • Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. Lesperit i el registre lingüístic daquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai descriure, ja sigui publicant articles a La Comarca dAlcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorollat o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de lany 2011, és la seva primera novel.la.

“LICANTROPIA”, CARLES TERÈS

El mite universal de l’home llop és el punt de partida de “Licantropia”, l’òpera prima de l’escriptor de la Franja de Ponent Carles Terès, que amb aquesta obra irromp amb força al panorama narratiu català.

El paisatge del Matarranya, al sut de la Franja, i un poble amagat és l’escenari de la novel.la situada entre finals del segle 18 i l’actualitat.
L’autor utilitza el mite de l’home llop com a metàfora dels instints que tots tenim i que poden convertir-nos en animals en qualsevol moment.
La novel.la va guanyar el premi Guillem Nicolau, que atorga el govern d’Aragó, i ara el recupera l’editorial “Edicions 1984” .
Val 16,50 euros.

mitjançant“LICANTROPIA”, CARLES TERÈS – iCat.cat.

Agentes políticos y sociales de Arens «aprueban» la nueva alcaldesa.

La oposición en el Ayuntamiento y las asociaciones de Arens de Lledó han acogido con normalidad el inesperado cambio en el gobierno municipal. La que había sido alcaldesa durante cinco años y medio, Maria Teresa Querol (PSOE), dimitió de su cargo, que ya ha sido asumido por su compañera de partido Rosa Casanova. Fue durante el último pleno y Querol atribuyó su cese a «motivos personales».

 

El único edil de la oposición, Francisco José Jordán (PP), ha manifestado que ve más que positivo que «la ex alcaldesa haya delegado el cargo en otra persona si no se veía con fuerzas de continuar».

 

Jordán ha destacado que su trabajo en el Ayuntamiento de Arens, al igual que el de los otros cuatro ediles del PSOE, requiere motivación y trabajo en equipo «porque no cobramos nada y queda mucho por hacer en un municipio tan pequeño».

 

Como ejemplo, Arens tiene pendiente la conclusión de su Plan General de Ordenación Urbana y solucionar eventuales problemas de abastecimiento hídrico que se registran durante el verano.

 

Éste último punto es, en palabras del edil popular, el principal reto que debe asumir la nueva alcaldesa. Aunque en una localidad de poco más de 200 habitantes, el peso de este proyecto no solo recae en la alcaldía.

 

«Todos formamos parte de las comisiones y nos mantenemos informados de cualquier asunto», ha subrayado Jordán. En la misma línea se posiciona la presidenta de la Asociación Cultural ‘El Galeró’, Carmen Huguet.

 

Esta organización es una de las más relevantes de Arens de Lledó ya que aúna a 200 socios. Al respecto, Huguet ha expresado que el trabajo que desarrollan desde la asociación es independiente del Ayuntamiento, si bien es cierto que «utilizan una casa municipal para sus reuniones».

 

Así lo hacen también el resto de asociaciones, entre las que se encuentran los regantes, los cazadores, la comisión de fiestas, la asociación de mujeres Santa Águeda y el AMPA del CRA Algars.

 

Pese a su dimisión como alcaldesa, Maria Teresa Querol conserva su acta de concejal y sigue participando en las iniciativas del gobierno local.

Fundación Manuel Giménez Abad.

XI PREMIO “MANUEL GIMÉNEZ ABAD” PARA TRABAJOS DE INVESTIGACIÓN SOBRE LA DESCENTRALIZACIÓN POLÍTICA Y TERRITORIAL

La Fundación “Manuel Giménez Abad” convoca el XI Premio para trabajos de investigación sobre la descentralización política y territorial

Fin de plazo de presentación 28 de febrero de 2013

Bases

 

VII PREMIO “MANUEL GIMÉNEZ ABAD” PARA TRABAJOS DE INVESTIGACIÓN SOBRE EL PARLAMENTO

La Fundación “Manuel Giménez Abad” convoca el VII Premio para trabajos de investigación sobre el Parlamento

Fin de plazo de presentación 28 de febrero de 2013

Bases

Una molt bona entrevista a “Sentits” « L’esmolet.

 

Vaig passar una molt bona estona coversant amb l’Adolf Beltran, a Catalunya informació. La vull compartir amb vosatres.

Escoltar el programa “Sentits”

Sentits

 

Des de la frontera amb afecte « Lo finestró del Gràcia.

 

 

francisco-domenech

Recomano la lectura de l’article de Francisco Domenech, alcalde de Favara, publicat ahir a “La Comarca” d’Alcanyís, i a www.lacomarca.net  sobre el govern d’Aragó i la Franja. Entreu aquí per llegir-lo.

Desde la frontera con afecto

Francisco Domenech



Desde la frontera con afecto

Hola! Soy Paco y escribo desde Fabara, en la Franja Oriental de Aragón. ¡Qué! No está mal como presentación de lo que puede ser el comienzo de una larga colaboración con este periódico que, según parece, quiere ser nuestro y sólo nuestro. La frase no es alambicada y ni siquiera muy elaborada, pero contiene dos elementos que sin duda gustarán a la mayoría de los habitantes del Bajo Aragón Histórico, el territorio que cubre este periódico. Uno: “Oriental”, el otro, “Aragón”. Gracias a ellos, los nacionalistas de todo pelaje ya respirarán tranquilos. Somos aragoneses, o sea, suyos, y nos han ubicado geográficamente. Ya tenemos contentos a los aragonesistas.
Sin embargo, también hubiera podido presentarme: ¡Hola! Soy Paco y escribo desde Favara del Matarranya, en la Franja del Poniente de los Países Catalanes. Nada podría reprochárseme. Al menos, desde un punto de vista filosófico. Sería, salvando las distancias, como la traslación a nuestro caso del ejemplo que plasmó Ortega y Gasset en su libro ‘El Espectador’. Decía Ortega que la visión que se tiene de la Sierra del Guadarrama desde la solana no es la misma que cuando se mira desde la umbría. Y, sin embargo, es la misma. Porque la Sierra del Guadarrama tal vez sea la misma desde la umbría o la solana, pero nuestra Franja no es la misma si vista como oriente o como poniente. Sarpullido les sale a los buenos hombres de Aragón con solo mentar el poniente.
La razón de esta erupción cutánea reside en las ansias expansionistas de una Catalunya que, es obvio, no parará hasta conseguir anexionársenos. Debo decir que hubo un tiempo en que esta idea, aun sin gustarme, me reconfortaba. Siempre es bonito saber que alguien te desea. Porque, ¿quién y para qué querría algo que fuese de poco valor, inservible o inútil? Pero, más adelante comenzaron a surgirme dudas. No sé yo si tenemos tanto valor como para que Catalunya se meta en un fregado de calado por conseguirnos. No tenemos ni recursos ni población. Y, para remate, con muy poquita industrialización porque el día que explicaron en clase las teorías sobre el desarrollo económico armónico y las políticas de reequilibrio territorial, nuestros dirigentes hicieron pirola.
Al aumento de estas dudas fue contribuyendo con sus actuaciones nuestro Gobierno de Aragón. Pues resultaba fácil concluir que, si en verdad valiésemos mucho, Aragón, en vez de insultarnos y despreciarnos, nos mimaría para que deseáramos permanecer aquí. Y, sin embargo, en lo que es nuestro rasgo diferencial, el que nos distingue y eleva por encima de los otros pueblos de nuestra Comunidad Autónoma, es decir, que hablemos catalán en territorio castellano parlante, el insulto ha llegado al extremo de equipararnos con los niños en su etapa de aprendizaje de su lengua materna. De éstos, se dice que chapurrean; de nosotros, se afirma que somos los del chapurreau. Y, por si faltaba algo, estamos en unos momentos en que, una supuesta Consejera de Cultura del Gobierno de Aragón, asesorada por algún presunto experto en geografía, pero a la vez, ignorante de la filología, acaba de laminar la ley de lenguas que tanto nos costó que promulgara Marcelino Iglesias. Ahora ya no chapurreamos. Hemos pasado a hablar no sé qué variedad de una presunta lengua aragonesa primitiva. No podemos estar contentos, claro.
Pero tampoco estamos enfadados o indignados. Nuestra autoestima debe seguir intacta. No han sido los hombres de ciencia quienes nos han despreciado, sino unos políticos provincianos que, llevados de su tonta temeridad, se han metido en camisa de once varas para pontificar sobre asuntos que no entienden. Seguimos estando orgullosos de ser lo que somos. Pero el daño que pueda hacer al futuro de nuestra lengua la política adoptada por el Gobierno de Aragón, no debemos subestimarlo. Debe preocuparnos y debe motivarnos para una batalla que se presenta seria. ¡Bueno! Por fortuna, muy seria tampoco. No deja de tener un toque divertido saber que quienes te insultan son unos imbéciles. Yo, por mi parte, seguiré escribiendo acerca de nuestras cosas con el afecto que he proclamado en el título. Tal vez porque crecí en una casa en la que solía repetirse aquello de que, puede más una gota de miel que un barril de hiel. Y prometo hacerlo aun cuando tenga que referirme a esos políticos provincianos que, en su ignorancia, se han embutido en una camisa de once varas, ¡Pobrecillos!

Estás en: Levante-EMV<http://www.levante-emv.com/> > Ocio ><http://ocio.levante-emv.com/> Planes<http://ocio.levante-emv.com/planes/> > Noticias
Noticias | Planes
Parada y fonda
La grapa aragonesa. Hay una pista forestal que une Fredes, en la Tinença de Benifassà, con Beseit, en el Matarranya.
[http://ocio.levante-emv.com/img_contenido/estaticos/noticias/reloj.gif]24-01-2013 16:40

  *   rating
2 votos
[http://tuentistatic1-a.akamaihd.net/layout/web2-Zero/images/corporate/share_button/av_small.TL8BAnYOGn.png]<http://www.tuenti.com/share>
[Peña-roja de Tastavins. Emili piera]<http://ocio.levante-emv.com/img_contenido/noticias/2013/01/153208/parayfondarecortada.jpg>
Peña-roja de Tastavins. Emili piera
Por Emili Piera
Más que un río, es un barranco con un espejuelo de agua al final de profundas gargantas, como ocurre con el Cérvol o el Tastavins, las lluvias y fuentes de la zona no dan para más. Cañones que recorrieron los mismos cazadores de ciervos que pintaron sus sortilegios en Ares y la Valltorta: los primeros agricultores.
Descorchamos el 2013 en una habitación de hotel en Pena-roja de Tastavins, donde la tierra del Matarranya, de rocas sedimentarias y luminosos olivos, se vuelve menos agrícola y más roja y silvana. El culo del mundo, dirán algunos. Pues no. Hay poca gente, pero aquí estaba y está uno de los centros neurálgicos del viejo reino de Aragón, no en vano hay una peña cercana bautizada como Pico de los Tres Reinos. Y ese centro es el santuario de la Mare de Déu de la Font, gótico auspiciado por Pere IV, decoración mudéjar en los artesonados, paso obligado de peregrinos jacobitas.
Cuando abrimos la ventana al día, todo era azul y verde, lavado por la lluvia. Antes de las primeras luces, balaban las ovejas. La vez que Aragón estuvo más cerca de conseguir una salida al mar fue al otorgar su fuero a los pobladores del Matarranya, su comarca más oriental tomando como referencia Vinaròs, el Mediterráneo. Claro, que estaban Chiva y Cheste, también de población aragonesa, pero de fuero valenciano: a estos sólo la Huerta los separaba del mar.
Cuando llegamos a Herbers, las calles estaban vacías y el mesón cerrado: no es que algo más de setenta vecinos puedan hacer mucho ruido, pero es seguro que anoche lo intentaron. Casas con arco de medio punto y sillares de gran tamaño: cuando no quede ni el recuerdo de los cementos blancos de Calatrava, estos palacetes agrarios, casonas y ayuntamientos de labor berroqueña, seguirán en pie. Es un consuelo, cada cual lo entienda como le dé la gana.
Subimos hasta la iglesia y el palacio del Baró d'Herbers, que va recuperando una escuela taller. El conjunto tiene muros defensivos y almenas de cuando ya no había enemigos, y en la fachada se abre una bella ventana gótica. El tiempo y la hiedra han reconstruido el dintel hundido de la puerta de un prado. Seguimos disfrutando de la belleza de este casco urbano en calidad de madrugadores (muy relativos) del año nuevo. Un retablo cerámico de 1991 recuerda la participación de los vecinos («dels herbers jussans») en la rogativa que cada siete años lleva a los de Vallibona a treinta quilómetros de su pueblo. Precisamente, al santuario de la Mare de Déu de la Font, pero esa es otra historia.
La grapa aragonesa, que parecía sencilla, es doble o quizás triple, o, más probablemente, infinita. Me detengo ante un cercado de ovejas ordenadas como párvulos en misa de doce. Callan porque quizás saben que me encanta su paletilla. En el parque eólico del puerto de Torre Miró, con Morella a la vista, hay un molino con una aspa rota que parece un águila desalada.

Este cap de setmana tindrem a Vall-de-roures La matança del gorrino i lo mondongo, que el Patronato de Turismo y Comercio del poble organitza des de fa anys. A les 22:30 h. del dissabte comença la matança tal i com es feia per n’estes i d’altres terres, i el diumenge a les 9:30 faran lo mondongo amb la degustació de productes derivats. S’adjunta cartell. (Aquesta activitat no és apta per a la gent massa impressionable ni de caire aristocràtic, gent, per altra banda, poc freqüent per esta comarca).

Ah, i a Calaceit, el dissabte s’encendrà la Foguera en honor a Sant Antoni a les 22:30 i desprès hi haurà ball al Poliesportiu.

ASCUMA

ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYA

Llibreria Serret participe a la BCNegra 2013: “assassinat o mort natural” L’inquietant futur de les llibreries…

Dijous 7 de febrer – 16 h
Facultat de Comunicació Blanquerna – URL. Carrer de Valldonzella, 12
Taula rodona

assassinat o mort natural

L’inquietant futur de les llibreries 7 de febrer a les 16:00

Pierpaolo Marchetti, periodista cultural italià, afirma que «quan una llibreria tanca els lectors perden la presumpció d’innocència». Les llibreries són al punt de mira d’un món cada vegada més electrònic, més impersonal. Avui, a la nostra taula, els llibreters prenen la paraula. Tindrem llibreries d’aquí a cinquanta anys? Com seran? I els llibreters?
Les seves recomanacions seguiran tenint el pes que tenen avui dia?

Participants: Octavi Serret (llibreria Serret), Josep Cots (llibreria Documenta) i Miquel Colomer (llibreria Catalònia)
Moderador: Antonio G. Iturbe.
www.bcn.cat/bcnegra/ca/programa/p7.html

 

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona « Lo finestró del Gràcia.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona

 

 Licantropia 1

 

Licantropia 2A la llibreria Laie de Barcelona, carrer Pau Clarís, 85, el 22 de gener es va presentar la novel·la Licantropia, l’opera prima important de Carles Terès, editada per “Edicions de 1984”. L’espai era ple de gom a gom. Aquesta novel·la va rebre el Premi Guillem Nicolau 2011 del govern d’Aragó (tal vegada l’últim, per ara, atesa la decisió d’aquest govern de no convocar-lo). La primera edició de l’obra —només uns dos cent exemplars— va sortir el 2012 en “Literaturas de Aragón”, d’acord amb l’estipulat en la convocatòria del Premi. L’edició actual correspon a una revisió en profunditat de la primera, amb Licantropia 3algunes ampliacions que l’arrodoneixen. Pot ser que el lector de la primera edició, al llegir aquesta segona, notarà una major fluïdesa i lògica narrativa.

 

Artur Quintana, amb la seu mestria, va fer la presentació de l’obra i del autor. I ens parlà de la etimologia del mot “licantropia”, del seu tractament en la literatura universal i dels casos d’hòmens llop en la literatura popular del Matarranya. I va fer esment dels antics llobaters que impedien l’atac Licantropia 4dels llops als ramats, preguntant-se en acabar: en queden de llops al Matarranya? No goseu demostrar el contrari, es respongué. Amb la història de la Punta de la Samarreta, els paisatges de l’Alt Matarranya, realitat i mite, passat i present, Licantropia li bullir al cap d’en Carles Terès. Un aspecte força important de l’obra és la utilització que fa de la llengua, des del estàndard barceloní fins al català més matarranyenc, i així ho destacà Artur Quintana.

 

Licantropia 5Carles Terès ens va parlar de la seua íntima motivació de la novel·la, però no tancà cap camí al lector per a la interpretació personal de cadascú. Miquel Adam, representant de l’editora tancà l’acte.

 

El gran interès que van demostrar les persones que hi van assistir i la quantitat de les que van demanar la signatura de l’autor, ens fan preveure l’èxit de la novel·la per terres catalanes i més enllà. El nostre desig d’èxit és més que evident.

 

Síntesi de l’obra escrita a la contraportada

 

L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. L’esperit i el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai d’escriure, ja sigui publicant articles a La Comarca d’Alcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorolla’t o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de l’any 2011, és la seva primera novel·la.

Tortell Poltrona actua a Fraga el dia 29 | Mas de Bringuè.

tortell-poltrona 2

 

El pallasso català Tortell Poltrona actuarà a Fraga el dia 29 de gener en el recinte exterior de la Biblioteca Gianni Rodari a les 17.30 hores, en un acte organitzat per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC). L’entrada és lliure i gratuita i hi col·labora en la difusió l’Ajuntament de Fraga. L’artista barcelonès també actuarà al col·legi Sant Josep de Calassanç d’aquesta localitat.
Tortell Poltrona (el seu nom real és Jaume Mateu, i va néixer a Barcelona el 1955) va ser  fundador i director del Circ-Cric- i és un dels pallassos més reconeguts a nivell nacionao i internacional. En el seu currículum figuren fites com la direcció del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà de Llobregat, la fundació del Centre de Recerca de les Arts del Circ a Santa Maria de Palautordera i la seua tasca en la societat Pallassos sense Fronteres. Poltrona ha treballat durant els seus gairebé quaranta anys de carrera amb il · lustres pallassos i showmans com Charlie Rivel, Oleg Popov, Jango Edwards, Johnny Melville o, fins i tot, Leo Basi.

Fonts de l’IEBC, que ha aconseguit aquesta actuació gratuita, lamenta no haver pogut assolir una mini-gira per altres pobles del Baix Cinca “per manca d’interès, i la desídia d’Ajuntaments, col·legis i altres entitats de la comarca.”

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.