La Franja

// Patrici Barquín

A l’edició en paper de “El Salto”, corresponent al mes d’abril de 2019 hi trobem la notícia: “La campaña más intoxicada”, que explica que des de 3.500 euros, un partit polític pot comprar un milió de robots socials o bots que treballaran incansablement, en fer pujar la popularitat del partit polític en qüestió. Eixos robots, los llencen a les xarxes socials i interactuen en forma de seguidors del propi partit, generen etiquetes que acaben sent tendència o bé, prenent vida pròpia en forma de perfils que interactuen amb nosaltres com si de persones es tractés.

Això recordaria a una pel·lícula de gènere “ciberpunk”, tal i com expliquen a “El Salto”, si no fos perquè, al meu parer, s’han llençat massa d’hora a treballar. Potser van sentir allò d’aquell entrenador de futbol que deia: “si ens llevem ben d’hora, ben d’hora i ens posem a treballar…”, i clar, tant d’hora s’han llevat que han acabat badallant i provocant un desori.

Si, ja sé que això que explica l’article fa una mica de por i no saber si estàs discutint en una persona que atonyina lo teclat semidespullada al sofà de casa, o amb una realitat virtual a qui no pots escanyar, pot crear desassossec, però puc assegurar que l’assumpte del robots està al nivell d’encert d’una escopeta fira. M’explico:

Ara fa uns dies, i precisament, coincidint amb una de les campanyes electorals que tant seguit acompanyen la nostra rutina diària, me va enviar, una persona que m’estima, al mòbil, una captura de pantalla de facebook agon se feia saber que a mi m’agradava lo Partit Popular i, concretament, un cartell d’un mal gust insuperable.

Tot això podria quedar en una simple anècdota, sobretot atenent a que m’ho vaig passar d’allò més bé redactant un desmentit acompanyat de la captura de pantalla. Però lo meu malestar, realment, va començar en trobar-me a una bona amiga que via facebook manifestava lo seu entusiasme davant lo “Bimbo sin corteza”, quan jo sé que eixa amiga no é gaire donada a consumir productes, diguem, industrialitzats, per no dir una paraula malsonant. Evidentment estàvem davant d’una nova errada robòtica. I lo que m’ha deixat consternat ha estat trobar a la meua parella involucrada en un afer inconfessable amb la “San Miguel 0,0”. L’explicació l’he trobat a una cançó de Mocedades (sí, ja sé que quedaria millor fer referència a una cançó de Sisa, Raimon o del Paco Ibáñez, però un té los referents que té) que parlava d’un nen robot que li demana a sa jaia que li doni corda pa anar a mestra, i la jaia no només li dona corda, sinó que, a més a més, lo tumba ben engrassat o li tira un xorro d’oli, no m’enrecordo i no penso buscar-ho, que desprès no me trec la cançoneta del cap en tot lo mes. Pos bé, penso que a tot això de la intel·ligència artificial i los bots cibernètics li ha faltat una jaia que doni corda, engrasse i, sobretot, que avii al robot cap a mestra, a veure si aprèn alguna cosa, o com a mínim a veure si ho va solsint.

A peu de columna: Avui mateix he llegit un altre article que explicava que estan experimentant amb una intel·ligència artificial que pot predir agon hi ha més possibilitats de que es faci un delicte. La policia ha descartat utilitzar-la. Suposo que sempre sirà millor equivocar-se com deu mana i les tradicions així ho estableixen que no en un robocop sense corda i rovellat.