La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: FranjaSource: Rampa’l Cul – Jotes i olives
Sense el reconeixement de l’oficialitat i arraconat geogràficament a la zona més septentrional d’Aragó, la llengua aragonesa es troba en una situació límit. La transmissió generacional de l’idioma és profundament fràgil, el suport institucional que gaudeix és mínim i arrossega la maledicció de no comptar amb un estàndard consensuat entre les organitzacions implicades en la seua promoció. La recent creació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua hauria de resoldre una problemàtica que dificulta el creixement d’una comunitat lingüística amb poc més de 8.000 parlants. L’emergència a les xarxes socials del fenomen Jorge Pueyo, qui fa activisme digital de l’aragonès, és l’última mostra de resistència espontània del xicotet teixit d’associacions que lluiten a l’Aragó per evitar la mort d’una llengua amb les constants vitals precàries.
Continuar llegint… L’aragonès, una llengua en perill d’extinció – El Temps
L’aragonès, una llengua minoritzada en vies de recuperació – Ateneu de Barcelona – Jorge Pueyo
oct. 23
L’aragonès és una llengua minoritària i minoritzada que pateix greus problemes de transmissió generacional, ensenyament i alfabetització a les escoles, visibilitat pública i dispersió entre els parlants, però és també una llengua que, en els darrers anys, s’ha anat fent un espai a Internet i a les noves tecnologies. De ser la llengua majoritària en tota la regió d’Aragó, actualment té menys de 30.000 parlants. Aquest fet permet que en bona mesura es pugui parlar d’una comunitat d’aragoneso-parlants amb una forta consciència lingüística. Aquest és el cas de Jorge Pueyo, que parlarà sobre la pròpia experiència de ser un divulgador i activista de l’aragonès, sobretot a les xarxes socials.
Jorge Pueyo, divulgador de l’aragonès i activista lingüístic.
Source: Irlanda, Finlandia. Nosaltres no som d’eixe món | Mas de Bringuè
Màrio Sasot
Rètol d’un carrer escrit en bilingüe (Gaaèlic i Anglès) a Dublin (Irlanda). Foto: Irene Sasot
Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair el sacrosant precepte de que “Llengua oficial no hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.
I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Unidas Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.
Passa això a la resta del món on hi ha llengües minoritzades davant d’una llengua oficial majoritària o predominant? No a tota la resta del món.
Fa unes setmanes vaig anar amb la família a Irlanda a visitar una filla que hi està treballant. Vam poder observar que, tant a la capital, Dublin, com al petit poble on la nostra filla viu i treballa, tots els rètols amb els noms els carrers estaven escrits en anglès i en gaèlic.
L’ idioma irlandès o gaèlic irlandès modern és una llengua de la branca cèltica que pertany a la família indoeuropea. S’estima que el nombre de persones que el parlen com a llengua nativa gira a l’entorn dels 20.000 als 80.000, predominantment a les regions rurals occidentals, una escandalosa minoria en un país de cinc milions d’habitants.
Doncs ningú, als carrers s’escandalitza de veure i llegir els rètols en gaèlic que gairebé no entenen, ni de sentir els avisos de parades de trens i autobusos en aquesta llengua.
Ni per suposat, ningú ho considera un dispendi, una despesa innecessària com passaria aquí, a l’Aragó, si els nostres carrers i places de Saragossa, Casp o Alcanyís, etc., apareguessen retolats amb plaques trilingües. Tal volta els irlandesos entenen que el gaèlic és un patrimoni del seu país, el record d’una llengua originària d’allà parlada històricament en tota la illa abans que es produís la seua conquesta per part de la corona anglesa durant l’Edat Mitjana. Des de l’any 1922, amb la proclamació de la independència de la república d’Irlanda, el gaèlic ha estat considerat llengua oficial junt amb l’anglès.
Una altra experiència que he viscut personalment quant al respecte ciutadà i estatal a les minories lingüístiques és a Finlàndia, un país d’un nivell de població pareguts a Irlanda (uns cinc milions i mig de persones).
En aquest país nòrdic hi ha dos llengües oficials: el finès i el suec, tot i que el primer idioma el parlen el 90% de la població i el gruix dels suec parlants (l’altre 10 percent de la poblacióestan concentrats en algunes ciutats de la costa del sud i l’oest. Malgrat això a tota Finlàndia els carrers són retolats en les dos llengües oficials i els nadius de la llengua minoritària sueca poden adreçar-se, per oral i per escrit a tots los nivells de l’Administració finesa des dels llocs on aquesta llengua és predominant.
Un altre cas curiós dins d’aquest país és el de la llengua sami, parlada a l’ extrem nord del país, a la Lapònia.
Sápmi és un conjunt de regions septentrionals considerades la terra natal dels Sami, l’únic poble indígena reconegut a l’àrea de la UE. És una llengua i cultura nòmada que recorre, al nord del cercle polar, les fronteres de Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Avui dia encara queden vives deu d’aquestes llengües. Els parlants de les variants més llunyanes geogràficament no sempre poden entendre’s amb els de les altres zones
A Finlàndia es parlen tres d’aquestes llengües, que són: el sami septentrional, el sami kolt i el sami d’ Inari. El sami septentrional té més de 2500 parlants mentre que el sami kolt i el sami d’ Inari només el continuen parlant uns pocs centenars de parlants cadascú. El sami kolt i el d’ Inari van estar a punt d’extingir-se a finals del segle XX, però els activistes de base i un grapat de voluntaris han treballat incansablement per a reimplantar-los entre les generacions més joves
Tot i que aquestes llengües, en perill de clara desaparició, no tenen estatus d’oficialitat, l’estat finés va crear un Parlament Sami, democràticament elegit pels seus ciutadans nadius, que coordina un seguit d’organismes i institucions creades per a protegir i difondre la seua cultura i l’ús de les seues llengües pròpies.
Pirita Näkkäläjärvi, consellera del departament de Fusions i Adquisicions i membre, amés, de Parlament Sami, em comentava quan vam coincidir a Kiruna (Suècia) en un Congrés Internacional de Llengües Minoritàries que “ «molts pares, als anys 80, pensaven que era millor que els seus fills no aprenguessen cap llengua sami i es centressen solament a aprendre el finès, doncs creien sincerament que el fet de no haver de carregar amb el fardell de ser sami els facilitava la vida.
Tanmateix avui dia s’han produït alguns canvis. La ciutat d’Inari, al nord de Finlàndia, alberga des de 1999 el Skábmagovat, un festival de cinema indígena, i des de 2004 es celebra durant l’estiu un festival de música indígena, Ijahis / Idja, que es podria traduir com “la nit sense nit”.
Inari és també la seu de Sajos, un centre cultural sami que es va obrir el 2012, i de Siida, un museu i centre de Natura, inaugurat el 1998.
Fora dels llocs autòctons, Yle, l’Ens Públic de Radiotelevisió de Finlàndia, té un departament en llengua sami, “Yle Sápmi”, que produeix continguts en els tres idiomes sami del país, com la sèrie trilingüe de TV Unna/ Junna, i manté tota una programació de ràdio, telenotícies i notícies on line en estes llengües a l’abast de tot el país. Existeix a més un Servei o Plataforma a l’estil de Netflix anomenat Sápmifilm, que transmet pel·lícules en les diferents llengües sami, subtitulades en anglès.
Igualet que la “nostra” televisió autonòmica aragonesa, on sol se pot sentir el “nostre” català, esporàdicament, camuflat dins d’un programa en aragonès, “Charrín charrán” que s’emet un cop a la setmana.
Totes aquestes iniciatives, no li semblen en absolut suficients a Pirita Näkkäläjärvi. «Per a mantenir la vida d’una llengua ha d’haver-hi un fort suport estructural i institucional». «Però- afirma Pirita- l’última paraula quant al seu ús la tenim els parlants».
Fora de Sápmi també hi ha alguns centres que imparteixen educació en llengua sami. A Hèlsinki, l’Escola d’Educació Bàsica de Pasila hi ha cinc estudiants d’ entre set i nou anys que cursen els seus estudis en finès (el 20% de les matèries) i sami (el 80%) i ho faran durant tot el currículum de l’Escola Bàsica (novè grau) que acaba als 15 anys. També al llarg del curs, s’organitzen en aquest centre actes culturals en sami.
Es aquest un bilingüisme que en alguns aspectes va passes enllà del que s’ha aconseguit a les escoles de la Franja després de 35 anys de l’establiment de classes de català optatives i d’una o dues matèries més impartides en aquesta llengua.
Cap. 27 – Pilar Palomero (Valderrobres y las masías del Matarraña) – 14/10/2021 21:43
Resumen del vídeo Pilar Palomero en el Matarraña. Valderrobres, lugar donde la directora de cine rodó su primer cortometraje y las masías del Matarraña, protagonistas del episodio. Vídeo
Source: Entre Oliveras/Entre Oliveres | Lo Finestró
Signa aquesta crònica “l’oncle Jupiari”. És un seudònim, esclar. Qui era realmante “l’oncle Jupiari”?
Al llibre Fets i temps de la Codonyera es diu sobre el poema “l’oncle Jupiari”. “És un poema llarg, obert i a voltes tendre, esbojarrat i estrafolari com l’oncle Jupiari. Ell va viure a la Codonyera entre el segle dinou i principis del vint, i el que va fer, el que conten que va fer i el que s’endevina que va fer, jo ho intento expressar amb la llibertat que em dóna la forma i llenguatge que he triat. Les contalles o històries del Jupiari, precedides per una espiga de blat, són retalls de la vida d’aquest homenot que s’han quedat pels aires de la Codonyera, i jo les he recollit conformant un collage poètic.”
Segons l’opinió de l’Hèctor Moret, el nom Jupiari pot ser una contracció dels noms catalans Joan i Pere.
Exemples dels versets del llibre esmentat:
…“A les nits d’agost
i a les nits d’hinviarn,
de l’oncle Jupiari
sempre se parlai.
Quan va nàixer est home…
home farrucot,
i de borrumbà
molt treballador.
Allunat, carnuç,
de minjar afanós,
vedent carn i vi,
se l’anai lo cos.
Conten ocurràncies
d’est home especial,
mal jànit i andròmines;
mai se va queixar.
Si va revellir
o va viure poc,
ere conegut
per tot lo contorn
…
Moliner del Molí Fiarro,
l’oncle Jupiari un any ere
i alimantai a la mola
del frut de les oliveres.
…
Los dits del piau esclafats
i este homenot com si res,
només va dir molt graciós:
–Massa n’has fet cavallet.
…
Tot lo lloc ple de fogueres
per carreres i cantons
i una oloreta molt bona
de mançanes i codonys.
…
Acalorats com estaven,
s’escridaçaven
–Més lloco que un candil!
–Bavós i cuçot!
–Çoquet, tasquirot!
–Baldragues, çaboc!
–Lloquenc i virot!
–Maltreballa i goç!
–Barçabuc!
I coses més gordes
que repetir no puc.
…
–Adéu, Josefa, Pepeta!
perdó per tot, jo me’n vaig,
si algun dia mos vedem
ja serà a l’etenidat. …“
I ara a gaudir de la crònica “Entre oliveres”:
Inspirant-se, potser, en aquella abarrocada prosa apòcrifa d’en Beturián Buisán de Mur, de quan a la Torrocella parlaven aragonès: A Bal d’Albalat empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera, que bi son muy bien aprobeitadas en bancals e paratas d’olibar. Cuan a bal se fa planeta entra en o lugar d’a Torroziella. Astibaxo predominan tamién os olibars, de tal manera que dende o tozal de Santa Barbera d’a Codoñera a ambiesta d’a Bal ye como un ibón archentato que l’aire pentina, doncs sí, inspirant-s’hi, me penso, músics, cantants, recitadors codonyerencs i torrocellans, mos van dur –érem un públic de més de tres-centes persones- al bell mig de les oliveres –belles i velles- de les partides torrocellanes del Rodigacho i la Peña Matosas, penya des d’on els nostres ancestres caçadors de fa uns set mil anys mos contemplaven, tal com va recordar-nos Joaquín Lorenzo, presentador de l’acte. Era lo dissabte 25 de setembre d’enguany. La terra encara era una mica humida de la saguera ploguda però hi vam poder seure bé a les cadires que quasi tothom havia portat. La tronada que amenaçava, finalment no va aplegar.
L’acte era organitzat pels grups musicals La Chanera Folk, format per gent codonyerenca i torrocellana –Luis Antonio Alquézar, Elsa Celma, Germán Celma, José Antonio Celma, José Ramón Escuín, Conrado Escuín, Adrián Lorenzo, Joaquín Lorenzo, David Omedes i Luis Quílez- i l’Asociación el Patio de Atrás amb presència de María Lorenzo i Francho Sarrablo. A títol individual hi participaren els joters Verònica Celma, Alba Lorenzo, José Tomás Lorenzo i Ignació Pellicer, així com el cantautor Tomàs Bosque i els rapsodes José Ramón Molins i Natàlia Zapater. Al programa s’anunciava també la presència del poeta i rapsoda Josep Miquel Gràcia i del prosista Ramon Mur, que no hi van poder assistir. Els seus textos van ser oferts per altres participants. Com correspon a una vall bilingüe com la del Mesquí -Bellmunt, la Torre de Vilella i la Codonyera, de la part alta de la vall, són de llengua catalana, i la Torrocella i Castellseràs, a la vall baixa, són de llengua castellana- hi hagué cançons i poesies en castellà i en català. Patrocinaven l’Ajuntament de la Torrocella, la Cooperativa del Mesquí i la Caixa Rural de Terol.
Natres erem al mig del camp, envoltats realment de bancalades d’oliveres, i tenint davant un escenari esplendorós al bancal de més amunt, amb els músics de la Chanera emmarcats per dues oliveres centenàries i amb les llargues escaleres a punt per a començar la collida. Per a calentar motors els de la Chanera van interpretar el Pericón de la Torrocella -per cert que això de calentar motors jo no ho havia sentit mai de quan corria per ací, ara fa una muntonà d’anys, que de motors me penso que no en teníem ni pocs ni gaires. I tot seguit los presentadors, Joaquín Lorenzo i María Lorenzo, mos van anunciar els bons espectacles que ens esperaven, centrats exclusivament i imperativa en el conreu de l’olivera.
Va trencar el foc en José Tomàs Lorenzo que mentre pujava per l’escalera anava clavant ganxais i cantant en el seu bon català codonyerenc dues folies d’en Josep Miquel Gràcia. En José Ramón Molins va recitar versos dels seus nous poemaris, i alternant jotes de n’Alba Lorenzo, Ignacio Pellicer i Verónica Celma amb poesies de Josep Miquel Gràcia i en José Ramón Molins mateix, vam aplegar a La brechtiana de l’oli d’en Tomàs Bosque recitada per Natàlia Zapater. Aleshores van donar pas a cançons i músiques instrumentals per part d’en Tomàs Bosque, María Lorenzo i Francho Sarrablo –i que bé que ho feien tots! En Tomàs Bosque va cantar-nos una nova cançó seua composta expressament per a Entre Oliveras/Entre Oliveres, i seguiren les veus de María Lorenzo i Francho Sarrablo, ella al violoncel i ell a la guitarra, sobre lletres d’en José Antonio Labordeta, Joaquin Carbonell i Maria del Mar Bonet, d’aqueixa saguera en català. Es llegiren textos d’en Ramon Mur on l’assagista recordava en Juan Pío Membrado, el seu avantpassat regeneracionista, sí, aquell que en Juan Moneva anomena Joan en la correspondència que van mantenir. Tots els textos, cançons, poesies i proses, van girar a l’entorn de l’olivera, no ho oblideu. Després d’una brevíssima pausa van entrar a escena la Chanera Folk amb los Celma- lo pare José Antonio, i els fills: Elsa i Germán- amb algunes lletres en castellà i català. L’acte es va cloure amb unes paraules d’en Tomàs Bosque i la presència a escena de tots els participants cantant en homenatge a en Joaquín Carbonell, traspassat no fa gaire.
Ja he passat un corriau als de la Chanera i el Patio de Atràs perquè m’avíson al mòbil quan tórnon a actuar.
L’oncle Jupiari
#Bomberscat seguim a #Nonasp, al simulacre amb el @mitecogob i @IIFFAragon, emmarcat dins del #ProgramaNacIIFF. L'objectiu és millorar la coordinació entre els dispositius que participen en l'extinció dels incendis forestals #EjercicioConjuntoIIFF 🔥 #EBRO @interiorcat @GobAragon pic.twitter.com/F2mnsBSZXI
— Bombers (@bomberscat) September 29, 2021
El Puesto de Mando Avanzado (#PMA) de @112Aragon está en #Nonaspe en el #EjercicioConjuntoIIFF #EBRO, un simulacro de incendio forestal promovido por @mitecogob en el que participan el operativo de Prevención y Extinción de Incendios Forestales de Aragón y Bomberos de Cataluña. https://t.co/zoei6lIXi4 pic.twitter.com/EescYpdyRK
— 112 Aragón (@112Aragon) September 29, 2021
El #CCB de #bomberscat ja està a punt per al #simulacre de demà a #Nonasp Coordinats amb @mitecogob @IIFFAragon farem un exercici conjunt #EjercicioConjuntoIIFF 🔥 #EBRO en el marc del #ProgramaNacIIFF @Interior @GobAragon pic.twitter.com/SZF7RhVpwR
— Bombers (@bomberscat) September 28, 2021
L'humanista aragonés instal·lat a València Bernardino Gómez Miedes publicà una història de Jaume I en 1584. En ella explica una cosa que personalment no havia vist fins ara: que en 1261, quan ordenà traduir els Furs de València a la seua llengua materna "Catalana o Limosina"…👇 pic.twitter.com/xDqCIsiidW
— Vicent Baydal (@vicentbaydal) September 23, 2021
Els aragonesos (inicialment els principals protagonistes de la conquesta valenciana) “se tuvieron por muy agraviados”, ja que els volien en llengua llatina (com s’havien escrit originalment en 1238) “o a lo menos la Aragonesa”.