Skip to content

Archive

Category: Franja

Roberto Morote ha sido el encargado de trasladar la obra al tebeo, con apoyo del Gobierno de Aragón, el Ayuntamiento de Mequinenza, y el Ministerio de Cultura

Presentación cómic obra Jesús Moncada
La obra maestra de Jesús Moncada, Camí de sirga (Camino de Sirga), salta de la novela al cómic en una triple edición en castellano, aragonés y catalán, del trazo del diseñador gráfico Roberto Morote y con el apoyo económico del Gobierno de Aragón, el Ayuntamiento de Mequinenza y el Ministerio de Cultura. Las editoriales GP Ediciones, Gara d’Edizions y Trilita Edicions participan en este proyecto, que difunde el trabajo de Moncada, uno de los máximos exponentes literarios aragoneses.
El director general de Política Lingüística del Gobierno de Aragón, José Ignacio López Susín, ha asistido este viernes a la presentación del tebeo en Mequinenza, localidad natal de Jesús Moncada y municipio donde está inspirado su relato. “La versión en cómic de la novela de Jesús Moncada Camí de sirga es una gran noticia porque acercará sin duda la obra del genial escritor mequinenzano a públicos diferentes a los que había llegado hasta ahora”, ha celebrado el director general.
El andorrano Roberto Morote se ha hecho cargo del guion y de los dibujos de la novela gráfica de Camí de sirga, la que es su ópera prima en el mundo del tebeo largo. A través de 176 páginas de viñetas en blanco y negro, Morote condensa el frescor de la obra de Jesús Moncada y relata el devenir de Mequinenza a lo largo de gran parte del siglo XX. López Susín ha felicitado a Morote por su “inmenso” trabajo, y ha aplaudido su capacidad de “trasladar fielmente la obra de Moncada a un lenguaje artístico complejo”.
Camí de Sirga, publicada por primera vez en 1988,es una de las grandes novelas de la literatura aragonesa en catalán y ha sido coronada con los más prestigiosos galardones. Ha sido traducida a más de una decena de idiomas, entre ellos el aragonés, el japonés o el vietnamita, y evoca de manera sentida la desaparición del mundo rural a través de un complejo y rico entramado de personajes y relaciones personales de la antigua villa de Mequinenza. Planteada como un magistral fresco narrativo, confluyen aquí la realidad y el mito, la ironía y la ternura. En este libro, el autor evoca la desaparición de Mequinenza, una ciudad en el encuentro del Ebro y del Segre, que en un tiempo fue el centro de una importante cuenca minera y de un intenso tráfico fluvial y que se ve condenada a quedar sumergida por las aguas de un pantano.
Jesús Moncada
 
Jesús Moncada Estruga nació el 1 de diciembre de 1941 en Mequinenza (Zaragoza). A los 12 años, Moncada se trasladó a Zaragoza para cursar el Bachillerato, pero es en su infancia mequinenzana donde se halla la base temática y creativa de su obra. Tras realizar los estudios de Magisterio, regresó a Mequinenza para ejercer de maestro hasta que el servicio militar le llevó de nuevo a Zaragoza. De vuelta a Mequinenza, trabajó como maestro y se inició en la pintura y el dibujo. Después, animado por el también mequinenzano Edmón Valles (novelista e historiador) se trasladó a Barcelona, para dedicarse a la literatura y a la pintura. Sus primeros trabajos fueron en la Editorial Muntaner y Simón donde entabló una gran amistad con Pere Calders, persona que le animó a iniciar su propia trayectoria literaria. Moncada es uno de los autores más traducidos de la literatura en catalán
Considerado uno de los autores en catalán más importantes del siglo XX, Moncada recibió varios premios por su obra, entre otros el Premio Ciutat de Barcelona o el Premio Nacional de la Crítica en 1989 por Camí de sirga o la Creu de Sant Jordi, otorgada por la Generalitat de Cataluña en el año 2001. Ese mismo año, recibió también la Medalla de Oro de Isabel de Portugal de la Diputación de Zaragoza. En 2004, recibió el Premio de las Letras Aragonesas, que recogió unos meses antes de su muerte. A este respecto, el director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín, ha destacado de Moncada que es “sin duda, uno de los mejores escritores aragoneses del siglo XX” y, además, uno de los “mejores autores en catalán de todos los tiempos”.
Además, uno de los programas educativos del Gobierno de Aragón lleva el nombre del autor. El programa Jesús Moncada pretende acercar a los centros educativos una oferta de actividades científicas y humanísticas de animación y difusión del catalán de Aragón, adaptadas a todas las áreas curriculares. Asimismo, mediante la convocatoria de esta iniciativa, el Departamento de Educación, Cultura y Deporte pretende facilitar a los centros escolares el asesoramiento y los recursos que necesiten para que promuevan sus propias actividades y proyectos de trabajo en esta lengua. En definitiva, se trata de fomentar la dignificación del patrimonio lingüístico, concienciar a la comunidad escolar sobre dicha riqueza y apoyar al profesorado que imparte estas lenguas en los centros educativos. El plazo de los centros para este programa en el curso 2021-22, así como el “Luzía Dueso” para la difusión del aragonés, termina el 30 de septiembre de 2021.

*Se adjuntan audios del director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín

Fotos:

  • Camí de sirga
  • Camín de sirga
  • Camino de sirga

 

Podcasts y Audios relacionados:

La novela de Jesús Moncada “Camí de sirga” ya tiene su versión trilingüe en cómic

Source: Una agenda y otros objetos de papelería ‘de raso’ en aragonés para la vuelta al cole

Source: Presentació a la Codonyera de ‘El crimen de las Torretas/ Lo crimen de les Torretes’ » Temps de Franja

// Artur Quintana i Font

La vesprada del diumenge 15 d’agost i dins de les Jornades Culturals de la vila matarranyenca de la Codonyera s’ha presentat al seu Poliesportiu Lo crimen de les Torretes, la segona novel·la d’en José Ramón Molins Margelí, soci d’ASCUMA i ben conegut pel seu magnum opus de La Codoñera en su historia (1995-2020). A la novel·la, emmarcada dins la tètrica panoràmica bèl·lica del primers tres quarts del nostre tràgic segle XIX, Molins descriu, amb gran desplegament de detalls, la vida de quatre generacions de la família Bayod, llauradors de la vila matarranyenca de la Sorollera, des del anys de maduresa del besavi Nemesio a principis del XIX fins al 1879 en la joventut dels besnets Pedro i Sebastián. Aquell era un àmbit on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida […] Su cultura tradicional era la que habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia […] con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque mes que aguantá. Mentre en Molins va descabdellant amb minuciositat els petits i grans fets de la vida dels Bayod, des d’infanteses, d’enamoraments, casoris, parts, maldecaps econòmics, de parella —i ací amb ple erotisme descrit des de la visió femenina i la masculina— i fillada, bèl·lics, mentre ho fa, doncs, hi presenta el gran retaule de la vida comunitària a la Sorollera i encontorns d’aquells anys, amb el costumari del pas de l’any, i la convivència plena amb la natura humanitzada i la salvatge. Aquesta actitud ja es manifestava plenament a Florencia, la primera novel·la d’en Molins, si bé allà amb un cert mecanicisme, on l’autor a voltes prenia els diferent fets de la vida del personatge central, Florencia, com a pretext, o estímul si ho preferiu, per a exposar relats etnogràfics, amb la conseqüent pèrdua del fil narratiu. És un mecanicisme que en aquesta segona obra l’autor ha sabut superar esplèndidament, conjuminant harmònicament la vida oculta dels Bayod, que ens desvela encertada i detalladament fins a la més profunda intimitat, amb la pública, i amb la immensa panoràmica de la cultura camperola i la natura matarranyenca dins el marc de les quasi inacabables carlinades. El lector hi descobrirà molts ressons de la unamuniana Paz en la Guerra, conscients, o no, per part de l’autor.

El títol del llibre, Lo crimen de les Torretes, podria fer creure als lectors que ens trobem davant d’una novel·la negra canònica, perquè l’autor en el pròleg suposadament datat del setembre del 1900, ens fa la descripció prou detallada del lloc i data del crim, de les víctimes i llurs noms, i és lícit esperar que n’anirà desbrossant el camí fins a trobar-ne finalment els assassins. Però no es pas així, o no ben bé: perquè no es reprèn el fil del crim de les Torretes fins a la pàgina 444, o si vull ser més precís a la 451, quan ja no en queden més que 21 per a presentar-nos-en els criminals. A les més de 400 pàgines anteriors de l’obra és on en Molins desenvolupa les vides i espais dels Bayod, tal com més amunt he mirat de descabdellar. Tanmateix no oblida d’anar fent passar les diverses generacions dels Bayods pel lloc del crim, el Mas de Roio de la partida del Pallargüelo en terme de Bellmunt i a tocar del de la Codonyera, on creixen esponerosos els únics testimonis dels assassinats, les oliveres centenàries, i on a les primeres nits que hi passaven els infants sentien, premonitòriament, la por i la basarda del crim. L’autor aconsegueix així de mantenir un prim fil argumental de novel·la negra. Hi ha altres factors estructurals de l’obra, com la insistència en la cama de forja con farolillos de ceràmica on foren engendrats quasi tots els Bayod, o el darrer paràgraf de cada capítol, meditatiu i en prosa poètica. En tot cas quan el lector observa que ja no falta gaire per acabar el llibre, i encara no s’hi ha desvelat l’autoria de el crim, se sent empès adeleradament i amable en saber-ne el desenllaç.

El crimen de las Torretas/Lo crimen de les Torretes és escrit, com indica el títol, en castellà i en català, i concretament 482 pàgines en castellà d’Aragó, evidenciat en els nombrosos mots propis d’aquesta variant: aladre, descogar, botiguero, fiemo, farinetes, galarcho, pigota borde, pelaire, caldo de presa…, i construccions com el que àton com a partícula interrogativa: —Que pasa algo?, o l’ús sovintejat de frases del tipus: toda contenta. En català d’Aragó, escrit sempre en cursiva, n’hi ha un total de 2 pàgines amb una dotzena escassa de breus diàlegs, i amb molts mots solts distribuïts per quasi tot el llibre, ço que fa que, si bé llur presència siga escassa, és però constant. Majoritàriament el text català és escrit en grafia castellana, llevat dels casos quan l’autor els ha tret del llibre Lo Molinar, que aleshores són en grafia catalana. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntament de la Canyada de Beric, de la Codonyera i la Sorollera.

El tema del crim del Piló dels morts, com és conegut popularment a la zona lo crim de les Torretes, havia estat tractat anteriorment el 2005 per en Josep Miquel Gràcia Zapater, conegut escriptor, rapsode i publicista de la Codonyera, a les pàgines 207-218, del seu poemari Fets i temps de la Codonyera.

 

 

Tres moments de la presentació. / Sigrid Schmidt von der Twer

Source: Beceite controlará el acceso al Parrizal durante todo el año, creando 5 puestos de trabajo

Source: Manifestación en Torre del Compte por una carretera digna

Source: Quejas por el caos que se forma en el acceso al pantano de Pena

Source: El Miteco abre el periodo de alegaciones a los proyectos de cuatro parques eólicos en el Matarraña

Source: Més sobre les renovables | Lo Finestró

Source: De Zaragoza a Barcelona sin peajes: la AP-2 se liberaliza este septiembre

Source: ‘Unatra academia’ (Una altra acadèmia) – Les aigües turbulentes

 

Notícia rellevant en relació a les llengües catalana i aragonesa. El passat dijous 29 de juliol el govern d’Aragó va nomenar els primers membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Aquesta entitat fou creada el 2013 per la llei d’ús, protecció i promoció de les llengües aragoneses, la que es va inventar el lapao. Afortunadament, els seus estatuts (2018) ja van entrar en raó i parlen d’aragonès i català d’Aragó. L’Acadèmia es constituí com a “institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies” i té per competències “establir les normes referides a l’ús correcte de les llengües” i “assessorar les institucions sobre l’ús correcte de les llengües i la seva promoció social”. Està dividida en dos instituts, un per cada llengua, que tindran funcions més específiques (proposar normes gramaticals, inventariar el lèxic, estimular l’ús de la llengua o vetllar pels drets lingüístics). Com es pot comprovar, l’existència d’aquesta Acadèmia suposa “a priori” un avenç en el dificultós procés de normalització tant de l’aragonès com del català de la Franja. És d’esperar, però, que la coexistència amb l’Institut d’Estudis Catalans no origini cap mena de disfunció, solapament o conflicte.Els flamants membres catalans d’aquesta Acadèmia seran aquests:

Carme Alcover Pinós (Mazaleón, 1952). Doctora en Filologia. Tècnica de llengües del Govern d’Aragó (fins 2017) i coordinadora del Seminari Permanent de llengua catalana. Fou membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

Javier Giralt Latorre (Barcelona, 1967, originari de Sant Esteve de Llitera). Doctor en Filologia Hispànica. Tesi sobre Contribució a l’estudi de les fables de la Llitera. Professor titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa. Fou membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

Mercedes Llop Alfonso (Nonasp, 1957). Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació i mestra. Escriptora en català d’Aragó, ha guanyat en dues ocasions (2010 i 2020) el Premi Guillem Nicolau del Govern d’Aragó.

Maria Teresa Moret Oliver (Mequinensa, 1974). Doctora en Filologia Hispànica. Tesi sobre Documentació històrica aragonesa del segle XV. Professora de català a l’Escola Oficial d’Idiomas d’Alcanyís i de la Universitat de Saragossa.

Ramon Sistac Vicén (Barcelona, 1958, originari de Camporrells). Doctor en Filologia Catalana. Professor de dialectologia catalana de la Universitat de Lleida.

Són dades fornides pel Govern d’Aragó, però hi ha altres dues informacions que poden ser d’interès: Maria Teresa Moret (foto) és l’autora de la primera tesi presentada en català a la Universitat de Saragossa, i Ramon Sistac és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Source: La DGA nombra a los primeros primeros quince miembros de la Academia Aragonesa de la Lengua

// Patrici Barquín

Com mos hem de veure! Embolicats, un camí més, a la indecència d’aquells que ho volen canviar tot pa que tot segueixi igual. Insultats per aquells éssers que, tenint una pila d’estudis i un currículum d’astí a Torrent, són incapaços de desenvolupar un argumentari coherent sense recorre a la fal·làcia i a l’insult. Clar que tot això és culpa meua per llegir-me articles d’aquell diari, tan sàviament qualificat com “coprofàgic” per Carlos Taibo: El País, referent de cultura de la “beautiful people” i la classe social liberal progressista.

L’article en qüestió du la signatura d’un personatge gens sospitós com és: José Donoso. Dic que no és gens sospitós (ironia mode on) perquè presideix la “Unión Española Fotovoltaica” i li publiquen coses a El País, coses com l’article: “El negacionismo, la mayor amenaza para el proceso de transición ecológica”. Apa, i es queda tan ample! Res com introduir la paraula “negacionista” a un “argumentari” per a ridiculitzar a l’altre i llençar la fal·làcia ad hominem.

Continuar llegint… Il Gattopardo » Temps de Franja

Source: Les notícies de Temps de Franja 149

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 149 • 30 de juliol de 2021

Us demanem disculpes pel retard d’aquest butlletí. El nostre web ha estat atacat per segona volta en poc temps. Estem treballant en recobrar-ne el funcionament correcte.

El Govern nomena els primers membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua

// Redacció

El Consell de Govern ha aprovat avui el nomenament dels primers quinze membres de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que s’articula en dues seccions, l’Institut de l’Aragonès i l’Institut Aragonès del Català.

Aquest òrgan va ser creat per la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó com a institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies.

Les seues competències són: establir les normes referides a l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó i assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies i amb la seua promoció social.

Llegir-ne més.

A la vora de «La Chaminera»

// Carme Messeguer

Amb la melodia Anuncio de fiesta, del gaiter baix-aragonès Camilo Ronzano, va arrencar el concert “A la vora de la xemeneia” del duo La Chaminera a Almudáfar, pedania d’Osso de Cinca, que va tenir lloc al tardet de divendres 23 de juliol, en un mirador que oferia una vista espectacular sobre les riberes de l’Alcanadre i del Cinca.

Al llarg d’una magnífica actuació, el duo La Chaminera —Ángel Vergara i Toche Menal— van anar desgranant melodies i cançons de les nostres terres —albades, boleros, jotes, nanes…—, interpretades en les tres llengües d’Aragó i amanides amb balls de titelles, facècies i explicacions didàctiques sobre l’origen de les peces interpretades, les varietats lingüístiques emprades i els diversos instruments que van anar tocant —dolçaina, guitarró, acordió diatònic, gaita de bot, simbomba, dolçaines, panderetes, flautes de canya o d’ala de voltor, etc.—.

Llegir-ne més.

Ja toca*

// Lluís Rajadell

Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial de Terol (DPT) nascut a Vall-de-roures l’any 1891 i mort l’estiu de 1936 a Terol, ja no és un fantasma del passat. Aquell oblidat polític republicà que va desaparèixer sense deixar rastre després de ser detingut pels insurrectes contra el Govern legítim figura des del passat 30 de juny en una placa col·locada en una discreta sala de reunions de la DPT. El text gravat recorda la seua figura i també la seua mort sense justificació pel simple fet de ser un polític republicà d’esquerres.

Llegir-ne més.

Armes de paper, coronels de corbata*

// Luismi Agud

La història es l’arma més poderosa del món. Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant lo futur.

Llegir-ne més.

Envasos (im)prescindibles*

// María Dolores Gimeno

No fa massa eixies de casa sense pensar en bossa, cabàs o carro de la compra i podies tornar carregat de fato. Ara les bosses de plàstic en anses són passat a força de fer-nos-les pagar: una passa imperceptible dins de la muntanya de contenidors, embolcalls o envasos de tot tipus de productes. Perquè al supermercat encara pots allargar la mà i agarrar sense fer cua una safata en cuixes de pollastre, tres cabdells d’enciam, quatre mançanes entre porexpan i cel·lofana, un paquet de formatge ratllat o de pernill tallat, un potet de pebre molt, etc., i tot un món de plats precuinats.

Llegir-ne més.

Teulades negres*

// José Miguel Gràcia

Ha començat la carrera —molt lenta, però— d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic.

Llegir-ne més.

Mesquí insòlit (Festes d’estiu)*

// Tomàs Bosque

En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres, si els de Calanda, com sempre, desfeien les tronades per salvar els seus préssecs…, i al ratet ja els venien al cap les festes d’estiu. Les de la Canyà, a raders de mes obrien la ruta festera. En aquella època la vileta bonica de la punta de la Siarra, encara mantenia població i el llustre dels temps dolços de la mineria en bons sous als treballadors. Però a les festes d’agost de la Torre (velilla) és on es va presentar la gran novetat de torejar vaquilles, com en los temps antics torejaven bous de verdat.

Llegir-ne més.

De colpistes, nazis i xarlatans*

// Antoni Bengochea

La RAE defineix cop d’estat com l’acció violenta per la que un grup s’apodera o intenta apoderar-se del poder d’un estat. Als líders de l’anomenat “procés” català se’ls acusa contínuament de colpistes. Aquest adjectiu se’ls aplica tan sovint que tota la dreta espanyola (incloent també el que ells en diuen “centre”) afirma que aquestes persones són colpistes. Com podem veure, els fets d’aquestes persones, estan molt allunyats de la definició que dona la RAE de l’acció cop d’estat. Aquestes persones mai van intentar apoderar-se (i molt menys per la força) del poder de cap estat (tampoc de la comunitat de Catalunya).

Llegir-ne més.

La criatura ja té un any*

// Patrici Barquín

Ara que ja fa un any que es va decretar l’inici oficial de la pandèmia i ens van tancar a casa per a que poguéssim consumir paper higiènic, com si Sangonereta (referència de jaio) hagués sobreviscut a l’empatx de botifarra, i elaborar pans, dolços i, també, pa que poguéssim eixir al balcó a aplaudir als policies que ballen; és lo moment d’avaluar en quin punt ens trobem.

Llegir-ne més.

El discurs dels polítics*

// Marina d’Algars

Hi ha dies que venen ensopegats i sents l’artrosi com un dimoni que et punxa amb la forca als dits. Com avui. Així és que escriuré com els intel·lectuals de manual. Parlaré sobre el Discurs (amb majúscula). Això, em condueix al cànon de la Retòrica clàssica que Aristòtil, Isòcrates, Quintilià, i d’altres filòsofs del món clàssic van estudiar fa dos mil anys. Tot discurs, segons la Retòrica, consta de cinc parts: preàmbul o introducció, narració, confirmació, digressió i epíleg o conclusió.

Llegir-ne més.

Finalitzat l’inventari del patrimoni arqueològic i natural del Baix Cinca*

// Redacció

Les dades recollides en aquest inventari serviran per a preservar i mantindre la riquesa patrimonial de la Comarca del Baix Cinca.

La Comarca del Baix Cinca ha realitzat un inventari del patrimoni arqueològic i natural de tot el territori comarcal amb la finalitat de conèixer els béns existents i donar-los a conèixer a la població per a la seua valoració i conservació, per a aconseguir que els habitants de la comarca siguen actors principals de la protecció dels nostres béns patrimonials.

Llegir-ne més.

Herois del món rural a cop de gambada*

// Lluís Rajadell

Tres esportistes recorren a peu els 210 kilòmetres que separen Beseit de Terol per reivindicar més atenció de l’Administració per als pobles.

“Sou tres guerrers que heu protagonitzat una heroïcitat”. Així va definir el president de Terol Empresaris Turístics, Roche Murciano, als tres esportistes del Matarranya que van recórrer a peu 240 kilòmetres, des de Beseit a la capital provincial —els darrers 30, els van fer en bicicleta—, entre el 8 i l’11 de febrer per reivindicar més atenció de l’Administració per als pobles i els seus habitants.

Llegir-ne més.

Profe*

// Roberto Albiac

La delegada assenyale el relotge «falten sols 5 minuts: encara no ens has passat el termòmetre i hem de desinfectar totes les taules perquè canviem d’aula». Intento veure que així és a través del baf dels vidres que tinc entre la mascareta i eixa diadema-micro unida per cable a l’altaveu que em penge de la burxaca. Guardo al maletí llibres i la llapissera de pissarra, lo dixo al costat del portàtil i el casset, i els substituisco per la pistola de temperatura, lo rotllo de paper i l’esprai: me sinto com un «Mister Potato» al que una pandèmia ha anat afegint complements surrealistes mentres sone una de les alarmes del repertori que tenim per a distingir los patis diferenciats i les eixides escalonades.

Llegir-ne més.

Lo català d’Aragó a Aragón Televisión: invisibilitat i inhibició parlamentària*

Quan a la jove democràcia espanyola van sorgir les diferents autonomies, totes es van dotar de cadenes públiques de ràdio i televisió, ben conscients les noves autoritats del valor dels mitjans audiovisuals en la creació d’una identitat comuna. A Aragó va ser l’any 1987 quan se va fundar la Corporación Aragonesa de Radio y Televisión (CARTV), que naixia amb la voluntat de ser «una Radio y Televisión pública multicanal, garante del interés general que potencie la identidad colectiva de Aragón» (Ley 8/1987, de 15 de abril, modificada per la Ley 4/2016, de 19 de mayo). La intenció fundacional s’ha traduït durant tres dècades de vida en un seguit de programes variats, bones audiències i una eficient gestió econòmica. I això amb diferents enfocaments, en funció de la direcció de la

Llegir-ne més.

Source: Teulades negres | Lo Finestró

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.