Skip to content

Archive

Category: Bens de la Franja

El litigio que enfrenta desde hace 20 años a Aragón con la Generalitat ha dado un giro con Méndez de Vigo como responsable provisional del Departamento de CulturaEl nuevo titular del Juzgado de Huesca, Antonio Martín, le requiere la entrega inmediata de las 44 obras histórico-artísticas tras las continuas negativas de los anteriores responsables, Santi Vila y Lluís PuigEl Gobierno de Aragón confía en una resolución favorable a sus intereses antes de las elecciones del 21DLas obras artísticas del Monasterio de Sijena: una compleja trama que enfrenta a Aragón y Catalunya desde hace 20 años

Origen: El Juzgado de Huesca le pide a Méndez de Vigo que ordene la devolución de las 44 obras de Sijena coincidiendo con el 155

Origen: El jutge demana al ministeri que porti les obres de Sixena a Aragó aprofitant el 155

Durada de00:02:11

Un jutge d’Osca ha demanat al ministre de Cultura espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, que traslladi a l’Aragó les 44 obres d’art de Sixena del Museu de Lleida. Ho fa emparant-se en l’article 155, que estableix que el ministre és l’actual responsable del Departament de Cultura de la Generalitat.

La resolució reclama que s’executi de manera immediata una sentència provisional del 2015 que obligava a lliurar les obres. A través d’una providència, el nou titular del jutjat de primera instància número 1 d’Osca demana també al ministre que especifiqui on són les peces i que informi sobre quan i com es traslladaran perquè el govern de l’Aragó les pugui rebre amb garanties. A més, insta la Guàrdia Civil a dissenyar un dispositiu per fer el trasllat amb seguretat.

 

Jorge Español, l’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, confia que el procés no s’allargui:

“El ministre haurà de fer les seves gestions, la Guàrdia Civil, les seves, i quan l’operació estigui dissenyada, es posarà una data. Esperem que sigui d’aquí a un mes, no crec que triguin gaire més.”

La mateixa petició de devolució de les obres ja s’havia fet al conseller de Cultura, primer a Santi Vila i després a Lluís Puig. Tots dos s’hi van negar adduint impediments legals i que al monestir de Sixena no hi ha les condicions per mantenir les peces en bon estat.

De fet, a la providència del jutge es recorda justament que tant Vila com Puig estan encausats al Tribunal Suprem per la seva negativa a la devolució dels béns, com a presumptes responsables de delictes de desobediència a l’autoritat judicial, i també de prevaricació en el cas de Vila.

Notícia relacionada: la Fiscalia del Suprem demana investigar Santi Vila i Lluís Puig pel cas Sixena

Ara, les parts tenen cinc dies per presentar recurs.

♦ Notícia relacionada: Sixena demana al Suprem una euroordre de detenció contra el conseller Lluís Puig

Origen: La Franja, present a la mostra “Dicen que hay tierras al este”, del Palau de Sástago. | Mas de Bringuè

EXP ESTE 4

A l’esquerra, fotos del Centre Excursionista de Catalunya. A la dreta, detall del quadre de Viladrich “Boda en Fraga”-

FOTOS: Luis Correas

TEXT: Màrio Sasot

Els territoris, la gent i la cultura de la Franja com a referents de normalització de convivència fronterera, de lligams humans i familiars comuns i de pont entre dues cultures amb una llengua comuna estan presents de manera rellevant  al Palau de Sástago de Saragossa en  l’exposició “Dicen que hay tierras al este”. La mostra, que es podrà veure fins al 7 de gener de 2018, repassa amb gran aparell documental, gràfic i artístic, les relacions històriques, econòmiques, comercials i culturals entre Aragó i Catalunya durant els segles XVIII al XX.

Entre els elements franjolins més destacats de la mostra podem veure un magnífic quadre de Jesús Moncada, cedit per l’Ajuntament de Mequinensa i la família de l’autor de Camí de Sirga dins  l’apartat que mostra l’èxode d’artistes, escriptors i intel·lectuals des d’Aragó a Catalunya. També es mostren els treballs que les associacions culturals de la Franja han fet  en forma de llibres de divulgació i d’investigació i el seu historial reivindicatiu en defensa del català i del seu ensenyament als seus territoris.

Però potser el colofó més representatiu de la Franja com a clau de les relacions de veïnatge entre Aragó i Catalunya és un gran retrat del pintor català Miquel Viladrich, “Noces a Fraga”, que habitualment es pot veure a la sala d’exposicions del Palau Montcada de Fraga, i que representa la boda entre una jove fragatina i un jove d’una localitat lleidatana pròxima a la capital del Baix Cinca.

La mostra, organitzada pel govern d’Aragó i la diputació de Saragossa i  patrocinada per les fundacions La Caixa i Telefónica, consta de 12 espais temàtics i el material utilitzat ha estat aportat per 71 institucions públiques i privades procedents d’Aragó, Catalunya i altres punts d’Espanya. En la seva confecció han participat professors de les universitats d’Aragó i Catalunya i intel·lectuals com Josep Borrell i Ignacio Martínez de Pisón, que escriuen sengles articles en el catàleg.

Al pati central del  Palau expositor s’erigeixen dos grans fotografies murals que reprodueixen una vagoneta de carbó i uns cables d’alta tensió, que representen les dues fonts d’energia procedents d’Aragó que durant dècades van contribuir al desenvolupament econòmic i industrial de Catalunya. L’Ebre com a via de trànsit de mercaderies d’oest a est i la construcció del port de Tortosa és una altra nova i interessant secció de la mostra. El títol de l’exposició: “Diuen que hi ha terres a l’est” (… on es treballa i paguen), un vers solt de la cançó de Labordeta, “Aragó”, relaciona especialment l’apartat dedicat a l’emigració d’aragonesos a Catalunya. “Més de mig milió d’ells van arribar a terres catalanes entre 1880 i 1990” – explica Alberto Sabio, uns dels comissaris de la mostra. Uns panells gràfics assenyalen els principals llocs d’Aragó d’allà on procedien i en un macro pla de Barcelona s’assenyalen ​​els principals barris on els emigrants aragonesos van assentar les seves residències.

L’impressionant desenvolupament industrial de Catalunya en els finals del XIX i principis del XX està representat amb pintures com el magnífic quadre “La fàbrica” ​​de Santiago Rusiñol, cedit per Foment del Treball.
La iniciativa d’acostament comercial i industrial als seus veïns de l’est per part de diferents pròcers de la Il·lustració aragonesa es reflecteix en grans quadres de Joan Faustino Bruil, Ramon de Pignatelli, el Comte Aranda, o al mateix secretari d’Estat de Carles III, Juan Martín de Goicochea, aquest últim obra de Goya. A la segona meitat de l’exposició s’explora, entre altres aspectes, les fructíferes relacions d’anada i tornada entre artistes plàstics, destacant a pintors i escultors aragonesos que van desenvolupar part de les seves carreres a Catalunya, com el maellà Pau Gargallo, Ramón Acín, Manuel Viola, o el Grup Trama. Les connexions culturals entre professors, científics i altres intel·lectuals d’un costat i altre de la ratlla, es testifiquen amb apunts biogràfics de gent com Fabià Estapé, economista català que va treballar un temps a la Universitat de Saragossa, Bosch Gimpera, arqueòleg que va treballar durant molt de temps en jaciments del Matarranya amb gent de la zona com Santiago Vidiella; Jaume Vicens Vives, o d’il·lustres aragonesos com Ramón i Cajal, Joaquín Costa, Odón de Buen, el professor José Manuel Blecua i altres més recents com Ignacio Martínez de Pisón, que han desenvolupat la seva tasca investigadora, creativa o docent a Catalunya. No oblida la mostra l’aportació d’aragonesos en els moviments revolucionaris que van agitar Barcelona en els 20 i 30 i durant la Guerra Cvivil, com Samblancat, Felipe Alaiz, Carrasquer, Maurín o Ortiz Ramírez, així com els de Gregorio López Raimundo i Alfonso Carlos Comín en el franquisme i la transició.

L’oci, la vida social i cultural dels aragonesos en l’emigració, amb el Centre Aragonès de Barcelona com a eix, i el naixement dels moviments autonomistes i aragonesistes a Catalunya tenin també el seu espai a Sástago.

Com a colofó ​​sentimental, a la planta primera s’exposa una extensa exposició de fotografies paisatgístiques d’Aragó, especialment del Pirineu, fetes per fotògrafs del Centre Excursionista de Catalunya.

El president d’Aragó Javier Lambán, va dir en la presentació de la mostra, que “Aragó, a causa dels llargs i forts llaços que ens uneixen, s’ha guanyat el ple dret a ser part de la solució en el conflicte entre Catalunya i l’Estat “. El cantant barcelonès Joan Manuel Serrat, va tancar l’acte inaugural de la mostra el passat 19 d’octubre,  interpretant la “Cançó de bressol” com a record a la seva mare belchitana i mostra d’afecte “a Aragó i els aragonesos”.

EXP ESTE 1

Hall d’entrada del Palau de Sástago, on comença la visita de l’obra.

 

tierras-este-DGA_expo_5_web

Escultura de Pau Gargallo

Origen: El tractament de la informació franjolina en els mitjans de premsa escrita catalans i aragonesos – Dipòsit Digital de Documents de la UAB

Pena Zanuy, Marcel
Vidal Carretero, Antoni, dir. (Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Publicitat, Relacions Públiques i Comunicació Audiovisual)
Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Ciències de la Comunicació

Títol variant: El tratamiento de la información sobre la Franja en los medios de prensa escrita catalanes y aragoneses
Títol variant: The treatment of La Franja’s information in the Catalan and Aragonese written press media
Data: 2017
Descripció: 216 pag.
Resum: Les comarques de la Franja, situades a la perifèria tant de Catalunya com d’Aragó, no tenen una gran influència territorial ni administrativa en cap de les dues comunitats, però tenen un significat polític que porta a conflictes periòdics que salten als mitjans de comunicació. En aquest treball valorarem si, efectivament, els mitjans catalans i aragonesos fan un ús polític de les informacions sobre la Franja.
Resum: Las comarcas de la Franja, situadas en la periferia tanto de Cataluña como de Aragón, no tienen una gran influencia territorial ni administrativa en ninguna de las dos comunidades, pero tienen un significado político que lleva a conflictos periódicos que saltan a los medios de comunicación. En este trabajo valoraremos si, efectivamente, los medios catalanes y aragoneses hacen un uso político de las informaciones sobre la Franja.
Resum: The region of La Franja, located in the periphery of Catalonia and Aragon, hasn’t a big territorial influence administrative in any of the two communities, but it has a political meaning that brings to periodic conflicts that jump to the media. In this document we will value the political use in Catalan and Aragonese media of the La Franja’s informations.
Drets: Aquest document està subjecte a una llicència d’ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial i la comunicació pública de l’obra, sempre que no sigui amb finalitats comercials, i sempre que es reconegui l’autoria de l’obra original. No es permet la creació d’obres derivades. Creative Commons
Llengua: Català
Titulació: Periodisme [2501933]
Pla d’estudis: Graduat o Graduada en Periodisme [971]
Document: Treball de projecte ; bachelorThesis ; Text
Matèria: Franja de Ponent (Aragó) ; Periodisme ; Mitjans de comunicació de massa

 

216 p, 16.1 MB

Origen: «Me quedé de piedra cuando supe que sería Cardenal» | La Comarca

Proviene de una tierra en la que aragoneses y catalanes nos tratamos como hermanos ¿Cómo ve la tensión entre Cataluña y el resto de España?
Cuando uno vive en Barcelona se da cuenta de que la tensión es más de arriba que de la calle. Yo voy por parroquias, voy por la calle y creo que esa tensión la crean ciertos grupos y medios. Es una tensión alimentada. A mí me alegra mucho ver que aragoneses y catalanes siempre han tenido muy buena relación. Ahora parece que a través de esas políticas hay cierta tensión y me duele. Hay que lanzar un mensaje de entendimiento, de paz y de hermandad. A pie de calle es cierto que a veces también se palpa algo de tensión, pero ni mucho menos tanto como trasciende en los medios y da la sensación que la imagen que se da no es correcta. Cuando escuchas a los que mandan referirse a la situación, uno se espera que en la calle no se hable de otra cosa y que la gente está crispada, pero no es así. Tenemos que trabajar todos por el bien de todos y por la fraternidad de todos. La división no lleva a ninguna parte. Eso no conduce nada sino a sufrimientos. Ojalá todos pongamos de nuestra parte, ciudadanos, políticos, periodistas, profesores, padres de familia… ¡Hagamos todo lo posible para acercarnos y dialogar por el mismo bien común!

Precisamente uno de esos escollos es el litigio de los bienes del Aragón Oriental ¿Cree que se resolverá?
Sí, yo creo que se resolverá. También he de decir que no es un problema que acapare el día a día de las personas. Es un pequeño o gran litigio, según se mire cuya no resolución aún es un fastidio. No hay peor enemigo que el que no quiere ser amigo. Yo creo que hay que trabajar desde ambas partes para buscar una solución ya. Al final son unas piezas de arte cuya resolución tiene mil maneras de hacerse efectiva. Y sobre todo cuando uno las reclama deben devolverse. Permítame la comparación, pero esto es un poco como cuando dos niños agarran un juguete y ninguno de los dos la suelta. Perdón por la expresión pero si reclaman unas obras, deben de devolerse. Mi deseo es que vuelvan, como siempre he dicho y creo que así será.
¿Cómo fue ese nuevo reencuentro con los suyos en Cretas el pasado fin de semana?
Teníamos las primeras comuniones de los niños de mi pueblo y me comprometí a ir ya el año pasado. Evidentemente no sabía que iría ya como cardenal. Los cretenses estaban muy contentos, pero lo que dije es que no quería honores ni que la cosa se centrase en mi. Los protagonistas eran los chavales que recibían por primera vez la Comunión. Ya habrá dias para cantarle una jota al nuevo Cardenal.

Origen: Sixena: ultimàtum de la jutgessa | Lo Finestró

Fragments del retaule de Santa Anna (Museu de Lleida)

Amb data 30 de setembre del 2016 deia que tancava “el treball Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable, esperant noves actuacions judicials i de les parts, que aniré incorporant en blocs, a mesura que es vagin produint, amb alguns afegitons meus. Mentre tant seguiré el relat en un altre document que denominaré Seguiment deLes pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable””. Tots dos documents posats al dia, incloent-hi l’ultimàtum del dia 26 de juny del 2017 de la jutgessa,  podeu llegir-los a:

 

Seguiment deLes pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable (des del desembre 2016 fins avui).  https://finestro.files.wordpress.com/2016/11/seguiment-del-relat5.docx

Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable (fins al desembre de 2016) https://finestro.files.wordpress.com/2016/11/les-pintures-i-obres-dart-de-sixena-un-relat-interminable-5.pdf

La interlocutòria recull que si la Generalitat incompleix l’ordre podria ser acusada d’un delicte de desobediència

Origen: La jutgessa d’Osca dóna un ultimàtum a la Generalitat perquè lliuri a Sixena les 44 obres del Museu de Lleida | VilaWeb

Origen: Los litigios del Obispado de Lérida con el Monasterio de Sijena

Origen: Pepe Serra: ‘Amb les pintures de Sixena no es pot dir: Vinc, m’ho emporto i passa’m el tornavís’ | VilaWeb

Conferencia: LOS LITIGIOS DEL OBISPADO DE HUESCA CON EL REAL MONASTERIO DE SIJENA a cargo de D. ILDEFONSO SALILLAS LACAS, Alcalde de la villa de Villanueva de Sijena. Día: 29 de marzo de 2017 a las 19 horas. Centro Joaquín Roncal, calle San Braulio 5-7 de Zaragoza. Entrada libre hasta completar el aforo.

sala-capitular

Recentment he penjat al meu blog el treball Recull de vistes generals de la Sala Capitular de Sixena i uns comentaris. “Es tracta d’un recull d’imatges generals –totes les que hem pogut aconseguir– de la Sala Capitular de Sixena, ordenades cronològicament amb uns comentaris, sorgits de l’observació de les il·lustracions, els quals fan referència a l’estat general de conservació de l’estança, als canvis que s’han anat produint al pas del temps i a algun altre detall que hem considerat d’interès, il·lustratiu o simplement anecdòtic.”

El interessats podeu entrar aquí a la pestanya Sixena i després a “Recull de vistes generals de la Sala Capitular de Sixena pdf”.    

Origen: Recull de vistes generals de la Sala Capitular de Sixena | Lo Finestró

Escric això el dia després de l’emissió del documental «Sixena: art de frontera», que ha estat realitzat per Eva Pelegrí i Àlex Francès. Les xarxes bullen. Les opinions flueixen. Hi ha qui no es mostra sorprès per res del que vam veure, mentre altres s’escandalitzen per algunes coses que es van mostrar i explicar. És un tema molt complex, amb múltiples derivades, i és normal que el ciutadà es perdi. Per això, cal agrair la tasca dels responsables del documental, que han hagut de glossar-ho tot en trenta minuts, quan segurament això no s’hauria aconseguit ni amb el doble de temps.

Origen: Sixena, last minute | Lleida.com

Accés al documental: Sixena: art de frontera – 30 minuts – Televisió de Catalunya

La disputa entre els governs d’Aragó i de Catalunya per les obres d’art allotjades en el passat en el monestir de Sixena.

“Tornar els frescos a la seva antiga seu, des del punt de vista teòric, seria just. Però, ara, la història ha fet el seu camí i ja no tenen ni la mesura per tornar a les parets antigues. És una intervenció que seria molt nociva.”

Així de contundent és Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat  del món en pintura mural, quan es refereix a la sentència d’un jutjat d’Osca que obliga a traslladar una de les joies de l’art romànic del MNAC, els frescos del monestir de Sixena, al seu lloc d’origen.

En aquest “30 minuts” hem parlat amb experts per mirar de saber si hi ha riscos en el cas que els murals es restitueixin a la sala capitular d’aquest temple situat als Monegres. Hem donat veu tant a la part catalana com a l’aragonesa per analitzar des de tots els punts de vista un conflicte en què s’ha barrejat art i política.

En el reportatge també tractem la reclamació del govern aragonès i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, de les peces d’art que van sortir del monestir i que ara són al Museu de Lleida. En aquest cas un altre jutge ha sentenciat que les obres s’han d’entregar als antics propietaris.

El president a Espanya del Consell Internacional de Museus (ICOM) i director del Museu de Lleó, Luis Grau, qüestiona el fet que un patrimoni que s’exposa en un museu públic pugui retornar a mans privades a través d’un procés judicial finançat amb fons públics.

Ens aporten també la seva visió conservadors i restauradors d’art com Alberto Velasco, del Museu de Lleida, o Guillermo Torres, de l’Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals d’Aragó. A més, hem entrevistat persones que han estat clau en aquest litigi, com l’alcalde de Vilanova de Sixena, Alfonso Salillas, i l’advocat d’aquest ajuntament, Jorge Español, o els directors del MNAC, Pepe Serra, i del Museu de Lleida, Josep Giralt.

Un conflicte que va més enllà d’una simple disputa per unes obres art. Santi Vila, conseller de Cultura, afirma que “és evident que si no hi hagués el context polític que estem vivint i una llarga tradició de catalanofòbia, segur que aquest judici no s’hauria fet mai.”

Ens preguntem si realment un patrimoni que explica una història comuna de Catalunya i Aragó durant vuit segles ha acabat esdevenint una nova frontera.

Editorial de Locus Amoenus, una revista científica publicada pel Departament d’Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publica articles d’història de l’art, anàlisi estilística i iconogràfica, estudis sobre fonts textuals i documentals i ressenyes crítiques de llibres i exposicions. Podeu revisar la resta d’articles a:  http://revistes.uab.cat/locus/index

Origen: La justícia no és el bàlsam de Ferabràs | Lo Finestró

 (Article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís)

Sala Capitular de Sixena després de l'incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Sala Capitular de Sixena després de l’incendi de 1936. Foto de Josep Gudiol

Josep Miquel Gràcia

Allà per l’any 1748, Montesquieu va publicar l’obra L’Esprit des Lois on establí, com sabem, la divisió de poders de l’Estat en les tres ben conegudes branques: la legislativa, l‘executiva i la judicial. Totes tres són importants i necessàries, però cadascuna en el seu àmbit i actuant sense interferències. Quan algú dels tres poders envaeix els terrenys dels altres per desistiment, imprudència o manca de responsabilitat, els resultats solen ser injustos i antidemocràtics. Però, encara més, si se n’aprofiten d’ algú o d’alguns dels tres poders per resoldre temes que en res tenen a veure amb els poders de l’Estat com són les ciències, l’art o la tecnologia, els resultats solen ser catastròfics.

El tema és ben ampli, tot i que ara només em referiré a la justícia i, mitjançant un parell d’exemples, fer més visibles els seus límits, altrament dit, que la justícia no pot ser el bàlsam de Ferabràs –poció màgica que per tot serveix, la qual n’apareix al Quixot abastament, i prové d’una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia del segle XIII. Per començar, a Sancho Panza no li va anar massa bé.

Anem al cas dels dos exemples, dels quals en vull parlar: de plena actualitat, encara que ve de lluny, hem de qualificar el conflicte explícitament judicial, però tan o més tàcitament polític, com és el de les pintures i obres d’art, provinents del cenobi montnegrí de Sixena (Osca) reclamades insistentment pel govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena a la Generalitat de Catalunya, i més concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida (MdLL). En aquest cas, com en tants altres, només un acord amistós entre les partes hauria pogut posar fi al conflicte; doncs no, les peces d’art eren “de retop” a Catalunya i el seure’s al voltant d’una taula a negociar, escoltant les raons de l’altre, ja era perdre, pensarien ambdues parts, dic jo, quan ben al contrari, és guanyar. Les paraules robatori i espoli dirigides a Catalunya no han afavorit gens ni mica l’entesa, oblidant-se’n d’unes altres, com abandó i desídia secular –que han florit conseqüentment– referides a l’Aragó. En realitat el conflicte és doble, d’una banda estan les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, salvades després de l’incendi de 1936 pel català Josep Gudiol, arquitecte i professor d’art, i que ara hi són exposades al MNAC de Barcelona, degudament restaurades i restituïdes. D’altra banda tenim 44 peces o obres d’art al Museu de Lleida, provinents d’una compra de l’any 1983  de la Generalitat a les monges sanjoanistes de Valldoreix, hereves del monestir de Sixena. Aquestes 44 obres estaven dipositades al Museu de Lleida des de l’any 1972. És mes que probable que si aquestes obres no les hagués preservat i comprat la Generalitat, les monges les haguessin venut a qualsevol antiquari per acabar les obres del convent de Valldoreix com ho vam fer amb joies i petits objectes valuosos. Que bé, ara no tindríem el conflicte!

Les dues jutgesses d’Osca que porten les causes separadament han dictat, fins avui, sentències favorables al Govern d’Aragó i a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Cal no oblidar que el Tribunal Constitucional havia dictat una sentència el 2012, després de 24 anys, de tipus menys concret i favorable a la Generalitat. Cap de les raons de la Generalitat, que ha recorregut les sentències de les jutgesses d’Osca, han estat tingudes en compte. Malgrat que les sentències no són fermes, les magistrades han dictat ordres a fi i efecte que els dos museus catalans retornin ja les obres a Sixena –els terminis ja s’han esgotat. I ara entrem en allò que s’escapa de la justícia: quins són els coneixements o autoritat d’una jutgessa per avaluar els danys segurs, segons experts internacionals, d’arrencar i retallar les restes de les pintures murals del MNAC i portar-les a Sixena? Tindrà la Sala Capitular de Sixena, que s’està restaurat novament ara, les condicions, tant ambientals com de suport adequades? Els tècnics diuen que no. Llavors, abans de fer despeses improductives i pledejar a fons, no hagués estat més raonable consultar els tècnics i experts en art i provar d’arribar els polítics a acords amb la part contrària? La catalanofòbia ha jugat i juga el seu paper. El lloable gaudi de l’art és una altra cosa.

L’altre conflicte o plet es centra en la devolució de les 44 obres d’art a Sixena que ara hi són al Museu de Lleida. Recordem que 55 peces d’escàs valor artístic, no catalogades ni exposades ja han estat retornades a Sixena. La jutgessa ha declarat nul·la la compra de la Generalitat, fonamentalment per dos motius, perquè es va fer després de l’any 1923 –any de la declaració de Sixena com a Monument Nacional– i per la manca d’exercici del dret de retracte –no existia encara la DGA–, sense admetre almenys com a atenuant la insistència de les monges en vendre les peces, mitjançant el bisbe Malla, ni la conservació i protecció dels béns per part de la Generalitat durant tan llarg període. No cal dir que obres importants d’art de Sixena n’hi ha als museus d’Aragó, a altres museus espanyols i per tot el món. No és casualitat que tot el focus es centri sobre les de Catalunya. No vull deixar-me al tinter que Vilanova de Sixena va pertànyer al bisbat de Lleida fins l’any 1995, la qual cosa explica en gran part els fets. Ara ha sortit una nova dificultat en declarar-se el Museu de Lleida com a museu d’interès nacional, amb lo qual la sortida de pecs de la col·lecció esdevé força difícil. Per què no s’ha cercat una solució política que fes possible la interrelació del Museu de Lleida amb els museus aragonesos i amb exposicions temporals o temàtiques a Sixena, en una sala preparada a l’efecte, de béns de Sixena o més enllà dels de Sixena? Cercar una solució és el camí casi segur de trobar-la.

Posem-nos en el cas que in extremis i per la força, el Museu de Lleida ha de tornar les 44 obres d’art a Sixena. Per exemple, els tres sarcòfags s’haurien de col·locar a l’església per complir la sentència que diu que han de recuperar “la ubicació original”. I d’altres peces que la ubicació original ja no existeix? Fins on arriba la unitat  indivisible del Monument Nacional? S’hi imagina el lector la quantitat d’euros que fan falta per convertir uns espais com els de Sixena –Sala Capitular, dormitoris i església– en un museu com caldria. Pensem també en el seu manteniment. Parlem-ne clar, el problema real que tenim va més enllà dels diners, i no és altre que la manca de visitants als museus, especialment els de les petites poblacions. I a més, no deixaria de ser una victòria pírrica el trasllat de les 44 peces, perquè la mateixa sentència, en fixar l’any 1923 com a punt crític, impedeix la recuperació d’obres emigrades a Saragossa, Osca, Toledo, el Prado i qui sap en quins llocs més, a part de les que hi ha al MNAC, es clar. M’agradaria conèixer l’opinió dels directors dels museus de Saragossa i d’Osca al respecte. Suposo que les competències de les jutgesses en poc poden ajudar en aquests problemes ben reals.

L’altre exemple que volia posar, on la política ha desistit o està utilitzant la justícia gairebé espuriament és el del procés català. Si un 80 per cent dels catalans desitgen decidir sobre el seu futur en el sentit de formar un estat propi o no, volen vostès un exemple més clar d’utilització de la justícia per part de l’executiu? Què s’està aconseguint jutjant càrrecs electes o inhabilitar-los? A quants s’han d’inhabilitar o empresonar? La democràcia no és perfecta, tot i que ofereix les urnes per resoldre els grans problemes. La justícia té unes altres tasques, també importants, però diferents.  No incidiré més en aquest tema atenent que ja el vaig exposar en un ampli article en aquesta mateixa revista fa algun temps. Només volia portar-lo a col·lació com a exemple del tot adient al tema.

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

Reproducció de la Sala Capitular de Sixena . Foto de Josep Miquel Grácia

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: