Skip to content

Archive

Category: Normalització del català

Source: Endavant Lo Trinquet! » Temps de Franja

Endavant Lo Trinquet!

// Artur Quintana i Font

L’any 2009 na Montserrat Martínez i en Rafael Lorenzo, aleshores directors de l’Instituto de Estudios Turolenses, en presentar la col·lecció Lo Trinquet, de llibres en llengua catalana d’autors terolencs o vinculats a la província, van declarar que: L’Instituto vol així contribuir amb veu pròpia al tan necessari estudi i foment de la llengua catalana a Terol i de la cultura aragonesa que conforma. Així consta a la pàgina 9 del primer llibre de la col·lecció publicat: Artur Quintana i Font (Ed.): Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies. Fins ara s’han publicat 6 trinquets: Marta Momblant Ribas: Fora de temps, fora de lloc. (Lo Trinquet 2); José Miguel Gràcia Zapater: Pasqual Andreu lo Florit. (Lo Trinquet 3); Desideri Lombarte i Arrufat: Les aventures del sastre Roc d’Arça. (Lo Trinquet 4); Cesc Gil i Lombarte: Menú: la cuina del cor. (Lo Trinquet 5) i Susana Antolí: Senderes de gebre. (Lo Trinquet 6). A la solapa d’aquest darrer Trinquet, publicat l’any 2015, s’anunciava la publicació com a número 7 de Lo Trinquet del llibre Desideri Lombarte i Arrufat: Poesia completa, obra que per malfadats problemes d’edició segueix sense publicar. Finalment l’IET ha decidit d’inaugurar amb Poesia completa d’en Desideri Lombarte una nova col·lecció d’Obres completes d’autors terolencs. Amb aquesta venturosa decisió queda obert el pas a nous llibres de la col·lecció Lo Trinquet, el número 7 del qual, ja a punt d’eixir, és el poemari Aplec d’en Juli Micolau, a la solapa del qual figura: En premsa Lluís Rajadell: Terra agra (Lo Trinquet 8), i : En preparació les obres següents:

  1. Josep Miquel Gràcia: D’arbres i progressies.
  2. Artur Quintana, Sigrid Schmidt. Estampes de família I. 1789-1950.
  3. Ramon Mur: Sadurija. Versió catalana de Juli Micolau.
  4. Hèctor Moret, Maria Teresa Moret (Eds.): Antologia de la prosa catalana del Matarranya Històric. Dels orígens als nostres dies.
  5. Vicent Pallarés (Ed.): Antologia de la poesia del Matarranya Històric 2009-2021.
  6. Josep Miquel Gràcia: Viles pobles i mes.Les tres llunes.
  7. Hèctor Moret. Breu Diccionari d’escriptura i escriptors contemporanis en català a l’Aragó.
  8. Epistolari aragonès d’Artur Quintana.

Esperem que millori el ritme de publicació Lo Trinquet, i que nous autors s’hi vagen afegint.

El Consell de Redacció de Lo Trinquet. Josep Miquel Gràcia, Artur Quintana, Carles Sancho.

 

Els títols publicats a la col·lecció des de 2009 fins avui. / Carles Terès

Source: 100 números | Lo Finestró

La Direcció General de Política Lingüística i la comarca de Matarranya han editat un fullet toponímic del municipi, que recull més de 200 entrades

// Redacció

La Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó i la Comarca de Matarranya, en col·laboració amb l’Ajuntament de Queretes, han editat un fullet toponímic d’aquest municipi.

S’hi recullen més de 200 topònims, és a dir, els noms autòctons en català d’Aragó, amb els quals s’identifiquen partides, basses, barrancs, fonts, masos, tossals… amb l’objectiu de conservar i protegir un patrimoni lingüístic i cultural que corre el perill de perdre en l’oblit.

La recopilació dels topònims l’ha dut a terme el soci i anterior president d’ASCUMA Juan Luis Camps, en col·laboració amb Andreu Llerda (fill de l’enyorat Antoni Llerda) i Joan Ferràs, i és fruit d’el projecte sobre Toponímia en què està treballant la Comarca del Matarranya juntament amb l’Associació Cultural del Matarranya, amb la finalitat de recopilar els noms amb què tradicionalment s’han identificat els diferents llocs de les poblacions del Matarranya. En el cas concret de Queretes, es van recollir més de 700 topònims. D’ells, se n’han seleccionat 230 per a l’elaboració d’aquesta publicació.

Continuar llegint… El Govern d’Aragó contribueix a protegir el patrimoni lingüístic de Queretes » Temps de Franja

Podeu descarregar-vos el PDF aquí (3Mb)

 

 

Source: Puyalón de Cuchas – Posts | Facebook

Source: Jaume Arbiol guanya el premi de recerca Jesús Moncada | Mas de Bringuè

“Mequinensa 1808-1898: 90 anys del segle XIX” del  llicenciat en Història mequinensà Jaume Arbiol Agné, va ser triat pel Jurat com a guanyador entre les quatre propostes presentades, de l’edició de 2020 del Premi de Recerca Jesús Moncada que organitza l’Ajuntament d’aquesta vila
En el transcurs de l’acte, que degut a la pandèmia va ser retransmès pel canal local de televisió i a través de xarxes socials, Antonio Sanjuan, alcalde en funcions, va agrair “el difícil treball” del Jurat i va felicitar els autors dels quatre treballs, amb esment especial al premiat.

Dario Vidallet, regidor de cultura i president del Jurat en substitució de Magda Godia que es recuperava d’una intervenció quirúrgica, explicà que Jesús Moncada posar  Mequinensa  al mapa de la literatura i la llengua en català ” i  va lamentar que la crisi sanitària hagués retardat la commemoració del cinquantè aniversari del trasllat del “Poble Vell” a l’actual nucli urbà per a la construcció dels embassaments de Riba-roja  i Mequinensa.
Andreu Coso, en nom del Jurat format per Chusé Aragüés, Carme Alcover i Ramón Sistac, va destacar del treball premiat “la seva aportació a l’estudi i recerca de la història de Mequinensa, recollint nous continguts a una època del segle XIX que Jesús Moncada recrea àmpliament en la seva bibliografia”.
El guanyador, Jaume Arbiol, que també va intervenir per videoconferència a l’acte, va agrair la concessió del Premi, i va explicar que la idea del treball va néixer en 1999 mentre estudiava segon curs de carrera a la Universitat de Lleida, en concret en l’assignatura d’Història Contemporània d’Espanya. “Ens vam adonar de les dificultats que va viure la nostra zona en el segle XIX, una època apassionant”. El treball s’inicia en 1808 amb la construcció de l’església de la localitat en l’antic nucli urbà, el “Poble Vell”, i amb l’arribada de les tropes franceses a la zona. Després recorre episodis com l’arribada de la pesta groga, amb nombrosos afectats en la localitat, les cruentes guerres carlistes o els problemes amb la justícia d’alguns  mequinensans  en la segona meitat del segle, fets aquests últims reflectits també en la novel·la de Jesús Moncada “Estremida memòria”.
El III Premi de Recerca Jesús Montcada té una dotació econòmica de 3.000 euros i es va crear per a “impulsar el prestigi de la cultura i la història com a eines de recerca, desenvolupament i innovació a partir del treball interdisciplinari, amb la creença que tota societat que vol avançar ha de mirar al seu passat, prendre consciència del seu present i projectar- se cap al futur, així com per a situar a Mequinensa com a epicentre cultural de referència”.

Mira aquest butlletí al teu navegador.

Temps de Franja

Revista aragonesa en català d’actualitat i reflexió

N. 121 • 26 de novembre de 2020

Associacionisme i economia d’Albelda

// Josefina Motis

En un recent article d’actualitat, el Diario del Alto Aragón ha posat de relleu la vida del poble d’Albelda en una conversa amb la alcaldessa Mª Ángeles Roca. En l’article es dona especial importància a la convivència i al manteniment i record d’antics costums i tradicions a través de l’associacionisme que ha caracteritzat sempre aquest poble.

L’esmentat article és una bona ocasió per a observar l’activitat social del poble, formada actualment per deu associacions. Hi trobem, per exemple, la Penya Lo Magrè, sempre present en celebracions i manteniment de costums, dedicada a promoure la Festa del Tossino, que ha arribat a tenir fins sis mil visitants i que ha estat declarada d’interès Turístic d’Aragó.

Llegir-ne més.

El govern d’Aragó signa vuit convenis amb sindicats i entitats socials per a la promoció de les llengües pròpies

// Màrio Sasot

El Consell de Govern ha aprovat avui la signatura de vuit convenis de col·laboració amb els sindicats i entitats socials i empresarials CCOO, CEOS CEPYME Osca, UGT; Gremi d’Editors d’Aragó, Fundació PLENA INCLUSIÓ, OSTA, STEA i UAGA, , que tenen per objecte dur a terme accions conjuntes per a la promoció i difusió de les llengües pròpies d’Aragó.

Llegir-ne més.

Lingüística ficció, o com “el chapurriau” (sic) ve de l’occità

// Joaquim Torrent

Recentment la revista La Comarca, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’objectivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretén fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau”prové en línia directa de l’occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

Llegir-ne més.

Dubtes de tardor*

// Raquel Llop

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m’envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat).

Llegir-ne més.

La soledat dels museus*

// José Miguel Gràcia    

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà.

Llegir-ne més.

Cabdill*

//Antoni Bengochea

Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada.

Llegir-ne més.

«Treballar en pijama»*

// Natxo Sorolla

Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.

Llegir-ne més.

Volem los nostres trens!*

// Estela Rius

A mitat mes de març del 2020, quan es va decretar l’estat d’alarma al nostre país, RENFE va suprimir quatre de les vuit freqüències ferroviàries que tenien parada a Nonasp. Van al·legar esta supressió degut a la baixa ocupació dels trens durant lo període del confinament, dient que ere temporal i que quan se tornés a la normalitat, se recuperarien.

Llegir-ne més.

Donar-se de baixa

Temps de Franja
Major, 4. Calaceit (Terol) T. 978 851 521 redaccio@tempsdefranja.org

El Consejo de Gobierno ha aprobado la firma de convenios de colaboración con CC OO, CEOS CEPYME Huesca, UGT; Gremio de Editores de Aragón, Fundación PLENA INCLUSIÓN, OSTA, STEA y UAGA,

La Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, prevé en varios de sus artículos la colaboración con otras administraciones, así como con entidades sociales y culturales, para llevar a cabo los fines de dignificación, información difusión promoción y conocimiento de la realidad lingüística de Aragón.

En este sentido, en los últimos años, se han firmado una treintena de protocolos de colaboración con entidades locales y, recientemente, un compromiso de trabajo conjunto con casi sesenta colectivos de todo el territorio aragonés.

Hoy, el Consejo de Gobierno ha aprobado la firma de ocho convenios de colaboración con entidades sociales, sindicales y empresariales, que tienen por objeto llevar a cabo acciones conjuntas para la promoción y difusión de las lenguas propias de Aragón, la promoción de la igualdad entre las personas que incluye la igualdad en el uso de las lenguas propias, la participación en el programa “Agora x l’aragonés”, la incorporación de las lenguas propias, en la medida de lo posible, en aquellas campañas y actividades que se lleven a cabo, la utilización de la representación gráfica de la lengua aragonesa de uso institucional, el apoyo a la formación de trabajadores y empresarios en las lenguas propias de Aragón, etc.

Estas acciones, que siguen abiertas a otras entidades que deseen sumarse, se inscriben también en el cumplimiento de objetivo de desarrollo sostenible nº 17 “Alianzas para lograr los objetivos”, y forma parte de la responsabilidad social corporativas de estas entidades.

Para el Gobierno de Aragón la voluntad de trabajo en común es un valor en sí mismo y una garantía de resultados en favor de un mayor reconocimiento social y de pervivencia de nuestras lenguas propias, tal como establece la Constitución española y nuestro Estatuto de Autonomía.

Para más información, visite la noticia en Aragón Hoy

Source: Lingüística ficció, o com “el chapurriau” (sic) ve de l’occità

Recentment la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’ objetivitat i incultura de qui  ho ha perpetrat, qui pretèn fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau”prové en línia directa de l’ occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

En aquelles èpoques tan reculades encara no s’havien individualitzat d’una manera prou nítida les llengües romàniques, i no hi havia consciència ni de la seua denominació; dit això es pot establir, segons el parer de tots els estudiosos mínimament seriosos, que en el  territori de l’ anomenat Viello Aragón hi havia tres realitats lingüistiques principals (deixant de banda els jueus) : el basc i els que després serien l’aragonès, pròpiament dit, i i l’occità. El primer era propi de la gent més humil i aïllada, mentre que els altres dos, com a extensions del llatí, eren propis de gent d’un nivell més elevat, i més il.lustrada i amb més contactes. El protoaragonès el parlava gent d’ascendència indígena, i es contraposava al basc, també indígena però d’àmbit més rústec, en una situació semblant a la que es donava al Pallars i la Ribagorça, entre una parla bascoide i una altra romànica, com reportà Corominas. El protoocità, al seu torn, era usat per gent procedent de les contígües terres transpirinenques, principalment mercaders, molts dels qual s’establiren en recintes o barris -burgs- exclusius -com també a la veïna Navarra-; a més, no hauríem de menystenir la influència del protooccità per adstrat i per prestigi cultural.  Així, tenint en compte les raons exposades, no ens hauria de sorprendre que tant el “Fuero de Chaca” com d’altres documents coetanis foren redactats en un llenguatge de característiques bàsicament occitanes, però sense sense cap relació -com ella pretèn-  amb el que aquesta indocumentada senyora anomena “chapurriau”,en referència a la parla catalana de les comarques orientals d’ Aragó, tot fent servir una denominació de dubtós prestigi.

Sincerament, resulta d’allò més absurd pensar que el protooccità del “Fuero de Chaca” és l’avantapassat del “chapurriau”, una barbaritat inmensa que deixa ben retratada la seva autora -sense oblidar els efectes demolidors causats al prestigi del mitjà on ha aparegut…

Joaquim Torrent

Source: El PSOE-Aragón se desmarca de Sánchez y respalda el español como lengua vehicular

Junto a PP, Vox y PAR, apoya una iniciativa de Ciudadanos en las Cortes de Aragón a favor del castellano.

Imagen de pleno de las Cortes de Aragón celebrado este jueves.
Imagen de pleno de las Cortes de Aragón celebrado este jueves.
Guillermo Mestre

El grupo socialista en las Cortes de Aragón ha respaldado este jueves una iniciativa de Ciudadanos, enmendada por el PAR, que aboga por mantener el castellano como lengua vehicular. Y lo ha hecho solo unos minutos después de que el Gobierno de Pedro Sánchez sacara adelante su polémica Ley de Educación en el Congreso, que instaura precisamente todo lo contrario con la enmienda pactada por PSOE, Podemos y ERC.

La proposición no de ley se ha votado al final del pleno autonómico y ha salido adelante con el apoyo del PSOE, PP, Ciudadanos, Vox y PAR y el rechazo del resto de la izquierda, Podemos, CHA e IU. De este modo, el pleno insta a la DGA a que a su vez inste al Ejecutivo central a mantener el castellano como lengua vehicular en toda España “de acuerdo con la Constitución y los Estatutos de Autonomía”

La tarea de enmendar la plana a la dirección nacional del partido le ha tocado al profesor de Sociología y alcalde de Alcañiz, además de diputado, Ignacio Urquizu, quien ha empezado su intervención indicando que el PSOE no nació contra nadie “sino a favor de los trabajadores, la igualdad, la libertad y la solidaridad”. Urquizu ha argumentado que politizar la lengua resulta una equivocación porque, ha dicho, “es lo más íntimo de las personas porque afecta a su identidad”.

Urquizu ha subrayado que su partido siempre ha sido respetuoso con todas las identidades del Estado y no tiene “ningún conflicto” con que se hablen diferentes lenguas. Por ello, ha sostenido que, respetando la Constitución y el estatuto, su grupo parlamentario no podía oponerse a que el castellano se hable en toda España como el catalán o el vasco en sus respectivos territorios.

El parlamentario ha querido relativizar la polémica al indicar que más del 60% de los colegios aragoneses utilizan un idioma extranjero como lengua vehicular en áreas curriculares no lingüísticas sin que esto suponga que el español hasta desaparecido en Aragón. De la misma forma, ha dicho, hasta la ley educativa del PP de 2013 no se reconoció al castellano como lengua vehicular “y por eso no desapareció de Cataluña o de otros territorios”. De este modo, ha concluido que el debate sobre esta cuestión es “artificial” y, en un ejercicio de autocritica, ha lamentado que no se haya  estado “a la altura” para sacar una ley educativa por consenso.

La defensa de la proposición ha corrido a cargo del diputado de Ciudadanos Carlos Trullén, quien ha sostenido que socialistas y populares llevan décadas con una estrategia “equivocada” con el nacionalismo “insaciable” porque han optado por ceder “por un puñado de votos y mantenerse en el poder”. Y frente a los socialistas que sostienen a Pedro Sánchez ha contrapuesto a los de Aragón: “Representan a un PSOE decente”.

La iniciativa de Cs planteaba el mantenimiento del castellano como lengua vehicular sin mención a los estatutos, pero ha aceptado la enmienda del PAR en aras del consenso. Su diputada, Esther Peirat, ha manifestado que no entendía cuál era el problema de reconocer el castellano como lengua oficial del Estado cuando lo dice el artículo 3 de la Constitución. “Vamos a estar siempre con lo que marque la Constitución y el Estatuto”, ha añadido.

La parlamentaria del PP Pilar Cortés ha recurrido a su bagaje como profesora de Derecho Constitucional para asegurar que el carácter vehicular del castellano no se puede negar porque supone un mandato constitucional, tal y como reconoce la jurisprudencia. “Lengua vehicular es la que se utiliza para enseñar y no la que se enseña y ese es el marco constitucional que debe respetar la ley de Educación”, ha dicho.

Para el diputado de Vox David Arranz, el pacto con ERC suponía un paso más en el “debilitamiento” de España y de la lengua que vertebra, y ha lamentado que este tipo de polémicas no se dan “en ningún país del mundo”.

El resto de la izquierda ha respaldado la ley Celaá. La diputada Itxaso Cabrera (Podemos) ha afirmado que la iniciativa  de Cs iba en contra de la pluralidad, diversidad y el plurilingüismo de Aragón, mientras Isabel Lasobras (CHA) ha exigido “coherencia” a Cs cuando exige inmersión lingüística en inglés o cuando en muchos colegios de Aragón esta lengua extranjera es la vehicular. Por su parte, Álvaro Sanz (IU) ha acusado a la formación liberal de “atacar” el patrimonio lingüístico y tratar de imponer “con el mismo discurso que critican”.

Source: Plantero de parolas de l’ortal – Semillero de palabras del huerto / Planter de paraules de l’hort

Plantero de parolas de l’ortal / Semillero de palabras del huerto / Planter de paraules de l’hort…

es un proyecto de recuperación y revalorización de las palabras utilizadas tradicionalmente en los huertos y huertas de Aragón.

Si tú, o la entidad de la que formas parte, tenéis interés en colaborar en este proyecto no dudes en ponerte contacto con nosotras.

Y si quieres aportar una nueva palabra, propia del trabajo en el huerto de una localidad de Aragón, para enriquecer nuestra base de datos y que podamos incorporarla a las acciones de puesta en valor que tenemos previstas, rellena por favor este formulario.

Source: “Sílverti”, premi Guillem Nicolau 2020 | Lo Finestró

Sílverti, novel·la de Merxe Llop

El premi Guillem Nicolau 2020 del govern d’Aragó ha estat atorgat a l’escriptora de Nonasp, Merxe Llop per la novel·la Sílverti. El 2010 ja havia guanyat aquest mateix premi per Ressó en l’oscuritat.

Sílverti  és  una novel·la que segons declaracions de l’autora recull les escenes humanes i vivències d’un xiquet que va viure en diferents estacions de tren des de 1934 fins a 1940. Història d’una amistat, d’un conflicte generacional, de l’origen d’una tragèdia que marcà la vida d’una família. De tantes famílies!

La novel·la és el resultat de moltes converses amb els homes de la guerra i una assignatura pendent durant molts anys. Un homenatge “al meu pare i al Tío Ramón, i a la meua mare, les ties, lo poble…” Amb respecte vers les dones i els homes que van lluitar defensant ideals oposats fins a la mort, però amb rebuig absolut de la violència i l’odi. I admiració per aquella generació que va tirar endavant com van poder, uns pitjor que els altres, trobant sentit a la vida, sentit que hem heretat.

És un relat escrit en llocs diferents, fins i tot en hospitals i  amb molta passió. Quan a l’autora li afloraven els records dels pares i familiars, li apuntaven de debò meloses llàgrimes de goig i salobrosos de sentiments, una passió incontrolable.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.