Hace unos años bastaba una mención al trasvase del Ebro para provocar un terremoto en las Cortes de Aragón. Los escaños temblaban, los mejores oradores afilaban sus lenguas y los espíritus de Casta Álvarez, María Agustín, Santiago Sas, Basilio Boggiero o Agustina Zaragoza se apoderaban de los cuerpos de sus señorías. Hoy las cosas han cambiado muchísimo. Lo que ahora pone de los nervios a ciertos diputados, con más pinta de Fernando VII que del Tío Jorge, es que alguien suba a la tribuna y suelte unas palabras en aragonés y en catalán, como hizo el pasado jueves Nacho Escartín, de Podemos. La ultraderecha se agitó ofendida, como si hubiera lanzado un discurso satánico, y la derecha se puso en guardia. Ciudadanos proclamó que hay que sacar la lengua (no el músculo, sino lo otro) de la trifulca política; lo dijo como si la política fuera algo nocivo o repugnante que contamina la realidad. Pero la realidad es que nadie ha politizado tanto las modalidades lingüísticas de Aragón como la derecha, ya desde tiempos del lapao y del lapapyp, ridículas denominaciones al catalán y al aragonés que se inventó el Gobierno de Luisa Fernanda Rudi.
Como siempre, la CHA no podía faltar en estos debates. Con una ingenuidad y una ignorancia enternecedoras, Carlos Trullén, de Ciudadanos, aseguró que Chunta persigue con las lenguas la autodeterminación del pueblo aragonés. Trullén debe vivir aún en los ochenta. Y Vox, como no podía ser de otra manera, calificó de «chiringuito» la Dirección General de Política Lingüística del Gobierno aragonés. Nada nuevo, nada extraño. Para los cerebros de Vox, todo Aragón es un enorme chiringuito de Castilla y ellos están en las instituciones para desmontarlo.
L’EOI Alcañiz oferta un any més els cursos de català: B2.2, C1.1., C1.2 i C2. Torna a ser l’única Escola d’Idiomes a l’Aragó que tindrà docència del nivell C2 que, a més, s’imparteix de manera semipresencial (un dia de classe i la resta de tasca a través d’una plataforma educativa, amb el seguiment continuat del professorat en el procés d’aprenentatge). Els resultats de l’alumnat (50 matriculats durant el curs 2020-2021 en dos grups) han estat excel·lents i el primer cop que a Aragó s’ha acredita aquest nivell.
No han passat ni fins i tot 5 anys des que el 20 d’octubre de 2016 Nacho Escartín, diputat de Podem a Aragó, pronunciés un dels primers discursos en aragonès en les Corts d’Aragó des del segle XV (en aquells temps les Corts tenien una altra funció ). Llavors els diputats de PP es van encarregar de ridiculitzar i protestar per la intervenció en aragonès.
Deien que, tot i que havia estat traduït en castellà, no ho entenien i en no ser una llengua oficial l’aragonès, no tenia el dret a ser emprada en l’hemicicle.
Poc després, el 28 de juny de 2017, les mateixes Corts d’Aragó aprovaven un nou reglament per a les Corts d’Aragó en el qual amb el vot a favor de la Ponència especial de PP (Antonio Torres), Podem (Hèctor Vicent), PAR (Maria Herrero), Ciutadans (Javier Martínez) i IU (Patricia Luquín), es donava llum verd, entre d’altres, a la prohibició de l’ús de les llengües pròpies d’Aragó (aragonès i català) en no ser llengües oficials.
L’excusa de no ser llengües oficials per impugnar aquestes intervencions va ser invalidada poc després pel Tribunal Constitucional, que es va fer valer de l’article 3 de la Constitució, que aborda la riquesa de les modalitats lingüístiques d’Espanya que no són cooficials, però que la Carta Magna considera un “patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció”. Aquesta sentència dictava jurisprudència des del Parlament Asturià.
Aquesta sentència hauria d’obligar a les Corts aragoneses a canviar la seva normativa, en el mateix sentit que ja la té el Parlament asturià i en igualtat de condicions davant el castellà.
No obstant això, el dijous 9 de setembre es va tornar a repetir el teatret. Demostrant que aquestes Corts i aquest Parlament aragonès no té voluntat de respectar les veus de les llengües pròpies d’Aragó, com Sí havia estat en aquestes Corts de l’antic regne d’Aragó. Interrupcions, crits, falta de respecte, … sempre des dels bancs de la dreta. Per deixar de fer sentir un dels patrimonis més rics d’Aragó, i normalitzar una situació que ja s’hauria d’haver fet fa dècades, com a la resta de Parlaments autonòmics amb llengües pròpies.
L’absència de perspectiva científica fa que aquests hooligans nacionalistes (espanyols) usin la bronca, ja que la invisibilització de l’aragonès a les escoles i IES de tot Aragó no ha permès millorar la percepció sobre aquest tema en 4 dècades.
DEBATE CONJUNTO (LA VOTACIÓN SERÁ SEPARADA) DE LAS SIGUIENTES PROPOSICIONES NO DE LEY: —- PROPOSICIÓN NO DE LEY NÚMERO 289/21, SOBRE EL USO, PROTECCIÓN Y PROMOCIÓN DE LAS LENGUAS Y MODALIDADES LINGÜÍSTICAS PROPIAS DE ARAGÓN, PRESENTADA POR EL G.P. CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍA (CS). —- PROPOSICIÓN NO DE LEY NÚMERO 297/21, SOBRE LA SUPRESIÓN DE DIFERENTES INSTITUCIONES ASOCIADAS A LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE ARAGÓN, PRESENTADA POR EL G.P. VOX EN ARAGÓN.
A pesar de los gritos constantes de diputados del PP y que los 3 de Vox abandonaron el Pleno, me expresé en castellano, aragonés y catalán, por la protección de nuestras lenguas y variedades lingüísticas propias.
Acabo de intervenir en las Cortes de #Aragón en castellano, aragonés y catalán. Los diputados del PP no han parado de gritarme en todo el rato. Los 3 de Vox se han ido.
Seguiremos charrando y vivindo, mirando de trobar dialogo y protección d'as nuestras luengas. Habrá vídeo. pic.twitter.com/pDPFj7YdzH
Sense cap mena de formació o experiència audiovisual, vaig decidir gravar i editar aquest documental per donar veu a la saviesa dels majors. Els ancians són un tresor: escoltem-los.
Dotado con 3.000 euros, su objetivo es reconocer la labor en fomento de la difusión del catalán de Aragón
La Dirección General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón ha hecho público hoy el fallo del Premi Guillem Nicolau, cuyo objetivo es reconocer la labor en fomento de la difusión del catalán de Aragón. El galardón, dotado con 3.000 euros, ha recaído en esta ocasión en el periodista Lluis Rajadell.
El Premi Guillem Nicolau reconoce una obra de creación literaria en cualquier género (narrativa, poesía, teatro, ensayo) escrita en catalán de Aragón en cualquiera de sus variedades.
La obra ganadora en esta ocasión se titula Terra Agra. El Jurado –presidido por el jefe de servicio de Política Lingüística, Francho Beltrán, siendo vocales la ganadora de la anterior edición Merche Llop, así como Ramón Mur y Javier Rodes, actuando de secretaria Azucena López– ha elegido esta obra porque “aporta una nueva reflexión sobre hechos históricos, de una manera original y creativa, a través de relatos cortos vinculados al territorio que trasladan al lector a medio camino entre la realidad y la ficción”.
Terra Agra aborda una temática que va desde el mundo rural al urbano con una cronología que abarca desde los años 30 del siglo XX hasta la actualidad. La Guerra civil, la preguerra y la posguerra están en el núcleo del libro. En los diálogos se refleja el habla dialectal de la comarca aragonesa del Matarranya donde se ambientan los hechos.
Lluis Rajadell
Redactor de Heraldo de Aragón en Teruel desde 1990, se inició en la prensa escrita unos años antes, como corresponsal del periódico La Comarca, en su localidad natal (Valderrobres).
Trabajó en la explotación agrícola familiar hasta los 24 años, cuando comenzó a dedicarse al periodismo.
Es licenciado en Geografía e Historia y ha publicado los libros Tret de la memoria (1992), Mort al monestir (2003), A la vora del riu (2003) y 1956, l’any de la gelada (2019), todos ellos escritos en catalán, su lengua materna y La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito (2017), en castellano.
Els crítics del PAR (Partit Aragonès) atien la guerra contra el català a l’Aragó ara que s’ha constituït l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que integra l’Institut Aragonès del Català, format íntegrament per acadèmics de tesis científiques. Analitzem les perspectives del català a la Franja amb dos dels membres d’aquest nou institut, Maite Moret i Ramon Sistac -també membre de l’IEC-, i el sociolingüista Natxo Sorolla.
El president aragonès Javier Lambán (PSOE) amb el vicepresident Arturo Aliaga (PAR). Una part del sector crític del PAR aprofita l’aprovació de l’Acadèmia per atacar Aliaga. | EUROPA PRESS
La primera gran fita en la protecció del català i l’aragonès a l’Aragó dels últims quinze anys, la creació d’una Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ha despertat la ira dels sectors més pseudocientífics i anticatalanistes de l’Aragó —la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO) i els Amics del Chapurriau—, que intenten ara fer-se un lloc important en el sector crític del Partit Aragonès (PAR), a punt de celebrar un congrés extraordinari.
Actualment, aquest partit, dirigit per Arturo Aliaga, té un paper fonamental en la governabilitat a l’Aragó donant suport a un quatripartit presidit pel socialista Javier Lambán, que integra, a més del PSOE i el PAR, la Chunta Aragonesista i Podemos. Aquesta aposta d’Aliaga —que ocupa el càrrec de vicepresident del Govern aragonès— ha rebut moltes crítiques per part d’alguns sectors de la militància i, fins i tot, aquest estiu, ha motivat una carta conjunta dels tres expresidents del partit —Hipólito Gómez de las Roces, José María Mur i José Ángel Biel—, que parla fins i tot de refundar el partit si és necessari.
En aquest context de mala maror, els esmentats grups de secessionisme lingüístic han elevat el to de les seues crítiques aprofitant l’aprovació de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i pretenen guanyar força —o imposar les seves tesis acientífiques— dins d’un PAR que ja compta amb episodis semblants a la seva història.
El sociolingüista Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) explica que una de les més actives en aquest nou sector crític i hostil contra el català és l’alcaldessa de la Codonyera (Matarranya) pel PAR, María José Gascón, germana de l’actual president de la FACAO (Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental) Luis Gascón. A la comarca del Matarranya no és estrany que el PAR adopte un posicionament contrari al reconeixement de la unitat de la llengua, explica Sorolla. Ho porta fent durant dècades i traient-ne rèdit electoral, ja que el PAR és la tercera força en les eleccions municipals després del PSOE i el PP, i sovint aconsegueix alcaldies en ajuntaments petits. “Els que coneixem els alcaldes del Matarranya —explica Sorolla— veiem que no és una qüestió d’oficialisme o no oficialisme dins del partit. La qüestió anticatalanista al PAR, des del 2000, és una qüestió que està sempre damunt la taula”.
La història del mateix PAR també va fer un gir en el sentit anticatalanista cap al tombant de segle. Si durant la dècada dels noranta del segle XX, el PAR havia participat en governs de coalició amb el PP que estaven disposats a fer cooficial el català a la Franja, al voltant del 2000 —quan van passar a participar en governs de coalició amb el PSOE—, el PAR va començar a marcar perfil anticatalanista —i contrari al català de la Franja. Potser per distanciar-se de la normalització que volia estendre el president socialista Marcelino Iglesias (catalanoparlant nascut a Bonansa, a la Ribagorça), el PAR presidit per José Ángel Biel es va mostrar cada cop més intransigent. “Just quan formava part d’un govern de coalició que intentava donar un major grau de protecció al català i a l’aragonès —explica Sorolla—, el PAR canvia de discurs i comença a defensar que a l’Aragó no es parla català, i aquest sentiment anticatalanista va incrementant-se fins que el 2009 voten contra la Llei de llengües, tot i formar part del Govern de Marcelino Iglesias”. Després impulsarien les exòtiques definicions de LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia del Pirineu i el Prepirineu) que la justícia ha abocat a la irrellevància.
No tot el PAR s’ha mantingut amb aquelles tesis acientífiques i tampoc Arturo Aliaga —president del PAR i vicepresident del Govern— no ha volgut ser crític amb la recentment creada Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Per contra, l’esmentada María José Gascón ha aconseguit aproximar la gent dels Amics del Chapurriau —molt localitzada a Vall-de-roures i de bases molt febles— amb la FACAO, més ideologitzada i en el seu moment connectada amb els sectors secessionistes valencians i mallorquins.
Maite Moret
L’Acadèmia
“El part ha estat llarg i difícil” diu, sobre la nova Acadèmia Aragonesa de la Llengua, un dels seus membres, Ramon Sistac (Barcelona, 1958), lingüista i dialectòleg de la Universitat de Lleida i amb arrels a Camporrells (Llitera). “Alguns membres ens hem assabentat per la premsa”, explica la també nova acadèmica Maite Moret (Mequinensa, 1974).
Amb discreció i letargia estival, el Govern aragonès ha constituït aquest mes d’agost l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i ha elegit els membres que li correspon triar a l’executiu —els altres dos terços ja els havien elegit les Corts Aragoneses i la Universitat de Saragossa. Tal com està previst, els membres de l’Acadèmia formaran part, en un futur, de l’Institut de l’Aragonès o de l’Institut Aragonès del Català (IAC), segons la seva formació. Pel que fa a la tria dels acadèmics, respon, sens dubte, a la voluntat del Govern aragonès de constituir un IAC amb criteris científics i cap dubte sobre la unitat del català o el fet que l’acadèmia normativa de referència sigui l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
En declaracions a EL TEMPS, Ramon Sistac defensa, en primer lloc, que el seu nomenament —per part del Govern aragonès— ja és indicatiu de la bona voluntat de l’executiu, ja que el mateix Sistac és també membre de l’IEC. “Entenc que el fet que m’hagin triat a mi no és innocent; darrere hi deu haver un cert posicionament”.
Això no vol dir que hi hagi cap acord previ entre els impulsors de l’Acadèmia i l’IEC: “Acord, ni implícit ni explícit, no hi és, però sí que hi pot haver hagut una actitud positiva, per part del Govern aragonès, perquè tots els membres que s’han triat per la banda del català són gent fidel a la llengua i a la seua unitat. I específicament, que jo hagi estat nomenat pel Govern, és un gest. A mi m’agrada interpretar-ho així”.
Maite Moret també creu que l’Acadèmia no ha de fer cap por en aquest sentit: “Les persones que hem estat escollides ja tenim clara quina és la normativa; ja hi ha un referent per a la llengua, que és l’IEC, però nosaltres necessitem també una institució a l’Aragó, per fer força i per conscienciar a la societat que és una llengua, com l’aragonès i el castellà. Tenim la sort de ser una comunitat autònoma amb tres llengües”.
Sobre la “necessitat” que existís l’Acadèmia i l’Institut Aragonès del Català no hi ha tan consens. Ramon Sistac pensa que “la institució era absolutament innecessària d’entrada, però ja que hi és i que la llei la preveu, cal positivar les coses. Penso que el nom que s’ha triat és molt correcte. Una acadèmia no té per què ser com entenem la Real Academia Española de la Lengua o com entenem l’Institut d’Estudis Catalans. Pot ser com l’Acadèmia de Medicina, que reuneix una sèrie de gent que fa estudis, conferències i activitats d’índole molt diversa. I l’Institut Aragonès del Català està molt ben triat perquè permetrà de fer estudis, d’avalar iniciatives, fins i tot de prendre mesures, si fos el cas, d’extensió de l’ús social de la llengua —que és el més important”.
Ramon Sistac
Aquesta sí és la prioritat, tant per Sistac com per Moret. Aturar la regressió de la llengua. “Aquest retrocés —diu Sistac— és una evidència, perquè les dades empíriques l’estan posant sobre la taula”. El professor de la Universitat de Lleida creu que l’Acadèmia Aragonesa podria aprofundir en l’estudi de les causes que la provoquen per tal d’aturar la regressió. “Les causes són molt diverses. De vegades, tendim a ser molt radicals en les nostres interpretacions i veure només un sol motiu. Però els motius són diversos. Alguns són compartits a tot el conjunt de l’idioma i d’altres són específics de l’Aragó. Però també hi ha molta desigualtat per comarques”. Sistac cita el cas de la comarca pirinenca catalanoparlant: “A la Ribagorça la llengua es perd perquè es perd la població. La llengua es perd perquè no hi ha ningú per parlar-la i, per tant, l’impacte de l’arribada d’un col·lectiu de neorurals o la immigració és molt més forta a la Ribagorça que no a Fraga, on hi pot haver un col·lectiu molt gran de gent vinguda de fora, però en canvi hi ha un coixí de parlants molt potent. Són coses específiques que també s’haurien d’estudiar des d’aquesta nova institució”.
Entre les causes específiques de la regressió del català a l’Aragó, n’hi ha una que, segons Sistac, potser només la comparteixen amb la Catalunya del Nord i l’Alguer: “El no-reconeixement de la llengua com un fet, la negació del seu ús públic”. I encara un altre fet més específic de l’Aragó “és que, fora de la Franja, a l’Aragó la gent o no és conscient de l’existència del català o, si n’és conscient, li molesta. Canviar aquesta mentalitat també hauria de ser un envit de futur”.
En aquest sentit, la pressió política de grupuscles com FACAO o els Amics del Chapurriau es considera una interferència: “Com a persona del món acadèmic no puc més que lamentar les interferències polítiques, com suposo que, des del món sanitari, deuen lamentar les interferències polítiques que hi ha a la gestió de la pandèmia. Caldria demanar una mica de responsabilitat, perquè una cosa són les afirmacions de cafè que pugui fer una persona illetrada i una altra haurien de ser les declaracions de personalitats polítiques que assumeixen la representació popular. Resulta bastant lamentable”.
Sistac conclou que no és “especialment optimista” amb les possibilitats de l’Acadèmia d’aturar el retrocés social del català. Lamenta que vagen “desapareixent generacions de parlants que tenien un català extraordinari, malgrat tot el que s’ha dit sempre, tant dins del món de l’Aragó com dins del món catalanoparlant que ací es parla malament. Hi ha un català riquíssim i els que hem tingut l’oportunitat d’estudiar-lo ho sabem, però aquest català ancestral s’està perdent”.
Tot i això Sistac conserva una finestra d’esperança: “Hi ha un tema que, des del punt de vista científic, costa d’explicar: com s’ha aguantat la llengua tan viva fins ara, malgrat unes condicions tan negatives. Penso que hi ha una capacitat de resiliència dels parlants enorme, perquè malgrat aquestes circumstàncies negatives el català encara és la llengua viva a bona part de la Franja i encara és la llengua de la majoria de la gent”. •
El proper divendres 3 de setembre a les 20:00 hores, a l’Hort de l’Hospital de Fraga, el cantautor de Favara Àngel Villalba oferirà un concert per presentar el seu llibre L’adéu del cantautor, acompanyat del també cantautor Joan Artigas, de Chiprana (com Favara, població de la Comarca del Baix Aragó-Casp). El volum és un recull de poemes i cançons composades durant el confinament i difoses parcialment a través de les xarxes socials.
Cantautor social durant el tardofranquisme, l’Àngel Villalba va actuar sovint a la vora de Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor o Marina Rossell; més tard, amb motiu del 2n Congrés internacional de la llengua catalana (1986), va recórrer els pobles de la Franja oferint recitals poeticomusicals, al costat del també cantautor saidinenc Anton Abad i del rapsode calaceità Antoni Bengochea, difonent la llengua i la literatura feta a la nostra terra; i entre 2000 i 2011 va participar en el Projecte Jesús Moncada del Departament d’Educació del Govern d’Aragó per fer arribar la nostra cultura als centres escolars.
Villalba té editats dos CDs, Àngel Villalba. Trenta anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). L’any 2018 la Comarca del Baix Aragó-Casp va publicar el volum recopilatori Cançons i poemes com a homenatge a la seua trajectòria artística i social i va rebre el «Premi Franja» que concedeix Iniciativa Cultural de la Franja en reconeixement del seu activisme cultural durant més de cinquanta anys.
L’acte, organitzat per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca en col·laboració amb l’Ajuntament de Fraga, és gratuït, tot i que cal reserva prèvia perquè l’aforament és limitat.
L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Ranyé, la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom «català», i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic. I qui haurà guanyat en eixe combat? Pos ja veurem si els negacionistes tenen aguant per defensar les seues fluixes posicions molt més temps perquè, de moment, els comentaris de centenars de lectors de la Comarca digital, majoritàriament són favorables als que defensem el nom i la unitat de la llengua, que és el que diuen les Acadèmies, la Universitat i la pròpia Llei del Patrimoni Cultural Aragonès.
