Skip to content

Archive

Category: Normalització del català

Source: Aragonés y catalán en la literatura de Aragón | Cursos de verano

Fecha evento:
14/07/2021 al 16/07/2021
Coordinadores:

Javier Giralt Latorre, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza / Francho Chabier Nagore Laín, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza

Presencial
Horas lectivas totales:
25.00h.
Horas lectivas presenciales:
21.00h.
Horas no presenciales:
4.00h.
Tarifa general:
140 euros
Tarifa reducida:
120 euros

Objetivos:

El aragonés y el catalán carecen de un reconocimiento oficial en Aragón que ha impedido que se hayan podido acometer acciones de política y planificación lingüística. Ello tampoco ha favorecido una enseñanza de ambas lenguas en ninguno de los estadios de nuestro sistema educativo, ni siquiera en el universitario. Sin embargo, ese no ha sido impedimento para que numerosos escritores, motivados por su amor a estas lenguas minorizadas, hayan dado el paso de emplear el aragonés o el catalán en sus composiciones, desarrollándose en época contemporánea unas literaturas que, pese a su interés, son escasamente conocidas. Por otra parte, tanto el catalán como el aragonés fueron lenguas escritas en el Aragón de la Edad Media. Y luego, entre los siglos XVII y XIX existen algunos testimonios –poco a poco rescatados por los estudiosos– que reflejan una cierta continuidad en el uso literario de estas lenguas.

Los objetivos de este curso son: 1) ofrecer una aproximación a la historia de la literatura en Aragón escrita en aragonés y catalán; 2) presentar el panorama de la creación literaria en aragonés y en catalán en nuestra región en época contemporánea (ss. XX y XXI); 3) analizar la producción literaria en aragonés y en catalán en el ámbito de la poesía, la prosa y el teatro; y 4), dar voz a los propios escritores con el fin de que compartan su experiencia personal de escribir en aragonés y en catalán. En definitiva, la pretensión del curso es poner al alcance de quienes están interesados por las lenguas de Aragón (y por la literatura en general) una visión amplia de una realidad literaria poco conocida y poco atendida -que en raras ocasiones ha tenido cabida en el ámbito académico universitario-, con el fin de que pueda ser valorada en su justa medida.

Programa:

Miércoles, 14 de Julio
10:00 h. La literatura medieval y del siglo XVI en aragonés [2]
12:00 h. Textos literarios en aragonés de los siglos XVII, XVIII y XIX [12]
16:00 h. La poesía en aragonés (siglos XX-XXI) [9]
18:00 h. La prosa en aragonés (siglos XX-XXI) [7]

Jueves, 15 de Julio
10:00 h. El teatro en aragonés (siglos XX-XXI) [8]
12:00 h. La poesía en catalán en Aragón [5]
16:00 h. La prosa en catalán en Aragón [10]
18:00 h. En teatro en catalán en Aragón [6]
20:15 h. Presentación del libro: El “continuum románico”. La transición entre las lenguas románicas, la intercomprensión y las variedades lingüísticas de frontera [4] [6]

Viernes, 16 de Julio
10:00 h. Escribir en aragonés [1] [3]
12:00 h. Escribir en catalán [11] [5]

Ponentes:

1 Ana Giménez Betrán, Profesora en IES Pirámide (Huesca)
2 Antonio Pérez Lasheras, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
3 Chusé Inazio Nabarro García, Profesor en IES Lucas Mallada (Huesca)
4 Francho Chabier Nagore Laín, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
5 Héctor Moret Coso, Profesor en INS Miguel Tarradell (Barcelona)
6 Javier Giralt Latorre, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
7 José Ángel Ibáñez Sánchez, Profesor de la Universidad de Zaragoza
8 Mª Pilar Benítez Marco, Profesora de la Universidad de Zaragoza
9 María Ángeles Ciprés Palacín, Profesora de la Universidad Complutense de Madrid
10 María Teresa Moret Oliver, Profesora Asociada de la Universidad de Zaragoza
11 Merche Llop Alfonso, Profesora jubilada
12 Óscar Latas Alegre, Técnico de Cultura – Comarca Alto Gállego

Alumnado:

· Profesores de los diferentes niveles educativos, especialmente los vinculados a las áreas de Lengua y Literatura, y a las lenguas de Aragón o interesados en ellas.
· Alumnado universitario del ámbito de la filología, educación, humanidades, sociología, antropología, etc.
· Profesionales interesados en ejercer como como investigadores en torno a las lenguas minoritarias de Aragón.
· Público general.

Formación exigible a los interesados en matricularse:
Tendrán preferencia los titulados universitarios, pudiendo inscribirse público en general.

Reconocimiento de créditos:

Solicitado el reconocimiento como créditos por las Actividades universitarias culturales por la Universidad de Zaragoza.

0,5 ECTS

1. Los asistentes pueden solicitar individualmente a los Servicios Provinciales de Educación el reconocimiento de la actividad como Formación Permanente de Profesorado presentando el certificado de haber realizado el curso.

2. Reconocimiento como créditos ECTS en el Grupo 9 de Universidades (G-9): Más información en https://cursosextraordinarios.unizar.es/ (Apartado créditos).

3. Créditos ECTS en otras universidades.

Los estudiantes interesados en que su Universidad les reconozca como créditos ECTS por haber realizado un Curso de Verano de la Universidad de Zaragoza, deben consultar con la Secretaría de su Facultad o Escuela de origen tal posibilidad.

Procedimiento de evaluación:

· Los asistentes que quieran optar a convalidar el Curso por créditos ECTS deberán realizar una reseña por cada una de las sesiones.
· En la reseña deberán sintetizar los contenidos aprendidos en cada una de las sesiones y reflexionar sobre ellos, aportando una opinión personal.
· Dicha reseña tendrá en total una extensión aproximada de 3.000 a 6.000 palabras.
· Se valorará la capacidad de comprensión y análisis de las ideas principales expuestas en las diferentes sesiones.
· Los coordinadores del curso serán los encargados de evaluar las reseñas.

Lugar de celebración:

Aulas de la Residencia Universitaria de Jaca
C/Universidad, 3
22700 Jaca (Huesca)

Alojamiento:

Residencia Universitaria de Jaca, C/Universidad, 3 – 22700 Jaca (Huesca)

Consultas y reservas de alojamiento:
http://www.unizar.es/resijaca
Tfno.: 974 36 01 96
e-mail: resijaca@unizar.es

Source: Si això és un home

Si això és un home

De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947)

Si això és un home

De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: «Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç», diu l’escriptor italià. Lo 20 de març mos va dixar un home bo, Josep Anton Carrégalo, fill de Mont-roig, de qui mos queda a la memòria la seua personalitat amable amb tots, lliure de prejudicis ideològics, i la seua excepcional tasca d’investigador, creador literari i activista cultural. Per amor al seu poble natal va impulsar l’associació Sucarrats i va estudiar el seu folklore amb treballs molt reconeguts pels especialistes. Temps de Franja, revista amb la qual va col·laborar, li va dedicar una sentida necrològica i s’hi ha reeditat l’entrevista que el 2009 li va fer Artur Quintana. Pocs dies desprès, lo blog pretesament cultural del «Chapurriau» va publicar una altra necrològica on s’alternaven la llista de mèrits del mont-rogí i expressions difamatòries amb voluntat de ferir: «Estire la garra lo folclorista Carrégalo», és l’eloqüent títol, sota el qual se fa etimologia de mal gust amb lo seu cognom i es menysprea a d’altres estudiosos, en la línia d’alguns articles del blog. Sortosament, les xarxes socials s’han convertit en tribunes personals que poden difondre qualsevol idea sense filtres, però també permeten que opinions malaltisses o comentaris vulgars, denigrants o d’odi que abans se quedaven a la barra del bar ara es llànçon desacomplexats a l’esfera pública. I poden arribar a casos d’abjecció tan deshumanitzada com este, que tracta d’emportar-se el bon nom del veí que acaba de morir.

Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya

Està obert el termini per la inscripció a les proves per obtenir la certificació de català a Aragó i a València.

-ESCOLES OFICIALS D’IDIOMES D’ARAGÓ
Està obert el termini per a la preinscripció als exàmens per lliure fins al dia 9 a les 14 h. Esta primera fase costa 5 minuts i no et compromet a matricular-te després però és obligatòria, de moment encara no es fa el pagament.
El B2 serà a Alcanyís, el C1 a Fraga i el C2 a Saragossa. La data d’examen del C1 és el 16 de juny i la recuperació el 16 de setembre. El C2 és a finals de maig. Després els acceptats faran la matrícula del 20 al 30 d’abril. https://www.eoialcaniz.com/index.php/matricula/libre

-JUNTA QUALIFICADORA DE CONEIXEMENTS DE VALENCIÀ
El termini per a la preinscripció per als nivells A2, B1, C1 i llenguatges específics serà des del 8 d’abril a les 10:00 h fins al 15 d’abril a les 10:00 h. Calendari proves B2: 13 novembre; C1: 12 i 26 de juny; C2: 6 i 20 de novembre
https://www.gva.es/va/inicio/procedimientos?id_proc=21624&version=amp

-CONSORCI PER LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA – Generalitat de Catalunya
Ja s’ha tancat el termini. Va ser al febrer.

L’España llenada i la cultura

Sergio del Molino publica l’any 2016 “La España vacía”. Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural

L'España llenada i la cultura

En les cultures passe una cosa pareguda. Alguns parlen de cultures o llengües «minoritàries», perquè s’enfoquen en lo seu volum (actual). Però les llengües no només són minoritàries, si no que han estat «minoritzades». Perquè si una llengua perd hasta els espais centrals de la societat, és que el poder ha hagut per a traure-la d’allà. I els Estats han acumulat cada vegada més poder per a apartar i arraconar allò que es considere «perifèric». Hasta tal punt que alguns ciutadans consideraran que allà mai havie existit cap altra llengua que la de l’Estat.

Hasta el punt que el mateix Sergio del Molino, de la «España vacia», pot publicar que «El aragonés tiene gramática, un instituto, horas de enseñanza en algunos centros escolares, un progama en la tele y, pronto, al parecer, será oficial. El día que tenga hablantes no le faltará ya de nada.». O Daniel Gascón, autor d’»Un hipster en la España vacía», diu que se «considera bilingües lugares donde la lengua minoritaria no ha tenido presencia». Sí. La minorització d’una cultura, com l’aragonesa, pot fer veure que el català i l’aragonès no estaven aquí quan lo castellà es va imposar com a llengua del poder. Buidats. Però també minoritzats. Aixina estem.

Natxo Sorolla – Viles i gents

Source: L’España llenada i la cultura

Source: El bable y el aragonés enfilan la senda de la oficialidad lingüística | España

Source: Merxe Llop rep el premi Guillem Nicolau | Mas de Bringuè

Source: El professor Rémi Carbonneau | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

Associació Cultural del Matarranya ASCUMA

Source: Associació Cultural del Matarranya ASCUMA – YouTube

Source: Jorge Pueyo, el superheroi de la llengua aragonesa

Source: El xapurriau entre xinxetes* » Temps de Franja

// Ramon Mur

Rebo la fotografia d’un ban, escrit sobre foli blanc i clavat aquest a la paret entre quatre xinxetes. És el manifest del ‘lloc’ sobre el dia de la llengua materna. No porta signatura, no és datat més que en la referència del text al 21 de febrer, tampoc no porta segell i és difícil saber si es ban, pregó municipal o manifest corporatiu d’algun colectiu social o professional. En aualsevol cas, és cartell o pòster anònim sense que ningú no pugui entendre per què aquest tipus de manifests no porten alguna identificació. És que el seu autor o autores s’avergonyessen d’haver-lo escrit i difós?

Transcorreguts dos dies de la publicació d’aquesta informació a ‘Entre Páginas’, Artur Quintana me comunica que el pasquí sobre el dia de la Llengua Materna aparegué clavat amb quatre xinxetes sobre la porta de l’Ajuntament de La Codonyera, la que dona a la carrera del Pare Faci. És a dir que l’anònim va aparèixer sobre la porta de la casa consistorial d’un ajuntament que permet i consent l’enganxada de cartells anònims per les parets d’els edificis de la localitat, inclosa la casa de la vila.

L’anònim meçquinenc, enganxat a la paret amb quatre xinxetes, diu així: “Día internacional de la lengua materna. Hoy, día 21 de febrero, es el día de la lengua materna. Nuestra lengua materna es la que nos enseñaron nuestros padres cuando éramos pequeños y, en La Codoñera, se llama chapurriau . Ha sido, y es, una lengua de transmisión oral desde hace muchos siglos, de padres a hijos. Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas, pero sin que se desvirtúe y se pierdan nuestras peculiaridades. Nuestra lengua es una riqueza cultural y patrimonial que tenemos en el Aragón oriental y queremos que se siga llamando chapurriau, como siempre se ha dicho. A mucha honra y orgullo. Aúpa el chapurriau, como lengua materna, en su día internacional”.

De veritat volen que el seu xapurriau s’escrigue? Abans no era així, tal i com figura a la pancarta de la foto. “Queremos seguir hablándola así y escribirla también con unas normas…”. Quines normes? Eixa norma universal de tots els idiomes segons la qual en castellà hablar se escriu així encara que se pronuncia ablar, en inglès before s’escriu tal qual però se diu bifor i en català el carrer escrit pareix carré amb accent agut quan s’escolta? Acliu-vos, amics defensors del xapurriau perquè no fa tant que defensaveu només un idioma local parlamentat pero no passat a paper amb el llapis, la ploma, la màquina de cinta entintada o el ordenador.

Es, de totes formes, molt gratificant de comprovar que aqueix idioma “chapurriau, como siempre se ha dicho” sigue defensat per tants alcaldes, mestres d’escola, catedràtics de filologies diverses, doctors, legisladors, magistrats, rapsodes sols en castellào i moltes il·lustres i il·lustrades personalitas més. Només els falta comptar con un o altre acadèmic en esta o aquella acadèmia. Tot aplegarà. Així de contents i satisfets estan tots els defensos del xapurriau “de siempre”. Per cert, també seria interessant d’investigar sobre el concepte de ‘sempitern’ aplicado al caso que ens ocupa. Cert és que ells, els “chapurriaunadores” estan feliços com anisses, igual que el tort que se sent satisfeto amb el seu ull de vidre.

J més m’estimo de quedar-me amb l’acordo del Consell Insular de Formentera (Illes Balears) a favor de la unitat de la llengua catalana perquè como dieva m’ agüelo, citant en Juan Moneva i Pujol, “Aixó que en Bellmunt en diuem xapurriau es català, la mateix llengua que se parla, amb totes les variables que se vullga, en Aragó, Catalunya, Balears o València”. No cregueu pas que m’agüelo i Moneva eren abrandats catalans separatistas, sinó aragonesos de cap a peus”.

 


*Text cedit per l’autor. L’original en castellà el podeu llegir al seu blog Entre páginas.

Source: Muts i a la gàbia

Continuo capficat en trobar l’origen de la paraula que, segons alguns, denomina el meu idioma, és a dir «chapurriau» (ho escric amb grafia castellana perquè és es veu que és com cal fer-ho). En algun article anterior ja ho he indagat des de l’òptica de l’etimologia, que és inapel·lable, però com que ningú no em llegeix (potser perquè escric en «chapurriau» en comptes de castellà, que és el que ha de fer un bon chapurriauparlant), no n’he obtingut resposta. Així doncs, m’he permès de molestar un parell de lingüistes eminents per a què m’expliquin d’on trauen les llengües la seua denominació, és a dir, el seu glotònim. El pensament més estès és que ho determina el lloc on s’originen (Castella pel castellà, Portugal pel portuguès…). Però hi ha massa casos on això no és aplicable. En el que ens ocupa, per exemple, això no funciona, perquè no tinc constància de cap territori present, pretèrit ni mitològic anomenat Chapurrilàndia que hagi pogut ser l’origen del nom de la nostra estimada llengua.

Els experts em van dir que el més freqüent és que siga el grup humà que el parla qui dona nom a l’idioma. Com el tema és apassionant, he seguit estirant del fil. Al remat, he vist que molts d’aquests grups humans no es compliquen la vida i s’autoanomenen «la gent», «nosaltres la gent», «la gent dels prats», «els del cap dret», «la gent de la costa, «tots els hòmens»…

En moltes ocasions, però, els pobles i llurs llengües són coneguts per la denominació que els han donat els altres, sovint des d’un punt de vista pejoratiu. És paradigmàtic el gentilici que donen els pobles eslaus als alemanys: Němci (en txec) o Niemcy (en polonès), que significa ni més ni menys que ‘els muts’, que és una manera molt bèstia de dir que no parlen com nosaltres.

Un exemple que m’ha resultat molt familiar l’he trobat a l’altra punta de món, a l’Àfrica més meridional. Quan els neerlandesos van arribar a la zona on fundarien la Colònia del Cap, s’hi van trobar unes persones que parlaven una llengua que, com és lògic, els resultava incomprensible. Així que, sense pensar-s’hi gaire, els van anomenar ‘hottentot’, de l’expressió hotteren-totteren (‘balbucejar, quequejar’). El nom veritable del poble i l’idioma és khoikhoi («humans dels humans» o «humans veritables»), però es veu que no se’ls va ocórrer preguntar-los-hi.

En definitiva, si els alemanys són ‘muts’ per als eslaus i els khoikhoi ‘tartamuts’ per als europeus, d’on deu vindre el nom «chapurriau»? Ho cavil·laré, a veure si per fi en trobo l’entrellat, però em temo que l’etimologia no deixa lloc a gaires dubtes.

BRSCGI – 2021-02-24T083645.773

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.