ALEJANDRO MAÑO
Alejandro Maño no és pas un home com un altre, sinó que és ben bé com tots els altres; vull dir que és l’aragonès arquetípic, el més aragonès dels aragonesos o, més aviat, la mitjana de tots ells. I és que Alejandro Maño no és ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni ros ni bru (per bé que a Osca, especialment al Somontano, hi ha molts rossos, i al Baix Aragó molts morens). És possible que siga cellajunt i potser té el nas un xic xatet, però només és possible. Ah! Abans que hi veieu inconvenients, he triat un Alejandro, perquè, a més de l’homonímia amb Alexandre el Gran, m’interessa especialment de subratllar un caràcter una mica masclista. Res d’especial, o, com a mínim, res de sorprenent en aquest racó de món.
No és veritat que Alejandro Maño siga un tossut vocacional, un caparrut de vici, un baturro d’ací t’espero. N´´es, però com qualsevol altre individu de cultura mediterrània. Los aragoneses llevan la fama, per los catalanes cardan la lana (ho deia ma mare, inflamada de fervor regional i “con retintín”). Segurament l’ Alejandro viu a ciutat ( a Saragossa?), o en una població gran o mitjana I possiblement té algun estudi, i una feina digna. Ha viatjat més aviat poc, però és mitjanament llegit. Potser menja massa, potser beu una mica. En tot cas té excés de colesterol (l’ efecte choricico i morcillica) i els dies de festa sua i alça massa la veu (iaxò no ho fa l’aigua). Menja i beu coses de tota la vida, perquè ell no és espcialmenbt donat a tastar les coses noves. És un repatani, i ací és on comencen els problemes. I és que el nostre Alejandro és una mica malagradís. Té por de la innovació, li fan basarda els canvis radicals. Però ,d’una altra banda, pareix que té Un bri d’envegeta cap als que no comparteixen aqueixa condició. Té temor de quedar-se enrere, de no arribar-hi, que li passen al davant; però no gosa de fer passes decidides cap a la incertesa. I, quan les coses, a causa del seu conservadurisme malaltís, no ixen com ell voldria, veu el fantasma del contuberni, experimenta la sensació que té en contra el món sencer. És simptomàtic el poc que li agrada viatjar. Només es troba bé amb les certeses quotidianes de Salou, envoltat dels mateixos veïns d’ escala de la seua vila. Algun cop ha anat a França, però no li agraden els francesos, principalment perquè parlen francès. En definitiva, són com catalans que han reeixit a ser ells mateixos, cosa que contradiu l’ordre natural de les coses, i això el posa especialment nerviós. Ell es considera, i fins a cert punt se sent, aragonès, i li agraden els símbols regionals, per molt tòpics i rancis que siguen; però tampoc no vol que se’n faça un gra massa. La sola idea d’alterar l’estatus li causa un gran neguit.
Per això, i per desgràcia, Alejandro Maño no entendrà mai la diversitat interna d’ Aragó. Mi l’entendrà ni l’ acceptarà, ni la cultural ni, encara menys, la lingüistica. A Aragó sempre s’ha parlat castellà. N’hi ha que parlen prou diferent; una cosa vella, al nord, que és francament antiestètica. I, a més, ara l’ escriuen amb molta z i molta b alta. Com un castellà malfargat i carregat de catalanades i gavatxades. Pretendre que això és una llengua és com una broma de mal gust. I quatre radicals que ho volen imposar a tothom. Pa joder . I. A l´est, encara pitjor. Allà sempre han parlat, la gent toixarruda, una barreja infumable de castellà i català, i ara, per influència de quatre i pels voltors aquaitent de Catalunya estant, pretenen que tinga tots els drets com una llengua de debò, com a Catalunya i a Euskadi.
El temps passa i Marcel·lí Pa i Vi es dedica a tocar la gaita, o el flabiol, no fos cas que perdés algun vot. I a mi em vénen al cap els vells redolins joteros de La Bullonera: “ qué envidia nos tienen en todo Madrid: que no son tan nobles, ni brutos ni pobres como los de aquí”.
Ramon Sistac
(Temps de Franja 88, Juliol-agost 2009)