Desconnexions ribagorçanes – Nebulosa Grâfica.
Desconnexions ribagorçanes
Diguen lo que diguen tots necessitem en algun moment de la nostra vida uns instants, unes hores, uns dies en los que preocupacions del dia a dia o los maldecaps quotidians és diluïsquen a poc a poc en el present que mos envolte.
La nostra desconnexió ha sigut la Ribagorça, zona molt nomenada, però que fins ara no coneixíem. Territori complex per uns, meravellós per uns altres i frontera per a tots. La complexitat de la comarca l’hem trobat recorrent pobles i poblets, alguns devorats pel turisme i d’altres anclats en un temps passat, no millor, però si diferent. Rètols en castellà, indicacions en català i carreteres en les que al final te marejes intentant saber quina administració gestione aquell territori que passe davant los teus ulls. Enfront de aquesta complexitat s’enfilen un gran nombre d’esglésies, monasteris, vivendes, masos i ermites en les quals la senzillesa del romànic (i de la pedra, una pedra sense polir, sense treballar, una pedra nascuda de la terra) s’integre al paisatge i los done una bellesa simple i orgànica.
Meravellós? Potser per als urbanites, que hi passen l’estiu fent esports d’aventura o l’hivern entre pujades i baixades a les pistes d’esquí, sí que ho sigue. Per a ‘turistes rurals’ com natres ha suposat descobrir un territori molt majo, interessant e històric, però crec que meravellós no serie la paraula per definir un espai, una societat, una cultura, ferida de mort. Mos deie una veïna que “aquí cada dia quede menos gent” i que “tot i que a les èpoques turístiques tenim molts visitants i molta feina, los joves segueixen marxant a puestos més grans per a trobar una bona feina”. Paraules que podríem sentir perfectament a qualsevol poble del Matarranya.
Ferida de mort, un peix que boqueje i salte buscant lo riu però únicament trobe un menut toll que li donarà oxigen per a un dies però que el portarà al mateix final… I tot i en estos pensament, la desconnexió ha sigut total, la càmera no volie entrar a la motxilla i el disparador no parave de pujar i baixar captant imatges que poden suggerir vida, esplendor e inclús esperança, però que finalment mostren una part més de la lenta agonia del medi rural aragonès.
Encara així, pareix que sempre pots trobar la bellesa i un somriure entre la desolació.